Apunts d’Història. Emissió 19-01-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives

Avui Continuïtat una composició de 1921

Vicenç Bou, en plena popularitat i creativitat, estrenava aquest any 1921 dues composicions que assolirien també un gran èxit: Girona aimada, a la qual li dedicarem el proper programa, i la que ens hem reservat per avui Continuïtat.

Aquesta sardana Continuïtat també és coneguda amb el nom de Nina, possiblement per la lletra que s’hi va posar i que va signada per J. Romaní i que van cantar sovint les cupletistes de l’època. Una de les estrofes de la versió cantada als curts d’aquesta sardana no en deixa cap dubte del perquè del subtítol de Nina:

“Si em donessis, nina maca una mirada,

s’ompliria d’esperances el meu cor;

el meu cor, que va cercant la nina aimada:

nina... nina... nina...”

És curiós que l’èxit esclatant que Bou aconseguia amb sardanes com aquesta coincidís amb la forta polèmica i les opinions enfrontades sobre la seva música, qualificada per alguns com a exòtica i que més que sardanes semblaven pasdobles i altres ritmes menys catalans. Com hem dit, el fet que moltes tinguessin lletra i les cantessin les més famoses cupletistes de l’època als locals del Paral·lel barceloní, molestava al catalanisme conservador que el volia enfrontar amb les sardanes de Garreta considerades com a modèliques obres musicals.

El temps, però, va situant cada cosa al seu lloc. Hi ha modes musicals que apareixen de sobte i que després es veuen superades per altres en una lluita constant per imposar nous ritmes suposadament més d’acord als gustos i costums de cada època. Però pel que fa a les sardanes del mestre Bou, tot i que en l’actualitat també encara alguns arrufin el nas en sentir-les per considerar-les tècnicament pobres i musicalment vulgars, les seves senzilles melodies et queden enganxades i ens és fàcil recordar els seus títols i taral·lejar-les al moment.

I és evident que aquesta sardana que programem avui Continuïtat és, com el seu títol indica, la demostració més palpable que les sardanes de Vicenç Bou continuen formant part del nostre imaginari musical popular i que no ens cansarem mai de reivindicar.

Estadístiques sobre l’activitat sardanista del 2012

Un repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg del 2012 per tal d’avaluar el nombre d’actes organitzats, sempre prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana, ens demostra que la crisi econòmica, amb la baixada o, en molts casos, eliminació de subvencions a les entitats organitzadores, ha influït sobre el descens del conjunt d’actes sardanistes, amb la cobla com a protagonista, que ha passat del total de 3.012 l’any 2011 a 2.761 el 2012, o sigui 251 menys, que equival a un 8’3 %.

Comparant les dades d’un any a l’altre per sectors d’activitat tenim que els aplecs han passat de 277 l’any 2011 a 264 el 2012, o sigui 13 menys; les ballades de 2.402 a 2.239, 163 menys; els concerts de 232 a 182, 50 menys; altres activitats que inclouen per exemple la dansa tradicional de 33 a 21, 12 menys; i els concursos de colles de 68 a 55, 13 menys.

A la vista d’aquestes dades queda clar que tot i el descens en cada una de les activitats, els sectors que més han acusat la crisi són les ballades i els concerts. Dos dels sectors que més depenien de les subvencions públiques: els ajuntaments eliminant ballades de festes majors i altres celebracions, i l’obra social de les caixes, malauradament avui pràcticament desaparegudes o les poques que queden amb altre tipus de prioritats, que també subvencionaven ballades i concerts.

A la vista d’aquestes dades i de les males perspectives econòmiques que ens arriben per tots cantons, les entitats sardanistes i comissions organitzadores de l’activitat sardanista ho tenen molt difícil. I tot hi que ens dol, volem recordar que des dels nostres programes hem avisat moltes vegades de la necessitat que el sardanisme, la gent que assisteix als actes, siguin ballades, aplecs o concerts, ha de prendre consciència que això té un cost que s’ha de cobrir en bona part amb les pròpies aportacions dels assistents.

Insistim, doncs, una vegada més que si la gent que va a ballar, que gaudeix amb la cobla i la sardana, no pren consciència de la situació i hi aporta la seva justa col·laboració econòmica, el futur per les entitats organitzadores pot ser molt difícil i l’activitat pot seguir descendint preocupadament. Les aportacions que encara són voluntàries a una ballada i a molts aplecs haurien de ser equivalents com a mínim a una entrada de cinema i el preu de l’entrada a un concert ha d’estar relacionat amb la qualitat de la formació que actua i del repertori que s’interpreta.

Tot plegat són motius de reflexió perquè el patrimoni coblístic i sardanista que tenim és molt important i forma part d’un dels nostres signes d’identitat més visibles. Cal doncs, ser conscients del molt que ens hi juguem i actuar en conseqüència.

Apunts d’Història. Emissió 5-1-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives

Avui Angelina una composició de 1920

Segons una informació publicada a la Revista de Sabadell el 2 de juliol de 1921, la sardana Angelina està dedicada a la sabadellenca Angelina Sallarès Farré, filla d’Emili Sallarès Casanovas que va ser un important industrial propietari de la fàbrica de teixits de llana Emili Sallarès i Fills, situada al carrer Tres Creus, de Sabadell, i que va ser destruïda per la columna Líster el 25 de gener de 1939. El valor del patrimoni destruït va ser quantificat amb 854.876 pessetes, aquell temps una pèrdua molt important. Fill del prohom sabadellenc Joan Sallarès Gorina i de Josepa Casanovas, Emili Sallarès va néixer el 1861 i va morir el 4 d’agost de 1934. Es va casar amb Elvira Farré Mas. Van tenir quatre fills: Josep, Joan, Emili i Angelina.

Emili Sallarès va ser un personatge important en la vida industrial i cultural de la ciutat. Vicepresident del Gremi de Fabricants 1927-1928, directiu i després director de la Caixa d’Estalvis de Sabadell entre 1922 i 1934 i soci de diverses entitats culturals ciutadanes. No és d’estranyar, doncs, que la Comissió de Sardanes de la Joventut Nacionalista li demanés, conjuntament amb Maria Estruch, d’apadrinar la benedicció del seu banderí, acte que va tenir lloc el 27 de juny de 1920 a l’església de Sant Vicenç de Jonqueres. A la nit es va celebrar una ballada de sardanes amb la cobla Montgrins.

Possiblement va ser en el decurs d’aquesta ballada quan Emili Sallarès va demanar a Vicenç Bou una sardana dedicada a la seva filla Angelina. Tot i que una informació publicada a l’Almanac de la Sardana del 1926 diu que Angelina es va estrenar a la Plaça de Catalunya de Barcelona interpretada pel conegut intèrpret de tenora Ramon Rossell, sense especificar la data, sembla molt més probable que l’estrena d’Angelina es fes a Sabadell en les reiterades visites que Vicenç Bou va fer amb Els Montgrins entre 1920 i 1925, o sigui anteriors a la notícia publicada a l’Almanac de la Sardana.

En referència a la gran acceptació popular que va tenir aquesta sardana, en uns apunts biogràfics del mestre Vicenç Bou publicats el 1985 a Papers del Montgrí es diu: “El 1920 obté un dels seus èxits populars més grans amb Angelina. Totes les cobles la toquen i, a més, sona als gramòfons, les pianoles i la ràdio. L’èxit és tan gran que hom insinua la possibilitat que Els Montgrins n’adquireixin l’exclusiva, però Vicenç Bou no vol ni platejar-s’ho.”

El mateix mestre Bou, en una entrevista de Josep Castells publicada en un programa editat amb motiu d’un homenatge que se li va fer a Barcelona el 1924 manifesta:

“Com a sardana de més èxit, després de Cants de Maig és, indubtablement, l’Angelina. Fóra de molt mal esbrinar a hores d’ara (recordem que era el 1924), la quantitat que n’he arribat a vendre i a tots els indrets que ha anat a parar. Només us diré ja que ho voleu, i em dol de totes maneres, que deixant de banda el benefici reportat per la impressió de discos, rotllos de piano i pianola, edicions musicals, etc., calculo que únicament la venda directa d’Angelina sobrepassa les 2.000 pessetes. I parlant d’aquesta sardana us donaré un detall molt significatiu: una renombrada cobla empordanesa, que no és pas la nostra naturalment (en referència a Els Montgrins) va tenir la curiositat d’anotar al marge del paper del trombó les vegades que l’havia interpretat a prec de comissions o particulars. Això era durant l’any de la seva estrena (1920) i quan m’ho deien figurava ja en el paper més de 150 senyals. Em sembla que ja no cal que parlem més de l’èxit franc d’Angelina.”

En relació a les dues versions de la lletra fetes públiques, originals de Josep Maria Francès i Joan Misterio, sorprèn la manca de relació entre el seu contingut i la destinatària de la dedicatòria musical. La lletra signada per Francès està escrita en gènere masculí: “Non noneta, non noneta, non/el fillet de la mare té un son”... “Reiet meu, la tendresa”... “el nin”... “mare i fill”. Un contrasentit si el títol és femení i, a més, considerant que quan el mestre Bou va compondre aquesta sardana l’Angelina Sallarès tenia ja 17 anys.

Per la seva part Joan Misterio ambienta la lletra, publicada ja l’any 1925 al núm. 9 de Coses de Catalunya, en un entorn mariner, concretament a Blanes, ben allunyat de l’ambient fabril sabadellenc de la vertadera Angelina Sallarès protagonista de la història. Hi ha una versió de la lletra de Josep Maria Francès enregistrada en K7 pel Grup Terra Nostra, amb la veu solista de Pepita Bruguera.

Poema de la setmana

Dinar de família Nadal 2012

Tots al voltant de la taula ben parada

tot menjant i conversant animadament.

Tots? No perquè després dels canalons

els néts ja canvien la taula pel sofà

i es posen a jugar amb els seus mòbils.

Les figures del pessebre resten ignorades

i no entenen perquè s’han quedat soles.

La petita bombeta encesa a l’establia

il·lumina un infant encara sense mòbil.

Les llums intermitents de l’avet guarnit

ja no criden l’atenció de ningú perquè

tothom ja ha recollit els regals que acollia.

El tió, tot agraint que ja no el colpegin,

no sap si era millor rebre i seguir cagant

que quedar-se sol i ignorat en un racó.

Passa el temps i l’àpat nadalenc fineix

amb el tradicional brindis: Feliç Any Nou!

Mentre els néts segueixen enganxats al mòbil

la seva particular, difícil i decisiva partida.

I, tal com estan les coses, tan de bo la guanyin.

Apunts d’Història. Emissió 15-12-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives

Avui Voliaines una composició de 1918

Aquest any 1918 Vicenç Bou estrena les sardanes Cristina, Nebulosa, Ondines de la Muga i la que presentem avui Voliaines.

Com ja hem comentat altres vegades molts dels títols de la sardanes de Bou es presten a diverses interpretacions. És el cas de la sardana d’avui amb un títol que inclou una paraula, el significat de la qual ens pot resultar estrany i desconegut.

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana la paraula voliaina és equivalent a una volva, una partícula petita i lleu d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment, que està en suspensió en l’aire, en un líquid. També amb un filament, a una pellofa o a un floc de neu, a una guspira que s’enlaira xemeneia amunt.

Hem trobat alguns fragments literaris que fan referència a aquesta paraula, com aquest de Ramon Erra que diu: “ Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M’explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d’hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s’enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-la ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.”

O aquesta referència de Josep Roig i Raventós: “I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts, l’església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines plenes de gaiesa que volaven en l’aire com si dansessin seguint la cadència de la cançó que entonava sadollat d’agraïment i que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna melangia!”

Per la nostra part encara ens volem imaginar un altre sentit que Vicenç Bou podia haver donat al títol de la seva sardana. Que les voliaines representessin les notes que els instruments de la cobla escampaven per l’aire, que penetraven per la flaire i els sentits dels balladors i que ell, amb la seva inspiració, volia transmetre a tots els sardanistes.

Sigui com sigui, escoltem aquestes Voliaines musicals i deixem-nos seduir pel seu encant, pel seu perfum i flotem al seu entorn alliberant-nos de tot durant un temps i convertim-nos en unes volves que ens transportin pels camins més directes a la felicitat.

El poema

Comiat d’amor

Amb els meus petons t’he deixat

escrit el millor poema d’amor.

Amb les meves carícies t’he deixat

dibuixat el meu cos en el teu.

Amb els meus expressius silencis

t’he dit tot el que tu volies sentir.

Amb els meus il·lusionats somnis

t’he desitjat la màxima felicitat.

Amb la intensitat de la meva mirada

t’he volgut transmetre la sinceritat.

Tot perquè quan jo ja no hi sigui

tu em tinguis sempre ben present.

Apunts d’Història. Emissió 1-12-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives

Avui L’espigolera una composició de 1917

Després de l’èxit aconseguit amb L’anell de prometatge, entre 1913 i 1917 Bou no para d’estrenar sardanes. En són un exemple: L’alba,La monge jove, Cel rogent, La somrienta,  Collint roelles, Tornant de la verema, Jugant a mirades, L’amor se’n va, Èxtasi, Tonades de pastor, La festa, Somni d’amor, La serra del Montgrí, Liliana, Solitud, Empòrium dedicada a la colla sardanista del mateix nom, i L’espigolera.

L’espigolera fa referència a les dones que es dedicaven a collir espígol, una planta herbàcia perenne de la família de les labiades de fulles lanceolades i flors blaves agrupades a l’extrem d’una tija florífera. Els olis essencials de l’espígol serveixen per fabricar l’aigua de lavanda. L’espígol i la lavanda són les dues espècies del gènere Lavandula més interessants per ser cultivades. Totes dues espècies són plantes melíferes i formen mates llenyoses perennes. Les tiges florals acaben en una o més espigues que contenen flors de tons violacis més o menys intensos i desprenen una olor agradable. Tenen un sistema radicular que es descalça molt fàcilment, format per una arrel pivotant i arrels laterals secundàries.

Als Països Catalans és més comú trobar espígol que lavanda. L’espígol creix a les zones baixes de tot el territori, entre els 0 i els 1400 metres d’altitud. En canvi, la lavanda es pot trobar a les zones més altes, entre els 600 i 2000 metres d’altitud, de manera que es força comuna als Prepirineus centrals (Baixa Ribagorça, Montsec, Alt Urgell) i als Pirineus orientals (Alt Solsonès, Alt Berguedà).

Les espigues florides constitueixen la part utilitzada de l’espígol, la lavanda i el lavandin. La major part de la producció de lavanda, lavandin i espígol es destina a l’obtenció d’oli essencial. La producció també es destina a fer rams secs que s’utilitzen per aromatitzar armaris o com a ornamentals. A partir de les espigues seques es poden obtenir les flors que formen part de barreges de te o tisanes.

Fem aquesta descripció per justificar el costum molt arrelat, en determinades zones del país, del fet d’anar a espigolar, o sigui a recollir espígol per tal d’utilitzar-lo per remeis casolans o vendre’l a herbolaris i fabricants de te i tisanes. D’aquí que el mestre Bou, possiblement coneixedor d’alguna d’aquestes dones espigoleres, els hi dediqués aquesta sardana que arrenca amb uns curts d’un aire festívol que enllaça amb una melodia de llargs entre alegre i nostàlgica com si evoqués la idíl·lica visió d’un camp ple d’espigues florides.

Quan Els Montgrins van actuar durant un parell de mesos a París l’any 1928, aquesta sardana la interpretaven cada dia i tenia molt bona acceptació.