Nit estelada

Al port hi regnava el silenci. Estirat a la sorra contemplava com les barques es gronxaven dolçament sobre les ones quietes del mar i la lluna il·luminava els contorns. El seus raigs, en posar-se damunt l’aigua, tornaven l’escuma platejada. Al lluny, el far em feia l’ullet. La nit càlida i lluminosa transcorria plàcidament. Vaig sentir que d’un campanar llunyà tocaven hores, no sé quantes, en aquell moment estava absort mirant l’infinit. Quin meravellós espectacle! En el mateix punt que l’aigua platejada del mar es fonia a l’horitzó, s’iniciava el sostre d’un cel ple d’estrelles que semblaven brollar del fons del mar. Si diuen que els núvols són els pensaments del cel, aquella nit el cel no pensava, la transparència de la nit era absoluta. Infinitat d’estrelles agrupades en constel·lacions semblaven marcar passos de dansa. També diuen, que entre la infinitat d’estrelles del cel, n’hi ha una que ens pertany i que si la coneguéssim podríem, amb el seu raig, pujar al cel. Vaig fixar-me en una escollida a l’atzar i vaig preguntar-me si la meva seria, precisament, aquella. Vaig mirar-me la lluna amb una expressió interrogant. Ella bé devia saber-ho, però no va dir-me res. M’esguardava dolçament i somreia mentre prosseguia el seu camí enmig de les estrelles que dibuixen els itineraris del cel. Vaig reposar els meus ulls, adolorits de tanta claror, damunt la mar platejada. Les silencioses barques tampoc no varen saber respondre’m. Només al lluny, incansable, el far, com assentint, seguia fent-me l’ullet. A cada nou esguard que li dirigia estava més segur de que aquella era la meva estrella. S’estava quieta, pampalluguejant immòbil, lluint la seva esplendorosa claror, potser esperant-me. I jo la mirava... la mirava...sense decidir-me a anar-hi. Fins que la sortida del sol va esborrar el miratge, vaig perdre de vista la meva estrella i vaig tornar a la realitat. Ella, però, en algun lloc de l’espai, segur que n’havia pres nota i que, arribat el moment, em guardarà un lloc al seu costat.

Amor estelar

Us voldria explicar una cosa que em va passar fa molts i molts anys. Encara ara, en recordar-la, l’emoció fa que se m’entelin els ulls i em tremoli la veu. La història que us vull explicar l’he guardada en secret fins avui perquè, de tan fantàstica, fins i tot pot semblar irreal. De fet, si heu tingut la sort de llegir el llibre de Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep, ja en coneixereu una part d’aquesta història. Però, l’altra part, la que no sabeu, perquè va passar molt abans i el llibre no l’explica, em sembla que ja ha arribat el moment de fer-la pública. Vosaltres sereu els primers afortunats a conèixer-la. Com ja sabeu, jo sóc un estel al servei del Petit Príncep, i, la història, verídica us ho asseguro, fa referència a una trobada que, per aquells designis inexplicables que només succeeixen un cop en els decurs del temps, vaig tenir amb l’Estrella d’Orient, que, dit sigui de passada, és molt més coneguda que jo.
Tot va passar en una freda nit d’hivern d’ara fa uns 2000 anys. Al meu petit planeta hi regnava una calma absoluta. Un vent suau assajava tendres melodies que es fonien entre la neu que emblanquinava els quatre arbres que, ben arrelats, s’aferraven amb amorós desig a la terra. Feia estona que s’havien apagat els darrers fanals. Com que no tenia son, m’estava assegut, tranquil·lament, mirant el cel resplendent on els meus germans, els estels, desprenien un incessant parpelleig que, com un eco lluminós, s’escampava per l’infinit de l’univers.
De cop i volta, sense que l’hagués vista venir, es va plantar davant meu una figura desconeguda que desprenia una llum rutilant. Tenia el cos en forma d’estrella i lluïa una llarga i majestuosa cua. Semblava confosa, com perduda en la immensitat de l’espai. Va mirar i remirar al seu voltant, i, tot i que va adonar-se de seguida de la meva presència, va restar uns moments indecisa, dubtant entre tornar per on havia vingut o reconèixer que li calia demanar-me ajuda. Per dir-ho clar, acceptar que s’havia perdut. Finalment, no sense una mal dissimulada recança, em va mirar i, amb veu insegura, em va preguntar:
- Em podries dir on som? No l’havia fet mai aquest camí i em sembla que m’he perdut. És a dir, que m’he passat d’òrbita.
El to de la seva veu em va commoure. Se la notava trasbalsada, com si se li hagués encomanat una missió de gran transcendència que la mantenia en un estat d’extrema responsabilitat. Per alleugerir-li la tensió vaig esbossar un dels meus millors somriures i li vaig dir, amb to festiu i, ho confesso, un xic sorneguer:
- Som a l’asteroide B612. Però com que segurament no n’has sentit parlar mai i, com és evident, no saps on som, et diré que la nostra situació és, exactament, a mig camí de tot arreu.
Es va quedar mirant-me, esmaperduda. La vaig veure tan atabalada, la pobre, que li vaig dir:
- Miraré d’ajudar-te tant com pugui, però, primer, digue’m qui ets.
- Sóc l’Estrella d’Orient.
- I, on vas tan de pressa?
- A un lloc anomenat Betlem. He de trobar una establia on diuen que ha nascut un infantó, o un príncep, no ho sé ben bé! Amb les presses m’he fet un bon embolic!
- Un príncep? No pot ser. De príncep ja n’hi ha un. El meu Petit Príncep.
- Dons, potser m’han dit un rei… És tot tan complicat!
- Un rei dius? Rei de què, i de qui?
- Em sembla que dels jueus, però, amb el temps, vés a saber…
- I, hi vas tota sola, a aquest lloc que dius, a Betlem?
- No. Em segueixen Tres Reis, però, com que van damunt de camells, s’han quedat enrera.
- Tres reis? És que, d’allà on véns, n’hi ha molts de reis?
Va fer un gest d’impaciència. Com si es trobés atrapada en un laberint sense sortida. I em va dir, fent-se la ofesa:
- Només fas que preguntes tu! El que jo necessito són respostes! Allà hi ha de tot, com a tot arreu, em penso…
- No. Com a tot arreu no! Li vaig respondre una mica picat. I, tot seguit, li vaig remarcar, amb èmfasi: aquí només tinc un príncep, el Petit Príncep! I no necessito ni reis, ni camells! Això dels camells ho vaig dir, segurament, pensant que es podrien menjar la flor que, amb tanta cura, rego cada matí.
No anàvem bé. Les preguntes i les respostes agafaven camins divergents. Vaig sentir una mica de vergonya. En realitat, ella era la forastera i jo no li havia donat, encara, ni la benvinguda ni li havia expressat la més elemental mostra de cortesia. ¿I si l’èxit de la seva alta missió depenia de la meva actitud? ¿Podia jo, un més entre els milions i milions d’estels de l’univers, endut per un sentiment de gelosia, interposar-me davant del protagonisme que la història havia reservat a aquella Estrella d’Orient, per molt que em desplagués el remenar inquiet de la seva pomposa cua? Vaig tornar a somriure intentant de reconduir la conversa per un camí més planer. No sé perquè, em va venir a la memòria un somni que vaig tenir fa temps, i que feia referència a un aviador perdut en un desert que, gràcies a un personatge imaginari, una espècie de Petit Príncep, després d’una llarga i profitosa conversa va poder reparar el seu avió, retornar al seu país, em sembla situat a un lloc anomenat Terra, i perquè quedés constància de la seva aventura, va escriure un llibre que va tenir molt èxit. És curiós. Ara que hi penso, aquest somni sembla extret del llibre que us comentava abans. Bé, no ens desviem del tema i tornem al motiu principal d’aquesta història. Com he dit abans, i ho remarco perquè no tinc massa ocasions de fer-ho, vaig tornar a somriure, i li vaig dir:
- Escolta, em sembla que ja sé a quin punt de l’univers es troba el final del teu trajecte. M’agradaria acompanyar-te per mostrar-te el camí més ràpid i adient. Però, abans, m’hauràs de fer un favor.
Aquest canvi d’actitud la va agafar desprevinguda. Segurament que al lloc d’on venia hi havia el costum de que, quan es demanava un favor, s’havia de fixar un preu de compensació. Cada vegada més neguitosa em va preguntar:
- Fer-te un favor? A canvi de què? Pensa que tinc molta pressa jo. Si no trobo aviat el camí i faig tard els guionistes d’aquesta història, que està a punt de començar, se n’hauran d’empescar una altra i això pot portar molts anys de feina.
- No pateixis, li vaig dir per tranquil·litzar-la, ja veuràs com tot sortirà com està previst.
- Doncs, va, digues, què vols que faci perquè m’acompanyis fins el meu destí?
- Poca cosa, només que abans de partir m’ajudis a regar la flor, a netejar els volcans i a endreçar-ho tot, per si no tornés, saps? Com que de flor només en tinc una i els pocs volcans que hi ha són tan petits i fa tan temps que no fumegen, aviat estarem.
En un dit i fet vàrem enllestir la feina. Mentre jo regava la flor amb la regadora, ella, fent servir la seva cua com una escombra màgica, va netejar els volcans i em va deixar el planeta net com una patena. Havia arribat, doncs, el moment de partir. Vaig deixar una nota escrita al Petit Príncep, explicant-li tot el que m’estava passant i la decisió que havia pres d’acompanyar l’Estrella d’Orient en la seva alta missió. Per un moment vaig pensar que m’havia precipitat, però ja era massa tard per tornar enrera. Havia donat la meva paraula. A més, ho confesso, sentia curiositat per aquesta fantàstica aventura a través de l’espai infinit, per descobrir la veritat sobre aquesta història d’un nou príncep, o d’un rei, que, cosa absolutament contradictòria, havia de néixer al portal d’un estable i en un poblet de mala mort, i perdoneu l’expressió. També volia veure els camells i comprovar si era veritat que, com em va explicar un dia el Petit Príncep, sobre l’esquena hi tenien uns bonys de la mida dels meus volcans, però sense forats. Després d’una darrera mirada a les meves coses, vaig fer el cor fort i li vaig dir amb to imperatiu:
- Anem! Dóna’m la mà i segueix-me!.
Tenia molt clar la ruta que havíem de seguir. Passaríem serpentejant a tota velocitat per la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330 fins arribar al nostre destí, el planeta Terra. M’hauria agradat, aprofitant el viatge, fer una mica de turisme i mostrar-li a l’Estrella d’Orient les meravelles que es trobaven a cada un dels asteroides. Però no em vaig atrevir ni a insinuar-li-ho. Agafats de la mà, un al costat de l’altre, navegàvem per l’espai en mig del més absolut silenci. A mesura que avançàvem, la pressió de la seva mà en la meva es feia més intensa. Per primera vegada, ho he de reconèixer, em va envair una sensació que mai abans havia experimentat. Una barreja de placidesa i de neguit alhora, d’emoció i de tendresa, de… no sabria com definir-ho exactament. El cert és que la pressió de la seva mà en la meva es va transmetre per tot el meu cos. Tot just superat l’asteroide 327, és a dir, més o menys a mig camí, dissimuladament, vaig dirigir cap a ella la meva mirada. Per primera vegada, des de la seva inesperada aparició, vaig adonar-me de la seva extraordinària bellesa. O, potser, la seva bellesa era resultat de la meva imaginació, atiada per aquesta sensació, cada vegada més viva, més intensa, que brollava del meu interior i m’embolcallava en un estat d’èxtasi irresistible. Recordo que, una vegada, el Petit Príncep em va parlar de l’amor, dels sentiments d’estimació entre dos cossos diferents i de les sensacions que aquests sentiments generen. Això que sentia, podia ser, doncs, amor? La pressió de la meva mà en la seva, li transmetia a ella les mateixes sensacions que a mi? Sentia ella el mateix que jo? No vaig tenir temps de preguntar-li-ho perquè, de cop i volta, es va deixar anar de la mà, i, sense dir-me res, va accelerar la marxa de tal manera que vaig haver de fer un gran esforç per poder-la seguir. Capficat en les meves cabòries no m’havia adonat que ja feia estona que havíem deixat enrera l’asteroide 330 i entràvem a l’òrbita de la Terra. Amb totes les meves forces, vaig cridar:
- Atura’t!
No esperava que ho fes, però el cert és que va alentir la marxa, es va girar cap a mi i, amb la punta de la cua, em va assenyalar un punt al lluny, un punt que es desplaçava lentament sobre la superfície de la Terra. Quan el vàrem tenir més a prop vaig veure que es tractava d’una caravana formada per tres genets, que devien ser els Tres Reis d’Orient, cavalcant damunt d’uns camells, i seguits per uns quants homes a peu carregats amb grans paquets a l’esquena. Però no vaig poder veure si els bonys dels camelles portaven o no forats perquè els reis anaven vestits amb unes llargues túniques que els tapaven. L’Estrella d’Orient em va fer un gest indicant-me que em posés al seu costat. La seva expressió era radiant. Era evident que tenia perfectament identificat el lloc del seu destí i que ja no em necessitava. Per primera vegada em va somriure i la seva bellesa es va fer palesa amb tota la seva magnitud. Amb veu tremolosa, però segura del seu raonament, em va dir:
- Com pots veure, ja sóc al lloc predestinat. Gràcies a la teva ajuda he pogut arribar a temps. Ara cal que em deixis sola. Amb tu al meu costat no em podria concentrar. A més, tu no formes part del guió d’aquesta història que avui comença. Ho sento. Millor que tornis al teu planeta. El Petit Príncep et deu estar esperant. Amb ell estaràs molt més segur que amb aquest pobrissó que només Déu sap el què li espera. Ah! I no t’oblidis de regar la flor de seguida que hi arribis!
I, dit això, em va deixar plantat. Què podia fer jo? ¿Tornar-me’n per on havia vingut i perdre’m l’esdeveniment que, pel que semblava, havia de ser d’aquells que se’n sentiria parlar per tot arreu i per sempre més? Ca barret! Després de tan llarg viatge pagava la pena de quedar-se i veure el perquè de tot plegat. Vaig fer una ràpida ullada a la situació. Ens trobàvem a les afores d’un petit poblet que, per força, havia de ser Betlem. Per diferents indrets s’atansaven homes i dones carregats amb presents per al nou nat. Al mig d’una petita clariana uns pastors feien bullir l’olla. L’Estrella d’Orient s’havia situat, majestuosa, en una posició privilegiada: just damunt d’un arbre al costat mateix d’una rústega cabana. Els Tres Reis s’havien agenollat davant de la porta i allà restaven immòbils. A l’interior de la cabana, un bou i una mula maldaven endebades per escalfar l’aire gelat d’aquell 25 de desembre. Un home i una dona, envoltats d’una aurèola lluminosa, esguardaven extasiats un nadó mig embolcallat damunt un jaç de palla. Dissimuladament, sense ser vist per la gernació que anava envaint el reduït espai on tenia lloc aquest esdeveniment que, segons un llibre molt gruixut que es va escriure uns anys després i que van titular La Bíblia, va passar al poble de Betlem per casualitat, dissimuladament, dic, em vaig anar atansant a la cabana per tal d’amagar-me en algun lloc que em permetés seguir fil per randa tot el cerimonial. Però, on em podia amagar si allò era tan petit? De sobte, en passar pel seu costat, l’Infant va fer un sospir com si reclamés la meva atenció. El vaig mirar i ell em va mirar. Oh! Quina meravella! Ja no vaig haver de buscar més. Ja sabia on amagar-me! El meu lloc era allà, amb Ell, dins dels seus ulls. Perquè els ulls d’un ésser diví, i no hi havia cap dubte que Ell ho era, de diví, havien de lluir com els estels. Per tant, em quedaria amagat allà, a les conques dels seus ulls, perquè de la seva mirada emanés, sempre, una llum celestial. Segur que el meu Petit Príncep ho entendria. Ell, en el meu lloc, també ho faria.
I m’hi vaig quedar molt temps, exactament 33 anys, allà, amagat, sent la llum dels seus ulls. Per això, tothom deia que Jesús, així és com el varen batejar segons explica aquell llibre que he esmentat abans, La Bíblia, tenia una mirada que lluïa com els estels. Durant tot aquest temps, moltes vegades vaig recordar l’advertiment que m’havia fet l’Estrella d’Orient. Però, la veritat, és que també vaig viure coses meravelloses. Va ser una experiència única, irrepetible. Llàstima del final. Bé, no cal pas que us n’expliqui els detalls. S’ha escrit molt sobre el tema i tots sabeu com va anar. Pel que a mi respecte no sé pas com vaig arribar de nou al meu planeta. Hi ha una fracció de temps que no aconsegueixo recordar tot el que va passar. El Petit Príncep em diu que tot ha estat un somni. Potser sí, però juraria que, cada any, el 25 de desembre, veig passar un raig de llum que s’assembla molt a la meva amiga, l’Estrella d’Orient. Deu ser que encara l’estimo. Si un dia torna per aquí no la deixaré marxar. Tots tres junts serem els més feliços de l’univers. I, a la Terra, no penso tornar-hi mai més. Que s’ho facin. Tenen el que es mereixen.

En homenatge a Antoine de Saint-Exupéry, autor d’El Petit Príncep.

Excursió a Montserrat

Per un motiu o altre, he pujat moltes vegades a Montserrat. La darrera, amb un grup d’excursionistes pertanyents a la Unió Excursionista de Sabadell. Es tractava de fer una travessa per la muntanya iniciant el recorregut a Can Maçana i, després de més de 13 quilòmetres, salvant desnivells de +/- 1.100 metres i d’unes 9 hores de camí, arribar al Monestir. Pel camí de la Roca Foradada accedirem a la regió d’Agulles i, després d’una petita grimpada a la Portella, arribàrem al Refugi Vicenç Barbé on hi esmorzàrem sota l’atenta i majestuosa mirada de les impressionants Agulles. Continuàrem per la Canal Ampla, guanyant altura entre frondosos alzinars fins al Portell Estret, des d’on, canviant de vessant, passàrem a la regió dels Frares Encantats per la cara nord fins arribar al Coll del Porc i al coll del Miracle. Amb un constant pujar i baixar per desnivells d’uns 300 metres, passant pel Coll de les Comes i la Roca Plana dels Llamps ascendirem al Montgròs, a 1.133 metres, des d’on gaudírem d’una magnífica vista gràcies a un dia esplèndid, amb un cel lluminós on s’emmirallaven els retallats penyals inconfusibles de la nostra estimada muntanya. La dificultat del recorregut alentia la marxa i el pes de la motxilla es començava a fer sentir. Després d’un breu descans, davallàrem el Montgròs per la canal de la Salamandra fins la canal del Migdia i, agafant un trencall a la dreta, arribàrem al majestuós Camell de Sant Jeroni i les Pinasses. Des d’aquí, un darrer esforç i entretenint la gana, la darrera pujada fins a Sant Jeroni tot recordant un fragment de la lletra de la meravellosa sardana d’Antoni Pérez Moya que diu:

Pugem amunt del cim de Sant Jeroni.
Veurem el patrimoni que farem tan gran com era.
Veurem el Pirineu, la planura, el poblat,
la mar blava i riallera.
Oh, Montserrat! Oh, bell Montserrat!

Amb renovats ànims vaig remuntar la filera d’escales que porten al mirador. Des de la barana estant que dóna sobre la paret de Sant Jeroni, a 1.224 metres d’altitud, es divisa una impressionant panoràmica. El gran poeta Jacint Verdaguer, en la seva poesia “Don Jaume en Sant Jeroni” la va descriure així:

Per veure bé Catalunya,
Jaume I d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora que hi surt el sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!

Quan nosaltres hi arribàrem el sol era ja ben alt. L’aire ens portava la flaire diversa de les flors i plantes aferrades amorosament a la muntanya. Als peus de Sant Jeroni paràrem 30 minuts per dinar. Ens ho havíem ben guanyat. Reprenguérem la marxa amb el pes de la motxilla alleugerit i per un camí descendent.
Pel camí vell de Sant Jeroni, passàrem pel Pla dels Ocells i pel Pas dels Francesos, un itinerari amb trams d’una gran bellesa, tant pels boscos que el travessen com per les vistes dels majestàtics cims que ens feien d’escorta. Baixàrem el més d’un miler de graons de les escales que salven els espectaculars desnivelles i que posen a prova als genolls més engrassats. Per fi, arribàrem al Monestir quan la tarda declinava i el fred es començava a fer sentir. Vaig entrar un moment al temple pràcticament solitari i gairebé a les fosques. El respectuós silenci només era trencat per uns acords d’orgue que un monjo emetia, segurament assajant alguna música per acompanyar les vespres d’aquell dia.
Camí de l’autocar, el so de les campanes em tornà a la memòria un altre fragment de la sardana A Montserrat.

La campana volteja, catalans, bons romeus,
la dolça Moreneta vol l’esguard dels fills seus.

De retorn a casa, assegut confortablement al seient de l’autocar, vaig anar recordant sardanes que fan referència, d’una manera o altre, a Montserrat i als seus indrets més coneguts. Per exemple la sardana coral d’Antoni Pérez Moya, tota vegada que el seu títol A Montserrat els catalans el podem interpretar tant com a una invitació com, també, com una ordre. Sigui com sigui, sempre hi ha un bon motiu per anar a Montserrat!

De noia a dona

La majoria dels aplecs de la sardana inclouen un concurs de colles improvisades. En alguns d’ells, donada l’amistat amb els organitzadors, se m’ha demanat de fer de jurat, cosa que he acceptat de bon grat. Fa anys, en un d’aquests concursos, em va cridar l’atenció una de les colles participants. Estava formada per gent relativament gran, amb una sola excepció: una de les dansaires era una noia jove, d’uns 18 o 20 anys, molt bonica i atractiva, que ballava amb gran precisió, a l’estil dels dansaires de les colles de competició. M’hi vaig atansar per tal de puntuar l’actuació d’aquell grup de dansaires. El conjunt, el compàs, el punteig, la posició dels braços, no deixava de ser molt semblant a la majoria de les colles participants. Confesso, però, que la presència d’aquella noia, inconscientment, o no, va fer que apugés una mica la puntuació que, en cas contrari, probablement els hi hauria atorgat. I això devia ajudar a que la colla, el nom de la qual no recordo, aconseguís un dels primers llocs a la classificació. La casualitat, o el destí, va fer que em toqués lliurar-los el trofeu i a la noia, acompanyada d’un senyor que podia ser el seu avi, recollir-lo. Ella es va apropar somrient, li vaig fer els protocol·laris dos petons i, com si intuís la seva influència sobre la meva decisió, em va mirar al ulls i va murmurar, dolçament, un senzill moltes gràcies, que em va quedar gravat a l’oïda durant molt de temps.
L’any següent vaig tornar a aquell aplec i a fer de jurat. Però ni aquell any, ni el següent, ni els successius vaig retrobar aquella noia, malgrat reconèixer alguns dels seus companys de colla d’aquella primera vegada. I, amb el pas del temps, se’m va anar oblidant aquell fet.
Fa poc, vaig tornar a aquell aplec. En arribar-hi ja havien fet el concurs. Tot passejant pel recinte em va cridar l’atenció una nena d’uns tres o quatre anys, molt bonica, asseguda al mig d’una rotllana amb una nina a la falda. De cop, es va aixecar i es va dirigir cap a una de les parelles agafant-se a les faldilles de qui, vaig suposar, devia ser la seva mare. En fixar-m’hi més, el cor em va fer un salt. Efectivament, no hi havia cap dubte, aquella mare era aquella noia dansaire de tan bell record. Me la vaig quedar una estona mirant. Possiblement se’n va adonar però no va fer cap senyal de reconeixe’m. Havia passat molt de temps. Jo m’havia fet més gran i ella, simplement, havia passat de noia a dona.

Amor musical

Un conte de Lluís Subirana

Tinc necessitat d’explicar-ho. La veritat és que jo sempre he estat molt tímid. Ja de petit, tot em feia vergonya. Sempre m’ha fet por enfrontar-me a la gent. No hi puc fer més, és superior a les meves forces. He crescut en la més completa solitud, aïllat del món que m’envoltava. A casa, el pare sempre estava de viatge, arribava d’una llarga absència i tornava a marxar l’endemà, pràcticament sense preocupar-se de que jo existís. I la mare, sempre atrafegada, reunions, visites a la modista, a la perruqueria, organitzant excursions amb les seves amigues, qualsevol cosa menys quedar-se a casa. Moltes vegades em pregunto si, a part de tenir-me, van fer alguna cosa més per mi… El cas és que jo, a més d’estar sol, me’n sentia de sol, molt sol. Estudiava a casa perquè odiava l’escola, tenia por de les preguntes del mestre i de les mofes dels companys. No hi podia fer més. Era com si jo no fos igual que els altres. Em sentia com un ocell engabiat colpejant desesperadament les ales contra els barrots de la gàbia que li fa de cel·la, intentant fugir vers una nova dimensió, pressentida en el meu subconscient, que m’havia d’aportar seguretat, confiança en mi mateix i autoestima. Volia fugir d’una realitat, d’un ambient que m’ofegava, però em faltaven les forces per intentar-ho, com si uns fils invisibles em mantinguessin lligat de mans i peus. Hi havia dies que em llevava decidit a ser un altre, a fugir de la meva presó interior, llançar-me a la vida amb les ales ben obertes, trencar les cadenes de la meva timidesa i viure, viure!, com tothom. Però, a poc a poc, aquesta voluntat s’anava esvaint i apareixia de nou el dubte, la inseguretat, aquella horrible opressió al pit que m’impedia respirar amb normalitat. Els bons propòsits fets minuts abans i que m’havien semblat sòlids i indestructibles, al contacte amb la realitat del meu entorn s’enfonsaven com castells de sorra a la primera ventada. Mai m’he pogut alliberar dels meus dubtes, de les meves pors. Tot m’era igual, la vida per mi no tenia cap sentit. I així hauria estat sempre si no m’hagués passat una cosa extraordinària que, durant un temps, va canviar totalment la meva vida. Malgrat el temps transcorregut ho recordo tot amb absoluta precisió. Cada minut, cada hora, cada dia, cada un dels fets, cada una de les emocions experimentades durant aquella breu, però meravellosa etapa de la meva joventut, les tinc gravades al cervell i les puc reproduir amb total exactitud. Tot va començar un calorós dia de maig. M’estava recolzat a l’ampit de la finestra, oberta de bat a bat perquè entrés a la meva petita cambra aquella brisa suau que impulsaven els vells plataners plantats davant de casa. Me’n vaig adonar de seguida. Aquella finestra que dóna davant mateix de la meva cambra, a l’altra costat del carrer, sempre havia estat tancada. Però, aquella tarda, quan ja al cel apareixien tímidament les primeres estrelles, la finestra es va obrir. Jo, que mai havia sentit curiositat per a res, aquell fet, aparentment insignificant, però que venia a trencar la monotonia del meu viure quotidià, va atraure vivament la meva atenció. I llavors va ser quan, per primera vegada, la vaig sentir. La vaig sentir a Ella, i a partir d’aquell instant, sempre més seria “Ella”. Tocava el piano amb una dolcesa tan emocional que, de cop i volta, em vaig sentir transportat a un somni diferent dels meus somni de sempre. Vaig experimentar una sensació fins llavors desconeguda, i la vaig començar a estimar. Cada vespre, més o menys a la mateixa hora, la finestra s’obria i la seva veu feta música em penetrava en el més profund del meu ésser. Protegit per la penombra de la cambra l'escoltava amb delit, imaginant-me una noia preciosa, rossa i amb uns grans ulls blaus, que llegien les notes d’una particel·la que les seves fines i llargues mans em feien arribar, establint un diàleg que només Ella i jo enteníem. Com la vaig arribar a estimar! Ella ho era tot per mi. Em feia sentir més segur, ja no estava sol, la tenia a Ella. La seva música, o sigui la seva veu, em pertanyia, perquè ningú com jo seguia amb tant d’interès, amb tant d’amor, dia a dia, la seva formació musical. Era com viure dues vides. Jo, que fins llavors no havia sabut ni viure la meva, ara en vivia una altra de la qual, en realitat, només en sabia el so de la música que interpretava. Així anaven passant els dies. No la coneixia, però m’era igual. Era meva i jo l’estimava. Però, inesperadament, quan tot just em començava a convèncer a mi mateix que calia fer alguna cosa, que havia de prendre una decisió per primera vegada a la vida, que calia sortir de la cambra, presentar-me a casa seva i explicar-li els meus sentiments, inesperadament, un dia de tardor, quan els plataners del carrer ja s’havien després de les daurades fulles que encatifaven el carrer, la finestra del davant, la finestra des d’on Ella em parlava cada dia, no es va obrir. Ni aquell dia, ni l’endemà, ni l’altre…Em vaig ensorrar. ¿Què li podia haver passat? ¿M’havia abandonat? ¿Podia Ella, unilateralment, trencar aquell idil·li que, tàcitament, havíem iniciat tots dos? ¿Podia privar-me sense cap avís d’aquelles paraules fetes música, que m’adreçava cada dia, i que jo havia anat traduint gelosament guardant-les dins del meu cor? Vaig pensar moltes coses dolentes, coses terribles. Van tornar els dubtes, les pors, la inseguretat i les ganes de deixar-ho córrer tot, fins hi tot, ho confesso, vaig pensar en el suïcidi. Tot per culpa dels meus dubtes, per no atrevir-me a sortir de casa, travessar el carrer, trucar a la seva porta i dir-li que jo era aquell amb qui Ella establia cada dia, a través de la seva música, apassionats diàlegs d’enamorats. Però vaig tenir por, com sempre. Por de trencar aquell somni meravellós que jo, conscientment, havia anat convertint en una fantasiosa realitat. Per fi, una nit, després de molts dies de tenebrosa foscor, la finestra es va tornar a obrir i la música traspassà de nou el carrer fins omplir de sons la meva, cada dia més, solitària existència. Però quin desengany més horrible! Aquella música no era la mateixa que jo havia interpretat com a un missatge d’amor del qual jo n’era l’únic destinatari. Aquella música no era per a mi, quedava fora de la meva sensibilitat auditiva, no l’entenia, em desassossegava, m’irritava, no la podia escoltar, em feia tornar boig, boig de gelosia i de desesper. Perquè, evidentment, me’n vaig adonar de seguida, aquella música ja no era per a mi. Potser no ho havia estat mai, però, almenys, abans ho podia haver estat. Ara, però, era clar a qui anava destinada. Era per a un altre que compartia la seva vida de la qual, per tant, a mi ja me n’havia fet fora per sempre més. Ja sé que, tot plegat, costa d’entendre. Ja fa molt temps de tot això i, encara que sembli impossible, no la conec ni la vull conèixer. I viu davant de casa, i cada dia toca pel seu home i pels fills, perquè segur que en té i que és molt feliç i tot això que es diu… Però jo no en vull saber res perquè res ja no m’importa. Amb aquesta confessió voldria posar punt final a aquesta història i a una existència que, per dir-ho clarament, penso que més aviat ha fet nosa. Però, em temo que, com sempre, no seré capaç de prendre cap decisió profitosa.

Tarda de concert

Feia molts dies que m’havia reservat aquella tarda per assistir al concert. En el seu conjunt, el programa era de gran interès, però m’atreia especialment una obra que, cada vegada que la sento, m’evoca records molt especials. Vaig arribar molt just de temps. Els músics ja eren a l’escenari i es disposaven a iniciar la primera obra. La sala era ben plena. De sobte, vaig veure un braç que s’aixecava i em feia senyals, indicant-me un lloc buit entre les primeres files de butaques. M’hi vaig atansar amatent i, oh sorpresa! En apropar-m’hi vaig veure que eres tu la que em convidaves a seure al teu costat. A cau d’orella em vas dir que esperaves algú que no havia vingut. Cosa que, evidentment, vaig atribuir a un cop de sort, a una gentilesa que el destí m’havia concedit de manera inesperada. Confesso que no vaig prestar cap atenció a la música. Et mirava de reüll. Estaves preciosa, resplendent, igual que la darrera vegada que ens vàrem trobar, també de casualitat, fa anys, en aquella festa a casa d’un amic comú. Instintivament, la meva mà va buscar la teva, recolzada al braç de la butaca que s’interposava entre els nostres cossos. De sobte, s’escamparen per la sala les notes d’aquella melodia que tant m’emocionava i em corprenia. Alguna cosa em devia trasbalsar perquè em vas estrènyer amb força la mà. Els teus ulls m’interrogaven i dels teus llavis va sortir un imperceptible ¿Què et passa? Vaig ser incapaç de respondre’t. Aquella música, aquella melodia em trasbalsava... i tu, allà, al meu costat...!
Els aplaudiments del públic em van tornar a la realitat. La gent aplaudia entusiasmada, els músics saludaven, i de sobte, em vas agafar pel braç i em vas preguntar ¿marxem? Vaig assentir amb el cap, et vas aixecar i et vaig seguir. El que va passar després no cal que t’ho recordi. Aquesta música ens seguirà unint per sempre més. Allà on siguis, i amb qui estiguis, mentre l’escoltis, recorda’m, com jo et recordo i com sempre et recordaré...

Publicat a Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Sabadell. març, 2008