Esperit de Festa 10-01-09

Bon dia:
La intervenció, fa uns dies, en un Telenotícies de TV3 d’una destacada política del Partit Popular em va deixar bocabadat. En relació a les negociacions sobre el finançament, i als seus possibles acords finals, deia que la converses del govern espanyol amb els representants polítics catalans li sonaven a sardana. Que la paraula sardana apareixés en un Telenotícies i en boca d’una política del PP era ja el súmmum de la estrambòtica i rocambolesca situació en que es troba aquest afer, i que consisteix en incomplir de manera reiterada per la via dels acords polítics, la decisió democràtica expressada a les urnes en referèndum pels catalans, i avalada, el seu dia, pel govern espanyol. Tornem, però, a la paraula sardana pronunciada per la política del Partit Popular en relació a les negociacions del finançament. Els confesso que de seguida vaig pensar que aquesta expressió faria fortuna i que aviat seria emprada pels polítics catalans per a referir-se-hi, evidentment, en sentit contrari. I, efectivament, així ha estat. Si han estat atents als informatius hauran pogut sentir com algun destacat representat polític i membre d’un partit que governa a la Generalitat s’ha referit a les manifestacions de la representant del PP argumentant que de fórmula sardana pel finançament, res de res. Cosa aquesta que hem d’interpretar com que ens ve a dir que aquí no estem per aquestes definicions nostrades i que el què volem és que es compleixin els acords estatutaris. No és la meva intenció, ni és aquest l’espai adequat, per discutir sobre la qüestió. Que els acords finals sobre el finançament no seran els que Catalunya es mereix i necessita em sembla que vistes les actituds al respecte dels nostres representants polítics, al govern i a la oposició, ho podem donar per fet. També voldria deixar clar que si em refereixo, des d’un programa sardanista, a aquesta qüestió no és per fer política sinó per defensar els interessos econòmics de Catalunya que, no ho oblidi ningú, afecten als recursos destinats a la cultura i, en conseqüència, a la cultura tradicional i popular i, per tant, a la sardana. Però voldria, finalment, insistir en la qüestió semàntica. En la paraula sardana. Una paraula que identifica una música, una dansa, que ofereix elements simbòlics de gran vàlua que els nostres polítics són incapaços de pronunciar en públic com a sinònim d’unió, de germanor, de solidaritat, d’identitat. Una expressió, sardana, que ha de posar en circulació política una espanyola del PP i que els polítics catalans, incomprensiblement, no utilitzen ni simbolitzen, possiblement per desdeny o per considerar-la folklòrica i, només, una expressió d’estar per casa. I, així, ens va.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director