dimarts, 15 de novembre de 2011

I ara, què farem?

Reproducció de l'article publicat a la columna Sardanes del diari AVUI, el 12 de desembre de 1996, i que demostra que les retallades a la cultura ja vénen de lluny.

i ara, què farem?
Jaume Nonell / Lluís Subirana
La retallada pressupostària de l'Administració catalana, i en conseqüència del Departament de Cultura, afectarà de manera important a moltes de les activitats de promoció i difusió de la sardana que s'han anat celebrant els darrers anys amb el suport directe del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional i les subvencions rebudes amb càrrec als pressupostos municipals.
Aquesta retallada, que s'estima d'un 60% i a la qual cal sumar l'agreujament per la suspensió del conveni de col·laboració entre el Banc Bilbao-Bizcaia i el departament de Cultura, que permetia avançar fins el 70% l'import de la subvenció per compensar el retard en el cobrament, que pot arribar fins a dos anys, pot fer que moltes entitats s'hagin de replantejar les seves activitats. Fa temps que s'alertava sobre la possibilitat d'aquesta nova situació amb la pretensió de conscienciar els dirigents sardanistes sobre el risc de seguir organitzant els actes de manera gratuïta en disposar, en la majoria dels casos, del pressupost prèviament cobert per les subvencions. Ha estat, però, com predicar en el desert, si ens atenem al poc cas que s'ha fet a aquests advertiments. Ara tot són lamentacions i caldrà veure quina serà l'actitud que adoptaran les entitats, algunes de les quals  ja han hagut de recórrer al crèdit bancari per poder fer front als compromisos contrets. També caldrà estar atent a les reaccions dels sardanistes als quals se'ls demani de pagar allò que fins ara han tingut de franc.
Ens consta que la Federació Sardanista de Catalunya s'ha mogut molt instant a  reconsiderar aquesta greu decisió. De les visites efectuades a les més altes instàncies -conseller de Cultura i president de la Generalitat inclosos- només n'han aconseguit bones paraules i mostres de comprensió i simpatia que, de fet, no solucionen res. Hauran de ser, doncs, les entitats i els seus dirigents els que treguin les castanyes del foc. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, potser ara sí que, donades les circumstàncies, s'haurà d'aplicar allò de menys quantitat i més qualitat.