Esperit de Festa 29-11-08

Bon dia:

Engego l’ordinador per escriure aquest comentari setmanal. Per la finestra m’entra la claror d’un matí assolellat de tardor. Fa un vent suau, però suficient perquè els arbres es vagin despullant de les daurades fulles que cauen, lentament, dibuixant sinuoses ondulacions, sobre les aceres i el paviment del carrer. Em sembla un moment ideal per escoltar una música adient que m’ajudi a recrear l’atmosfera íntima d’aquests instants de recolliment, que deixi via lliure a l’evocació, a l’emoció, a la comunicació. Mimèticament poso un CD i la música de l’Allegro inicial del Concert número 3, titulat la Tardor, de Les quatre estacions de Vivaldi, s’escampa impetuós per tots els racons de l’habitació. Miro per la finestra com les fulles van caient impassibles, pausadament, seguint l’ordre establert per la natura i aterrant cada una en un indret diferent, una al costat de l’altra, sense trepitjar-se, arremolinant-se sota els cotxes aparcats i a l’entrada del pàrquing de casa. I, naturalment, aquesta imatge em transporta inevitablement a una altra música i als seus versos. A la música d’Enric Morera i als versos d’Àngel Guimerà: “les fulles seques fan sardana/ d’ací d’allà saltironant...” i també, “i quin seguit de fulles roges/que enjogassades porta el vent;/les que més corren, semblen boges,/altres se’n venen dolçament...” Mentre evoco aquests versos immortals em pregunto, ¿Quina visió va inspirar Àngel Guimerà quan va escriure aquest poema? ¿Potser també veia, com jo, per la finestra del seu escriptori com el vent suau de tramuntana despullava els arbres de les seves fulles i aquestes, al so d’una cobla imaginària, “feien rodones/sardanejant dia i nit,/les mans unint homes i dones,/els ulls clavats en l’infinit!”? Si és que va ser així, m’imagino el venerable poeta, amb la seva barba blanca, escrivint amb la seva ploma sobre uns fulls de paper aquests versos fruit de la seva visió i inspiració, per enviar-los després per correu al seu amic Enric Morera per que hi posés música. En canvi, des de la meva finestra, la visió és molt menys bucòlica. La ploma i el paper són substituïts per la pantalla de l’ordinador que obeeix les ordres que li dicta el teclat i que, després, convertides en un escrit d’opinió, s’envien per internet per tal que s’afegeixin a un guió, que arriba a tots vostès a través de les ones i d’un programa de ràdio. Però el que és més diferent de tot és el protagonisme de les fulles caigudes. Mentre que les fulles seques d’Àngel Guimerà feien orgulloses la sardana, les meves són perseguides per un escombriaire que, rutinàriament, sense gens d’entusiasme, però ben armat amb una escombra i una pala, les va perseguint i abans que facin la rotllana, les recull i les entafora dins d’un carret que té aparcat a un racó de la vorera, la boca del qual les tritura i les engoleix impassible. Malgrat tot, sí que hi ha una cosa que resta inalterable entre el gran poeta i jo: la sardana. La sardana feta poesia i feta música, i per damunt de tot, la sardana feta sentiment. Un sentiment que, passada la tardor i l’hivern, sempre, sempre retorna radiant per primavera, com tornen les fulles verdes a vestir de nou els arbres que tinc davant de la finestra.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director