dissabte, 11 de juny de 2011

Esperit de Festa 11-06-11

Avui parlaré del Barça, però no del seu futbol meravellós, dels seus èxits i dels seus recents títols aconseguits per un entrenador i uns jugadors excepcionals que han aconseguit un ressò mediàtic mundial. Sí, avui parlaré del Barça però ho faré per destacar el seu encert en la manera de celebrar els seus èxits a la vista de tot el món, agafats de la mà, fent rotllana com a símbol d’unitat, de germanor, de festa i de celebració.
Ja era hora que la paraula sardana aconseguís situar-se en un primer pla informatiu. I cal reconèixer, i agrair, que això hagi estat possible gràcies al Barça. I, també cal dir-ho, gràcies a la facilitat que suposa la representació coreogràfica de la nostra dansa nacional, la sardana. Donar-se les mans i fer rotllana és, evidentment molt més fàcil que aixecar un castell de vuit pisos. Els nostres “saballuts” ho saben prou bé. Ens podríem imaginar tot el cos tècnic del Barça fent la pinya; el Puyol, el Piqué, l’Abidal, el Busquets, muntant el primer pis; però se’ns fa difícil d’imaginar els petits Xavi i Iniesta enfilant-se fins als dosos, el Bojan fent d’aixecador i el Messi fent d’anxaneta coronant un castell de vuit i enarborant la senyera, o la bandera argentina, ves a saber...
En canvi, fer la sardana és fàcil: només cal fer la rotllana, agafar-se de les mans, saltar i girar... Que el punteig, més que els dosos i els tresos normatius s’assembla als passos que a mitjans del segle divuit els balladors de les comarques empordaneses s’inventaven i que els historiadors han definit com “fer córrer la sardana” és veritat, però, què caram! si tenen l’habilitat de passar-se la pilota de l’un a l’altre amb la perfecció que ho fan, només que el mestre Guardiola s’ho proposi són capaços d’aprendre de fer els curts, els llargs, repartir dosos i tresos, aires i salts i presentar-se al Bàsic d’Honor per emular els títols aconseguits per la colla Violetes del Bosc. Tot és qüestió de temps... i de títols!
Hem, doncs, de donar gràcies al Barça per haver fet el miracle que la sardana fos notícia a la televisió i a la premsa mundial. Segurament que des de la famosa fotografia reproduïda a molts diaris d’aquí i de fóra de les cinc rotllanes amb les colles sardanistes formant les cinc anelles olímpiques dels Jocs del 1992, la sardana no havia assolit un protagonisme tan mediàtic.
Caldria aprofitar aquesta simbiosi Barça-sardana per fer més visible, a casa i al món, els valors de la nostra música i dansa, de la cobla i els seus instruments, de la seva activitat en general que mou, també, milers i milers de persones. Si el Barça representa uns valors esportius i també d’identificació amb una ciutat i un país, la sardana representa uns valors culturals i cívics representatius d’un país que, malgrat les divisions internes, ha de ser capaç, en un moment donat, d’agafar-se de les mans i celebrar el més gran dels èxits: la seva independència i el màxim benestar i progrés col·lectiu.
I acabo amb el crit unànime que aquests dies hem sentit en boca de tots els culers: Visca el Barça i visca Catalunya! I, també, visca la sardana!
Lluís Subirana. Director.