Esperit de Festa 05-06-10

He escrit molts articles manifestant que la sardana a l’escola hauria de ser un element present en el procés educatiu de la infància perquè conté prou punts de referència afins als objectius de la formació integral de l’infant. Amb el coneixement i la pràctica de la sardana, aquest pot desenvolupar l’aspecte físic i rítmic mitjançant els exercicis necessaris per executar els moviments coreogràfics; també pot desenvolupar l’aspecte afectiu en aprendre a estimar un element nou al marge de la seva primària i inicial estima familiar; pot començar a desenvolupar aspectes intel·lectuals i morals amb el coneixement de la història i la tradició sardanista, que, a la vegada, el durà al coneixement d’una part integrant de la cultura del seu país. Així mateix, amb els altres components de la rotllana podrà tenir una relació interpersonal que enriquirà la seva condició humana i la seva capacitat de comprensió i entesa, que li permetrà una activitat integrada en un medi ambient natural on experimentarà la vida a l’aire lliure, començarà a estimar la naturalesa i a comprometre’s a respectar-la. Tot això pot fer-se amb la sardana com a vincle, com a exemple i argument i com a símbol aglutinador dels mateixos valors que tot procés educatiu vol inculcar: moviment, ritme, convivència, respecte, germanor, solidaritat, comprensió, comunicació, coneixement, sentiment, càlcul, germanor, gaudi, caràcter, etc. Aquest coneixement de la sardana i del seu simbolisme s’ha de presentar sempre intentant despertar l’interès de l’infant en els aspectes més lúdics i emotius, aplicant la tècnica de l’aprenentatge de la música i de la dansa com un complement necessari per assolir un millor grau de comprensió i interpretació dinàmica i sensorial que, a la vegada, li permeti assolir un millor domini del seu cos, una més gran capacitat d’atenció i comprensió dels sons musicals i una millor predisposició i desinhibició per gaudir plenament del plaer de la dansa. I he manifestat, també, que caldria utilitzar elements propis, autòctons, per incidir en el coneixement de la forma musical lligada a la dansa: el ritme, la melodia, la frase, utilitzant la música de la sardana, una música pròpia del país, sense haver de recórrer a músiques i melodies importades i utilitzant instruments propis, com el flabiol i el tamborí o la gralla, en substitució de la flauta dolça, per exemple, i de presentar la cobla com un conjunt instrumental propi i únic al món, que desperti el legítim sentiment d’orgull que l’infant ha d’aprendre a experimentar per tot allò que configura els seus signes d’identitat més elementals. És per això que m’ha complagut molt la iniciativa de l’Associació Cultural i Educativa La Riscla, fundada i integrada per mestres especialistes de música i la seva acció titulada “El flabiol a l’escola” per tal d’implantar aquest instrument en lloc de la flauta de bec usada habitualment. Un projecte educatiu i musical que ja han posat en marxa quatre escoles a Sabadell: Can Deu, Floresta, Ribatallada i Can Llong i que té com a coordinador de premsa el sabadellenc Albert Pol, mestre de música a l’escola Ribatallada i component de la Cobla Mediterrània. El passat dijous vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la 1a Trobada de Flabiolaires Escolars a Sabadell que es va celebrar al parc de la Romeua, amb uns 200 participants alumnes de les escoles citades més l’escola Benviure de Castellbisbal, i de comprovar les grans possibilitats del flabiol i tamborí per acompanyar les diverses danses que es van interpretar i ballar. Aquest projecte té, a més, l’al·licient de que la construcció del tamborí és a càrrec dels propis alumnes i que per reduir despeses s’utilitzen flabiols de plàstic.
Repeteixo, una iniciativa pedagògica exemplar mereixedora del màxim suport.
Lluís Subirana. Director