dissabte, 20 d’abril de 2013

Apunts d’Història. Emissió 20-04-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui La cardina encara salta una sardana de 1948

Després de l’èxit de Mimosa i de l’estrena de Mar blava el 1934, l’inici de la guerra civil l’any 1936 suposa un gran canvi en la vida bohèmia barcelonina de Vicenç Bou que propicia el seu retorn a Torroella. Passa per moments molt difícils i de moltes privacions. El més dolorós però és veure la marxa de tres dels seus fills al front, un dels quals, el més gran, en Pere, ja no tornaria tota vegada que hi moriria l’any 1938.
Acabada la guerra i amb la represa de l’activitat sardanista, l’obra i la persona de Vicenç Bou torna al primer pla per tal de motivar-lo i ajudar-lo a refer la seva vida particular i musical. Així se li tributen nombrosos homenatges. Podem citar, com a exemple, el de Vic (1944), Barcelona (1946), Girona i Figueres (1947) i el més emotiu, a la seva Torroella de Montgrí (1948).
Aquest esclat d’emotivitat i de reconeixement anima Vicenç Bou a compondre de nou  i ho fa amb dues sardanes estrenades el mateix any 1948: La cardina encara salta i Pescadors bons catalans que tindrien relació amb Sabadell a través de la lletra que per a cada una d’elles escriuria, l’any 1949, Joan Serracant. Dedicarem aquest programa a La cardina encara salta i el proper a Pescadors bons catalans.
I com hem fet altres vegades tornem a insistir sobre la motivació que impulsava Bou a posar nom a les seves sardanes. En aquest cas concret sembla clar. Només cal recordar que el 1912, en plena activitat dirigint Els Montgrins, va estrenar El saltiró de la cardina. Per tant, el fet de titular la seva represa amb el títol La cardina encara salta hem d’entendre que el pitjor: la guerra, les privacions, els problemes familiars, havien de quedar enrere i que calia seguir treballant i lluitant, per la sardana, per la música, pel País, perquè la vida continuava i encara era necessària la seva aportació, el seu salt endavant.
És en aquest sentit que també Joan Serracant escriu la lletra quan diu, per exemple: “I aquells negres núvols s’esvaeixen, fora els dies rúfols de l’hivern”. O quan es pregunta “No sents com refila la cardina? I es respon “És un cant de vida que reneix”.
Vicenç Bou tornava doncs a la plena popularitat amb sardanes com aquesta La cardina encara salta.