dilluns, 24 de novembre de 2008

Amor musical

Un conte de Lluís Subirana

Tinc necessitat d’explicar-ho. La veritat és que jo sempre he estat molt tímid. Ja de petit, tot em feia vergonya. Sempre m’ha fet por enfrontar-me a la gent. No hi puc fer més, és superior a les meves forces. He crescut en la més completa solitud, aïllat del món que m’envoltava. A casa, el pare sempre estava de viatge, arribava d’una llarga absència i tornava a marxar l’endemà, pràcticament sense preocupar-se de que jo existís. I la mare, sempre atrafegada, reunions, visites a la modista, a la perruqueria, organitzant excursions amb les seves amigues, qualsevol cosa menys quedar-se a casa. Moltes vegades em pregunto si, a part de tenir-me, van fer alguna cosa més per mi… El cas és que jo, a més d’estar sol, me’n sentia de sol, molt sol. Estudiava a casa perquè odiava l’escola, tenia por de les preguntes del mestre i de les mofes dels companys. No hi podia fer més. Era com si jo no fos igual que els altres. Em sentia com un ocell engabiat colpejant desesperadament les ales contra els barrots de la gàbia que li fa de cel·la, intentant fugir vers una nova dimensió, pressentida en el meu subconscient, que m’havia d’aportar seguretat, confiança en mi mateix i autoestima. Volia fugir d’una realitat, d’un ambient que m’ofegava, però em faltaven les forces per intentar-ho, com si uns fils invisibles em mantinguessin lligat de mans i peus. Hi havia dies que em llevava decidit a ser un altre, a fugir de la meva presó interior, llançar-me a la vida amb les ales ben obertes, trencar les cadenes de la meva timidesa i viure, viure!, com tothom. Però, a poc a poc, aquesta voluntat s’anava esvaint i apareixia de nou el dubte, la inseguretat, aquella horrible opressió al pit que m’impedia respirar amb normalitat. Els bons propòsits fets minuts abans i que m’havien semblat sòlids i indestructibles, al contacte amb la realitat del meu entorn s’enfonsaven com castells de sorra a la primera ventada. Mai m’he pogut alliberar dels meus dubtes, de les meves pors. Tot m’era igual, la vida per mi no tenia cap sentit. I així hauria estat sempre si no m’hagués passat una cosa extraordinària que, durant un temps, va canviar totalment la meva vida. Malgrat el temps transcorregut ho recordo tot amb absoluta precisió. Cada minut, cada hora, cada dia, cada un dels fets, cada una de les emocions experimentades durant aquella breu, però meravellosa etapa de la meva joventut, les tinc gravades al cervell i les puc reproduir amb total exactitud. Tot va començar un calorós dia de maig. M’estava recolzat a l’ampit de la finestra, oberta de bat a bat perquè entrés a la meva petita cambra aquella brisa suau que impulsaven els vells plataners plantats davant de casa. Me’n vaig adonar de seguida. Aquella finestra que dóna davant mateix de la meva cambra, a l’altra costat del carrer, sempre havia estat tancada. Però, aquella tarda, quan ja al cel apareixien tímidament les primeres estrelles, la finestra es va obrir. Jo, que mai havia sentit curiositat per a res, aquell fet, aparentment insignificant, però que venia a trencar la monotonia del meu viure quotidià, va atraure vivament la meva atenció. I llavors va ser quan, per primera vegada, la vaig sentir. La vaig sentir a Ella, i a partir d’aquell instant, sempre més seria “Ella”. Tocava el piano amb una dolcesa tan emocional que, de cop i volta, em vaig sentir transportat a un somni diferent dels meus somni de sempre. Vaig experimentar una sensació fins llavors desconeguda, i la vaig començar a estimar. Cada vespre, més o menys a la mateixa hora, la finestra s’obria i la seva veu feta música em penetrava en el més profund del meu ésser. Protegit per la penombra de la cambra l'escoltava amb delit, imaginant-me una noia preciosa, rossa i amb uns grans ulls blaus, que llegien les notes d’una particel·la que les seves fines i llargues mans em feien arribar, establint un diàleg que només Ella i jo enteníem. Com la vaig arribar a estimar! Ella ho era tot per mi. Em feia sentir més segur, ja no estava sol, la tenia a Ella. La seva música, o sigui la seva veu, em pertanyia, perquè ningú com jo seguia amb tant d’interès, amb tant d’amor, dia a dia, la seva formació musical. Era com viure dues vides. Jo, que fins llavors no havia sabut ni viure la meva, ara en vivia una altra de la qual, en realitat, només en sabia el so de la música que interpretava. Així anaven passant els dies. No la coneixia, però m’era igual. Era meva i jo l’estimava. Però, inesperadament, quan tot just em començava a convèncer a mi mateix que calia fer alguna cosa, que havia de prendre una decisió per primera vegada a la vida, que calia sortir de la cambra, presentar-me a casa seva i explicar-li els meus sentiments, inesperadament, un dia de tardor, quan els plataners del carrer ja s’havien després de les daurades fulles que encatifaven el carrer, la finestra del davant, la finestra des d’on Ella em parlava cada dia, no es va obrir. Ni aquell dia, ni l’endemà, ni l’altre…Em vaig ensorrar. ¿Què li podia haver passat? ¿M’havia abandonat? ¿Podia Ella, unilateralment, trencar aquell idil·li que, tàcitament, havíem iniciat tots dos? ¿Podia privar-me sense cap avís d’aquelles paraules fetes música, que m’adreçava cada dia, i que jo havia anat traduint gelosament guardant-les dins del meu cor? Vaig pensar moltes coses dolentes, coses terribles. Van tornar els dubtes, les pors, la inseguretat i les ganes de deixar-ho córrer tot, fins hi tot, ho confesso, vaig pensar en el suïcidi. Tot per culpa dels meus dubtes, per no atrevir-me a sortir de casa, travessar el carrer, trucar a la seva porta i dir-li que jo era aquell amb qui Ella establia cada dia, a través de la seva música, apassionats diàlegs d’enamorats. Però vaig tenir por, com sempre. Por de trencar aquell somni meravellós que jo, conscientment, havia anat convertint en una fantasiosa realitat. Per fi, una nit, després de molts dies de tenebrosa foscor, la finestra es va tornar a obrir i la música traspassà de nou el carrer fins omplir de sons la meva, cada dia més, solitària existència. Però quin desengany més horrible! Aquella música no era la mateixa que jo havia interpretat com a un missatge d’amor del qual jo n’era l’únic destinatari. Aquella música no era per a mi, quedava fora de la meva sensibilitat auditiva, no l’entenia, em desassossegava, m’irritava, no la podia escoltar, em feia tornar boig, boig de gelosia i de desesper. Perquè, evidentment, me’n vaig adonar de seguida, aquella música ja no era per a mi. Potser no ho havia estat mai, però, almenys, abans ho podia haver estat. Ara, però, era clar a qui anava destinada. Era per a un altre que compartia la seva vida de la qual, per tant, a mi ja me n’havia fet fora per sempre més. Ja sé que, tot plegat, costa d’entendre. Ja fa molt temps de tot això i, encara que sembli impossible, no la conec ni la vull conèixer. I viu davant de casa, i cada dia toca pel seu home i pels fills, perquè segur que en té i que és molt feliç i tot això que es diu… Però jo no en vull saber res perquè res ja no m’importa. Amb aquesta confessió voldria posar punt final a aquesta història i a una existència que, per dir-ho clarament, penso que més aviat ha fet nosa. Però, em temo que, com sempre, no seré capaç de prendre cap decisió profitosa.