Bon dia:
Engego l’ordinador per escriure aquest comentari setmanal. Per la finestra m’entra la claror d’un matí assolellat de tardor. Fa un vent suau, però suficient perquè els arbres es vagin despullant de les daurades fulles que cauen, lentament, dibuixant sinuoses ondulacions, sobre les aceres i el paviment del carrer. Em sembla un moment ideal per escoltar una música adient que m’ajudi a recrear l’atmosfera íntima d’aquests instants de recolliment, que deixi via lliure a l’evocació, a l’emoció, a la comunicació. Mimèticament poso un CD i la música de l’Allegro inicial del Concert número 3, titulat la Tardor, de Les quatre estacions de Vivaldi, s’escampa impetuós per tots els racons de l’habitació. Miro per la finestra com les fulles van caient impassibles, pausadament, seguint l’ordre establert per la natura i aterrant cada una en un indret diferent, una al costat de l’altra, sense trepitjar-se, arremolinant-se sota els cotxes aparcats i a l’entrada del pàrquing de casa. I, naturalment, aquesta imatge em transporta inevitablement a una altra música i als seus versos. A la música d’Enric Morera i als versos d’Àngel Guimerà: “les fulles seques fan sardana/ d’ací d’allà saltironant...” i també, “i quin seguit de fulles roges/que enjogassades porta el vent;/les que més corren, semblen boges,/altres se’n venen dolçament...” Mentre evoco aquests versos immortals em pregunto, ¿Quina visió va inspirar Àngel Guimerà quan va escriure aquest poema? ¿Potser també veia, com jo, per la finestra del seu escriptori com el vent suau de tramuntana despullava els arbres de les seves fulles i aquestes, al so d’una cobla imaginària, “feien rodones/sardanejant dia i nit,/les mans unint homes i dones,/els ulls clavats en l’infinit!”? Si és que va ser així, m’imagino el venerable poeta, amb la seva barba blanca, escrivint amb la seva ploma sobre uns fulls de paper aquests versos fruit de la seva visió i inspiració, per enviar-los després per correu al seu amic Enric Morera per que hi posés música. En canvi, des de la meva finestra, la visió és molt menys bucòlica. La ploma i el paper són substituïts per la pantalla de l’ordinador que obeeix les ordres que li dicta el teclat i que, després, convertides en un escrit d’opinió, s’envien per internet per tal que s’afegeixin a un guió, que arriba a tots vostès a través de les ones i d’un programa de ràdio. Però el que és més diferent de tot és el protagonisme de les fulles caigudes. Mentre que les fulles seques d’Àngel Guimerà feien orgulloses la sardana, les meves són perseguides per un escombriaire que, rutinàriament, sense gens d’entusiasme, però ben armat amb una escombra i una pala, les va perseguint i abans que facin la rotllana, les recull i les entafora dins d’un carret que té aparcat a un racó de la vorera, la boca del qual les tritura i les engoleix impassible. Malgrat tot, sí que hi ha una cosa que resta inalterable entre el gran poeta i jo: la sardana. La sardana feta poesia i feta música, i per damunt de tot, la sardana feta sentiment. Un sentiment que, passada la tardor i l’hivern, sempre, sempre retorna radiant per primavera, com tornen les fulles verdes a vestir de nou els arbres que tinc davant de la finestra.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
diumenge, 30 de novembre del 2008
dimecres, 26 de novembre del 2008
De noia a dona
La majoria dels aplecs de la sardana inclouen un concurs de colles improvisades. En alguns d’ells, donada l’amistat amb els organitzadors, se m’ha demanat de fer de jurat, cosa que he acceptat de bon grat. Fa anys, en un d’aquests concursos, em va cridar l’atenció una de les colles participants. Estava formada per gent relativament gran, amb una sola excepció: una de les dansaires era una noia jove, d’uns 18 o 20 anys, molt bonica i atractiva, que ballava amb gran precisió, a l’estil dels dansaires de les colles de competició. M’hi vaig atansar per tal de puntuar l’actuació d’aquell grup de dansaires. El conjunt, el compàs, el punteig, la posició dels braços, no deixava de ser molt semblant a la majoria de les colles participants. Confesso, però, que la presència d’aquella noia, inconscientment, o no, va fer que apugés una mica la puntuació que, en cas contrari, probablement els hi hauria atorgat. I això devia ajudar a que la colla, el nom de la qual no recordo, aconseguís un dels primers llocs a la classificació. La casualitat, o el destí, va fer que em toqués lliurar-los el trofeu i a la noia, acompanyada d’un senyor que podia ser el seu avi, recollir-lo. Ella es va apropar somrient, li vaig fer els protocol·laris dos petons i, com si intuís la seva influència sobre la meva decisió, em va mirar al ulls i va murmurar, dolçament, un senzill moltes gràcies, que em va quedar gravat a l’oïda durant molt de temps.
L’any següent vaig tornar a aquell aplec i a fer de jurat. Però ni aquell any, ni el següent, ni els successius vaig retrobar aquella noia, malgrat reconèixer alguns dels seus companys de colla d’aquella primera vegada. I, amb el pas del temps, se’m va anar oblidant aquell fet.
Fa poc, vaig tornar a aquell aplec. En arribar-hi ja havien fet el concurs. Tot passejant pel recinte em va cridar l’atenció una nena d’uns tres o quatre anys, molt bonica, asseguda al mig d’una rotllana amb una nina a la falda. De cop, es va aixecar i es va dirigir cap a una de les parelles agafant-se a les faldilles de qui, vaig suposar, devia ser la seva mare. En fixar-m’hi més, el cor em va fer un salt. Efectivament, no hi havia cap dubte, aquella mare era aquella noia dansaire de tan bell record. Me la vaig quedar una estona mirant. Possiblement se’n va adonar però no va fer cap senyal de reconeixe’m. Havia passat molt de temps. Jo m’havia fet més gran i ella, simplement, havia passat de noia a dona.
L’any següent vaig tornar a aquell aplec i a fer de jurat. Però ni aquell any, ni el següent, ni els successius vaig retrobar aquella noia, malgrat reconèixer alguns dels seus companys de colla d’aquella primera vegada. I, amb el pas del temps, se’m va anar oblidant aquell fet.
Fa poc, vaig tornar a aquell aplec. En arribar-hi ja havien fet el concurs. Tot passejant pel recinte em va cridar l’atenció una nena d’uns tres o quatre anys, molt bonica, asseguda al mig d’una rotllana amb una nina a la falda. De cop, es va aixecar i es va dirigir cap a una de les parelles agafant-se a les faldilles de qui, vaig suposar, devia ser la seva mare. En fixar-m’hi més, el cor em va fer un salt. Efectivament, no hi havia cap dubte, aquella mare era aquella noia dansaire de tan bell record. Me la vaig quedar una estona mirant. Possiblement se’n va adonar però no va fer cap senyal de reconeixe’m. Havia passat molt de temps. Jo m’havia fet més gran i ella, simplement, havia passat de noia a dona.
dilluns, 24 de novembre del 2008
Amor musical
Un conte de Lluís Subirana
Tinc necessitat d’explicar-ho. La veritat és que jo sempre he estat molt tímid. Ja de petit, tot em feia vergonya. Sempre m’ha fet por enfrontar-me a la gent. No hi puc fer més, és superior a les meves forces. He crescut en la més completa solitud, aïllat del món que m’envoltava. A casa, el pare sempre estava de viatge, arribava d’una llarga absència i tornava a marxar l’endemà, pràcticament sense preocupar-se de que jo existís. I la mare, sempre atrafegada, reunions, visites a la modista, a la perruqueria, organitzant excursions amb les seves amigues, qualsevol cosa menys quedar-se a casa. Moltes vegades em pregunto si, a part de tenir-me, van fer alguna cosa més per mi… El cas és que jo, a més d’estar sol, me’n sentia de sol, molt sol. Estudiava a casa perquè odiava l’escola, tenia por de les preguntes del mestre i de les mofes dels companys. No hi podia fer més. Era com si jo no fos igual que els altres. Em sentia com un ocell engabiat colpejant desesperadament les ales contra els barrots de la gàbia que li fa de cel·la, intentant fugir vers una nova dimensió, pressentida en el meu subconscient, que m’havia d’aportar seguretat, confiança en mi mateix i autoestima. Volia fugir d’una realitat, d’un ambient que m’ofegava, però em faltaven les forces per intentar-ho, com si uns fils invisibles em mantinguessin lligat de mans i peus. Hi havia dies que em llevava decidit a ser un altre, a fugir de la meva presó interior, llançar-me a la vida amb les ales ben obertes, trencar les cadenes de la meva timidesa i viure, viure!, com tothom. Però, a poc a poc, aquesta voluntat s’anava esvaint i apareixia de nou el dubte, la inseguretat, aquella horrible opressió al pit que m’impedia respirar amb normalitat. Els bons propòsits fets minuts abans i que m’havien semblat sòlids i indestructibles, al contacte amb la realitat del meu entorn s’enfonsaven com castells de sorra a la primera ventada. Mai m’he pogut alliberar dels meus dubtes, de les meves pors. Tot m’era igual, la vida per mi no tenia cap sentit. I així hauria estat sempre si no m’hagués passat una cosa extraordinària que, durant un temps, va canviar totalment la meva vida. Malgrat el temps transcorregut ho recordo tot amb absoluta precisió. Cada minut, cada hora, cada dia, cada un dels fets, cada una de les emocions experimentades durant aquella breu, però meravellosa etapa de la meva joventut, les tinc gravades al cervell i les puc reproduir amb total exactitud. Tot va començar un calorós dia de maig. M’estava recolzat a l’ampit de la finestra, oberta de bat a bat perquè entrés a la meva petita cambra aquella brisa suau que impulsaven els vells plataners plantats davant de casa. Me’n vaig adonar de seguida. Aquella finestra que dóna davant mateix de la meva cambra, a l’altra costat del carrer, sempre havia estat tancada. Però, aquella tarda, quan ja al cel apareixien tímidament les primeres estrelles, la finestra es va obrir. Jo, que mai havia sentit curiositat per a res, aquell fet, aparentment insignificant, però que venia a trencar la monotonia del meu viure quotidià, va atraure vivament la meva atenció. I llavors va ser quan, per primera vegada, la vaig sentir. La vaig sentir a Ella, i a partir d’aquell instant, sempre més seria “Ella”. Tocava el piano amb una dolcesa tan emocional que, de cop i volta, em vaig sentir transportat a un somni diferent dels meus somni de sempre. Vaig experimentar una sensació fins llavors desconeguda, i la vaig començar a estimar. Cada vespre, més o menys a la mateixa hora, la finestra s’obria i la seva veu feta música em penetrava en el més profund del meu ésser. Protegit per la penombra de la cambra l'escoltava amb delit, imaginant-me una noia preciosa, rossa i amb uns grans ulls blaus, que llegien les notes d’una particel·la que les seves fines i llargues mans em feien arribar, establint un diàleg que només Ella i jo enteníem. Com la vaig arribar a estimar! Ella ho era tot per mi. Em feia sentir més segur, ja no estava sol, la tenia a Ella. La seva música, o sigui la seva veu, em pertanyia, perquè ningú com jo seguia amb tant d’interès, amb tant d’amor, dia a dia, la seva formació musical. Era com viure dues vides. Jo, que fins llavors no havia sabut ni viure la meva, ara en vivia una altra de la qual, en realitat, només en sabia el so de la música que interpretava. Així anaven passant els dies. No la coneixia, però m’era igual. Era meva i jo l’estimava. Però, inesperadament, quan tot just em començava a convèncer a mi mateix que calia fer alguna cosa, que havia de prendre una decisió per primera vegada a la vida, que calia sortir de la cambra, presentar-me a casa seva i explicar-li els meus sentiments, inesperadament, un dia de tardor, quan els plataners del carrer ja s’havien després de les daurades fulles que encatifaven el carrer, la finestra del davant, la finestra des d’on Ella em parlava cada dia, no es va obrir. Ni aquell dia, ni l’endemà, ni l’altre…Em vaig ensorrar. ¿Què li podia haver passat? ¿M’havia abandonat? ¿Podia Ella, unilateralment, trencar aquell idil·li que, tàcitament, havíem iniciat tots dos? ¿Podia privar-me sense cap avís d’aquelles paraules fetes música, que m’adreçava cada dia, i que jo havia anat traduint gelosament guardant-les dins del meu cor? Vaig pensar moltes coses dolentes, coses terribles. Van tornar els dubtes, les pors, la inseguretat i les ganes de deixar-ho córrer tot, fins hi tot, ho confesso, vaig pensar en el suïcidi. Tot per culpa dels meus dubtes, per no atrevir-me a sortir de casa, travessar el carrer, trucar a la seva porta i dir-li que jo era aquell amb qui Ella establia cada dia, a través de la seva música, apassionats diàlegs d’enamorats. Però vaig tenir por, com sempre. Por de trencar aquell somni meravellós que jo, conscientment, havia anat convertint en una fantasiosa realitat. Per fi, una nit, després de molts dies de tenebrosa foscor, la finestra es va tornar a obrir i la música traspassà de nou el carrer fins omplir de sons la meva, cada dia més, solitària existència. Però quin desengany més horrible! Aquella música no era la mateixa que jo havia interpretat com a un missatge d’amor del qual jo n’era l’únic destinatari. Aquella música no era per a mi, quedava fora de la meva sensibilitat auditiva, no l’entenia, em desassossegava, m’irritava, no la podia escoltar, em feia tornar boig, boig de gelosia i de desesper. Perquè, evidentment, me’n vaig adonar de seguida, aquella música ja no era per a mi. Potser no ho havia estat mai, però, almenys, abans ho podia haver estat. Ara, però, era clar a qui anava destinada. Era per a un altre que compartia la seva vida de la qual, per tant, a mi ja me n’havia fet fora per sempre més. Ja sé que, tot plegat, costa d’entendre. Ja fa molt temps de tot això i, encara que sembli impossible, no la conec ni la vull conèixer. I viu davant de casa, i cada dia toca pel seu home i pels fills, perquè segur que en té i que és molt feliç i tot això que es diu… Però jo no en vull saber res perquè res ja no m’importa. Amb aquesta confessió voldria posar punt final a aquesta història i a una existència que, per dir-ho clarament, penso que més aviat ha fet nosa. Però, em temo que, com sempre, no seré capaç de prendre cap decisió profitosa.
Poema de la setmana 48/2008
Publicat al llibre Poemes de foc i cendra
Edicions de Gràfic Set
PerennitatInstal·lat ja fa temps
en una permanent tardor,
esquivo hiverns,
defujo estius
i amago primaveres.
Però mantinc encara,
permanentment enceses,
les brases de l’amor
que un dia, il·lusionats,
junts vàrem encendre.
Esperit de Festa 22-11-08
Bon dia:
S’ha dit i repetit, en diverses èpoques i circumstàncies, que el moviment associatiu cultural és un element vertebrador de la societat catalana, imprescindible si aquesta societat forma part d’un país sense estat propi. Aquesta força associativa catalana, que no sempre té la presència que li correspon als mitjans de comunicació públics, és molt important i, avui, absolutament imprescindible. Les dades publicades als Fulls de Cultura i Comunicació, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, així ho demostren. Aquesta publicació pretén ser una síntesi de dades i informació relativa a organismes, institucions, activitats i polítiques culturals d’especial rellevància en el seu àmbit, a escala nacional, estatal o internacional. Al número 430, corresponent a aquest mes de novembre de 2008, s’hi publica un detallat estudi sobre les associacions culturals federades a Catalunya com a resultat del recull dels censos de 28 federacions, les quals sumen un total de 3.661 associacions culturals distribuïdes per tot el territori. No dóna el nombre d’associats però com es pot preveure han de ser uns quants milers. La gran majoria de les associacions federades de Catalunya, un 65 %, pertanyen a federacions d’una dimensió important. El grup principal està format per 8 federacions amb una implantació molt potent sobre el territori. I, entre aquestes 8, n’hi ha dues pertanyents a l’àmbit del sardanisme: la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes.
La Federació Sardanista de Catalunya, amb 349 associacions adherides, és la segona en nombre de les 28 federacions culturals recollides, just per darrere de la Federació Catalana d’Entitats Corals, amb 421 adherits i per davant de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya amb 308.
Pel que fa a la Unió de Colles Sardanistes figura en setè lloc, amb 251 colles adherides. Amb aquestes dades, contrastades per un organisme oficial, es demostra que si la Federació Sardanista i la Unió de Colles unifiquessin esforços i formessin part de una sola federació, aquesta seria la més quantiosa de Catalunya en nombre d’associacions adherides. Per copsar millor la dimensió de l’àmbit associatiu sardanista i per activar, una vegada més, la seva autoestima, és bo conèixer altres dades com, per exemple: el 8è lloc de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, amb 236 entitats adherides; el 9è lloc de la Federació de Cors de Clavé, amb 148; el 12è lloc de la Coordinadora de Ball de Bastons, amb 114 i seguida de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, amb 113; en 18è lloc la Coordinadora de Colles Castelleres, amb 53; en el lloc 23 la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, amb 31; seguida de les Casas Regionales, amb 28; i tanca aquesta classificació en el lloc 28 la Federació de Falcons de Catalunya, amb 6 associacions adherides. Tornant a l’àmbit del sardanisme estic segur que aquestes dades aviat seran contrastades pel pessimisme habitual: “que si hi ha entitats que organitzen poques ballades...” “que hi ha colles sardanistes que s’han quedat amb quadre i que no poden assistir a molts concursos...” etc, etc. No entro a discutir la part de raó que puguin tenir, però els demano que contrastin les dades sardanistes amb les d’altres federacions, que comparin la gent que mouen, els actes que organitzen a l’any, els associats que tenen... etc, etc. I no per conformar-nos amb allò tan típic de consolar-nos perquè n’hi ha que estan pitjor, sinó com a un estímul per seguir lluitant, conscients que som més dels que nosaltres mateixos ens pensem i que si no els veiem potser és que alguna cosa hem de millorar, però la base, l’estructura, aquestes estadístiques demostren que hi és. I un apunt final: m’agradaria veure publicats en aquests Fulls de Cultura i Comunicació els criteris de distribució de subvencions per comprovar si es destinen proporcionalment en funció d’aquestes estadístiques. Seria el més lògic, no creuen?
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
S’ha dit i repetit, en diverses èpoques i circumstàncies, que el moviment associatiu cultural és un element vertebrador de la societat catalana, imprescindible si aquesta societat forma part d’un país sense estat propi. Aquesta força associativa catalana, que no sempre té la presència que li correspon als mitjans de comunicació públics, és molt important i, avui, absolutament imprescindible. Les dades publicades als Fulls de Cultura i Comunicació, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, així ho demostren. Aquesta publicació pretén ser una síntesi de dades i informació relativa a organismes, institucions, activitats i polítiques culturals d’especial rellevància en el seu àmbit, a escala nacional, estatal o internacional. Al número 430, corresponent a aquest mes de novembre de 2008, s’hi publica un detallat estudi sobre les associacions culturals federades a Catalunya com a resultat del recull dels censos de 28 federacions, les quals sumen un total de 3.661 associacions culturals distribuïdes per tot el territori. No dóna el nombre d’associats però com es pot preveure han de ser uns quants milers. La gran majoria de les associacions federades de Catalunya, un 65 %, pertanyen a federacions d’una dimensió important. El grup principal està format per 8 federacions amb una implantació molt potent sobre el territori. I, entre aquestes 8, n’hi ha dues pertanyents a l’àmbit del sardanisme: la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes.
La Federació Sardanista de Catalunya, amb 349 associacions adherides, és la segona en nombre de les 28 federacions culturals recollides, just per darrere de la Federació Catalana d’Entitats Corals, amb 421 adherits i per davant de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya amb 308.
Pel que fa a la Unió de Colles Sardanistes figura en setè lloc, amb 251 colles adherides. Amb aquestes dades, contrastades per un organisme oficial, es demostra que si la Federació Sardanista i la Unió de Colles unifiquessin esforços i formessin part de una sola federació, aquesta seria la més quantiosa de Catalunya en nombre d’associacions adherides. Per copsar millor la dimensió de l’àmbit associatiu sardanista i per activar, una vegada més, la seva autoestima, és bo conèixer altres dades com, per exemple: el 8è lloc de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, amb 236 entitats adherides; el 9è lloc de la Federació de Cors de Clavé, amb 148; el 12è lloc de la Coordinadora de Ball de Bastons, amb 114 i seguida de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, amb 113; en 18è lloc la Coordinadora de Colles Castelleres, amb 53; en el lloc 23 la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, amb 31; seguida de les Casas Regionales, amb 28; i tanca aquesta classificació en el lloc 28 la Federació de Falcons de Catalunya, amb 6 associacions adherides. Tornant a l’àmbit del sardanisme estic segur que aquestes dades aviat seran contrastades pel pessimisme habitual: “que si hi ha entitats que organitzen poques ballades...” “que hi ha colles sardanistes que s’han quedat amb quadre i que no poden assistir a molts concursos...” etc, etc. No entro a discutir la part de raó que puguin tenir, però els demano que contrastin les dades sardanistes amb les d’altres federacions, que comparin la gent que mouen, els actes que organitzen a l’any, els associats que tenen... etc, etc. I no per conformar-nos amb allò tan típic de consolar-nos perquè n’hi ha que estan pitjor, sinó com a un estímul per seguir lluitant, conscients que som més dels que nosaltres mateixos ens pensem i que si no els veiem potser és que alguna cosa hem de millorar, però la base, l’estructura, aquestes estadístiques demostren que hi és. I un apunt final: m’agradaria veure publicats en aquests Fulls de Cultura i Comunicació els criteris de distribució de subvencions per comprovar si es destinen proporcionalment en funció d’aquestes estadístiques. Seria el més lògic, no creuen?
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
diumenge, 16 de novembre del 2008
Esperit de Festa 15-11-08
Bon dia:
Finalitza una nova temporada de l’activitat castellera que ha resultat molt positiva pels Castellers de Sabadell. Tot i no haver pogut assolir el gran repte de finals de temporada, el 4 de 8, la gamma de castells de set ha estat carregada i descarregada amb èxit, cosa que els ha fet mereixedors d’una classificació final que els ha situat entre les 12 millors colles del país. Ara ja només els queda treballar intensament els assajos per tal que, la propera temporada, els castells de vuit siguin una realitat per als Castellers de Sabadell.
Novament, doncs, les colles castelleres han tingut l’oportunitat de manifestar el seu art i el seu saber, davant de molts milers d’espectadors, gràcies a la televisió que s’ha ocupat de difondre les imatges de les seves actuacions als concursos de castells que s’han celebrat a les principals ciutats castelleres. Això, i l’assoliment cada vegada de castells més difícils i amb més risc, ha donat als castellers una popularitat que ha transcendit més enllà dels cercles on es venien desenvolupant les seves activitats uns quants anys enrere.
Pot ser que aquest èxit casteller i el ressò que li dona la premsa i la televisió hagi generat, en algun sector del sardanisme, una mica de gelosia en veure la diferència de tracte dels mitjans de comunicació de masses, en relació a alguns esdeveniments sardanistes també importants i molt participatius. Penso que no és aquesta l’actitud adequada, sinó ben al contrari. Com moltes vegades he manifestat, això ha de servir de reflexió i d’estímul per tal de millorar l’activitat sardanista, per fer-la més interessant al públic passiu, que no balla sardanes però que tampoc aixeca castells, que només mira, però que amb la seva presència més o menys multitudinària dóna fe del veritable nivell d’interès d’un acte concret.
L’escriptor Xavier Bru de Sala, en un article publicat fa uns anys escrivia: “¿Què tenen els castells que no tenen les sardanes?” I ell mateix afirmava: “Que són competitius, que són espectaculars en el sentit modern de la paraula, i que són en conseqüència televisius. Mirar sardanes no té una gràcia especial, ja que es tracta d’un ball participatiu. És el fet de ballar-les que hi dóna sentit. La sardana no és el que contempla sinó el poble que dansa donant-se les mans”.
És sobre aquest principi de participació col·lectiva que té la sardana per damunt de moltes altres manifestacions culturals, com citava Bru de Sala, que el sardanisme ha de basar la seva estratègia, incidint en tot allò que la pugui millorar i potenciar i cercant formes i accions que l’apropin més al concepte espectacle, entès aquest com a mitjà per apropar-se més al públic no sardanista, potenciant sempre al màxim l’esperit participatiu i fent possible, a la vegada, el gaudi col·lectiu mitjançant la dansa i la música.
Així, doncs, a la pregunta: ¿sardanes o castells? només hi escau una resposta: sardanes i castells. És a dir: participació i espectacle.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Finalitza una nova temporada de l’activitat castellera que ha resultat molt positiva pels Castellers de Sabadell. Tot i no haver pogut assolir el gran repte de finals de temporada, el 4 de 8, la gamma de castells de set ha estat carregada i descarregada amb èxit, cosa que els ha fet mereixedors d’una classificació final que els ha situat entre les 12 millors colles del país. Ara ja només els queda treballar intensament els assajos per tal que, la propera temporada, els castells de vuit siguin una realitat per als Castellers de Sabadell.
Novament, doncs, les colles castelleres han tingut l’oportunitat de manifestar el seu art i el seu saber, davant de molts milers d’espectadors, gràcies a la televisió que s’ha ocupat de difondre les imatges de les seves actuacions als concursos de castells que s’han celebrat a les principals ciutats castelleres. Això, i l’assoliment cada vegada de castells més difícils i amb més risc, ha donat als castellers una popularitat que ha transcendit més enllà dels cercles on es venien desenvolupant les seves activitats uns quants anys enrere.
Pot ser que aquest èxit casteller i el ressò que li dona la premsa i la televisió hagi generat, en algun sector del sardanisme, una mica de gelosia en veure la diferència de tracte dels mitjans de comunicació de masses, en relació a alguns esdeveniments sardanistes també importants i molt participatius. Penso que no és aquesta l’actitud adequada, sinó ben al contrari. Com moltes vegades he manifestat, això ha de servir de reflexió i d’estímul per tal de millorar l’activitat sardanista, per fer-la més interessant al públic passiu, que no balla sardanes però que tampoc aixeca castells, que només mira, però que amb la seva presència més o menys multitudinària dóna fe del veritable nivell d’interès d’un acte concret.
L’escriptor Xavier Bru de Sala, en un article publicat fa uns anys escrivia: “¿Què tenen els castells que no tenen les sardanes?” I ell mateix afirmava: “Que són competitius, que són espectaculars en el sentit modern de la paraula, i que són en conseqüència televisius. Mirar sardanes no té una gràcia especial, ja que es tracta d’un ball participatiu. És el fet de ballar-les que hi dóna sentit. La sardana no és el que contempla sinó el poble que dansa donant-se les mans”.
És sobre aquest principi de participació col·lectiva que té la sardana per damunt de moltes altres manifestacions culturals, com citava Bru de Sala, que el sardanisme ha de basar la seva estratègia, incidint en tot allò que la pugui millorar i potenciar i cercant formes i accions que l’apropin més al concepte espectacle, entès aquest com a mitjà per apropar-se més al públic no sardanista, potenciant sempre al màxim l’esperit participatiu i fent possible, a la vegada, el gaudi col·lectiu mitjançant la dansa i la música.
Així, doncs, a la pregunta: ¿sardanes o castells? només hi escau una resposta: sardanes i castells. És a dir: participació i espectacle.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Poema de la setmana 47/2008
Del llibre Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Com l’heura a la paretM’arraparé intensament a tu
com l’heura a la paret.
Eternament, a sol i serena,
impermeable al fred i la calor,
als embats del vent i la pluja.
Aferrat intensament a tu,
com l’heura a la paret,
cap tisora de pèrfid jardiner
podrà tallar-me, mutilar-me,
arrancar-me ni apartar-me de tu.
I, si el pas inexorable del temps,
aconsegueix per fi separar-me’n
et deixaré marcades al cos,
com l’heura a la paret,
els senyals de la meva abraçada.
dissabte, 15 de novembre del 2008
Tarda de concert
Feia molts dies que m’havia reservat aquella tarda per assistir al concert. En el seu conjunt, el programa era de gran interès, però m’atreia especialment una obra que, cada vegada que la sento, m’evoca records molt especials. Vaig arribar molt just de temps. Els músics ja eren a l’escenari i es disposaven a iniciar la primera obra. La sala era ben plena. De sobte, vaig veure un braç que s’aixecava i em feia senyals, indicant-me un lloc buit entre les primeres files de butaques. M’hi vaig atansar amatent i, oh sorpresa! En apropar-m’hi vaig veure que eres tu la que em convidaves a seure al teu costat. A cau d’orella em vas dir que esperaves algú que no havia vingut. Cosa que, evidentment, vaig atribuir a un cop de sort, a una gentilesa que el destí m’havia concedit de manera inesperada. Confesso que no vaig prestar cap atenció a la música. Et mirava de reüll. Estaves preciosa, resplendent, igual que la darrera vegada que ens vàrem trobar, també de casualitat, fa anys, en aquella festa a casa d’un amic comú. Instintivament, la meva mà va buscar la teva, recolzada al braç de la butaca que s’interposava entre els nostres cossos. De sobte, s’escamparen per la sala les notes d’aquella melodia que tant m’emocionava i em corprenia. Alguna cosa em devia trasbalsar perquè em vas estrènyer amb força la mà. Els teus ulls m’interrogaven i dels teus llavis va sortir un imperceptible ¿Què et passa? Vaig ser incapaç de respondre’t. Aquella música, aquella melodia em trasbalsava... i tu, allà, al meu costat...!
Els aplaudiments del públic em van tornar a la realitat. La gent aplaudia entusiasmada, els músics saludaven, i de sobte, em vas agafar pel braç i em vas preguntar ¿marxem? Vaig assentir amb el cap, et vas aixecar i et vaig seguir. El que va passar després no cal que t’ho recordi. Aquesta música ens seguirà unint per sempre més. Allà on siguis, i amb qui estiguis, mentre l’escoltis, recorda’m, com jo et recordo i com sempre et recordaré...
Publicat a Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Sabadell. març, 2008
Els aplaudiments del públic em van tornar a la realitat. La gent aplaudia entusiasmada, els músics saludaven, i de sobte, em vas agafar pel braç i em vas preguntar ¿marxem? Vaig assentir amb el cap, et vas aixecar i et vaig seguir. El que va passar després no cal que t’ho recordi. Aquesta música ens seguirà unint per sempre més. Allà on siguis, i amb qui estiguis, mentre l’escoltis, recorda’m, com jo et recordo i com sempre et recordaré...
Publicat a Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Sabadell. març, 2008
dilluns, 10 de novembre del 2008
Poema de la setmana 46/2008
Del llibre Poemes de foc i cendra
Edicions de Gràfic Set
Escolta el ventPer molt que premi
els peus sobre la terra,
com les onades a la platja
el pas del temps
anirà esborrant
les meves petjades.
Per molt que transitis
per camins compartits
per seguir-me el rastre
només em trobaràs
en aquest poema
que et portarà el vent
i que fa molt temps
vaig escriure per a tu.
Esperit de Festa 08-11-08
Bon dia:
El 28 de juny de 1987 es presentava en públic, a la placeta del Museu Històric d’Amsterdam, la cobla holandesa La Principal d’Amsterdam. Aquesta insòlita iniciativa, amb una formació de músics holandesos interpretant sardanes i música per a cobla, que es manté vigent i molt activa després de 21 anys d’actuacions per tot Europa, va ser possible gràcies a l’interès i la constància del clarinetista Rolf van Kreveld, que havia descobert la cobla i els seus instruments en una de les seves visites periòdiques a la Costa Brava.
És, doncs, una bona notícia que l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, hagi concedit el 20è Premi Josep Maria Batista i Roca a Rolf van Kreveld, nascut a Amsterdam l’any 1953, en qualitat de fundador de La Principal d’Amsterdam, cobla a la qual la Generalitat de Catalunya ja li havia concedit la Creu de Sant Jordi, l’any 2007, amb motiu del vintè aniversari de la seva fundació.
El lliurament del 20è Premi Josep Maria Batista i Roca va tenir lloc ahir, 7 de novembre, en el decurs d’un sopar en un hotel de Barcelona.
Una altra bona notícia ens la proporciona Infosardana en relació al Memorial Joaquim Serra, que se celebrarà el proper 16 de novembre a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona. Es tracta de que, convidat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, el compositor Peter Bacchus hi presentarà l’obra Variacions per a cobla.
Aquest músic nord-americà, amb una producció ben rellevant en els camps de la música de cambra, per a orquestra i per a cor, s’ha prestat a escriure, també, per a cobla. Tot i el seu origen americà, val a dir que aquest músic ha exercit una bona part de la seva carrera professional a Catalunya i que, per tant, la cobla no li és absolutament desconeguda. Actualment dirigeix un grup de música contemporània i co-dirigeix el grup de concerts “Grup 21”. Al costat de la seva vessant de compositor, Peter Bacchus actua com a intèrpret de flauta a Catalunya, i també als Estats Units, a més de ser professor de cambra del conservatori de Cincinnati i membre de l’Associació Catalana de Compositors. També escriu música per a espots publicitaris i melodies comercials.
Amb aquestes dues notícies tenim, doncs, dos exemples ben actuals de l’interès que la sardana, la cobla, i la música per a cobla, desperta a importants músics i compositors de diferents indrets d’Europa i Amèrica.
Avui, en el meu comentari setmanal, he volgut remarcar aquests dos fets positius en contraposició a alguns comentaris en sentit negatiu que, les darreres setmanes, m’he vist obligat a formular vista l’actitud incomprensible de gent que considerem important en el context de la vida cultural i política catalana. Tan de bo fossin aquests els referents de fora que ells tenen per costum imitar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
El 28 de juny de 1987 es presentava en públic, a la placeta del Museu Històric d’Amsterdam, la cobla holandesa La Principal d’Amsterdam. Aquesta insòlita iniciativa, amb una formació de músics holandesos interpretant sardanes i música per a cobla, que es manté vigent i molt activa després de 21 anys d’actuacions per tot Europa, va ser possible gràcies a l’interès i la constància del clarinetista Rolf van Kreveld, que havia descobert la cobla i els seus instruments en una de les seves visites periòdiques a la Costa Brava.
És, doncs, una bona notícia que l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, hagi concedit el 20è Premi Josep Maria Batista i Roca a Rolf van Kreveld, nascut a Amsterdam l’any 1953, en qualitat de fundador de La Principal d’Amsterdam, cobla a la qual la Generalitat de Catalunya ja li havia concedit la Creu de Sant Jordi, l’any 2007, amb motiu del vintè aniversari de la seva fundació.
El lliurament del 20è Premi Josep Maria Batista i Roca va tenir lloc ahir, 7 de novembre, en el decurs d’un sopar en un hotel de Barcelona.
Una altra bona notícia ens la proporciona Infosardana en relació al Memorial Joaquim Serra, que se celebrarà el proper 16 de novembre a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona. Es tracta de que, convidat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, el compositor Peter Bacchus hi presentarà l’obra Variacions per a cobla.
Aquest músic nord-americà, amb una producció ben rellevant en els camps de la música de cambra, per a orquestra i per a cor, s’ha prestat a escriure, també, per a cobla. Tot i el seu origen americà, val a dir que aquest músic ha exercit una bona part de la seva carrera professional a Catalunya i que, per tant, la cobla no li és absolutament desconeguda. Actualment dirigeix un grup de música contemporània i co-dirigeix el grup de concerts “Grup 21”. Al costat de la seva vessant de compositor, Peter Bacchus actua com a intèrpret de flauta a Catalunya, i també als Estats Units, a més de ser professor de cambra del conservatori de Cincinnati i membre de l’Associació Catalana de Compositors. També escriu música per a espots publicitaris i melodies comercials.
Amb aquestes dues notícies tenim, doncs, dos exemples ben actuals de l’interès que la sardana, la cobla, i la música per a cobla, desperta a importants músics i compositors de diferents indrets d’Europa i Amèrica.
Avui, en el meu comentari setmanal, he volgut remarcar aquests dos fets positius en contraposició a alguns comentaris en sentit negatiu que, les darreres setmanes, m’he vist obligat a formular vista l’actitud incomprensible de gent que considerem important en el context de la vida cultural i política catalana. Tan de bo fossin aquests els referents de fora que ells tenen per costum imitar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
dilluns, 3 de novembre del 2008
Poema de la setmana 45/2008
Del llibre Sense treva. Biblioteca Quadern, número 36
A la plaça dels records
A la plaça gran
on juguen els infants
m'aturo a reposar.
Cerco en la memòria
el temps llunyà
del joc i la rialla.
Temps que ha teixit
l'espessa cortina de l'oblit.
Una fulla caiguda
de qui sap quin arbre
veig passar rodolant.
La veu d'una campana
llença als quatre vents
hores que no tornaran.
A la plaça dels records
mentre els temps s'esmuny
i la memòria s'esborra,
només són reals
els infants que juguen
amb el sol a la cara.
dissabte, 1 de novembre del 2008
Esperit de Festa 01-11-08
Bon dia.
El passat dilluns 20 d’octubre, com acostumo a fer cada any, vaig anar a Banyoles per assistir al Concert de la Festa de la Música per a Cobla. En arribar-hi em va sorprendre un fet inhabitual en aquest tipus d’actes amb la cobla com a principal protagonista: la presència dels mitjans de comunicació representats per un nombrós grup de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes. Immediatament vaig pensar que devien esperar algun peix gros de la política, i així va ser. Pocs minuts després arribava el senyor Artur Mas que venia expressament a presenciar el concert. Només baixar del cotxe ja es va veure envoltat de càmeres, micròfons de ràdio i assetjat a preguntes. Unes preguntes evidentment que no tenien res a veure amb l’objecte de la seva visita a Banyoles, però que els periodistes tenien l’encàrrec de formular. És a dir, tot allò de la sociovergència, la casa gran del catalanisme, les relacions amb Unió Democràtica, etc. Un cop formulades les preguntes, els mitjans de comunicació van plegar veles, van desaparèixer perquè el que venia després es veu que ja no interessava. Ho vaig constatar repassant la premsa de l’endemà. L’Avui ni en parlava i pel que fa a El Punt, en la seva edició de Barcelona, sí que ho esmentava. La crònica deia que Artur Mas havia fet aquelles declaracions en la seva visita a Banyoles, sense esmentar què hi havia anat a fer. Estic segur que si hi hagués anat per assistir a un concert de rock, a una fira de bestiar, o a un partit de futbol, els periodistes ho haguessin esmentat. Però per assistir a un concert de sardanes i música de cobla, no valia la pena, devien pensar que això no interessava ningú...
Es clar que, posats en la pell dels periodistes, també pot ser que els desorientés el fet que un personatge com el senyor Mas assistís a un acte d’aquest tipus tenint en compte els gustos musicals expressats per 31 personatges significatius de la vida política catalana, entre ells el propi senyor Mas, mitjançant una enquesta que el diari Avui va publicar el passat mes d’agost. A cada un d’ells se’ls demanava que citessin 10 peces musicals de la seva preferència. Doncs bé, una vegada més es demostra que ells no estan per sentimentalismes, que són persones multiculturals, universalistes, uns grans coneixedors de la música mundial, excepte, naturalment, de la nostra. I dic això d’acord amb les estadístiques d’aquesta enquesta. Si multipliquem els 31 enquestats per les 10 cançons de preferència ens dóna un total de 310 peces musicals. D’aquestes 310 només 84, o sigui només un 27 % eren música generalista catalana i la resta, el 73 % música estrangera. I, el que és més fort, d’aquest 27 % de música catalana, o sigui d’entre les 84 referències, només, repeteixo, només una, era una sardana. Aquesta singularitat, aquest “rara avis” que se situa fóra dels gustos imperants de la nostra classe política, té el nom d’Anna Simó, ex-consellera de Benestar i Família i que va citar la sardana Remembrança de Joaquim Serra com a una de les peces musicals de la seva preferència.
I un apunt addicional fet sense malícia. Entre els enquestats evidentment que hi havia l’actual Conseller de Cultura i alguns polítics que es defineixen com a catalanistes i independentistes.
Aquesta és, doncs, la situació. I que no diguin que els sardanistes ens queixem per vici. El que els sardanistes lamentem es que el nostre patrimoni musical sigui menyspreat per tots aquells que haurien de ser els primers de conèixer-lo i de propagar-lo.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
El passat dilluns 20 d’octubre, com acostumo a fer cada any, vaig anar a Banyoles per assistir al Concert de la Festa de la Música per a Cobla. En arribar-hi em va sorprendre un fet inhabitual en aquest tipus d’actes amb la cobla com a principal protagonista: la presència dels mitjans de comunicació representats per un nombrós grup de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes. Immediatament vaig pensar que devien esperar algun peix gros de la política, i així va ser. Pocs minuts després arribava el senyor Artur Mas que venia expressament a presenciar el concert. Només baixar del cotxe ja es va veure envoltat de càmeres, micròfons de ràdio i assetjat a preguntes. Unes preguntes evidentment que no tenien res a veure amb l’objecte de la seva visita a Banyoles, però que els periodistes tenien l’encàrrec de formular. És a dir, tot allò de la sociovergència, la casa gran del catalanisme, les relacions amb Unió Democràtica, etc. Un cop formulades les preguntes, els mitjans de comunicació van plegar veles, van desaparèixer perquè el que venia després es veu que ja no interessava. Ho vaig constatar repassant la premsa de l’endemà. L’Avui ni en parlava i pel que fa a El Punt, en la seva edició de Barcelona, sí que ho esmentava. La crònica deia que Artur Mas havia fet aquelles declaracions en la seva visita a Banyoles, sense esmentar què hi havia anat a fer. Estic segur que si hi hagués anat per assistir a un concert de rock, a una fira de bestiar, o a un partit de futbol, els periodistes ho haguessin esmentat. Però per assistir a un concert de sardanes i música de cobla, no valia la pena, devien pensar que això no interessava ningú...
Es clar que, posats en la pell dels periodistes, també pot ser que els desorientés el fet que un personatge com el senyor Mas assistís a un acte d’aquest tipus tenint en compte els gustos musicals expressats per 31 personatges significatius de la vida política catalana, entre ells el propi senyor Mas, mitjançant una enquesta que el diari Avui va publicar el passat mes d’agost. A cada un d’ells se’ls demanava que citessin 10 peces musicals de la seva preferència. Doncs bé, una vegada més es demostra que ells no estan per sentimentalismes, que són persones multiculturals, universalistes, uns grans coneixedors de la música mundial, excepte, naturalment, de la nostra. I dic això d’acord amb les estadístiques d’aquesta enquesta. Si multipliquem els 31 enquestats per les 10 cançons de preferència ens dóna un total de 310 peces musicals. D’aquestes 310 només 84, o sigui només un 27 % eren música generalista catalana i la resta, el 73 % música estrangera. I, el que és més fort, d’aquest 27 % de música catalana, o sigui d’entre les 84 referències, només, repeteixo, només una, era una sardana. Aquesta singularitat, aquest “rara avis” que se situa fóra dels gustos imperants de la nostra classe política, té el nom d’Anna Simó, ex-consellera de Benestar i Família i que va citar la sardana Remembrança de Joaquim Serra com a una de les peces musicals de la seva preferència.
I un apunt addicional fet sense malícia. Entre els enquestats evidentment que hi havia l’actual Conseller de Cultura i alguns polítics que es defineixen com a catalanistes i independentistes.
Aquesta és, doncs, la situació. I que no diguin que els sardanistes ens queixem per vici. El que els sardanistes lamentem es que el nostre patrimoni musical sigui menyspreat per tots aquells que haurien de ser els primers de conèixer-lo i de propagar-lo.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
