Poema de la setmana

Dinar de família Nadal 2012

Tots al voltant de la taula ben parada

tot menjant i conversant animadament.

Tots? No perquè després dels canalons

els néts ja canvien la taula pel sofà

i es posen a jugar amb els seus mòbils.

Les figures del pessebre resten ignorades

i no entenen perquè s’han quedat soles.

La petita bombeta encesa a l’establia

il·lumina un infant encara sense mòbil.

Les llums intermitents de l’avet guarnit

ja no criden l’atenció de ningú perquè

tothom ja ha recollit els regals que acollia.

El tió, tot agraint que ja no el colpegin,

no sap si era millor rebre i seguir cagant

que quedar-se sol i ignorat en un racó.

Passa el temps i l’àpat nadalenc fineix

amb el tradicional brindis: Feliç Any Nou!

Mentre els néts segueixen enganxats al mòbil

la seva particular, difícil i decisiva partida.

I, tal com estan les coses, tan de bo la guanyin.

Apunts d’Història. Emissió 15-12-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives

Avui Voliaines una composició de 1918

Aquest any 1918 Vicenç Bou estrena les sardanes Cristina, Nebulosa, Ondines de la Muga i la que presentem avui Voliaines.

Com ja hem comentat altres vegades molts dels títols de la sardanes de Bou es presten a diverses interpretacions. És el cas de la sardana d’avui amb un títol que inclou una paraula, el significat de la qual ens pot resultar estrany i desconegut.

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana la paraula voliaina és equivalent a una volva, una partícula petita i lleu d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment, que està en suspensió en l’aire, en un líquid. També amb un filament, a una pellofa o a un floc de neu, a una guspira que s’enlaira xemeneia amunt.

Hem trobat alguns fragments literaris que fan referència a aquesta paraula, com aquest de Ramon Erra que diu: “ Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M’explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d’hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s’enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-la ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.”

O aquesta referència de Josep Roig i Raventós: “I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts, l’església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines plenes de gaiesa que volaven en l’aire com si dansessin seguint la cadència de la cançó que entonava sadollat d’agraïment i que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna melangia!”

Per la nostra part encara ens volem imaginar un altre sentit que Vicenç Bou podia haver donat al títol de la seva sardana. Que les voliaines representessin les notes que els instruments de la cobla escampaven per l’aire, que penetraven per la flaire i els sentits dels balladors i que ell, amb la seva inspiració, volia transmetre a tots els sardanistes.

Sigui com sigui, escoltem aquestes Voliaines musicals i deixem-nos seduir pel seu encant, pel seu perfum i flotem al seu entorn alliberant-nos de tot durant un temps i convertim-nos en unes volves que ens transportin pels camins més directes a la felicitat.

El poema

Comiat d’amor

Amb els meus petons t’he deixat

escrit el millor poema d’amor.

Amb les meves carícies t’he deixat

dibuixat el meu cos en el teu.

Amb els meus expressius silencis

t’he dit tot el que tu volies sentir.

Amb els meus il·lusionats somnis

t’he desitjat la màxima felicitat.

Amb la intensitat de la meva mirada

t’he volgut transmetre la sinceritat.

Tot perquè quan jo ja no hi sigui

tu em tinguis sempre ben present.

Apunts d’Història. Emissió 1-12-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives

Avui L’espigolera una composició de 1917

Després de l’èxit aconseguit amb L’anell de prometatge, entre 1913 i 1917 Bou no para d’estrenar sardanes. En són un exemple: L’alba,La monge jove, Cel rogent, La somrienta,  Collint roelles, Tornant de la verema, Jugant a mirades, L’amor se’n va, Èxtasi, Tonades de pastor, La festa, Somni d’amor, La serra del Montgrí, Liliana, Solitud, Empòrium dedicada a la colla sardanista del mateix nom, i L’espigolera.

L’espigolera fa referència a les dones que es dedicaven a collir espígol, una planta herbàcia perenne de la família de les labiades de fulles lanceolades i flors blaves agrupades a l’extrem d’una tija florífera. Els olis essencials de l’espígol serveixen per fabricar l’aigua de lavanda. L’espígol i la lavanda són les dues espècies del gènere Lavandula més interessants per ser cultivades. Totes dues espècies són plantes melíferes i formen mates llenyoses perennes. Les tiges florals acaben en una o més espigues que contenen flors de tons violacis més o menys intensos i desprenen una olor agradable. Tenen un sistema radicular que es descalça molt fàcilment, format per una arrel pivotant i arrels laterals secundàries.

Als Països Catalans és més comú trobar espígol que lavanda. L’espígol creix a les zones baixes de tot el territori, entre els 0 i els 1400 metres d’altitud. En canvi, la lavanda es pot trobar a les zones més altes, entre els 600 i 2000 metres d’altitud, de manera que es força comuna als Prepirineus centrals (Baixa Ribagorça, Montsec, Alt Urgell) i als Pirineus orientals (Alt Solsonès, Alt Berguedà).

Les espigues florides constitueixen la part utilitzada de l’espígol, la lavanda i el lavandin. La major part de la producció de lavanda, lavandin i espígol es destina a l’obtenció d’oli essencial. La producció també es destina a fer rams secs que s’utilitzen per aromatitzar armaris o com a ornamentals. A partir de les espigues seques es poden obtenir les flors que formen part de barreges de te o tisanes.

Fem aquesta descripció per justificar el costum molt arrelat, en determinades zones del país, del fet d’anar a espigolar, o sigui a recollir espígol per tal d’utilitzar-lo per remeis casolans o vendre’l a herbolaris i fabricants de te i tisanes. D’aquí que el mestre Bou, possiblement coneixedor d’alguna d’aquestes dones espigoleres, els hi dediqués aquesta sardana que arrenca amb uns curts d’un aire festívol que enllaça amb una melodia de llargs entre alegre i nostàlgica com si evoqués la idíl·lica visió d’un camp ple d’espigues florides.

Quan Els Montgrins van actuar durant un parell de mesos a París l’any 1928, aquesta sardana la interpretaven cada dia i tenia molt bona acceptació.