dissabte, 25 de juny de 2011

Esperit de Festa 25-06-11

Amb l’arribada de l’estiu molts pobles es tornen a vestir de Festa Major. Papers de colors, gallardets i senyeres adornen carrers i places. De dia i de nit corrues de gent amunt i avall, amb els crits i els jocs dels infants, les salutacions i converses dels més grans, l’esclat dels petards, el brogit de la cercavila, les gralles i timbals dels gegants i els castellers i el foc i la pólvora dels diables. A la nit, el conjunt de ball ens ensordeix amb els seus ritmes i melodies amplificades electrònicament.
Per sort també a molts llocs s’hi fan sardanes. Les sardanes de la Festa Major. Veure arribar els músics amb parsimònia, com si el pes del contrabaix condicionés el ritme de les seves passes. Dalt la tarima van preparant els instruments ajustant amb cura i delicadesa les seves peces i provant-ne el so, ajustant el tudell, tensant les cordes, escollint la canya més adient al lloc i a la temperatura ambiental, immersos en un ritual que compleixen amb gran atenció. S’atansen els primers balladors. Alguns d’ells saluden els músics i resten pacients esperant l’inici de la ballada. El flabiol enceta unes notes i el repic del tamborí atreu totes les mirades cap a la cobla. És l’avís de que cal posar-se a la feina: dalt l’empostissat cada músic al seu lloc i les partitures repartides; els balladors apunt, cercant instintivament la ma de la parella.
Podem observar tots aquests preparatius amb delectança. Veure com va caient la tarda i un vent suau acaronava les fulles dels arbres i fa onejar les senyeres. Tot just la cobla ha escampat les primeres notes ha aparegut gent per tot arreu i la plaça queda totalment plena. Tothom ha deixat d’anar amunt i avall, s’han interromput les converses i atrets per la màgica sonoritat de la tenora, els arpegis del metall, el cant vibrant del tible, els refilets del flabiol i el compàs del contrabaix, s’han format les rotllanes, han enllaçant les mans i han puntejant rítmicament, amb els ulls fits en un punt indefinit més enllà del sostre de papers de coloraines que, al ritme de la brisa i de les notes musicals, coreografien la seva pròpia dansa.
Per uns moments ens pot envair l’emoció. És Festa Major i es balla la sardana. Com ens agradaria poder aturar aquets moments! La sardana fa realitat els nostres somnis: veure la gent agermanada, amb les mans enllaçades i la mirada clara, dansant tots a una, com a expressió d’un mateix anhel, oberts a tothom, generosos i esperançats, compromesos i solidaris, feliços, i, sobretot, fidels a una cultura, a una terra...
Les bombetes de colors se sumen al pampallugueig de les estrelles que les primeres foscors de la nit fan aparèixer. Els balladors segueixen comptant els compassos i eixamplant les rotllanes. La música esclata, les cares dels músics es tenyeixen de vermell, s’engresquen les cames i el salt es fa més ardit. Braços amunt! Mans estretes! Cors abrandats! És la sardana!
Sí, són les sardanes, les sardanes de la nostra Festa Major! Gaudim-ne tots!
Lluís Subirana. Director