Esperit de Festa 27-06-09

Ja m’he referit altres vegades a determinades contradiccions que a l’entorn de la sardana es manifesten a càrrec de personatges de la vida política, cívica o cultural catalana. Una mostra més la tenim en una recent entrevista publicada al butlletí de l’Aplec de Mataró, que Joana Gaja, de l’Associació Cultural Els Planells, fa al periodista i presentador de TV3, Espartac Peran, que segurament la majoria de vostès coneixen per haver presentat anteriorment “El trànsit” i, actualment, el programa “El Bocamoll”.
A la pregunta: balles sardanes? Espartac Peran respon: “Jo n’he ballat i... mira avui estic “criticon”...” I, més endavant, fonamenta la seva crítica dient això tan reiteratiu de que els sardanistes han de ser oberts, que hi han de deixar entrar tothom a la rotllana encara que ballin malament, que la sardana no és com ens volen fer creure, un ball tancat, que és oberta absolutament a tothom, etc, etc.
Això de que la sardana s’ha d’obrir, o que s’ha d’actualitzar és ben curiós. Ningú parla de que s’hagi d’actualitzar el vals, el pasdoble o el tango, que es ballen igual que sempre. Pel que es veu, l’únic que s’ha d’innovar és la sardana i això ho diuen generalment els que han deixat de ballar-la o que no l’han ballada mai. Però que continuen ballant el vals, el tango i el pasdoble com s’ha ballat sempre.
La contradicció del personatge arriba al súmmum quan se li pregunta si ha posat mai sardanes al seu programa “El Bocamoll”. La resposta és que no, perquè en l’apartat del programa dedicat a la música es juga en endevinar la lletra. I quan se li diu que hi ha moltes sardanes amb lletra ho reconeix responent: “Està bé m’has enganxat, ho reconec, i no tinc excusa”.
Efectivament, senyor presentador: no hi ha excusa que valgui. Si vostè que ha ballat sardanes, que es mostra crític en el sentit de que s’han d’obrir més a la societat, té l’oportunitat d’obrir-la a milers i milers de televidents i no ho fa, és que hi ha alguna cosa molt preocupant i que ja he denunciat altres vegades: una profunda crisi en l’autoestima dels catalans que ens fa considerar tot els que ens és més propi, en aquest cas la sardana i la seva música, com una cosa sense importància i passada de moda. La sardana s’ha d’obrir, diu el senyor Espartac Peran, però es dóna la contradicció de qui els que, com ell podrien fer-ho, són els primers que la tanquen en la foscor de l’oblit.
Una altra contradicció: voler fer un paral·lelisme amb el món casteller quan això és absolutament il·lògic per diverses qüestions que no els fan comparables. N’apunto algunes: la temporada castellera dura només uns mesos, la sardanista tot l’any; a tot estirar hi ha un centenar de colles castelleres, d’entitats sardanistes n’hi ha més de 300; a l’any es fan com a màxim un centenar d’actuacions castelleres, d’activitats sardanistes se’n fan unes 3.000; hi ha moltíssima més gent que sap ballar sardanes que fer castells; la música que acompanya uns i altres no té comparació possible amb més de cent cobles en actiu. Per tant no es pot posar com a exemple una activitat en front de l’altra ja que totes dues, per sort de la cultura catalana, tenen la seva característica pròpia.
Resumint, tothom és lliure d’opinar i sóc el primer en respectar totes les opinions, fins hi tot les que no comparteixo. Només demano una mica més de coherència i que quan es facin determinades manifestacions o judicis crítics es procuri predicar amb l’exemple, especialment tots aquells personatges públics que, com Espartac Peran, tenen, si volen, la possibilitat de convertir les seves paraules en fets.
Lluís Subirana. Director