Esperit de Festa 13-03-10

El passat setembre ja vaig comentar la visita a Figueres, al Museu de l’Empordà, per tal de visionar l’exposició titulada “Pep Ventura, abans del mite. Quan la sardana era un ball de moda” , que presentava nous coneixements sobre la trajectòria professional del músic empordanès, situant-lo en el context de la seva època i reunint, per primera vegada, partitures autògrafes, instruments d’època i materials sonors inèdits: àries d’òperes per ballar, orquestres de menestrals, sardanes amb cançons revolucionàries, contrapassos carlins, entre altres temes musicals de gran interès que aportaven una nova i més real visió sobre Pep Ventura i la seva obra.
Doncs bé, la setmana passada vaig anar a Barcelona, a l’Escola Superior de Música de Catalunya, per tal d’assistir a la presentació de l’edició del magnífic llibre catàleg de l’exposició i del CD enregistrat amb composicions inèdites de Pep Ventura, algunes d’elles interpretades en directe a càrrec de la Cobla de l’ESMUC en el decurs de l’acte.
Com molt bé diuen Anna Capella, directora del Museu de l’Empordà, i Anna Costal, musicòloga, comissària de l’exposició i ànima de tot aquest gran treball de recerca, “tot això ha contribuït a difondre un canvi de paradigma respecte la figura de Pep Ventura, una nova perspectiva que des de l’àmbit de la recerca universitària fa temps que es va perfilant. Això ha fet possible presentar un músic –valorat fins ara només a nivell local- i les seves composicions –observades sempre amb un prisma molt curt i limitat- dins un panorama més interessant i ampli, o sigui la música de moda europea del segle XIX en relació als canvis polítics, socials i culturals cap a l’assoliment d’un nou règim.”
Efectivament, més enllà de sardanes emblemàtiques com Per tu ploro, Una mirada, Toc d’oració, entre altres, Pep Ventura va compondre un bon nombre d’obres que demostren que no era un músic amb coneixements rudimentaris que s’acompanyava d’una guitarra, com jo mateix, basant-me amb el que estava escrit fins ara, he manifestat en alguna ocasió, sinó que tenia uns amplis coneixements musicals, que interpretava diversos instruments i dirigia conjunts orquestrals als teatres que representaven les òperes de moda del seu temps. Influenciat pels corrents musicals europeus va compondre les primeres sardanes incorporant, al poc temps de ser estrenades, motius d’òperes i sarsueles com Sardana Fra Diabolo que inclou un fragment de l’obertura de l’òpera Fra Diabolo, la Sardana de la sonambula amb fragments d’aquesta obra de Bellini, la sardana El diablo en el poder de la sarsuela del mateix nom de Barbieri i Camprodon, o la revolucionària Cants del dia sardana que inclou fragments del republicà Himne de Riego.
Tot aquest nou material literari i musical, sumat a anteriors treballs com el llibre Córrer la sardana: balls, joves i conflictes, o el Quadern de la Revista de Girona titulat Sardanes, ja comentats en anteriors ocasions, aporten una valuosa informació històrica que desfà determinats mites i tabús que sobre la sardana, els seus orígens i la seva expansió, s’han anat publicant al llarg del segle XX. N’anirem parlant perquè el tema bé que s’ho val.
Lluís Subirana. Director