Josep M. de Sagarra i la sardana

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1894-1961)

En el 50 aniversari de la seva mort (27-9-1961)

Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen l’obra poètica de Sagarra com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica sagarriana hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes (1912-1914), a El poema de Montserrat (1942), passant per Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928)  i El poema de Nadal (1930), la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Les primeres referències a la sardana, dins la seva obra poètica, apareixen al poema L’Hereu Riera:

            Com si mai més repiquessin campanes,

            ni el capellà fes ofici i sermó,

            ni a la plaça toquessin sardanes

            ni ball de rams per la festa major.

I, també, en el mateix poema:

            No dansaré la sardana galana,

            ni el vestit negre aniré rumbejant,

            ni tindré jo un mal repic de campana,

            ni l’Evangeli per mi cantaran.

I, de nou, s’hi refereix a Cançó:

            Avui fa sol, la brisa és blana,

            anem, amiga de camí,

            toquen a plaça la sardana,

            sens com repica el tamborí?

També hi ha una referència a la sardana al seu famós El poema de Nadal. Entre els 770 versos que conté el poema hi trobem:

            Amb un sac de gemecs, ple de sardanes,

            i amb l’alegria d’un porró blau cel.

Però és en M’agrada sentir la sardana de lluny..., on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva  sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:

            M’agrada sentir la sardana de lluny,

            veure-la de lluny, des de la sorra,

            així res xiscla ni retruny,

            així tot s’esborra

            i es fon i s’encanta i s’esmuny!

Si aquestes referències són ja prou significatives de la importància que Sagarra donava a la sardana, calia encara una prova més de la seva identificació amb tots els símbols que aquesta dansa implica i que en gran lirisme i un palès contingut èpic va traslluir en uns versos magnífics que van constituir el seu poema homenatge a la dansa catalana i que va titular, també, La sardana:

            Ja som a la plaça; comença la fresca

            el sol se decanta, sospira el balcó;

            les mans fan la tria, la cama s’engresca;

            la cobla no es llença que encara té por.

Un exemple més de l’amor que per la sardana han sentit els grans poetes catalans i que és necessari tenir ben present.

Fragment del llibre de Lluís Subirana Els poetes i la sardana. Edicions El Mèdol. 1999.