Esperit de Festa 15-05-10

Un dels darrers llibres que he llegit és l’epistolari entre dos catalans universals: Pau Casals i Josep Trueta. Es tracta de 79 cartes recopilades per l’editor Quim Torra i creuades entre els dos personatges a l’exili entre 1939 i 1973, encara que la majoria estan datades entre 1944 i 1955. Són el testimoni d’una ferma amistat i una prova més de la insubornable catalanitat i reconeixement internacional que, tant Pau Casals amb la música i Josep Trueta amb la medicina, van assolir i que han estat abastament reconeguts. Com no podia ser d’altra manera, també Pau Casals i Josep Trueta van manifestar públicament la seva estimació envers la sardana. I, encara que aquesta qüestió lògicament sigui aliena al contingut de les cartes creuades entre ells, em sembla oportú recordar què opinaven sobre la sardana i la seva implantació cultural i social.
Pau Casals, al Missatge al món sardanista del 1968, manifestava: “ La sardana, passant de l’Empordà a tot Catalunya, ha deixat de ser un element més del nostre folklore per a esdevenir una dansa nacional, consubstancial ja amb la vida del nostre poble. La democràcia que inspira les seves regles on tothom hi és admès, a qualsevol moment. La delicadesa que imposa la seva admissió a l’esquerra de l’home, per a no separar-lo de la parella que té a la mà dreta. El símbol de la seva execució, tothom donant-se les mans, en un pla d’harmonia i d’igualtat. Són normes que expressen els fonaments profunds del nostre caràcter, al qual hauríem de mirar de ser fidels. Musicalment, la sardana constitueix, a més, un dels patrimonis més importants de la nostra cultura.”
Per la seva part, el doctor Trueta, en el seu Missatge de l’any 1970 manifestava: “Hi ha bones raons per a creure que la dansa és, de totes les manifestacions del caràcter dels pobles, la que millor expressa la intimitat de llur natura. La sardana difereix de totes les altres danses peninsulars en el fet que les parelles que inicien la rotllana inviten, amb braços oberts, que altres dansaires se’ls ajuntin sense demanar-los d’on vénen ni qui són. Ni l’edat, ni el sexe, ni la procedència, ni tampoc la classe social, són demanades per a eixamplar l’anella tot ajuntant les mans. La sardana, modesta com és, no serveix per al lluïment personal. És ni menys ni més, la dansa d’un vell poble fronterer que al llarg de la seva història ha anat fent seus tant els qui hi han entrat demanant acolliment, com els qui ho han fet amb l’intent de canviar-lo... Si la parla dels dansaires és, de tan moderada i sòbria, una de les més monosil·làbiques i precises d’Europa, la sardana representa, no solament l’harmonia que neix quan l’individu accepta de grat la col·lectivitat, sinó també l’esperança que els braços no romanguin oberts en va.” Fins aquí aquestes dues valuoses opinions sobre la sardana i la seva significació que em sembla oportú recuperar en uns moments en que la sardana forma part d’un important debat historiogràfic entre la mitificació i la seva expansió nacional. Tornant als dos catalans universals, remarcar que Pau Casals va ser proposat per al Premi Nobel de la Pau els anys 1956 i 1958, i que els intents, per dues vegades, de proposar Josep Trueta pel Nobel de Medicina van ser frustrats per la diplomàcia franquista espanyola. S’havia d’evitar com fos que dos catalans exiliats i contraris al règim establert poguessin assolir aquest reconeixement universal. Com s’ha continuat evitant que noms com Guimerà, Carner, Espriu, Foix i Martí Pol en literatura; Ferran i Clua i Pi Sunyer en medicina, i Xirinacs i Casaldàliga en la seva lluita per la pau, esdevinguessin candidats al Nobel per l’única raó de que, en dictadura o en democràcia, el veritable problema és que el candidat sigui un català.
Lluís Subirana. Director