diumenge, 24 de maig de 2009

Esperit de Festa 23-05-09

Barberà del Vallès va celebrar dissabte passat dia 16, a la Plaça Mil·lenari de la Romànica, el seu Aplec de la Sardana en sessions de tarda i nit, organitzat per l’entusiasta equip de l’entitat Barberà per la Sardana que presideix Antònia Garrido.
La coincidència al mateix Barberà de la Fira del Cavall, i la Fira Medievàlia a Sabadell, possiblement van restar públic a l’aplec malgrat que el programa i les interpretacions de les cobles Sabadell, Contemporània, Jovenívola de Sabadell i Ciutat de Terrassa va complaure els que sí que hi vàrem assistir.
La Contemporània, fidel al seu estil, que tant rendiment popular li està donant, va estrenar la sardana de Jordi Paulí Raig de sol d’un blau estiu, un dels títols que forma part de la seva propera nova creació STIUS que, com el seu nom ja dóna a entendre, seran sardanes basades en melodies ben conegudes procedents dels ballables més festius i estiuencs.
Voldria, però, fer referència a dos escrits inclosos al programa de mà editat. Un està signat per Josep Jordi Bofill, el molt conegut i apreciat mossèn de la Romànica i fervent sardanista i que de molt jove va tocar la tenora, el flabiol, el saxofon i el violí en cobles orquestra. Després d’unes referència a la història i significat de la sardana com a signe d’identitat catalana, comparant-la amb altres músiques d’orígens forans, Josep Jordi es pregunta: “Més d’un cop penso si hem estat i som capaços de valorar l’amplada de la manifestació sardanística global en llur irisada diversitat: ballar a lo dropo i rient, ballar de colla o de concurs; música que exalça, alegra, entristeix, enyora, evoca, plany o plora... i que uns cops ens du a la plaça per batre la pols a patacades i l’altra a la sala de concerts on la cobla es transforma en una petita i polida simfònica que ens deixa garratibats de plaer estètic. I més d’un cop són “els forasters” els qui, estupefactes per una conjunció musical i popular de tanta alçada, bo i mirant incrèduls, mig babaus, els qui ens fan adonar de la riquesa i preciositat de la sardana.” Com poden comprovar una magnífica reflexió de mossèn Josep Jordi que, dit de passada, dimecres li va ser lliurada una de les Medalles d’Honor de la Ciutat de Sabadell per la seva trajectòria religiosa, social i cultural a la que nosaltres hi afegim també ben merescuda per la seva estima a la sardana i, també, a l’excursionisme.
L’altra escrit correspon a l’amic i gran sardanista castellarenc Francesc Sagrera que diu: “Els pobles es reconeixen principalment per la seva llengua, la seva cultura i les seves danses. El ball és essencial per identificar cultura i manera de parlar. Llengua, cultura i ball són el trípode fonamental on s’assenta la manifestació popular i nacional d’un grup de gent que estima el seu territori i el vol fer propi i diferent dels altres. ¿Diríem, per exemple, que el vals és xinès? O que el tango és turc? O que les sevillanes són gallegues? O que les jotes són ceutís? Perquè, doncs, no escrivim, clara i contundentment, en les nostres lleis, en l’Estatut, que és nostra la Sardana, igual que diu que ho és la llengua catalana, o es normalitza i s’estructura legalment com, per exemple, l’Institut Ramon Llull de cultura catalana?”
He volgut fer referència a aquests dos fragments dels dos autors citats, els quals subscrit totalment, per cridar l’atenció dels sardanistes sobre aquests habituals programes d’aplec perquè, entre les seves pàgines farcides d’anuncis, també hi podem trobar col·laboracions com aquestes que, de manera clara i ferma, donen testimoni del seu gran amor a la música i la dansa de la sardana reivindicant-la com el que és: un signe d’identitat que mereix tot el reconeixement i promoció social i polític.
Lluís Subirana. Director