Esperit de Festa 23-04-11

La festa de Sant Jordi és un diada especial encara que al calendari la data no estigui en vermell. Una festa on els protagonistes principals són el llibre i la rosa, on la cultura i la natura es manifesten a través dels llibres, de la paraula escrita, i de les flors, que amb els seus perfums tenen la seva particular manera de comunicar-se amb nosaltres. En una festa tan especial com aquesta, per embolcallar llibres i roses, res millor que una gran sardana. Llibres, roses i sardanes. Festa complerta. Comprem almenys un llibre, si és en català millor i si és relacionat amb la música en general millor que millor. Comprem la rosa per regalar a la persona estimada i anem a ballar o escoltar les sardanes. No hi ha res millor per fer el dia de Sant Jordi encara que aquest any s’escaigui en plena Setmana Santa. I oblidem-nos unes hores de les polèmiques, de les enveges i de les rancúnies que una festa com aquesta, símbol d’un país com aquest, genera als qui no entenen ni voldran entendre mai determinades i singulars diferències. Llibres, roses, sardanes. Cultura, natura, festa. Tradició, poble, nació. Per reivindicar el què érem, per demostrar el què som, per afirmar el què volem ser. Cultes com els llibres, sensibles com les flors, units i agermanats com la sardana.
I gaudim també de les cantades de caramelles que a la nostra ciutat tenen una llarga tradició. Resseguint una mica la història de les primeres corals sabadellenques fundades a la segona meitat del segle XIX, trobem que una de les seves activitats més importants de l’any eren les cantades de caramelles per Pasqua. Habitualment el diumenge i algunes també el dilluns, sortien al carrer grups d’homes que interpretaven cançons relatives a l’arribada de la primavera i a la resurrecció de Crist. En aquells temps, les caramelles tenien un caràcter més profà que no pas religiós. Els temes de les cançons feien moltes referències a la bellesa de les dones i de les flors. Algunes corals solien sortir cap al tard del Dissabte Sant o bé la matinada del diumenge i s’acompanyaven amb instruments molt elementals: picanyes, panderos, platets, etc. Allà on paraven per interpretar les seves cançons, sol·licitaven un refrigeri o bé un pagament en productes, els quals adjuntaven per dedicar-los a un àpat comú.
Evidentment els temps han canviat molt però, sortosament, la tradició de sortir a cantar caramelles per Pasqua es manté. Ho demostren algunes de les nostres corals que, any darrera any, ens ofereixen una mostra de les seves habilitats. Com a cantaires i com a lletristes. Perquè les interpretacions actuals poc tenen a veure amb les d’un segle enrere. Només cal fer un repàs a les lletres dels programes que distribueixen per comprovar-ho. I cal prestar especial atenció als continguts del tradicional popurri on els temes d’actualitat, socials i polítics, són tractats amb certa ironia que desprèn, però, també una punyent i significativa crítica. Sigui com sigui, el més important és que les caramelles segueixen sent el reflex d’un poble amb una cultura pròpia i amb unes tradicions que vol mantenir com un signe d’identitat propi i que no ens podem permetre de perdre. Bona Pasqua i un gloriós Sant Jordi.
Lluís Subirana. Director