divendres, 2 de desembre de 2011

Commemoració 25è aniversari mort Joan Oliver. Pere Quart.

Amb motiu d’esdevenir-se el 25è aniversari de la mort de l’insigne poeta sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart) s’estan celebrant diversos actes commemoratius. Sigui aquesta la meva adhesió publicant el Missatge al món sardanista que va escriure pel Pubillatge de Torroella de Montgrí, celebrat el 20 d’abril de 1975.
Diu així:

Sempre  he  cregut  que la sardana, en  esdevenir, a  la  primeria  d’aquest segle, la dansa popular de Catalunya, passà a ser un dels símbols  més purs i més espontanis de la catalanitat. Ens arribava de l’Empordà, fresca i senzilla manifestació folklòrica de la gent de  la comarca, joves i vells, homes i dones, expressió pública de la  joia  general  a  què  el  poble es lliura els dies d’oci o en ocasió  de  les  festes  tradicionals.  Tanmateix, en un moment ja madur  de  la renaixença espiritual i política del nostre país, la idea  dels  capdavanters  del moviment, i  sobretot  dels  poetes, d’exalçar   la  bellesa,  l’esperit  d’agermanament  i  el  sentit comunitari  de  la  nostra dansa, i de promoure’n el conreu entre els  joves  de  tot  Catalunya, tingué la virtut de caure en terra adobada  i  el poble, mogut per un instint treballat pel sentiment i  la  consciència,  se la féu seva amb un entusiasme contagiós. I molt  aviat  el  clam de la tenora ressonava arreu com a una crida irresistible a l’alegria en comú, al lliurament assenyat i alhora càlid  a un ritme compassat o jogasser que tenia  el  poder  màgic  d’ajuntar  mans amigues i mans desconegudes en l’acompliment d’una mena   de   cerimònia  el  profund  sentit  de  la  qual  imprimia misteriosament  a tots els participants la gaudiosa serenor de qui se  suma a un joc plural que transcendeix de molt l’exercici d’una altra  dansa  qualsevol.  I,  fet  curiós  i  benigne, la sardana, emparada  sense  voler  en  la seva aparent innocència folklòrica, pogué sobreviure en els temps més negres de la postguerra i restar com un acte de fe i un senyal d’esperança en dies més clars.
Beneïda dansa! I beneïts dansaires!
                                                                                                                   Joan Oliver

Aquesta és una mostra més de la importància que molts dels grans intel·lectuals catalans d’altres temps donaven a la sardana i que, malauradament, no s’ha potenciat i difós adequadament el seu coneixement per tal que servís d’exemple a noves generacions.