Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Girona aimada una composició de 1921
Una altra de les sardanes emblemàtiques de Vicenç Bou és, sens dubte Girona aimada, que també com el cas de la sardana Angelina està relacionada amb la nostra ciutat, per ser dos sabadellencs els autors de la seva lletra: Joan Serracant i Lluís Papell.
Joan Serracant i Manau va néixer a Sabadell el 19 d’abril de 1897 i va morir a Barcelona el 25 de setembre de 1973. Escriptor i periodista, va col·laborar al Diari de Sabadell i a La Veu de Sabadell. Va publicar el llibret teatral L’encís de Can Feu, obra molt discutida pel seu contingut amoral. Va ser el delegat a Barcelona de l’agència oficial del noticiari cinematogràfic NO-DO. És autor de la comèdia lírica Bajo el cielo de Andorra amb música del mestre Dotras Vila. També va escriure moltes cançons, una d’elles La muralla de Berlín, premiada al Festival de la Cançó de Barcelona el 1962. Va escriure la lletra d’algunes de les sardanes de Vicenç Bou, com aquesta Girona aimada, i altres com Llevantina, Pescadors bons catalans i La cardina encara salta.
Pel que fa a Lluís Papell i Comas dir que va néixer a Sabadell el 16 de febrer de 1891 i hi va morir el 24 de gener de 1980. Periodista i vinculat a diverses entitats sabadellenques va escriure al Diari de Sabadell abans i després de la guerra. També va col·laborar molts anys a Ràdio Sabadell. Especialitzat en temes esportius va ser un acèrrim seguidor del Centre d’Esports Sabadell. Aficionat al teatre va escriure poesia i és l’autor de la lletra de l’Himne a Sabadell Ciutat, amb música d’Adolf Cabané.
En una edició especial del Diari de Sabadell dedicada a l’Aplec de Sabadell de l’any 1972 i en un article titulat Els cinquanta anys de Girona aimada, Papell explicava com va néixer la lletra d’aquesta popular sardana:
“Tots els anys, per la Festa Major de Sabadell, hi havia una gran preferència per a contractar Els Montgrins que dirigia el mestre Vicenç Bou. Es tractava d’una de les millors cobles d’aquella època i la seva presència en les festes majors era un esdeveniment.” “En aquells temps la Comissió de Festes no era municipal, la formàvem regidors i consellers, periodistes i representants d’entitats sabadellenques. Jo era l’encarregat de mantenir l’ordre en el lloc on se celebraven les audicions de sardanes. Això va motivar la meva coneixença amb el mestre Vicenç Bou. I això va motivar, també, que jo em comprometés, junt amb l’amic Joan Serracant, a posar lletra a Girona aimada. I ara fa cinquanta anys que va estrenar-se en el teatre Camps, que en aquella època es dedicava a les atraccions. La va estrenar Pepita Iris, una de les millors intèrprets de la cançó, aconseguint un èxit extraordinari. Girona aimada, amb aquest motiu, es va fer popular.”
En una carta datada el 6 de febrer de 1955, Joan Serracant li deia a Ramon Ribera que quan veiés a en Papell li preguntés si cobrava dels drets d’autor de Girona aimada que “torna a rebrotar”. Segons Serracant al registre constava Luis Papelle i entre parèntesi les inicials (N.S.) que possiblement volia dir “no soci” i que per això no cobrava, cosa aquesta que en una carta posterior Lluís Papell va confirmar.
Aquesta sardana va ser adoptada com un himne de Girona. Es tocava a les festes de la ciutat, en finalitzar els concerts, abans de començar els partits de futbol al camp del Girona i en altres esdeveniments, tant de caire esportiu, cívic, cultural o institucional. Però els darrers anys ha perdut protagonisme i ha estat substituïda per la sardana de Ricard Viladesau Girona m’enamora.
1 comentari:
Hola Lluís,
Acabo de llegir la descripció que fas de GIRONA AIMADA i m’ha agradat molt saber com va anar la història de posar-l’hi la lletra. No la coneixia.
GIRONA AIMADA és una sardana que sempre m’ha agradat. L’ inici potent de la seva música, un cop acabat el refilat del flabiol, incita a ballar-la i en arribar el moment del canvi, el contrast d’aquella melodia tan alegre i bonica, quan el cant sobresortint de la tenora, torna a aparellar-se amb el del tiple, iniciant el preludi de la melodia del salt petit, per retornar a la força del començament, et fa saltironar encara amb més ganes. La trobo d’una riquesa excepcional. L’havia ballat moltes vegades els dijous al vespre al mig de la Rambla de Figueres, quan a l’estiu venia la cobla a tocar sardanes, perquè tothom les pogués ballar al seu aire.
GIRONA M’ENAMORA, també és molt bonica, la conec perquè l’he cantada a l’Orfeó però sincerament, són dos sardanes molt diferents i no li veig el motiu del perquè ha fet perdre protagonisme a la de Vicenç Bou, sobretot amb el que ressaltes, GIRONA AIMADA havia arribat a ser com un símbol per la ciutat.
Publica un comentari a l'entrada