Bon dia.
D’aquí a unes hores, nosaltres, els que fem el programa, i, segurament, la majoria de vostès brindarem amb cava i ens menjarem els grans de raïm més o menys a compàs de les dotze campanades que ens obriran pas al 2006. Hem pensat que, de manera simbòlica, ho podríem fer ara per a celebrar-ho tots plegats i, com si fos una mena de carta als Reis, acompanyar cada campanada amb un desig.
Estan preparats? Doncs som-hi:
1 Que les institucions de govern no actuïn amb la sardana per sentimentalisme sinó que ho facin amb convenciment de causa.
2 Que els infants i joves que ara la comencen a conèixer se l’estimin per sempre més.
3 Que per la gent més gran que la practica i pels que s’hi incorporen de nou sigui, a més d’un gaudi, un element de referència cívica, cultural i emotiva.
4 Que els joves estudiants de música coneguin la cobla i els seus instruments i que la considerin una possibilitat professional tan digna com qualsevol altra.
5 Que els organitzadors dels concursos de colles escollin llocs cèntrics per a celebrar-los i que aquests siguin, a la vegada, competició i festa.
6 Que les entitats sardanistes tinguin sempre present la qualitat en els actes que organitzen.
7 Que la Unió de Colles Sardanistes i els capdansers facin el possible perquè els nens i nenes coneguin la sardana més enllà dels concursos.
8 Que la televisió i els diaris es facin ressò dels actes sardanistes amb el mateix criteri que utilitzen per a altres tipus de manifestacions, moltes vegades de menys qualitat.
9 Que els músics, els compositors, la cobla i la música de cobla tinguin el reconeixement institucional que els pertoca.
10 Que puguem seguir gaudint de la gran qualitat dels enregistraments promoguts per iniciatives sabadellenques.
11 Que se segueixin editant bons llibres de temàtica sardanista i que la revista SOM, que acaba de publicar el número 250, augmenti la seva difusió.
12 Que la sardana, fidel al seu simbolisme, ens continuï unint i que tots vostès tinguin la felicitat que es mereixen.
Lluís Subirana. Director
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 09. Des de la Torre de l'Aigua 2005. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 09. Des de la Torre de l'Aigua 2005. Mostrar tots els missatges
diumenge, 12 d’octubre del 2008
Esperit de Festa 24-12-05
Bon dia.
És evident que avui toca parlar del Nadal. I, per seguir la tradició, felicitar-nos les festes. Per això, els que fem aquest programa, hem pensat que, si actualment la Missa de Nadal es pot seguir per televisió, el cant del gall pot sonar en estèreo i el Missatge diví ens pot arribar per Internet, nosaltres bé podem fer servir les ones per fer-los arribar la nostra postal virtual amb un text que podria ser aquest:
La història diu que, fa més de dos mil anys, un infant que va néixer sense res, va canviar el món. I només era un infant. Avui, milions d’infants que també neixen sense res no el poden pas canviar. Els poders fàctics i econòmics mundials en són la causa, davant la mirada impassible del fonamentalisme religiós. A resultes de tot això, ja fa temps que el colom de la pau va presentar la seva dimissió irrevocable. I nosaltres, hi podem fer alguna cosa? Pensem-hi també aquest Nadal i actuem en conseqüència. Però, per damunt de tot, no perdem l’esperança.
Però si vostès creuen que tota postal de Nadal ha d’anar acompanyada d’un vers, els n’adjuntem alguns de collita pròpia, com per exemple, aquest:
Parpelleig d’estrelles en la Nit Màgica.
El vent, al lluny, va entonant un cànon.
La Mare, amorosa, acarona l’Infant que plora.
Les llàgrimes del Nen, són com gotes de rosada.
O, si ho prefereixen, aquest altre:
El sol neix cada dia
s’aixeca i creix refent la vida.
La gent neix un sol dia
s’aferra i creix abraçant la vida.
Vida que uneix dia per dia
l’Infant que neix i l’home que estima.
Que aquesta postal virtual que els adrecem a tots vostès, sigui el testimoni dels nostres millors desitjos de pau i felicitat.
Que tinguin un bon cap de setmana i un bon Nadal.
Lluís Subirana. Director
És evident que avui toca parlar del Nadal. I, per seguir la tradició, felicitar-nos les festes. Per això, els que fem aquest programa, hem pensat que, si actualment la Missa de Nadal es pot seguir per televisió, el cant del gall pot sonar en estèreo i el Missatge diví ens pot arribar per Internet, nosaltres bé podem fer servir les ones per fer-los arribar la nostra postal virtual amb un text que podria ser aquest:
La història diu que, fa més de dos mil anys, un infant que va néixer sense res, va canviar el món. I només era un infant. Avui, milions d’infants que també neixen sense res no el poden pas canviar. Els poders fàctics i econòmics mundials en són la causa, davant la mirada impassible del fonamentalisme religiós. A resultes de tot això, ja fa temps que el colom de la pau va presentar la seva dimissió irrevocable. I nosaltres, hi podem fer alguna cosa? Pensem-hi també aquest Nadal i actuem en conseqüència. Però, per damunt de tot, no perdem l’esperança.
Però si vostès creuen que tota postal de Nadal ha d’anar acompanyada d’un vers, els n’adjuntem alguns de collita pròpia, com per exemple, aquest:
Parpelleig d’estrelles en la Nit Màgica.
El vent, al lluny, va entonant un cànon.
La Mare, amorosa, acarona l’Infant que plora.
Les llàgrimes del Nen, són com gotes de rosada.
O, si ho prefereixen, aquest altre:
El sol neix cada dia
s’aixeca i creix refent la vida.
La gent neix un sol dia
s’aferra i creix abraçant la vida.
Vida que uneix dia per dia
l’Infant que neix i l’home que estima.
Que aquesta postal virtual que els adrecem a tots vostès, sigui el testimoni dels nostres millors desitjos de pau i felicitat.
Que tinguin un bon cap de setmana i un bon Nadal.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 17-12-05
Bon dia.
M’agradaria que el meu comentari d’avui tingués un marcat component de força, valor i seny. Perquè parlaré de castells, de castellers i de colles castelleres. Un tema que compta amb gran especialistes però que, avui, em permetran que, com a simple aficionat, expressi la meva opinió. Acabades les 32 jornades del calendari regular de la temporada de castells 2005, sembla que s’han aconseguit algunes fites que permeten considerar-la més que notable. Entre elles dues de molt espectaculars: la primera torre de nou desmanillada aconseguida pels Castellers de Vilafranca, els líders indiscutibles del rànquing casteller amb un total de 8.824 punts, i l’únic 5 de 9 amb folre d’aquesta temporada aconseguit pels Minyons de Terrassa, segons a la classificació amb 5.993 punts, són, conjuntament amb les actuacions dels capgrossos de Mataró, tercers amb 4.200 punts, les notes més destacades, segons els especialistes del món casteller.
Pel que fa als nostres, els Castellers de Sabadell, que amb 933 punts s’han classificat al lloc 20è sobre un total de 55 colles puntuades, la seva consolidació en la gamma dels castells de 7 és prou meritòria. Més endavant dedicarem un programa als nostres castellers perquè ens expliquin les seves impressions i projectes.
Tornant, doncs, al comentari sobre la temporada recentment acabada, les actuacions que hem pogut seguir en directe o per televisió ens han mostrat la bellesa i l’emoció d’aquestes enormes construccions humanes i l’eufòria desbordant després de descarregar amb èxit el castell plantat. Els reptes, però, són cada vegada més difícils, i això comporta molta dedicació i sacrifici. I, com també passa amb la competició sardanista, moltes colles castelleres no poden seguir el ritme de les punteres. Les diferències de puntuació entre les 10 primeres són molt grans i, amb les 20 següents, abismals. Però això no hauria de comportar desànim sinó, com en totes les coses de la vida, més estímul i afany de superació. Felicitem, doncs, els nostres “saballuts” i encoratgem-los perquè la propera temporada s’enfilin, com a mínim, fins el vuitè pis.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
M’agradaria que el meu comentari d’avui tingués un marcat component de força, valor i seny. Perquè parlaré de castells, de castellers i de colles castelleres. Un tema que compta amb gran especialistes però que, avui, em permetran que, com a simple aficionat, expressi la meva opinió. Acabades les 32 jornades del calendari regular de la temporada de castells 2005, sembla que s’han aconseguit algunes fites que permeten considerar-la més que notable. Entre elles dues de molt espectaculars: la primera torre de nou desmanillada aconseguida pels Castellers de Vilafranca, els líders indiscutibles del rànquing casteller amb un total de 8.824 punts, i l’únic 5 de 9 amb folre d’aquesta temporada aconseguit pels Minyons de Terrassa, segons a la classificació amb 5.993 punts, són, conjuntament amb les actuacions dels capgrossos de Mataró, tercers amb 4.200 punts, les notes més destacades, segons els especialistes del món casteller.
Pel que fa als nostres, els Castellers de Sabadell, que amb 933 punts s’han classificat al lloc 20è sobre un total de 55 colles puntuades, la seva consolidació en la gamma dels castells de 7 és prou meritòria. Més endavant dedicarem un programa als nostres castellers perquè ens expliquin les seves impressions i projectes.
Tornant, doncs, al comentari sobre la temporada recentment acabada, les actuacions que hem pogut seguir en directe o per televisió ens han mostrat la bellesa i l’emoció d’aquestes enormes construccions humanes i l’eufòria desbordant després de descarregar amb èxit el castell plantat. Els reptes, però, són cada vegada més difícils, i això comporta molta dedicació i sacrifici. I, com també passa amb la competició sardanista, moltes colles castelleres no poden seguir el ritme de les punteres. Les diferències de puntuació entre les 10 primeres són molt grans i, amb les 20 següents, abismals. Però això no hauria de comportar desànim sinó, com en totes les coses de la vida, més estímul i afany de superació. Felicitem, doncs, els nostres “saballuts” i encoratgem-los perquè la propera temporada s’enfilin, com a mínim, fins el vuitè pis.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 10-12-05
Bon dia.
Quan surto a córrer pel rodal, un dels meus trajectes favorits és el que jo anomeno “el de les quatre ermites” que consisteix en sortir de casa en direcció a Sant Vicenç de Jonqueres, pel Molí de l’Amat pujar fins a Togores; travessar la torrentada i agafar el Camí de la Serra de Sant Iscle fins a la Salut i prosseguir fins a Sant Nicolau. Especialment entre setmana, el bosquet i l’ermita són un lloc solitari. A l’estiu, l’ombra dels pins i l’aigua de la font s’ofereixen generosos. A l’hivern, l’olor de la terra humida i la cançó de l’aire entre els pins et dóna la benvinguda. Des del mirador, abaixant la mirada, pots contemplar el Ripoll, aquell riu que es va convertir en una claveguera i que ara torna a baixar amb aigua abundant i neta. L’Horta Vella s’estén com una gran catifa als peus del Molí Xic i el Vapor de Ca la Daniela. El pont de la Salut és un continu anar i venir de vehicles. Pujant la vista per la Cobertera veus el perfil del barri de Covadonga que s’allarga fins la Torre de l’Aigua.
Dimarts passat però, festivitat de Sant Nicolau, no hi havia temps per a la contemplació. Quan hi vaig arribar l’indret estava invadit per desenes de persones que hi celebraven una nova edició de l’Aplec de Sant Nicolau, que organitza l’Associació de Veïns Covadonga, ressuscitant a la nostra ciutat l’antiga tradició dels aplecs d’ermita, amb caminada popular, esmorzar, missa, cant coral i sardanes. L’habitual silenci i solitud del lloc contrastava amb l’ambient festiu, l’olor de la terra humida havia estat substituïda per la del cafè i la música del vent entre els pins pel tible i la tenora de la cobla. El lloc era el mateix però la festa el feia diferent.
Espero tornar sovint a la solitud i el silenci de Sant Nicolau. Suat i assedegat beure l’aigua de la font a l’estiu i olorar la humitat de la terra a l’hivern. I sentir la cançó de l’aire entre els pins que em recordarà que, per Sant Nicolau, allà hi ha festa i s’hi balla la sardana. Si ja s’han comprat l’agenda del 2006, a la data del 6 de desembre, no s’estranyin si és en vermell, diuen que també és el Dia de la Constitució, però vostès no en facin cas i escriguin la nota següent: data reservada per assistir a l’Aplec de l’Ermita de Sant Nicolau. Estic segur que no se’n penediran.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Quan surto a córrer pel rodal, un dels meus trajectes favorits és el que jo anomeno “el de les quatre ermites” que consisteix en sortir de casa en direcció a Sant Vicenç de Jonqueres, pel Molí de l’Amat pujar fins a Togores; travessar la torrentada i agafar el Camí de la Serra de Sant Iscle fins a la Salut i prosseguir fins a Sant Nicolau. Especialment entre setmana, el bosquet i l’ermita són un lloc solitari. A l’estiu, l’ombra dels pins i l’aigua de la font s’ofereixen generosos. A l’hivern, l’olor de la terra humida i la cançó de l’aire entre els pins et dóna la benvinguda. Des del mirador, abaixant la mirada, pots contemplar el Ripoll, aquell riu que es va convertir en una claveguera i que ara torna a baixar amb aigua abundant i neta. L’Horta Vella s’estén com una gran catifa als peus del Molí Xic i el Vapor de Ca la Daniela. El pont de la Salut és un continu anar i venir de vehicles. Pujant la vista per la Cobertera veus el perfil del barri de Covadonga que s’allarga fins la Torre de l’Aigua.
Dimarts passat però, festivitat de Sant Nicolau, no hi havia temps per a la contemplació. Quan hi vaig arribar l’indret estava invadit per desenes de persones que hi celebraven una nova edició de l’Aplec de Sant Nicolau, que organitza l’Associació de Veïns Covadonga, ressuscitant a la nostra ciutat l’antiga tradició dels aplecs d’ermita, amb caminada popular, esmorzar, missa, cant coral i sardanes. L’habitual silenci i solitud del lloc contrastava amb l’ambient festiu, l’olor de la terra humida havia estat substituïda per la del cafè i la música del vent entre els pins pel tible i la tenora de la cobla. El lloc era el mateix però la festa el feia diferent.
Espero tornar sovint a la solitud i el silenci de Sant Nicolau. Suat i assedegat beure l’aigua de la font a l’estiu i olorar la humitat de la terra a l’hivern. I sentir la cançó de l’aire entre els pins que em recordarà que, per Sant Nicolau, allà hi ha festa i s’hi balla la sardana. Si ja s’han comprat l’agenda del 2006, a la data del 6 de desembre, no s’estranyin si és en vermell, diuen que també és el Dia de la Constitució, però vostès no en facin cas i escriguin la nota següent: data reservada per assistir a l’Aplec de l’Ermita de Sant Nicolau. Estic segur que no se’n penediran.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 03-12-05
Bon dia.
Una de les festes més emblemàtiques del nostre calendari festiu és La Patum de Berga. Aquesta celebració, que s’ha mantingut viva al llarg de 600 anys, ha estat reconeguda per la Unesco com a patrimoni cultural no material de la Humanitat. Després de quatre anys de gestions i després d’aconseguir que l’Estat Espanyol l’escollís com la seva opció per davant de la candidatura andalusa que presentava el flamenc, ara, La Patum, ja és patrimoni de tothom. Aquest pas de festa local a patrimoni de la humanitat té la seva importància ja que dóna a conèixer la identitat catalana al món. Hi ha, però, qui no ho veu així, que amb aquesta projecció urbi et orbi la festa perdrà autenticitat, que si ara ja és difícil acollir la gent que fa cap a Berga pel Corpus, amb els conseqüents problemes logístics i d’ordre públic, recordem els fets violents de l’any passat que van provocar l’assassinat del jove Josep Maria Isanda, aquesta extrapolació d’una festa local a nous i diversos àmbits festius, li pot ser més aviat contraproduent. És d’esperar, però, que si tots els bergadans, els que han propiciat aquest reconeixement i els que s’hi mostren reticents, han estat capaços de mantenir aquesta tradició durant 600 anys, sabran trobar la manera de que La Patum segueixi sent una festa dels bergadans oberta al món però, per damunt de tot, una gran festa tradicional catalana.
I mentre una festa d’arrel catalana era reconeguda com a patrimoni de la humanitat, a Barcelona, amb motiu de la Cimera Euromediterrània de Caps d’Estat, se celebrava un llarg concert de tres hores, retransmès per la televisió, que amb el nom de Concerd Euromed pretenia plantejar un diàleg entre cultures del mediterrani a través de la música. Crec que hauria estat lògic aprofitar l’ocasió, ja que n’érem els amfitrions i organitzadors, per a incloure el so mediterrani de la cobla i la tenora, individualment o fusionada amb altres músiques tradicionals. Però, res d’això. Naturalment no hi van faltar el flamenc, ni la guitarra rítmica, ni les flautes tradicionals de canya de bambú dels turcs, ni els tambors dels percussionistes, ni els instruments típics en què s’acompanyaven els diversos grups que hi van intervenir, però la tenora va restar ignorada i guardada segurament per a alguna ocasió més d’estar per casa. Potser caldrà que la sardana i la tenora sigui també reconeguda com a patrimoni universal perquè quedin en evidència tots aquests que, de tant mirar enfora, no saben el què tenen a casa.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Una de les festes més emblemàtiques del nostre calendari festiu és La Patum de Berga. Aquesta celebració, que s’ha mantingut viva al llarg de 600 anys, ha estat reconeguda per la Unesco com a patrimoni cultural no material de la Humanitat. Després de quatre anys de gestions i després d’aconseguir que l’Estat Espanyol l’escollís com la seva opció per davant de la candidatura andalusa que presentava el flamenc, ara, La Patum, ja és patrimoni de tothom. Aquest pas de festa local a patrimoni de la humanitat té la seva importància ja que dóna a conèixer la identitat catalana al món. Hi ha, però, qui no ho veu així, que amb aquesta projecció urbi et orbi la festa perdrà autenticitat, que si ara ja és difícil acollir la gent que fa cap a Berga pel Corpus, amb els conseqüents problemes logístics i d’ordre públic, recordem els fets violents de l’any passat que van provocar l’assassinat del jove Josep Maria Isanda, aquesta extrapolació d’una festa local a nous i diversos àmbits festius, li pot ser més aviat contraproduent. És d’esperar, però, que si tots els bergadans, els que han propiciat aquest reconeixement i els que s’hi mostren reticents, han estat capaços de mantenir aquesta tradició durant 600 anys, sabran trobar la manera de que La Patum segueixi sent una festa dels bergadans oberta al món però, per damunt de tot, una gran festa tradicional catalana.
I mentre una festa d’arrel catalana era reconeguda com a patrimoni de la humanitat, a Barcelona, amb motiu de la Cimera Euromediterrània de Caps d’Estat, se celebrava un llarg concert de tres hores, retransmès per la televisió, que amb el nom de Concerd Euromed pretenia plantejar un diàleg entre cultures del mediterrani a través de la música. Crec que hauria estat lògic aprofitar l’ocasió, ja que n’érem els amfitrions i organitzadors, per a incloure el so mediterrani de la cobla i la tenora, individualment o fusionada amb altres músiques tradicionals. Però, res d’això. Naturalment no hi van faltar el flamenc, ni la guitarra rítmica, ni les flautes tradicionals de canya de bambú dels turcs, ni els tambors dels percussionistes, ni els instruments típics en què s’acompanyaven els diversos grups que hi van intervenir, però la tenora va restar ignorada i guardada segurament per a alguna ocasió més d’estar per casa. Potser caldrà que la sardana i la tenora sigui també reconeguda com a patrimoni universal perquè quedin en evidència tots aquests que, de tant mirar enfora, no saben el què tenen a casa.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 26-11-05
Bon dia.
Han estat diverses les persones que m’han interpel·lat en relació al meu comentari de dissabte passat que, si ho recorden, feia referència a una publicació informativa local recentment editada. Comentari que no anava en contra de la publicació, ni en contra de res del que s’hi diu, sinó, precisament, em dolia del què no s’hi diu i, concretament, que oblidés esmentar com un fet important de la ciutat la seva activitat sardanista. Estic segur que si elaboréssim un rànquing de ciutats sardanistes, Sabadell ocuparia un lloc en el pòdium. I per si algú en dubte o creu que exagero, aquí van algunes dades. A Sabadell fa gairebé cent anys que hi ha activitat sardanista pràcticament ininterrompuda. L’entitat que en té cura actualment, Sabadell Sardanista, aviat celebrarà el seu 60 aniversari. Pel que fa a la dansa, ballades, aplecs, concursos, remarcar la importància de les colles, actualment representades per les del Grup Espígol i el Grup Sardanista Mirant al Cel, aquests amb cinc Campionats de Catalunya obtinguts aquesta temporada per les seves colles en les reves respectives categories i modalitats. Pel que fa a les cobles citar les locals Sabadell, Jovenívola de Sabadell i Nova Vallès, a més de la Contemporània i la Mediterrània amb estrets lligams amb la nostra ciutat. De músics i compositors podem parlar dels històrics Borgunyó, Martí Teixidor, Taulé, Auferil, Rovira, fins els més actuals Vinaròs, Serracant, Beumala, Velasco, etc. Pel que fa a la música de cobla, dues iniciatives rellevants, Músics per la Cobla i Sabadell més Música. A Sabadell hi ha, gràcies a Josep Maria Serracant, el fons documental privat de particel·les de sardanes i d’obres per a cobla més important de Catalunya. La informació sardanista ha estat i està sempre present als mitjans de comunicació locals, especialment a la ràdio amb programes específics. La producció discogràfica i editorial relacionada amb Sabadell és abundant. Un de cada quatre llibres de temàtica sardanista que s’han editat els darrers deu anys correspon a autors sabadellencs. I podria entrar encara en molts més detalls per argumentar la importància del fet sardanista a la nostra ciutat que no ha estat oportunament recollida en aquesta publicació. Però, com que diuen que rectificar és de savis, esperem que tot això es tingui en compte en una propera ocasió.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Han estat diverses les persones que m’han interpel·lat en relació al meu comentari de dissabte passat que, si ho recorden, feia referència a una publicació informativa local recentment editada. Comentari que no anava en contra de la publicació, ni en contra de res del que s’hi diu, sinó, precisament, em dolia del què no s’hi diu i, concretament, que oblidés esmentar com un fet important de la ciutat la seva activitat sardanista. Estic segur que si elaboréssim un rànquing de ciutats sardanistes, Sabadell ocuparia un lloc en el pòdium. I per si algú en dubte o creu que exagero, aquí van algunes dades. A Sabadell fa gairebé cent anys que hi ha activitat sardanista pràcticament ininterrompuda. L’entitat que en té cura actualment, Sabadell Sardanista, aviat celebrarà el seu 60 aniversari. Pel que fa a la dansa, ballades, aplecs, concursos, remarcar la importància de les colles, actualment representades per les del Grup Espígol i el Grup Sardanista Mirant al Cel, aquests amb cinc Campionats de Catalunya obtinguts aquesta temporada per les seves colles en les reves respectives categories i modalitats. Pel que fa a les cobles citar les locals Sabadell, Jovenívola de Sabadell i Nova Vallès, a més de la Contemporània i la Mediterrània amb estrets lligams amb la nostra ciutat. De músics i compositors podem parlar dels històrics Borgunyó, Martí Teixidor, Taulé, Auferil, Rovira, fins els més actuals Vinaròs, Serracant, Beumala, Velasco, etc. Pel que fa a la música de cobla, dues iniciatives rellevants, Músics per la Cobla i Sabadell més Música. A Sabadell hi ha, gràcies a Josep Maria Serracant, el fons documental privat de particel·les de sardanes i d’obres per a cobla més important de Catalunya. La informació sardanista ha estat i està sempre present als mitjans de comunicació locals, especialment a la ràdio amb programes específics. La producció discogràfica i editorial relacionada amb Sabadell és abundant. Un de cada quatre llibres de temàtica sardanista que s’han editat els darrers deu anys correspon a autors sabadellencs. I podria entrar encara en molts més detalls per argumentar la importància del fet sardanista a la nostra ciutat que no ha estat oportunament recollida en aquesta publicació. Però, com que diuen que rectificar és de savis, esperem que tot això es tingui en compte en una propera ocasió.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 19-11-05
Bon dia.
La Regidoria de Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Sabadell ha editat un opuscle informatiu que amb el títol Descobreix Sabadell pretén difondre els aspectes turístics de la ciutat i oferir una eina útil per al seu millor coneixement, tant a la gent que vingui de fora, com a tots aquells sabadellencs que es vulguin apropar a la història i al present de Sabadell.
Els orígens de la ciutat, la seva, en un temps, important indústria fabril, l’evolució cap a una ciutat de serveis, el seu, més aviat poc, patrimoni urbà, alguns itineraris i els llocs més emblemàtics del rodal, els museus, els parcs, la gastronomia, les fires i les festes, tenen la seva corresponent nota explicativa acompanyades d’una selecció de fotografies relatives als temes tractats. Un plano de la ciutat amb la referència dels llocs de més interès completa aquesta, altrament, molt ben editada guia informativa local.
Però, lamentablement, no hi trobaran enlloc cap referència a la sardana ni a la seva continuada activitat. Cap cita escrita ni cap imatge gràfica. Sí que hi trobaran repetides imatges dels castellers, dels gegants, que hi han de ser, però no hi trobaran cap cobla, tot i que dues d’elles porten el nom de Sabadell, ni cap ballada de sardanes. És curiós que només es doni importància al fet de disposar de temporada estable d’òpera, que evidentment la té, i molta, però que s’ignori que Sabadell Sardanista ja fa dècades, molt abans de l’òpera i la música simfònica, que té una programació estable de ballades de sardanes que se celebra al llarg de tot l’any, al centre de la ciutat i de manera gratuïta per a tots els sabadellencs que en vulguin gaudir. Que la sardana no agradi a alguns que van de moderns i progressistes per la vida no hauria de ser motiu per a la ignorància dels qui, com és el cas que comentem, volen ressaltar els valors més característics de la ciutat. Que Sabadell, per les seves cobles, els músics, els compositors, els estudiosos, etc, sigui un referent nacional i que, en canvi, una publicació d’aquest tipus ho ignori, és, realment, inexplicable. El cert és que Sabadell i la sardana fa ja cent anys que caminen junts. I així seguiran malgrat oblits lamentables com el que els he comentat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
La Regidoria de Comerç i Turisme de l’Ajuntament de Sabadell ha editat un opuscle informatiu que amb el títol Descobreix Sabadell pretén difondre els aspectes turístics de la ciutat i oferir una eina útil per al seu millor coneixement, tant a la gent que vingui de fora, com a tots aquells sabadellencs que es vulguin apropar a la història i al present de Sabadell.
Els orígens de la ciutat, la seva, en un temps, important indústria fabril, l’evolució cap a una ciutat de serveis, el seu, més aviat poc, patrimoni urbà, alguns itineraris i els llocs més emblemàtics del rodal, els museus, els parcs, la gastronomia, les fires i les festes, tenen la seva corresponent nota explicativa acompanyades d’una selecció de fotografies relatives als temes tractats. Un plano de la ciutat amb la referència dels llocs de més interès completa aquesta, altrament, molt ben editada guia informativa local.
Però, lamentablement, no hi trobaran enlloc cap referència a la sardana ni a la seva continuada activitat. Cap cita escrita ni cap imatge gràfica. Sí que hi trobaran repetides imatges dels castellers, dels gegants, que hi han de ser, però no hi trobaran cap cobla, tot i que dues d’elles porten el nom de Sabadell, ni cap ballada de sardanes. És curiós que només es doni importància al fet de disposar de temporada estable d’òpera, que evidentment la té, i molta, però que s’ignori que Sabadell Sardanista ja fa dècades, molt abans de l’òpera i la música simfònica, que té una programació estable de ballades de sardanes que se celebra al llarg de tot l’any, al centre de la ciutat i de manera gratuïta per a tots els sabadellencs que en vulguin gaudir. Que la sardana no agradi a alguns que van de moderns i progressistes per la vida no hauria de ser motiu per a la ignorància dels qui, com és el cas que comentem, volen ressaltar els valors més característics de la ciutat. Que Sabadell, per les seves cobles, els músics, els compositors, els estudiosos, etc, sigui un referent nacional i que, en canvi, una publicació d’aquest tipus ho ignori, és, realment, inexplicable. El cert és que Sabadell i la sardana fa ja cent anys que caminen junts. I així seguiran malgrat oblits lamentables com el que els he comentat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 12-11-05
Bon dia.
Fa poques setmanes, el setmanari Presència publicava un interessant i extens reportatge, signat pel periodista Andrés Luengo, sota el títol Sardanes? Un futur incert. Cal agrair que una publicació d’abast nacional s’ocupi de la sardana i li dediqui la portada i vuit pàgines monogràfiques amb entrevistes i fotografies d’actualitat. És un fet tan poc habitual que pot ser tractat com a extraordinari. Vaig tenir l’honor de ser una de les persones entrevistades conjuntament amb alguns noms significatius del món de la sardana com Jordi Puerto, periodista i escriptor; Josep Farràs, tenora de la Selvatana; Joan Parnau, president del Foment de la Sardana de Banyoles; Antoni Anguela, director de Som i d’Infosardana; Bartomeu Duran, president de la Federació Sardanista de Catalunya; Robert Roqué, editor de Som; Jordi Lara, director de Nydia; Jesús Ventura, músic i compositor; Antoni Samper, president de la Unió de Colles Sardanistes; Jaume Nonell, escriptor i historiador; Francesc Cassú, director de La Principal de la Bisbal; Josep Pomés, promotor i dirigent sardanista; Ester Cibran, capdansera de la colla Mare Nostrum; Joaquim Rutllant, realitzador del programa Mans de Catalunya Ràdio; Santi Arisa, músic i inspirador de la Sardanova; Ferran Bello, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional; i Joan Vidal i Gayolà, president de l’Obra del Ballet Popular. Com es pot suposar, opinions de tota mena i, en alguns casos, ben enfrontades: des del “la sardana és a l’UVI, però no morta”, d’Antoni Samper al “no es pot parlar ben bé de crisi d’un sector cultural que genera entre 4.000 i 5.000 actes cada any entre audicions, concerts i aplecs” que formula Antoni Anguela. Com que fa poc ja em vaig manifestar en aquest sentit, avui només volia deixar constància de l’encertada rèplica del sardanista castellarenc Francesc Sagrera, publicada recentment al diari El Punt i a la revista Forja, que acaba dient: “Que ningú s’esveri ni es preocupi, que la sardana és viva i en té per anys. I prego a tots els mitjans de comunicació que no exposin només els sentiments de por i destrucció que tant els agrada i que contraposin l’opinió dels catastrofistes a la dels qui, callats, però nombrosos, estimem, volem i vivim la sardana tal com és”.
Com poden veure, si el debat és ben viu, és que la sardana també està viva.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Fa poques setmanes, el setmanari Presència publicava un interessant i extens reportatge, signat pel periodista Andrés Luengo, sota el títol Sardanes? Un futur incert. Cal agrair que una publicació d’abast nacional s’ocupi de la sardana i li dediqui la portada i vuit pàgines monogràfiques amb entrevistes i fotografies d’actualitat. És un fet tan poc habitual que pot ser tractat com a extraordinari. Vaig tenir l’honor de ser una de les persones entrevistades conjuntament amb alguns noms significatius del món de la sardana com Jordi Puerto, periodista i escriptor; Josep Farràs, tenora de la Selvatana; Joan Parnau, president del Foment de la Sardana de Banyoles; Antoni Anguela, director de Som i d’Infosardana; Bartomeu Duran, president de la Federació Sardanista de Catalunya; Robert Roqué, editor de Som; Jordi Lara, director de Nydia; Jesús Ventura, músic i compositor; Antoni Samper, president de la Unió de Colles Sardanistes; Jaume Nonell, escriptor i historiador; Francesc Cassú, director de La Principal de la Bisbal; Josep Pomés, promotor i dirigent sardanista; Ester Cibran, capdansera de la colla Mare Nostrum; Joaquim Rutllant, realitzador del programa Mans de Catalunya Ràdio; Santi Arisa, músic i inspirador de la Sardanova; Ferran Bello, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional; i Joan Vidal i Gayolà, president de l’Obra del Ballet Popular. Com es pot suposar, opinions de tota mena i, en alguns casos, ben enfrontades: des del “la sardana és a l’UVI, però no morta”, d’Antoni Samper al “no es pot parlar ben bé de crisi d’un sector cultural que genera entre 4.000 i 5.000 actes cada any entre audicions, concerts i aplecs” que formula Antoni Anguela. Com que fa poc ja em vaig manifestar en aquest sentit, avui només volia deixar constància de l’encertada rèplica del sardanista castellarenc Francesc Sagrera, publicada recentment al diari El Punt i a la revista Forja, que acaba dient: “Que ningú s’esveri ni es preocupi, que la sardana és viva i en té per anys. I prego a tots els mitjans de comunicació que no exposin només els sentiments de por i destrucció que tant els agrada i que contraposin l’opinió dels catastrofistes a la dels qui, callats, però nombrosos, estimem, volem i vivim la sardana tal com és”.
Com poden veure, si el debat és ben viu, és que la sardana també està viva.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 05-11-05
Bon dia.
Aquest cap de setmana se celebra a Manresa la VIII edició de la Fira Mediterrània d’Espectacles d’Arrel Tradicional, títol actual del que inicialment se’n va dir Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. S’hi ha afegit, doncs, la condició de Mediterrània. La seva temàtica abasta tot l’arc mediterrani i aquesta edició està dedicada especialment a continguts relacionats amb la Mitologia popular, és a dir, la ciència que estudia els mites d’un poble o d’un conjunt de pobles, o d’una zona geogràfica, en aquest cas la mediterrània, i també, els mites relatius amb la religió, la divinitat, i fins i tot amb una obra literària o artística.
El concert inaugural es va celebrar ahir divendres al Teatre Conservatori i un total de 83 espectacles diferents, amb unes 130 representacions, es podran veure fins diumenge a la nit per diversos indrets de la capital del Bages. L’espectacle central es farà aquesta nit a l’aparcament de les Bases. Es tracta d’una coproducció europea de gran format titulada La vuitena meravella de la Mediterrània, que posarà de manifest l’eix temàtic de la Fira, la mitologia popular al voltant de la Mediterrània, i que cerca la participació entre el públic i els actors amb uns titelles grans inflables que sobrevolen el cap dels assistents.
Només un dels 83 espectacles anunciats té relació directa amb la sardana i el protagonitzaran el Grup Sardanista Dintre el Bosc i la Cobla Ciutat de Manresa. Serà demà diumenge a dos quars de cinc de la tarda a la Plana de l’Om. Lluny queden aquelles primeres edicions amb les cobles i la sardana com a un dels referents, conjuntament amb els castellers, les havaneres, els gegants, els bastoners, les corals, i lluny queda aquella primera edició de l’any 1998, amb l’aportació de noves propostes musicals protagonitzades pel músic i compositor Santi Arisa.
És evident que la Fira de Manresa s’ha fet gran i que segurament hi ha propostes de gran nivell presentades per professionals de molt diverses nacionalitats de l’arc mediterrani, però que no tenen massa a veure amb les més tradicionals i populars catalanes presentades a les primeres edicions. En aquest sentit, cal estat atents a les propostes que la Federació Sabadell Cultura està estudiant i que caldrà seguir amb atenció.
Que tinguin un bon cap de setmana
Lluís Subirana. Director
Aquest cap de setmana se celebra a Manresa la VIII edició de la Fira Mediterrània d’Espectacles d’Arrel Tradicional, títol actual del que inicialment se’n va dir Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. S’hi ha afegit, doncs, la condició de Mediterrània. La seva temàtica abasta tot l’arc mediterrani i aquesta edició està dedicada especialment a continguts relacionats amb la Mitologia popular, és a dir, la ciència que estudia els mites d’un poble o d’un conjunt de pobles, o d’una zona geogràfica, en aquest cas la mediterrània, i també, els mites relatius amb la religió, la divinitat, i fins i tot amb una obra literària o artística.
El concert inaugural es va celebrar ahir divendres al Teatre Conservatori i un total de 83 espectacles diferents, amb unes 130 representacions, es podran veure fins diumenge a la nit per diversos indrets de la capital del Bages. L’espectacle central es farà aquesta nit a l’aparcament de les Bases. Es tracta d’una coproducció europea de gran format titulada La vuitena meravella de la Mediterrània, que posarà de manifest l’eix temàtic de la Fira, la mitologia popular al voltant de la Mediterrània, i que cerca la participació entre el públic i els actors amb uns titelles grans inflables que sobrevolen el cap dels assistents.
Només un dels 83 espectacles anunciats té relació directa amb la sardana i el protagonitzaran el Grup Sardanista Dintre el Bosc i la Cobla Ciutat de Manresa. Serà demà diumenge a dos quars de cinc de la tarda a la Plana de l’Om. Lluny queden aquelles primeres edicions amb les cobles i la sardana com a un dels referents, conjuntament amb els castellers, les havaneres, els gegants, els bastoners, les corals, i lluny queda aquella primera edició de l’any 1998, amb l’aportació de noves propostes musicals protagonitzades pel músic i compositor Santi Arisa.
És evident que la Fira de Manresa s’ha fet gran i que segurament hi ha propostes de gran nivell presentades per professionals de molt diverses nacionalitats de l’arc mediterrani, però que no tenen massa a veure amb les més tradicionals i populars catalanes presentades a les primeres edicions. En aquest sentit, cal estat atents a les propostes que la Federació Sabadell Cultura està estudiant i que caldrà seguir amb atenció.
Que tinguin un bon cap de setmana
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 29-10-05
Bon dia.
Aquesta setmana han començat les sessions del Congrés Sabadell Ciutat. Unes 300 persones s’hi han inscrit per participar en els diversos àmbits, amb la finalitat de redactar i consensuar un document base per a l’elaboració del que s’ha anomenat Pacte de Ciutat. És evident que una iniciativa d’aquesta magnitud, que pretén establir les bases d’actuació del govern de la ciutat, és complexa i subjecte a les diverses interpretacions que en relació a la seva oportunitat, o al grau d’eficàcia que pugui tenir en el futur, es facin tant a nivell polític com ciutadà. El cert és que el procés està en marxa i que l’opció lliurement acceptada ha estat participar-hi o restar-ne al marge, opcions totes dues ben respectables però que, evidentment, en funció del resultat final, hauran de ser convenientment valorades.
Pel que fa al nostre àmbit, el de la cultura, considerant que aquesta és un dels pilars per aconseguir una ciutat equilibrada i cohesionada, el document base planteja alguns aspectes fonamentals per dinamitzar més la vida cultural de la ciutat, amb una oferta de qualitat, diversa i plural.
En relació més concretament a la cultura popular i tradicional, hi ha dos apunts que ens afecten molt directament. El que diu que cal preservar la cultura popular i tradicional, dotant-la d’elements de difusió i innovació que li permeti ser actual i diversa i alhora respectuosa amb el patrimoni cultural que representa. I un altre que parla de continuar consolidant les entitats culturals de Sabadell enfortint el teixit associatiu, mitjançant programes de formació cívica i associativa i promovent la col·laboració entre elles. En aquest sentit, la constitució fa uns anys de la Federació Sabadell Cultura es va avançar a aquestes propostes i és un exemple a seguir.
Per aconseguir aquests objectius caldrà doncs que les persones inscrites facin les seves aportacions per ratificar o millorar aquestes propostes i que, després, un cop aprovades, l’administració és comprometi a portar-les a bon terme. Esperem que pel bé de la ciutat, és a dir, de tots nosaltres, els que hi participen i els que no, aquest Congrés Sabadell Ciutat tingui l’èxit desitjat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Aquesta setmana han començat les sessions del Congrés Sabadell Ciutat. Unes 300 persones s’hi han inscrit per participar en els diversos àmbits, amb la finalitat de redactar i consensuar un document base per a l’elaboració del que s’ha anomenat Pacte de Ciutat. És evident que una iniciativa d’aquesta magnitud, que pretén establir les bases d’actuació del govern de la ciutat, és complexa i subjecte a les diverses interpretacions que en relació a la seva oportunitat, o al grau d’eficàcia que pugui tenir en el futur, es facin tant a nivell polític com ciutadà. El cert és que el procés està en marxa i que l’opció lliurement acceptada ha estat participar-hi o restar-ne al marge, opcions totes dues ben respectables però que, evidentment, en funció del resultat final, hauran de ser convenientment valorades.
Pel que fa al nostre àmbit, el de la cultura, considerant que aquesta és un dels pilars per aconseguir una ciutat equilibrada i cohesionada, el document base planteja alguns aspectes fonamentals per dinamitzar més la vida cultural de la ciutat, amb una oferta de qualitat, diversa i plural.
En relació més concretament a la cultura popular i tradicional, hi ha dos apunts que ens afecten molt directament. El que diu que cal preservar la cultura popular i tradicional, dotant-la d’elements de difusió i innovació que li permeti ser actual i diversa i alhora respectuosa amb el patrimoni cultural que representa. I un altre que parla de continuar consolidant les entitats culturals de Sabadell enfortint el teixit associatiu, mitjançant programes de formació cívica i associativa i promovent la col·laboració entre elles. En aquest sentit, la constitució fa uns anys de la Federació Sabadell Cultura es va avançar a aquestes propostes i és un exemple a seguir.
Per aconseguir aquests objectius caldrà doncs que les persones inscrites facin les seves aportacions per ratificar o millorar aquestes propostes i que, després, un cop aprovades, l’administració és comprometi a portar-les a bon terme. Esperem que pel bé de la ciutat, és a dir, de tots nosaltres, els que hi participen i els que no, aquest Congrés Sabadell Ciutat tingui l’èxit desitjat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 22-10-05
Bon dia.
En aquest debat, gairebé permanent, sobre l’estat de la sardana i el seu futur, és convenient de mirar una mica més enllà del nostre àmbit i analitzar què està passant en el context cultural de la societat catalana. Diuen que les comparacions són odioses, però a vegades, també són convenients per tal de copsar amb més perspectiva la realitat de la situació. Entre els que diuen que la sardana està a la UVI, els que li pronostiquen uns deu anys de vida, i els que li neguen el futur perquè la majoria del públic està format per gent gran, sense entrar a debatre què entenen per gent gran i en quins límits d’edat els situen, la veritat és que aquell que no ho veu així se’l considera un optimista de mena. Però és que hi ha molt a discutir. Per exemple, això de que està a la UVI. De moment el que d’un temps cap aquí necessita atenció i una teràpia de reactivació és el sector de competició, les colles i els concursos. Són els seus dirigents qui han de cercar el remei adequat, aplicant tractaments d’innovació i imaginació encara que, com a tota nova medicació, necessiti la seva fase d’adaptació. Pel que fa als deu anys de vida, a mi sincerament em costa creure que en aquest període relativament curt d’una activitat amb més de 150 anys d’història, puguin desaparèixer més de 4.000 actes, més de 300 entitats i un centenar de cobles. I pel que fa al tema de la gent gran, si ens atenem a les perspectives d’esperança de vida, no serà pas per falta de un públic potencial, al qual, si no n’ha tingut oportunitat de jove, se li haurà de facilitar el màxim la possibilitat de conèixer i aprendre a ballar la sardana. I una darrera informació dedicada a tots els catastrofistes i escèptics que quan els parles de la gran activitat sardanista actual et responen amb un cert menyspreu “Se’n fan moltes de sardanes per que no fan pagar!” Resulta que, segons l’informe de la SGAE corresponent a l’exercici 2004, 3 de cada 4 concerts de la música dita culta, per diferenciar-la de la popular o lúdica, són d’entrada gratuïta. Vegin, doncs, com sí que a vegades és convenient fer comparacions. Però de tot plegat, segur que n’haurem de seguir parlant.
Que tinguin un bon cap de setmana
Lluís Subirana. Director
En aquest debat, gairebé permanent, sobre l’estat de la sardana i el seu futur, és convenient de mirar una mica més enllà del nostre àmbit i analitzar què està passant en el context cultural de la societat catalana. Diuen que les comparacions són odioses, però a vegades, també són convenients per tal de copsar amb més perspectiva la realitat de la situació. Entre els que diuen que la sardana està a la UVI, els que li pronostiquen uns deu anys de vida, i els que li neguen el futur perquè la majoria del públic està format per gent gran, sense entrar a debatre què entenen per gent gran i en quins límits d’edat els situen, la veritat és que aquell que no ho veu així se’l considera un optimista de mena. Però és que hi ha molt a discutir. Per exemple, això de que està a la UVI. De moment el que d’un temps cap aquí necessita atenció i una teràpia de reactivació és el sector de competició, les colles i els concursos. Són els seus dirigents qui han de cercar el remei adequat, aplicant tractaments d’innovació i imaginació encara que, com a tota nova medicació, necessiti la seva fase d’adaptació. Pel que fa als deu anys de vida, a mi sincerament em costa creure que en aquest període relativament curt d’una activitat amb més de 150 anys d’història, puguin desaparèixer més de 4.000 actes, més de 300 entitats i un centenar de cobles. I pel que fa al tema de la gent gran, si ens atenem a les perspectives d’esperança de vida, no serà pas per falta de un públic potencial, al qual, si no n’ha tingut oportunitat de jove, se li haurà de facilitar el màxim la possibilitat de conèixer i aprendre a ballar la sardana. I una darrera informació dedicada a tots els catastrofistes i escèptics que quan els parles de la gran activitat sardanista actual et responen amb un cert menyspreu “Se’n fan moltes de sardanes per que no fan pagar!” Resulta que, segons l’informe de la SGAE corresponent a l’exercici 2004, 3 de cada 4 concerts de la música dita culta, per diferenciar-la de la popular o lúdica, són d’entrada gratuïta. Vegin, doncs, com sí que a vegades és convenient fer comparacions. Però de tot plegat, segur que n’haurem de seguir parlant.
Que tinguin un bon cap de setmana
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 15-10-05
Bon dia.
Fa uns dies vaig rebre un correu de la bona amiga Núria Feliu que m’assabentava d’un fet lamentable. Em feia saber que les despulles del mestre Amadeu Vives corrien el perill d’anar a parar a una fossa comú per un problema administratiu i de recursos entre els ajuntaments de Barcelona i Collbató. Per si la gent que mana avui no saben qui és Amadeu Vives els hi haurem d’explicar que va néixer a Collbató el 1871 i va morir a Madrid el 1932. Que des de molt petit es va sentir inclinat per la música sense importar-li haver de recórrer a peu els quilòmetres que separen Collbató d’Esparreguera, per rebre les lliçons, tot i que només tenia 5 anys i un defecte físic que li dificultava el caminar. Uns anys després es desplaçà a Barcelona per estudiar harmonia i composició. Després de breus estades a Málaga i Toledo, retornà a Barcelona. Conjuntament amb Lluís Millet va fundar l’Orfeó Català, el qual interpretaria moltes de les seves obres, entre elles L’emigrant i La Balanguera. També va compondre lieder i òpera. La màxima popularitat però, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva inesgotable inspiració lírica, la va aconseguir amb la sarsuela, amb obres de gran èxit que han esdevingut peces clàssiques del gènere: Bohemios, Maruxa, Doña Francisquita. Però per sobre de tot Amadeu Vives va ser un gran compositor català, que també va estimar la música de cobla, com ho demostren les seves quatre sardanes: Goigs i planys, Eixelebrada, Montserratina i Matinada santpolenca i que en la seva obra teatral Jo no sabia que el món fos així hi va fer actuar una cobla.
La Núria Feliu es pregunta ¿on ha anat a parar l’honor i l’amor al país i a la gent que ha contribuït a enaltir-lo? I jo també em pregunto ¿com és possible que dues administracions regides pel mateix tripartit autodenominat catalanista i d’esquerres mostrin tan poca sensibilitat i respecte a la nostra història i la nostra gent?
Les darreres informacions apunten a que la junta de l’Orfeó Català s’ha involucrat en el tema i que finalment les despulles i la memòria d’Amadeu Vives tindran el respecte i els honors que mereixen.
Tot hi esperant que així sigui, que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Fa uns dies vaig rebre un correu de la bona amiga Núria Feliu que m’assabentava d’un fet lamentable. Em feia saber que les despulles del mestre Amadeu Vives corrien el perill d’anar a parar a una fossa comú per un problema administratiu i de recursos entre els ajuntaments de Barcelona i Collbató. Per si la gent que mana avui no saben qui és Amadeu Vives els hi haurem d’explicar que va néixer a Collbató el 1871 i va morir a Madrid el 1932. Que des de molt petit es va sentir inclinat per la música sense importar-li haver de recórrer a peu els quilòmetres que separen Collbató d’Esparreguera, per rebre les lliçons, tot i que només tenia 5 anys i un defecte físic que li dificultava el caminar. Uns anys després es desplaçà a Barcelona per estudiar harmonia i composició. Després de breus estades a Málaga i Toledo, retornà a Barcelona. Conjuntament amb Lluís Millet va fundar l’Orfeó Català, el qual interpretaria moltes de les seves obres, entre elles L’emigrant i La Balanguera. També va compondre lieder i òpera. La màxima popularitat però, gràcies al seu talent dramàtic i a la seva inesgotable inspiració lírica, la va aconseguir amb la sarsuela, amb obres de gran èxit que han esdevingut peces clàssiques del gènere: Bohemios, Maruxa, Doña Francisquita. Però per sobre de tot Amadeu Vives va ser un gran compositor català, que també va estimar la música de cobla, com ho demostren les seves quatre sardanes: Goigs i planys, Eixelebrada, Montserratina i Matinada santpolenca i que en la seva obra teatral Jo no sabia que el món fos així hi va fer actuar una cobla.
La Núria Feliu es pregunta ¿on ha anat a parar l’honor i l’amor al país i a la gent que ha contribuït a enaltir-lo? I jo també em pregunto ¿com és possible que dues administracions regides pel mateix tripartit autodenominat catalanista i d’esquerres mostrin tan poca sensibilitat i respecte a la nostra història i la nostra gent?
Les darreres informacions apunten a que la junta de l’Orfeó Català s’ha involucrat en el tema i que finalment les despulles i la memòria d’Amadeu Vives tindran el respecte i els honors que mereixen.
Tot hi esperant que així sigui, que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 08-10-05
Bon dia.
La informació sardanista té, en la ràdio, un aliat de primer ordre per difondre la seva música i la informació sobre les seves activitats. Actualment, més d’un centenar de programes s’emeten des de diverses emissores distribuïdes pel territori català, unes amb cobertura nacional i altres d’àmbit més local o comarcal. Un equip de gent, majoritàriament no professionals de la comunicació, n’elaboren la informació, seleccionen les músiques, escriuen el guió i, fins i tot, fan de presentadors. Entre aquest centenar de programes n’hi ha alguns amb una llarga història al darrera. Avui voldria referir-me breument a dos que aquests dies són notícia, un en positiu i l’altre en negatiu, però que, segons com es miri, també té un component positiu.
La notícia en positiu ens ve donada per la celebració a Manresa, el proper dimarts dia 11, dels actes de commemoració dels 50 anys del programa Aires de Catalunya que Ràdio Manresa posava en antena per primer cop un llunyà 11 d’octubre de 1955, gràcies a la iniciativa del recordat sardanista Francesc Soler i Mas, realitzador i director fins l’any 1996 quan, a causa de la malaltia que el duria a la mort un any després, se’n va fer càrrec la seva filla Núria Soler que, actualment amb la col·laboració d’Anna Ballesteros, ha fet possible que dimarts, al Teatre Conservatori de Manresa, es pugui celebrar un acte important com aquest: 50 anys de presència ininterrompuda d’un programa de sardanes en una mateixa emissora de ràdio.
L’altra notícia fa referència al programa La nostra dansa que es va començar a emetre el 2 de març de 1964 per l’antiga Ràdio Popular de Reus, avui Cadena Cope, i que, després de més de 2.000 programes, el seu creador i director durant aquests 41 anys, Francesc Salas i Borrell, ha decidit plegar. El motiu que ha impulsat Salas és, bàsicament, de coherència personal i conceptual ja que com diu aquest conegut sardanista reusenc, president del Patronat per al Foment de la Sardana de Reus, “no puc seguir compartint antena amb gent que ataca a la democràcia, a Catalunya i insulta els seus habitants”.
Per això els deia que aquesta segona és una notícia amb dues cares, la negativa, per la pèrdua d’un programa històric, i la positiva, per l’actitud del seu màxim responsable, l’amic Salas, al qual felicito per la seva dignitat i l’encoratjo a prosseguir la seva tasca de promoció sardanista que ha estat una constant en la seva vida.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
La informació sardanista té, en la ràdio, un aliat de primer ordre per difondre la seva música i la informació sobre les seves activitats. Actualment, més d’un centenar de programes s’emeten des de diverses emissores distribuïdes pel territori català, unes amb cobertura nacional i altres d’àmbit més local o comarcal. Un equip de gent, majoritàriament no professionals de la comunicació, n’elaboren la informació, seleccionen les músiques, escriuen el guió i, fins i tot, fan de presentadors. Entre aquest centenar de programes n’hi ha alguns amb una llarga història al darrera. Avui voldria referir-me breument a dos que aquests dies són notícia, un en positiu i l’altre en negatiu, però que, segons com es miri, també té un component positiu.
La notícia en positiu ens ve donada per la celebració a Manresa, el proper dimarts dia 11, dels actes de commemoració dels 50 anys del programa Aires de Catalunya que Ràdio Manresa posava en antena per primer cop un llunyà 11 d’octubre de 1955, gràcies a la iniciativa del recordat sardanista Francesc Soler i Mas, realitzador i director fins l’any 1996 quan, a causa de la malaltia que el duria a la mort un any després, se’n va fer càrrec la seva filla Núria Soler que, actualment amb la col·laboració d’Anna Ballesteros, ha fet possible que dimarts, al Teatre Conservatori de Manresa, es pugui celebrar un acte important com aquest: 50 anys de presència ininterrompuda d’un programa de sardanes en una mateixa emissora de ràdio.
L’altra notícia fa referència al programa La nostra dansa que es va començar a emetre el 2 de març de 1964 per l’antiga Ràdio Popular de Reus, avui Cadena Cope, i que, després de més de 2.000 programes, el seu creador i director durant aquests 41 anys, Francesc Salas i Borrell, ha decidit plegar. El motiu que ha impulsat Salas és, bàsicament, de coherència personal i conceptual ja que com diu aquest conegut sardanista reusenc, president del Patronat per al Foment de la Sardana de Reus, “no puc seguir compartint antena amb gent que ataca a la democràcia, a Catalunya i insulta els seus habitants”.
Per això els deia que aquesta segona és una notícia amb dues cares, la negativa, per la pèrdua d’un programa històric, i la positiva, per l’actitud del seu màxim responsable, l’amic Salas, al qual felicito per la seva dignitat i l’encoratjo a prosseguir la seva tasca de promoció sardanista que ha estat una constant en la seva vida.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 01-10-05
Bon dia.
Aquesta setmana, un establiment emblemàtic del passeig tancarà les portes i posarà fi a prop de 70 anys d’endolcir la vida dels sabadellencs. La Confiteria Corominas, fundada l’any 1936 pel matrimoni format per Jaume Corominas i Maria Castellet, ha estat un referent pels bons productes i pel bon servei. Un bon servei aconseguit gràcies a la voluntat familiar de dedicar-se en cos i ànima a tirar endavant el negoci. Un bon servei que ha tingut la cara amable de tot el personal, dels cinc fills, quatre noies i un noi, però en especial les darreres dècades, de les tres germanes: la Rosa Maria, la Pilar i la Montserrat. Veure-les darrera el taulell o sortint de la botiga a complimentar algun encàrrec amb una safata a les mans se’ns ha fet tan familiar que, a ben segur, ho trobarem a faltar. Aturar-se davant l’aparador de Cal Corominas tenia dos avantatges: gaudir dels exquisits dolços que s’hi exposaven i informar-se del dia, lloc, l’hora i la cobla de la propera ballada de sardanes. Sortosament, aquest privilegiat centre d’informació sardanista continuarà tota vegada que les germanes Corominas, grans sardanistes totes elles, un sardanisme heretat dels seus pares, en mantenir-hi vivenda, ens han assegurat que hi continuaran penjant el cartell anunciador.
En reconeixement a la seva professionalitat, al seu bon tracte i amistat, al seu sardanisme, voldria convertir-me per uns moments en pastisser i endolcir aquest comiat amb la interpretació d’una sardana molt especial pels Corominas. Es tracta de Dolça fidelitat una sardana basada en una melodia de la Montserrat que Josep Auferil va traslladar a la partitura tot i renunciant generosament a la seva autoria. Aquesta sardana, amb una lletra escrita per la pròpia Montserrat, estava dedicada al 50 aniversari del casament dels pares i estava prevista la seva estrena en una audició a la nostra ciutat a càrrec de la Principal de la Bisbal, festa que no es va poder celebrar per la mort de la mare poc temps abans.
Sigui doncs aquesta interpretació de la sardana Dolça fidelitat per la cobla que l’havia d’estrenar, el testimoni d’admiració i afecte cap unes persones que han fet de la seva feina i de les seves aficions un exemple a seguir. Rosa Maria, Pilar, Montserrat, gràcies per tot i molta sort i felicitat.
I per a tots vostès també sort i felicitat i un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Aquesta setmana, un establiment emblemàtic del passeig tancarà les portes i posarà fi a prop de 70 anys d’endolcir la vida dels sabadellencs. La Confiteria Corominas, fundada l’any 1936 pel matrimoni format per Jaume Corominas i Maria Castellet, ha estat un referent pels bons productes i pel bon servei. Un bon servei aconseguit gràcies a la voluntat familiar de dedicar-se en cos i ànima a tirar endavant el negoci. Un bon servei que ha tingut la cara amable de tot el personal, dels cinc fills, quatre noies i un noi, però en especial les darreres dècades, de les tres germanes: la Rosa Maria, la Pilar i la Montserrat. Veure-les darrera el taulell o sortint de la botiga a complimentar algun encàrrec amb una safata a les mans se’ns ha fet tan familiar que, a ben segur, ho trobarem a faltar. Aturar-se davant l’aparador de Cal Corominas tenia dos avantatges: gaudir dels exquisits dolços que s’hi exposaven i informar-se del dia, lloc, l’hora i la cobla de la propera ballada de sardanes. Sortosament, aquest privilegiat centre d’informació sardanista continuarà tota vegada que les germanes Corominas, grans sardanistes totes elles, un sardanisme heretat dels seus pares, en mantenir-hi vivenda, ens han assegurat que hi continuaran penjant el cartell anunciador.
En reconeixement a la seva professionalitat, al seu bon tracte i amistat, al seu sardanisme, voldria convertir-me per uns moments en pastisser i endolcir aquest comiat amb la interpretació d’una sardana molt especial pels Corominas. Es tracta de Dolça fidelitat una sardana basada en una melodia de la Montserrat que Josep Auferil va traslladar a la partitura tot i renunciant generosament a la seva autoria. Aquesta sardana, amb una lletra escrita per la pròpia Montserrat, estava dedicada al 50 aniversari del casament dels pares i estava prevista la seva estrena en una audició a la nostra ciutat a càrrec de la Principal de la Bisbal, festa que no es va poder celebrar per la mort de la mare poc temps abans.
Sigui doncs aquesta interpretació de la sardana Dolça fidelitat per la cobla que l’havia d’estrenar, el testimoni d’admiració i afecte cap unes persones que han fet de la seva feina i de les seves aficions un exemple a seguir. Rosa Maria, Pilar, Montserrat, gràcies per tot i molta sort i felicitat.
I per a tots vostès també sort i felicitat i un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 24-09-05
Bon dia.
Diumenge passat vaig assistir, acompanyat d’uns bons amics, a la 52 edició de la ballada de sardanes al cim de la Mola que, des de 1970, organitza la Unió Excursionista Sabadell. El matí plujós del dissabte es va convertir en un diumenge de sol radiant que convidava a sortir a l’aire lliure. Malgrat la coincidència amb la travessa Matagalls-Montserrat, un bon nombre d’excursionistes sardanistes es van aplegar al redós de l’esplanada del monestir de Sant Llorenç per donar-se les mans i ballar al compàs de la cobla Nova Vallès.
Mentre escoltava les sardanes, allà, a més de mil metres d’altitud, al costat de la Taula d’Orientació instal·lada l’any 1960, contemplava la meravellosa vista que se m’oferia gràcies a un cel sense cap núvol. Al lluny, a l’horitzó, les muntanyes semblaven talment enllaçades per una sardana universal. Entre elles, es destacava majestuosa la silueta única de Montserrat amb els seus turons retallant el blau del cel. Entre la verdor dels boscos, com un tumor maligne en un cos ple de vida, la taca fosca produïda per un incendi de trista memòria i lamentables conseqüències. Pels camins i corriols, entre la frondositat de la vegetació que vesteix la muntanya, corrues de gent de totes les edats transitaven, uns amunt, altres avall.
Vaig mirar les rotllanes que amb natural conjunció dansaven, homes i dones agafats de les mans, escoltant i seguint les populars melodies que interpretava la cobla. La majoria, rostres coneguts, habituals de l’activitat sardanista i excursionista de la ciutat. Eren, d’alguna manera, els continuadors d’aquells sabadellencs que a primers del segle vint van fundar les primeres entitats per fer de l’excursionisme i del sardanisme no només un esplai, un passatemps, sinó una professió d’amor a la terra i al país i a les seves tradicions i cultura.
En caure la tarda, lentament descendírem la muntanya assaborint la sentor del romaní i la terra humida. L’hora dels adéus no era un comiat, sinó un arreveure. Un compromís de tornar, un declaració d’amor a la terra. Per això quan, des de la finestra de casa, contemplo la inconfusible silueta del massís de la Mola, em sembla sentir encara el cant de la tenora que em recorda que hi ha coses a les quals mai podem renunciar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Diumenge passat vaig assistir, acompanyat d’uns bons amics, a la 52 edició de la ballada de sardanes al cim de la Mola que, des de 1970, organitza la Unió Excursionista Sabadell. El matí plujós del dissabte es va convertir en un diumenge de sol radiant que convidava a sortir a l’aire lliure. Malgrat la coincidència amb la travessa Matagalls-Montserrat, un bon nombre d’excursionistes sardanistes es van aplegar al redós de l’esplanada del monestir de Sant Llorenç per donar-se les mans i ballar al compàs de la cobla Nova Vallès.
Mentre escoltava les sardanes, allà, a més de mil metres d’altitud, al costat de la Taula d’Orientació instal·lada l’any 1960, contemplava la meravellosa vista que se m’oferia gràcies a un cel sense cap núvol. Al lluny, a l’horitzó, les muntanyes semblaven talment enllaçades per una sardana universal. Entre elles, es destacava majestuosa la silueta única de Montserrat amb els seus turons retallant el blau del cel. Entre la verdor dels boscos, com un tumor maligne en un cos ple de vida, la taca fosca produïda per un incendi de trista memòria i lamentables conseqüències. Pels camins i corriols, entre la frondositat de la vegetació que vesteix la muntanya, corrues de gent de totes les edats transitaven, uns amunt, altres avall.
Vaig mirar les rotllanes que amb natural conjunció dansaven, homes i dones agafats de les mans, escoltant i seguint les populars melodies que interpretava la cobla. La majoria, rostres coneguts, habituals de l’activitat sardanista i excursionista de la ciutat. Eren, d’alguna manera, els continuadors d’aquells sabadellencs que a primers del segle vint van fundar les primeres entitats per fer de l’excursionisme i del sardanisme no només un esplai, un passatemps, sinó una professió d’amor a la terra i al país i a les seves tradicions i cultura.
En caure la tarda, lentament descendírem la muntanya assaborint la sentor del romaní i la terra humida. L’hora dels adéus no era un comiat, sinó un arreveure. Un compromís de tornar, un declaració d’amor a la terra. Per això quan, des de la finestra de casa, contemplo la inconfusible silueta del massís de la Mola, em sembla sentir encara el cant de la tenora que em recorda que hi ha coses a les quals mai podem renunciar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 17-09-05
Bon dia.
Quan ara fa un any em dirigia a tots vostès com a director dels programes Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell, els deia que la nostra pretensió era que, amb l’ajuda de tots i la fidelitat dels nostres oients, Ràdio Sabadell fos un referent dins la graella de programes sardanistes que s’emeten per tot Catalunya i que comptàvem amb tots vostès per aconseguir-ho. Avui, en aquest primer programa de la nova temporada 2005-2006, i sense cap temor a ser criticar de vanitós o autocomplaent, els puc afirmar que, entre tots, ho hem aconseguit. Com a mostra les moltes referències positives que sobre el contingut dels nostres programes ens han fet arribar molts de vostès, alguns no especialment seguidors de l’activitat sardanista. També cal constatar l’opinió favorable de responsables d’altres programes sobre el mateix tema sardanístic i de persones que, tot i trobar-se fora de l’àmbit de cobertura de la nostra emissora, estan assabentats dels continguts dels nostres programes per la ressenya dels mateixos que els fem arribar cada setmana per Internet. El suport constant de la direcció de Ràdio Sabadell i aquest ambient favorable és per nosaltres un motiu de satisfacció però alhora, també, suposa un major compromís cap a tots vostès. Com els deia en el darrer programa de la temporada passada, seguirem informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme i a l’activitat que es generi a iniciativa d’entitats o persones de Sabadell. Seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat per tots vostès. Tot i això tenim pensades algunes novetats que anirem introduint degudament. Hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i com que l’any 2006 se celebrarà el centenari de la sardana a Sabadell en farem el degut ressò. Donarem veu al jovent perquè ens expliqui el seu punt de vista sobre els diversos aspectes relacionats amb la cultura popular. Combinarem informació i música, música d’abans i d’ara, procurant sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat. En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció i ampliar la nostra audiència amb continguts que siguin d’interès, amens i ben documentats. Sempre comptant amb el suport de tots els nostres oients. Sé que així serà, i per això, vagi, d’avançada i en nom de tot l’equip, el meu agraïment.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Quan ara fa un any em dirigia a tots vostès com a director dels programes Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell, els deia que la nostra pretensió era que, amb l’ajuda de tots i la fidelitat dels nostres oients, Ràdio Sabadell fos un referent dins la graella de programes sardanistes que s’emeten per tot Catalunya i que comptàvem amb tots vostès per aconseguir-ho. Avui, en aquest primer programa de la nova temporada 2005-2006, i sense cap temor a ser criticar de vanitós o autocomplaent, els puc afirmar que, entre tots, ho hem aconseguit. Com a mostra les moltes referències positives que sobre el contingut dels nostres programes ens han fet arribar molts de vostès, alguns no especialment seguidors de l’activitat sardanista. També cal constatar l’opinió favorable de responsables d’altres programes sobre el mateix tema sardanístic i de persones que, tot i trobar-se fora de l’àmbit de cobertura de la nostra emissora, estan assabentats dels continguts dels nostres programes per la ressenya dels mateixos que els fem arribar cada setmana per Internet. El suport constant de la direcció de Ràdio Sabadell i aquest ambient favorable és per nosaltres un motiu de satisfacció però alhora, també, suposa un major compromís cap a tots vostès. Com els deia en el darrer programa de la temporada passada, seguirem informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme i a l’activitat que es generi a iniciativa d’entitats o persones de Sabadell. Seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat per tots vostès. Tot i això tenim pensades algunes novetats que anirem introduint degudament. Hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i com que l’any 2006 se celebrarà el centenari de la sardana a Sabadell en farem el degut ressò. Donarem veu al jovent perquè ens expliqui el seu punt de vista sobre els diversos aspectes relacionats amb la cultura popular. Combinarem informació i música, música d’abans i d’ara, procurant sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat. En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció i ampliar la nostra audiència amb continguts que siguin d’interès, amens i ben documentats. Sempre comptant amb el suport de tots els nostres oients. Sé que així serà, i per això, vagi, d’avançada i en nom de tot l’equip, el meu agraïment.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 23-07-05
Bon dia.
En aquesta darrera salutació de la temporada voldria, en primer lloc, expressar el nostre agraïment a tots els qui, setmana darrera setmana, ens han anat no només escoltant, sinó també, cosa per nosaltres molt important, encoratjant a seguir en aquesta línia de presentar la nostra cultura popular de manera dinàmica, amb tota la seva diversitat i matisos propis d’una societat també diversa i amb múltiples opcions culturals i de lleure. Aquest era el nostre propòsit quan ens vàrem fer càrrec dels programes Esperit de festa i Sardanes a Ràdio Sabadell i ho seguirà sent la propera temporada gràcies a la confiança i el suport de la direcció de Ràdio Sabadell i dels equips tècnics que fan possible que els nostres missatges comunicatius i musicals arribin a tots vostès.
Seguirem informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme i a l’activitat que es generi a iniciativa d’entitats o persones de Sabadell. I ho farem sense por de ser titllats de localistes convençuts com estem del potencial abastament demostrat de la nostra gent i de les nostres entitats.
Seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat per tots vostès. Tot i això tenim pensades algunes novetats que anirem introduint degudament. Hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i com que l’any 2006 se celebrarà el centenari de la sardana a Sabadell farem també una selecció de les millors sardanes d’autor sabadellenc escrites des de 1906 fins els nostres dies. Donarem veu al jovent perquè ens expliqui el seu punt de vista sobre els diversos aspectes relacionats amb la cultura popular. I no oblidarem els nostres apunts d’història perquè sempre és bo recordar d’on venim per saber cap a on volem anar. Combinarem informació i música, música d’abans i d’ara, procurant sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat.
En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció i ampliar la nostra audiència amb continguts que siguin d’interès, amens i ben documentats. Els emplacem doncs a retrobar-nos en el primer Esperit de festa de la propera temporada, que serà el dissabte 17 de setembre.
Fins llavors, moltes gràcies i que tinguin un bon estiu.
Lluís Subirana. Director
En aquesta darrera salutació de la temporada voldria, en primer lloc, expressar el nostre agraïment a tots els qui, setmana darrera setmana, ens han anat no només escoltant, sinó també, cosa per nosaltres molt important, encoratjant a seguir en aquesta línia de presentar la nostra cultura popular de manera dinàmica, amb tota la seva diversitat i matisos propis d’una societat també diversa i amb múltiples opcions culturals i de lleure. Aquest era el nostre propòsit quan ens vàrem fer càrrec dels programes Esperit de festa i Sardanes a Ràdio Sabadell i ho seguirà sent la propera temporada gràcies a la confiança i el suport de la direcció de Ràdio Sabadell i dels equips tècnics que fan possible que els nostres missatges comunicatius i musicals arribin a tots vostès.
Seguirem informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme i a l’activitat que es generi a iniciativa d’entitats o persones de Sabadell. I ho farem sense por de ser titllats de localistes convençuts com estem del potencial abastament demostrat de la nostra gent i de les nostres entitats.
Seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat per tots vostès. Tot i això tenim pensades algunes novetats que anirem introduint degudament. Hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i com que l’any 2006 se celebrarà el centenari de la sardana a Sabadell farem també una selecció de les millors sardanes d’autor sabadellenc escrites des de 1906 fins els nostres dies. Donarem veu al jovent perquè ens expliqui el seu punt de vista sobre els diversos aspectes relacionats amb la cultura popular. I no oblidarem els nostres apunts d’història perquè sempre és bo recordar d’on venim per saber cap a on volem anar. Combinarem informació i música, música d’abans i d’ara, procurant sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat.
En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció i ampliar la nostra audiència amb continguts que siguin d’interès, amens i ben documentats. Els emplacem doncs a retrobar-nos en el primer Esperit de festa de la propera temporada, que serà el dissabte 17 de setembre.
Fins llavors, moltes gràcies i que tinguin un bon estiu.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 16-07-05
Bon dia.
Quan vaig fullejar la Guia d’Aplecs de la Sardana 2005 a la recerca de novetats en relació a temporades anteriors em vaig aturar, sorprès, a l’anunci de l’Aplec de Sant Celoni. Efectivament, la vista no m’enganyava i a la celebració, aquest cap de setmana, del seu 41è aplec s’hi afegia “1er. Aplec Internacional del Baix Montseny”. En veure les cobles participants, una procedent d’una capital europea, La Principal d’Amsterdam, una altra de la Catalunya del Nord, la Combo-Gili i una altra de la Catalunya del Sud, la Bisbal Jove, quedava clara la internacionalitat dels intèrprets musicals. Però em penso que no és aquest l’únic argument per considerar-lo internacional. Més aviat diria que la procedència geogràfica de les cobles és l’excusa, l’embolcall, el continent, però que el contingut, o sigui la intenció i motivació va molt més enllà. Penso que el que els organitzadors volen dir-nos és una cosa molt senzilla, ens volen dir que estan tan convençuts dels valors universals de la sardana que volen internacionalitzar-la des de casa mateix. Perquè volen que sigui la nostra gent la primera que estigui totalment convençuda que la sardana, la seva música, la seva dansa, el seu simbolisme, són d’una gran riquesa històrica i tenen, per la categoria dels compositors i dels intèrprets, una dimensió de nivell internacional. Efectivament, no ens cal sortir a fora per a demostrar-ho. Alguns ens cansem de dir que per ser internacionals, per ser universals, primer cal ser locals. La nostra projecció exterior s’ha de fer sobre els fonaments que ens són propis. La nostra llengua, la nostra cultura, la cultura popular i naturalment la sardana, no té perquè sentir-se inferior ni a casa ni a fora. Però d’això, nosaltres, els catalans, som els primers que n’hem d’estar totalment convençuts. I, malauradament, no sempre és així. Ni des de dalt ni des de baix. En un context fortament amenaçat per una uniformadora globalització econòmica i cultural, la singularitat catalana s’ha de manifestar a través de tots els mitjans disponibles i d’iniciatives singulars per molt modestes que inicialment puguin semblar. Si com diu l’historiador Josep Benet “la sardana és un dels signes d’identitat del nostre poble”, l’hem de donar a conèixer internacionalment, des de fora si cal, però també, i molt especialment, des de casa mateix.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Quan vaig fullejar la Guia d’Aplecs de la Sardana 2005 a la recerca de novetats en relació a temporades anteriors em vaig aturar, sorprès, a l’anunci de l’Aplec de Sant Celoni. Efectivament, la vista no m’enganyava i a la celebració, aquest cap de setmana, del seu 41è aplec s’hi afegia “1er. Aplec Internacional del Baix Montseny”. En veure les cobles participants, una procedent d’una capital europea, La Principal d’Amsterdam, una altra de la Catalunya del Nord, la Combo-Gili i una altra de la Catalunya del Sud, la Bisbal Jove, quedava clara la internacionalitat dels intèrprets musicals. Però em penso que no és aquest l’únic argument per considerar-lo internacional. Més aviat diria que la procedència geogràfica de les cobles és l’excusa, l’embolcall, el continent, però que el contingut, o sigui la intenció i motivació va molt més enllà. Penso que el que els organitzadors volen dir-nos és una cosa molt senzilla, ens volen dir que estan tan convençuts dels valors universals de la sardana que volen internacionalitzar-la des de casa mateix. Perquè volen que sigui la nostra gent la primera que estigui totalment convençuda que la sardana, la seva música, la seva dansa, el seu simbolisme, són d’una gran riquesa històrica i tenen, per la categoria dels compositors i dels intèrprets, una dimensió de nivell internacional. Efectivament, no ens cal sortir a fora per a demostrar-ho. Alguns ens cansem de dir que per ser internacionals, per ser universals, primer cal ser locals. La nostra projecció exterior s’ha de fer sobre els fonaments que ens són propis. La nostra llengua, la nostra cultura, la cultura popular i naturalment la sardana, no té perquè sentir-se inferior ni a casa ni a fora. Però d’això, nosaltres, els catalans, som els primers que n’hem d’estar totalment convençuts. I, malauradament, no sempre és així. Ni des de dalt ni des de baix. En un context fortament amenaçat per una uniformadora globalització econòmica i cultural, la singularitat catalana s’ha de manifestar a través de tots els mitjans disponibles i d’iniciatives singulars per molt modestes que inicialment puguin semblar. Si com diu l’historiador Josep Benet “la sardana és un dels signes d’identitat del nostre poble”, l’hem de donar a conèixer internacionalment, des de fora si cal, però també, i molt especialment, des de casa mateix.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 09-07-05
Bon dia.
Enciclopèdia Catalana i Generalitat de Catalunya han començat a publicar l’obra en 10 volums que porta el títol genèric de Tradicionari: Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Sí, ho han sentit bé: de la cultura popular de Catalunya. No de la cultura popular catalana. Per tant, ja es poden imaginar per on anirà la cosa. L’obra tindrà un tiratge inicial de 12.000 exemplars i es vendrà a 110 euros per volum i la dirigeix Joan Soler Amigó que coordina uns dos-cents especialistes entre els quals hi ha antropòlegs, sociòlegs i etnògrafs. Esperem que també hi hagi algun especialista amb el tema sardanes perquè la informació que es doni sigui actual i no passi com en un dels darrers llibres publicats per Soler Amigó on diu, per exemple, que “entre els innombrables compositors de sardanes, els de més renom són Morera, Bou, Garreta, Joaquim Serra… I entre les sardanes més populars destaquen Per tu ploro, La Santa Espina, L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques, El cavaller enamorat, i Juny”. Com si el rellotge del temps sardanista s’hagués aturat a la primera meitat del segle XX. Que un llibre publicat el 2001 parli de la sardana i no esmenti el fet renovador de les cobles juvenils, la joventut i l’alt nivell de qualitat de la majoria de les cobles existents i la significativa presència de la dona als seus rengles; el fet singular de la Principal d’Amsterdam; el bon moment dels concerts, de la composició i dels enregistraments musicals; els treballs pedagògics i la feina dels monitors en l’ensenyament de la sardana a l’escola; que no esmenti la Unió de Colles Sardanistes, la Federació Sardanista de Catalunya, les Coordinadores d’aplecs, la Fundació Universal de la Sardana, l’activitat sardanista a la Catalunya Nord; que no citi la revista SOM, ni cap dels assajos, biografies o estudis sobre la sardana publicats els darrers 25 anys; que ignori els programes de ràdio i TV dedicats a la sardana; que no parli de cap compositor actual, ni de les moltes i qualitatives obres estrenades els darrers anys, i que desconegui les noves experiències de la cobla amb altres instruments a la recerca de nous registres musicals, desqualifica al seu autor pel que fa al coneixement del tema que tracta. Desconec el nom dels dos-cents especialistes coordinats per Soler Amigó però conec bons especialistes del tema sardanes que no han estat pas consultats, almenys fins ara. Molt em temo doncs que, una vegada més, per voler fer content tothom, deixarem a tots descontents.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Enciclopèdia Catalana i Generalitat de Catalunya han començat a publicar l’obra en 10 volums que porta el títol genèric de Tradicionari: Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Sí, ho han sentit bé: de la cultura popular de Catalunya. No de la cultura popular catalana. Per tant, ja es poden imaginar per on anirà la cosa. L’obra tindrà un tiratge inicial de 12.000 exemplars i es vendrà a 110 euros per volum i la dirigeix Joan Soler Amigó que coordina uns dos-cents especialistes entre els quals hi ha antropòlegs, sociòlegs i etnògrafs. Esperem que també hi hagi algun especialista amb el tema sardanes perquè la informació que es doni sigui actual i no passi com en un dels darrers llibres publicats per Soler Amigó on diu, per exemple, que “entre els innombrables compositors de sardanes, els de més renom són Morera, Bou, Garreta, Joaquim Serra… I entre les sardanes més populars destaquen Per tu ploro, La Santa Espina, L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques, El cavaller enamorat, i Juny”. Com si el rellotge del temps sardanista s’hagués aturat a la primera meitat del segle XX. Que un llibre publicat el 2001 parli de la sardana i no esmenti el fet renovador de les cobles juvenils, la joventut i l’alt nivell de qualitat de la majoria de les cobles existents i la significativa presència de la dona als seus rengles; el fet singular de la Principal d’Amsterdam; el bon moment dels concerts, de la composició i dels enregistraments musicals; els treballs pedagògics i la feina dels monitors en l’ensenyament de la sardana a l’escola; que no esmenti la Unió de Colles Sardanistes, la Federació Sardanista de Catalunya, les Coordinadores d’aplecs, la Fundació Universal de la Sardana, l’activitat sardanista a la Catalunya Nord; que no citi la revista SOM, ni cap dels assajos, biografies o estudis sobre la sardana publicats els darrers 25 anys; que ignori els programes de ràdio i TV dedicats a la sardana; que no parli de cap compositor actual, ni de les moltes i qualitatives obres estrenades els darrers anys, i que desconegui les noves experiències de la cobla amb altres instruments a la recerca de nous registres musicals, desqualifica al seu autor pel que fa al coneixement del tema que tracta. Desconec el nom dels dos-cents especialistes coordinats per Soler Amigó però conec bons especialistes del tema sardanes que no han estat pas consultats, almenys fins ara. Molt em temo doncs que, una vegada més, per voler fer content tothom, deixarem a tots descontents.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 02-07-05
Bon dia.
El passat va ser un llarg cap de setmana on la festa i la cultura popular van gaudir d’uns magnífics dies d’estiu que van permetre que tots els actes es poguessin celebrar d’acord amb el programa previst. Els components del Grup Mirant al Cel que van anar a recollir la Flama al cim del Canigó explicaven que fins hi tot allà dalt, a gairebé 2.800 metres, hi van trobar un temps esplèndid. Flama que ens van portar fins a Sabadell entrant pel barri de Can Feu i que va arribar a la Plaça del Dr. Robert transportada per un grup de joveníssims nens i nenes membres de les entitats organitzadores. Per cert, a l’arribada de la Flama i a l’encesa del peveter se li hauria de donar més relleu amb alguna breu intervenció que expliqués el simbolisme de l’acte. Havent-hi com hi ha megafonia instal·lada per a l’orquestra això no presenta cap dificultat. Espero que la Federació Sabadell Cultura ho tingui present a la propera Santjoanada. Pel demés la revetlla va ser una festa molt concorreguda on tothom s’ho va passar la mar de bé.
Com també una gran festa va ser l’Aplec de la Sardana, tant el dissabte a la Plaça Dr. Robert com molt especialment tot el diumenge a Bosc de Can Rull. És difícil precisar el nombre d’assistents però si al dinar, per cert molt ben organitzat i de qualitat, entre els que van adquirir tiquet i els que anaven per lliure ja eren prop de 300 persones, tot fa pensar que els assistents a l’aplec al llarg del dia havien de superar ben bé el miler de persones de totes les edats i amb l’assistència significativa de components de les colles infantils i juvenils del Grup Sardanista Mirant al Cel i de l’Esbart Sabadell Dansaire.
També ressaltar la presència del Tinent d’Alcalde de Cultura Joan Manau, de Pere Clota, president de la Comissió d’Aplecs de les Comarques Barcelonines i dels compositors Gil Membrado, Montserrat Pujolar, Xavier Forcada, Joan Lázaro, Tomàs Manyosa, Josep Vinaròs, Heribert Sagalà, Carles Rovira, a més dels que formen part d’alguna de les cobles actuants. Curiosament, entre tanta gent, no hi vaig veure ningú dels que van dient que això de la sardana s’acaba. Però aquest és un tema que deixarem per una altra ocasió.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
El passat va ser un llarg cap de setmana on la festa i la cultura popular van gaudir d’uns magnífics dies d’estiu que van permetre que tots els actes es poguessin celebrar d’acord amb el programa previst. Els components del Grup Mirant al Cel que van anar a recollir la Flama al cim del Canigó explicaven que fins hi tot allà dalt, a gairebé 2.800 metres, hi van trobar un temps esplèndid. Flama que ens van portar fins a Sabadell entrant pel barri de Can Feu i que va arribar a la Plaça del Dr. Robert transportada per un grup de joveníssims nens i nenes membres de les entitats organitzadores. Per cert, a l’arribada de la Flama i a l’encesa del peveter se li hauria de donar més relleu amb alguna breu intervenció que expliqués el simbolisme de l’acte. Havent-hi com hi ha megafonia instal·lada per a l’orquestra això no presenta cap dificultat. Espero que la Federació Sabadell Cultura ho tingui present a la propera Santjoanada. Pel demés la revetlla va ser una festa molt concorreguda on tothom s’ho va passar la mar de bé.
Com també una gran festa va ser l’Aplec de la Sardana, tant el dissabte a la Plaça Dr. Robert com molt especialment tot el diumenge a Bosc de Can Rull. És difícil precisar el nombre d’assistents però si al dinar, per cert molt ben organitzat i de qualitat, entre els que van adquirir tiquet i els que anaven per lliure ja eren prop de 300 persones, tot fa pensar que els assistents a l’aplec al llarg del dia havien de superar ben bé el miler de persones de totes les edats i amb l’assistència significativa de components de les colles infantils i juvenils del Grup Sardanista Mirant al Cel i de l’Esbart Sabadell Dansaire.
També ressaltar la presència del Tinent d’Alcalde de Cultura Joan Manau, de Pere Clota, president de la Comissió d’Aplecs de les Comarques Barcelonines i dels compositors Gil Membrado, Montserrat Pujolar, Xavier Forcada, Joan Lázaro, Tomàs Manyosa, Josep Vinaròs, Heribert Sagalà, Carles Rovira, a més dels que formen part d’alguna de les cobles actuants. Curiosament, entre tanta gent, no hi vaig veure ningú dels que van dient que això de la sardana s’acaba. Però aquest és un tema que deixarem per una altra ocasió.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
