Esperit de Festa 14-03-09

En una extensa entrevista que m’ha fet l’amic David Pagès per publicar al llibre de l’aplec de la sardana de Palamós em pregunta si els catalans som prou conscients dels
valors que atresora la sardana: llibertat, respecte, solidaritat, amor, pau, catalanitat...
Jo li responc que possiblement en siguem conscients però, lamentablement, no en som conseqüents. Vull dir que tenim referents d’unió únics al món, com la sardana i els castells, però com a col·lectivitat, políticament, a l’hora de defensar els nostres interessos som incapaços d’anar tots a una, de fer pinya, de donar-nos les mans i avançar junts.
Sobre el paper que ha de fer la dansa catalana en un món globalitzat la meva resposta és que primer hem de tenir molt clar que globalitat no vol dir uniformitat. Per tant, la nostra dansa i la nostra música, ja que ens referim a la sardana, hi ha de tenir el paper que li correspon: el de la dansa pròpia d’un país, Catalunya, amb uns trets culturals ni millors ni pitjors, però sí diferents i ben vius.
També David Pagès em demana la meva opinió d’algunes manifestacions sobre la sardana a càrrec de diverses persones. Per exemple Teresa Almar, presidenta de la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, que ha dit que “La Sardana no està en crisi. Potser el que fa falta sacsejar és el món sardanista”. Jo interpreto la paraula sacsejar en el sentit de fer-lo reaccionar. És una opinió respectable. Penso però que també caldria sacsejar una bona part de la societat catalana i fer-la reaccionar. Perquè no ens podem permetre el luxe de perdre cap dels nostres referents, ens agradin més o menys, hi participem més o menys, i la sardana és un referent que ens identifica i singularitza. I que no podem permetre’ns el luxe de perdre-la.
En relació al comentari del periodista Toni Cruanyes dient que “Ens fascina el tai-txi i la dansa del ventre, però en canvi a la sardana hi projectem l’autoodi que patim com a societat”, hi estic totalment d’acord. Penso que, en bona part, això ha estat activat per un falç progressisme, molt representatiu d’uns, per entendre’ns, pretesos intel·lectuals que menyspreen el que ens és propi i abracen tot el que ve de fora, independent de la qualitat que tingui. És com aquells que diuen que ballar sardanes és una tradició antiquada i s’apunten al country, que és igualment d’antic, però com que ve de fora...
Un altre opinió a destacar correspon a un escrit del músic Pep Blay que comentava que havia dit als seus amics “que no han d’escoltar les sardanes com a música catalana, sinó com si fos una música ètnica d’un país independent exòtic anomenat l’Empordà” i que estava convençut que “si les sardanes es venguessin així, les cobles es convertirien en el plat estrella del Grec i arrasarien als autors més elitistes dels festivals d’estiu de Catalunya, com qualsevol grup africà, àrab o llatinoamericà”. Efectivament, és el que he dit moltes vegades. Si la tenora la interpretés un músic o un conjunt americà o africà, en escoltar-la a molts els hi cauria la bava. Però tot hi ser un instrument únic al món, capaç, com deia Juli Garreta, de donar un crit de joia o de dolor amb veu humana, com que és típic i català, doncs, ni cas...
He volgut fer referència al contingut d’aquesta entrevista de l’amic David Pagès com un exemple més que el debat a l’entorn del present i futur de la sardana és molt ampli i divers i que demostra que, més enllà de l’àmbit estricte del sardanisme, també genera opinions diverses, cosa aquesta que cal tenir ben en compte.
Lluís Subirana. Director