Nit estelada

Al port hi regnava el silenci. Estirat a la sorra contemplava com les barques es gronxaven dolçament sobre les ones quietes del mar i la lluna il·luminava els contorns. El seus raigs, en posar-se damunt l’aigua, tornaven l’escuma platejada. Al lluny, el far em feia l’ullet. La nit càlida i lluminosa transcorria plàcidament. Vaig sentir que d’un campanar llunyà tocaven hores, no sé quantes, en aquell moment estava absort mirant l’infinit. Quin meravellós espectacle! En el mateix punt que l’aigua platejada del mar es fonia a l’horitzó, s’iniciava el sostre d’un cel ple d’estrelles que semblaven brollar del fons del mar. Si diuen que els núvols són els pensaments del cel, aquella nit el cel no pensava, la transparència de la nit era absoluta. Infinitat d’estrelles agrupades en constel·lacions semblaven marcar passos de dansa. També diuen, que entre la infinitat d’estrelles del cel, n’hi ha una que ens pertany i que si la coneguéssim podríem, amb el seu raig, pujar al cel. Vaig fixar-me en una escollida a l’atzar i vaig preguntar-me si la meva seria, precisament, aquella. Vaig mirar-me la lluna amb una expressió interrogant. Ella bé devia saber-ho, però no va dir-me res. M’esguardava dolçament i somreia mentre prosseguia el seu camí enmig de les estrelles que dibuixen els itineraris del cel. Vaig reposar els meus ulls, adolorits de tanta claror, damunt la mar platejada. Les silencioses barques tampoc no varen saber respondre’m. Només al lluny, incansable, el far, com assentint, seguia fent-me l’ullet. A cada nou esguard que li dirigia estava més segur de que aquella era la meva estrella. S’estava quieta, pampalluguejant immòbil, lluint la seva esplendorosa claror, potser esperant-me. I jo la mirava... la mirava...sense decidir-me a anar-hi. Fins que la sortida del sol va esborrar el miratge, vaig perdre de vista la meva estrella i vaig tornar a la realitat. Ella, però, en algun lloc de l’espai, segur que n’havia pres nota i que, arribat el moment, em guardarà un lloc al seu costat.