dilluns, 21 de gener del 2013

Apunts d’Història. Emissió 19-01-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Continuïtat una composició de 1921

Vicenç Bou, en plena popularitat i creativitat, estrenava aquest any 1921 dues composicions que assolirien també un gran èxit: Girona aimada, a la qual li dedicarem el proper programa, i la que ens hem reservat per avui Continuïtat.
Aquesta sardana Continuïtat també és coneguda amb el nom de Nina, possiblement per la lletra que s’hi va posar i que va signada per J. Romaní i que van cantar sovint les cupletistes de l’època. Una de les estrofes de la versió cantada als curts d’aquesta sardana no en deixa cap dubte del perquè del subtítol de Nina:

“Si em donessis, nina maca una mirada,
s’ompliria d’esperances el meu cor;
el meu cor, que va cercant la nina aimada:
nina... nina... nina...”

És curiós que l’èxit esclatant que Bou aconseguia amb sardanes com aquesta coincidís amb la forta polèmica i les opinions enfrontades sobre la seva música, qualificada per alguns com a exòtica i que més que sardanes semblaven pasdobles i altres ritmes menys catalans. Com hem dit, el fet que moltes tinguessin lletra i les cantessin les més famoses cupletistes de l’època als locals del Paral·lel barceloní, molestava al catalanisme conservador que el volia enfrontar amb les sardanes de Garreta considerades com a modèliques obres musicals.
El temps, però, va situant cada cosa al seu lloc. Hi ha modes musicals que apareixen de sobte i que després es veuen superades per altres en una lluita constant per imposar nous ritmes suposadament més d’acord als gustos i costums de cada època. Però pel que fa a les sardanes del mestre Bou, tot i que en l’actualitat també encara alguns arrufin el nas en sentir-les per considerar-les tècnicament pobres i musicalment vulgars, les seves senzilles melodies et queden enganxades i ens és fàcil recordar els seus títols i taral·lejar-les al moment.
I és evident que aquesta sardana que programem avui Continuïtat és, com el seu títol indica, la demostració més palpable que les sardanes de Vicenç Bou continuen formant part del nostre imaginari musical popular i que no ens cansarem mai de reivindicar.