Poema setmana 43-44/2011

Aturar el temps

Els dies corren imparables

empaitant-se frenèticament

consumint inevitablement el temps

mentre observem, amb impotència,

que no disposem de cap fre

que sigui capaç d’aturar-los.



Recordant el mestre Josep Olivella Astals

Els organitzadors d’aquest acte m’han fet l’honor de demanar-me que els dirigeixi unes breus paraules evocant la trajectòria musical del mestre Olivella Astals, altrament prou coneguda per molts de vostès.

Josep Olivella va néixer el 24 de desembre de 1896 a Sabadell, ciutat on va viure i morir, després d’uns intensos 84 anys, el 22 d’octubre de 1981. Avui fa, doncs, exactament 30 anys. El 1914 va ingressar a l’escola Municipal de Música, dirigida per Josep Masllovet, per ampliar els seus estudis musicals iniciats amb mossèn Rodamilans a l’escolania de la Puríssima Concepció. La seva incipient vocació musical es convertiria amb el temps en una intensa i fructífera activitat en el camp del cant coral. L’Orfeó de Sabadell va ser una de les entitats a les quals  dedicà una bona part de la seva vida. El 1913  va ingressar-hi com a cantaire, després, sota el guiatge del mestre Planas, en va ser sots-director i mestre auxiliar.

Paral·lelament, influït pels moviments romàntics de l’època, el mestre Olivella es va convertir en un dels més entusiastes seguidors i promotors de l’obra claveriana. Només amb 18 anys ja dirigia  l’Agrupació Coral La Industrial, entitat que restà unida per sempre a la vida del mestre. La seva capacitat de treball, la seva bonhomia, el seu caràcter afable i la seva constant predisposició a la causa claveriana propiciaven que altres demanessin el favor del seu mestratge. Així, entitats com la Societat Glòria Sentmenatenca, de Sentmenat, la Societat Coral La Alianza i la coral El Vallès, de Ripollet, les sabadellenques del Centre Sabadellès (Gelats), la Societat Coral Recreativa El Ciervo, la Nova Estrella i El Lliri, o la Societat Coral La Il·lustració Artística, de Sant Quirze del Vallès, van tenir l’honor de cantar sota la seva direcció.

Tota aquesta intensa aportació al moviment coral no el va privar de participar en altres importants aspectes de l’activitat musical sabadellenca, sense oblidar la seva tasca pedagògica-musical entre la mainada de la ciutat. És lògic que tot aquest devessall de mestratge i generositat fos recompensat amb diversos homenatges i actes de reconeixement a la seva vàlua humana i musical. Entre ells, tenen una especial significació la Medalla al Mèrit Claverià, la imposició de la Medalla de Plata de la Ciutat i la Insígnia d’Or de l’Orfeó de Sabadell.

També cal esmentar la relació del mestre Olivella amb la sardana. A més de les seves composicions corals, va voler aportar el seu gra de sorra a la causa sardanista, a la qual, em consta, sempre restà amatent. Títols com Maria, L’hereu de casa, Tere gentil, Esclat juvenil, L’encís de Lloret de Mar, Pomells d’Horta, Febrer joiós i Recordança d’un abril, avalen aquesta consideració.

En el terreny personal, el meu record del mestre Olivella es nodreix de diverses fonts. Una d’elles, la seva amistat amb el meu pare. Els dos tenien llargues converses al Museu d’Història, on el pare exercia de conservador,  i sé del cert que es professaven una mútua estima i admiració. Això va fer possible que el respecte que jo sentia per la seva obra comportés el favor de la seva amistat. Amistat sortosament prorrogada i mantinguda a través de les relacions afectives i cordials amb les famílies Olivella-Alier i Calzada-Olivella.

Sempre he intentat renovar aquesta admiració i afecte pel mestre Olivella Astals i la continuïtat de la seva obra per part de la seva família, assistint als actes d’homenatge que s’organitzen anualment davant d’aquest monument. Però en motiu d’aquest 30 aniversari vull renovar públicament aquesta admiració per la seva obra i la seva persona, exemple d’amor a uns ideals i a una ciutat.

Moltes gràcies.

Lectura efectuada davant el monument al mestre Josep Olivella Astals amb motiu de l'ofrena floral en commemoració del 30 aniversari de la seva mort amb la participació de les famílies Olivella-Alier i Calzada-Olivella i les actuacions de les corals Estrella Daurada i La Industrial.

Sabadell, 22 d'octubre de 2011

Poema de la setmana 42/2011

Nostàlgia

La nostàlgia malda

per imposar-se als records

que ens entestem a retenir.

Obrim l’esperit a la recerca

de nous i grans horitzons

i barrejant passat i present

ens imaginem, delerosos,

un hipotètic futur.

Però la realitat, tossuda,

es planta davant nostre

                          esvaint somnis impossibles

Lluís Companys. 71 aniversari del seu afusellament

Glossa de Lluís Companys en la inauguració a Sabadell del monument a la seva memòria, el 15 d’octubre de 2005, a càrrec de Lluís Subirana.

Intentar fer una glossa sobre la persona i l’obra del president Lluís Companys en uns breus minuts, com mana el protocol d’aquest acte, comporta, evidentment, el risc de caure en la simplificació dels fets i de recórrer a l’ús dels tòpics més coneguts i publicats sobre la trajectòria del personatge i enllestir així, amb la màxima dignitat possible, aquest compromís.

Malgrat tot, calia assumir el repte i aprofitar aquest acte d’homenatge per, una vegada més, reivindicar la memòria de qui va ser president de Catalunya en una etapa molt difícil de la nostra història. Una etapa que avui, entre els que no la volen recordar, els que la falsegen i els que la desconeixen, pot arribar a semblar irreal. La història, però, persisteix per recordar-nos, a uns i altres, que, per damunt de les partidistes interpretacions, preval sempre la realitat dels fets.

I un fet evident i real és que Lluís Companys va ser president d’una Catalunya en guerra havent guanyat unes eleccions i encarnant la imatge d’una Catalunya revolucionària. Companys va presidir la Generalitat des de finals de 1933, pràcticament des de 1934 tota vegada que Francesc Macià va morir el 25 de desembre de 1933,  fins el 1940. En realitat, però, el seu mandat efectiu va ser d’uns quatre anys ja que el 1935 el va passar a la presó i del 1939 al 1940 a l’exili. I encara caldria emmarcar el mandat de Companys en un període d’inestabilitat i terrorisme que va condicionar la seva actuació pública i la seva obra de govern.

Abans però del Companys president de Catalunya hi ha la seva trajectòria política, la seva etapa de periodista crític a les pàgines d’El Poble Català i La Publicitat, sense oblidar les seves col·laboracions a tribunes periodístiques com Vida Nueva, El Diluvio, L’Avenir i La Terra, entre altres. Hi ha, entre 1921 i 1922, la seva ferma i decidida oposició a la guerra del Marroc.  Hi ha la seva etapa de regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha el Companys motor i nervi director del sindicat camperol Unió de Rabassaires de Catalunya. El Companys que passeja la seva popularitat per tot el país, visitant locals públics, bars, ateneus, cooperatives, entitats culturals i recreatives, pronunciant conferències i apassionats mítings.

El Companys símbol del compromís com a dirigent de les esquerres catalanes en moments polítics de gran relleu: el 1920 quan aconsegueix l’acta de diputat, el 1931 amb la proclamació de la República, i el període ja citat del 1933 al 1936, amb el seu nomenament i la posterior privació de llibertat.

Pel que fa a la relació de Lluís Companys amb Sabadell,  és obligat remetre’s al llibre de Josep Maria Figueres Lluís Companys, diputat per Sabadell publicat l’abril de 2004 dins la col·lecció Cròniques de la Memòria de Rúbrica Editorial, tota vegada que biografies sobre Companys signades per altres autors en fan una referència molt marginal.

El 1920, Companys, encapçalant la Coalició Republicana, va guanyar les eleccions de diputat a Madrid pel districte de Sabadell amb un total de 3.532 vots, tot i no poder participar de la campanya electoral per trobar-se pres al castell de la Mola, a Maó. Devia fer un bon us d’aquesta acta en representació de la nostra ciutat si ens atenem al fet que a les següents eleccions, l’any 1923, va incrementar el seu suport aconseguint prop de 5.000 vots.

El 1920, doncs, en aconseguir l’acta de diputat, els vots del sabadellencs van treure Companys de la presó. Malauradament, vint anys després, ni els sabadellencs ni la resta de catalans van poder fer res per salvar-li la vida.

La vinguda de Companys a Sabadell, a l’edat de 30 anys, com a candidat de les esquerres, va ser definida pel diari La Publicitat de la següent manera: “Companys ve a Sabadell amb el dol de la mort de Layret. Ve a recollir una herència de sang. Ve a ocupar un lloc de perill. És el seu destí.”

Aquesta definició resultaria premonitòria. Efectivament, Companys va viure en perill, va ser perseguit, empresonat i afusellat. Potser va viure en perill perquè era el seu destí, però afusellat ho va ser perquè era el president de Catalunya.

Lluís Companys, conjuntament amb Prat de la Riba, Macià, Cambó, Tarradelles i Pujol, és una de les personalitats polítiques més significatives del segle XX a Catalunya, més enllà de les diverses opcions i preferències ideològiques.

En la intensa vida de Companys hi ha dates molt significatives. Al costat d’un fatídic 6 d’octubre de 1934 que ha incidit negativament en la seva trajectòria política hi ha les eleccions del febrer de 1936 amb el triomf de les esquerres.

Altres dates a recordar són el 19 de juliol de 1936; els fets de maig de 1937; la guerra i, després, l’exili, la detenció per la Gestapo, l’empresonament, la farsa del judici i la sentència, l’afusellament i la mort.

Sigui doncs aquest merescut monument un homenatge permanent a la memòria d’aquell home, d’aquell patriota, d’aquell President de la Generalitat que amb el seu darrer crit Per Catalunya! ens marcava el camí a seguir. Tan de bo cada un de nosaltres, sense renegar de les pròpies conviccions, en moments importants de la nostra història, i ara que amb el nou Estatut la història ens torna a posar a prova, fóssim capaços de fer confluir les nostres diverses opcions per aconseguir el màxim de les nostres reivindicacions sota  un únic objectiu. Un objectiu que no és altra que aquest irrenunciable “Per Catalunya!”

Moltes gràcies

Poema de la setmana 41/2011

                                                Del llibre Des de la intimitat

                                                Il·lustracions de Lídia Guarch

                                                Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Vermadur

Potser no era, encara,

el temps d’enamorar-se.

Potser era, encara,

massa verda la fruita.

Potser havien, encara,

d’aprendre a estimar.

I decidiren deixar-ho

per quan fóssin més grans.

I esperaren...

I se separaren...

I s'oblidaren...

I passaren els anys...

Un dia, casualment,

es retrobaren.

Però ja llavors la fruita

havia madurat massa.

Es miraren,

somrigueren,

i es planyeren

pel temps perdut.

Poema de la setmana 40/2011

                   Del llibre Poemes de foc i cendra

                          Il·lustracions Montserrat Senserrich       

                  Edicions de Gràfic Set

                   

Placidesa

L’aire aturat entre l’arbreda.

El sol suspès enmig del cel.

Cap petjada en la deserta platja.

No arriben onades de mar endins.

Cap vol de gavina a l’horitzó.

Només el cor batega amb força.

Només l’amor es fa present.