dilluns, 3 de desembre de 2012

Apunts d’Història. Emissió 1-12-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui L’espigolera una composició de 1917

Després de l’èxit aconseguit amb L’anell de prometatge, entre 1913 i 1917 Bou no para d’estrenar sardanes. En són un exemple: L’alba,La monge jove, Cel rogent, La somrienta,  Collint roelles, Tornant de la verema, Jugant a mirades, L’amor se’n va, Èxtasi, Tonades de pastor, La festa, Somni d’amor, La serra del Montgrí, Liliana, Solitud, Empòrium dedicada a la colla sardanista del mateix nom, i L’espigolera.
L’espigolera fa referència a les dones que es dedicaven a collir espígol, una planta herbàcia perenne de la família de les labiades de fulles lanceolades i flors blaves agrupades a l’extrem d’una tija florífera. Els olis essencials de l’espígol serveixen per fabricar l’aigua de lavanda. L’espígol i la lavanda són les dues espècies del gènere Lavandula més interessants per ser cultivades. Totes dues espècies són plantes melíferes i formen mates llenyoses perennes. Les tiges florals acaben en una o més espigues que contenen flors de tons violacis més o menys intensos i desprenen una olor agradable. Tenen un sistema radicular que es descalça molt fàcilment, format per una arrel pivotant i arrels laterals secundàries.
Als Països Catalans és més comú trobar espígol que lavanda. L’espígol creix a les zones baixes de tot el territori, entre els 0 i els 1400 metres d’altitud. En canvi, la lavanda es pot trobar a les zones més altes, entre els 600 i 2000 metres d’altitud, de manera que es força comuna als Prepirineus centrals (Baixa Ribagorça, Montsec, Alt Urgell) i als Pirineus orientals (Alt Solsonès, Alt Berguedà).
Les espigues florides constitueixen la part utilitzada de l’espígol, la lavanda i el lavandin. La major part de la producció de lavanda, lavandin i espígol es destina a l’obtenció d’oli essencial. La producció també es destina a fer rams secs que s’utilitzen per aromatitzar armaris o com a ornamentals. A partir de les espigues seques es poden obtenir les flors que formen part de barreges de te o tisanes.
Fem aquesta descripció per justificar el costum molt arrelat, en determinades zones del país, del fet d’anar a espigolar, o sigui a recollir espígol per tal d’utilitzar-lo per remeis casolans o vendre’l a herbolaris i fabricants de te i tisanes. D’aquí que el mestre Bou, possiblement coneixedor d’alguna d’aquestes dones espigoleres, els hi dediqués aquesta sardana que arrenca amb uns curts d’un aire festívol que enllaça amb una melodia de llargs entre alegre i nostàlgica com si evoqués la idíl·lica visió d’un camp ple d’espigues florides.
Quan Els Montgrins van actuar durant un parell de mesos a París l’any 1928, aquesta sardana la interpretaven cada dia i tenia molt bona acceptació.