Diada nacional, consciència nacional?

Diada nacional, consciència nacional?

La naixença d’un poble, d’una nació, no es produeix de cop i volta, sinó que és el fruit d’una gestació de segles. Cal una personalitat configurada per components genètics i geogràfics, un temperament capaç de demostrar unes condicions diferenciadores i una llengua pròpia per expressar els sentiments derivats d’aquesta personalitat.
Quan la gestació i maduresa d’aquests trets propis: caràcter, personalitat i llengua assoleix un nivell òptim, s’inicia el procés d’independència política. La reivindicació de la nostra personalitat no és, per tant, un caprici promogut per una determinada situació política, no és solament un desig sinó una afirmació de la nostra personalitat nacional iniciada amb la marxa cap a la independència dels comptats catalans i enfortida per un renaixement cultural centrat inicialment als cenobis de Ripoll i Cuixà. Pàtria mil·lenària forjada als embats de la història cercant sempre la llibertat i la grandesa. Un llarg rosari de fets i gestes que han marcat el seu esdevenir, alguns dels quals, ben significatius, que de passada val la pena recordar:
Les lluites per l’expansió peninsular i mediterrània entre 1200 i 1350. La integració dels Països Catalans per Jaume I el Conqueridor. L’extinció de la dinastia catalana amb els darrers reis del casal de Barcelona i el problema successori fins al compromís de Casp i l’entronització de la dinastia castellana. La caiguda de Barcelona del 1714. La fi de l’antic règim i la industrialització, després d’acabada la guerra de successió. La guerra gran amb la França revolucionària, i una altra vegada el patriotisme dels catalans en la guerra del francès. Les reaccions i revolucions del període 1814-1823 amb la crisi final de la vella societat. La revolució liberal i la revolta popular entre 1833-1843. La revolució de setembre de 1868, el federalisme, la República de 1873 i els intents de proclamar l’Estat Català. La restauració de finals del segle XVIII, el republicanisme, l’anarquisme i l’esclat renaixentista. El predomini de la Lliga Regionalista, la formació de Solidaritat Catalana, les repercussions de la Setmana Tràgica i la gestació de la Mancomunitat de Catalunya. La crisi de 1917 amb l’esfondrament del sistema, la dictadura de Primo de Rivera i el nacionalisme radical de Francesc Macià. L’Estatut del 32, el Govern de la Generalitat, Lluís Companys, la guerra civil i l’exili. I després de molts anys de dictadura franquista, la recuperació dels drets democràtics.
Una llarga lluita per la llibertat, sempre amenaçada, sempre reivindicada. Som i serem gent catalana, diuen els versos de la sardana La Santa Espina deguts a la inspiració d’Àngel Guimerà. Que ho som de gent catalana és un fet elemental, primari, indiscutible. Ara, que ho siguem sempre dependrà de la nostra voluntat de voler ser-ho. El fet històric d’una nació catalana independent és indiscutible. Ho havíem estat fa mil anys, ho hem tornat a ser en períodes molt concrets de la nostra història col·lectiva i, com a nacionalistes, tenim el dret i l’obligació de voler-ho tornar a ser.
Avui, però, fem el què cal per defensar la nostra llibertat? Molt sovint, alguns esdeveniments em fan meditar sobre la nostra actitud nacionalista i tinc la sensació que, en general, aquesta no es correspon al concepte d’exigència que les circumstàncies del nostre país requereixen. El nostre nacionalisme obeeix més a una disposició emocional, a un sentiment sensorial que no es tradueix en accions vers l’exercici pràctic del dret nacional.
Hi ha una gran diferència entre sentir-se nacionalista i ser nacionalista. Hom pot sentir-se nacionalista pel fet de penjar la senyera al balcó cada 11 de setembre. El sentiment és una actitud mental, que guardem dintre de nosaltres mateixos i que només exterioritzem a impulsos del nostre estat d’ànim o per alteracions de l’esquema emocional.
Així, davant d’algunes provocacions que sovint l’ataquen, reaccionem i expressem el nostre disgust amb una vehemència desproporcionada si la comparem amb la passivitat en què portem a la pràctica l’acció nacionalista. Serà, possiblement, perquè no tenim ben assumit el concepte de nació i el dret inherent de tota nacionalitat a construir el seu estat independent. En plena democràcia, encara ens imposa el parlar d’alliberament nacional, condició bàsica per assolir la plena independència. Per això embolcallem els nostres sentiments amb un nacionalisme passiu, conservador, que actua a la defensiva davant d’un altre nacionalisme actiu, absorbent i agressiu. Segur que molts tenim clar el fet diferencial, territori, llengua, costums, i sabem que aquests són determinants en el concepte de nacionalitat, però això sol no ens fa ser nacionalistes. Per ser-ho cal materialitzar els sentiments en accions. Accions polítiques, lingüístiques i culturals per preservar i potenciar precisament aquests trets diferencials que, sembla que almenys sentimentalment, tenim tan ben assumits.
Ser nacionalista és defensar la pròpia llibertat d’una manera plena i absoluta. I és sota aquest principi de plena llibertat individual que hom pot sentir-se solidari amb els altres pobles i no al revés, com molts ens volen fer creure.
Caldria que la nostra consciència de nacionalitat, la nostra catalanitat, no precisés de bastes provocacions per emergir de dintre el nostre subconscient. Hauríem de ser capaços de comprendre que no són més que un reflex d’intencions molt més profundes i molt més perilloses per a la nostra identitat col·lectiva. Caldria doncs traduir els sentiments en accions dirigides a enfortir tots els elements que composen la nacionalitat: territori, història, raça, llengua, drets, costums, cultura, etc., enfortint-los tant i tant que cap provocació aconseguís alterar el més mínim la solidesa dels seus fonaments.
Accions per a les quals no calen consignes, que poden dependre de nosaltres mateixos, perquè el viure diari ens porta a situacions que ens permeten exercir els nostres drets nacionals, molts d’ells reconeguts per lleis, que la nostra “precaució” no ha ajudat gens a desenvolupar fins els límits de la legalitat.
Cal, per tant, passar dels sentiments a les accions. Del nacionalisme passiu a la pràctica nacionalista, perquè el territori és Catalunya, la nostra llengua i cultura són catalanes, perquè nosaltres som catalans i això no és només un sentiment, és la constatació d’una realitat que ens ha fet tal com som.
Amb el pas dels segles hem creat, també, els nostres símbols que, a més dels elements essencials de la nacionalitat: llengua, dret, història, costums, territori, institucions, etc., són un signe visible de la singularitat del nostre poble: la bandera amb les quatre barres, Sant Jordi, Montserrat, la sardana...
Cal que reivindiquem els nostres símbols, no com a un sentiment nostàlgic del passat, sinó com a una opció de futur, basada amb la nostra singularitat mil·lenària. Cal, també, reivindicar constantment la llibertat de la pàtria, no per tancar-nos al seu clos, sinó per a obrir-nos solidàriament a Europa, d’on ja rebérem influències determinant en la nostra concepció de país de marca. Cal que reivindiquem la nostra catalanitat, que exercim a tothora i en tot moment de catalans i que cada Diada Nacional sigui un nou punt de partida, un nou motiu que ens comprometi a seguir lluitant per la llibertat, la justícia, la pau i la solidaritat.


(publicat a Quadern, núm. 74. Setembre 1990)