Bon dia.
Amb les darreres activitats de demà acabarem, també, l’any sardanista 2007. És el moment de fer un breu repàs estadístic a l’activitat sardanista d’aquest any que tot just s’acaba per tal d’avaluar, com ja vaig fer l’any passat, el nombre d’actes organitzats prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana. Amb un total de 3.088 actes registrats sobre els 2.994 de l’any anterior, podem constatar que durant l’any 2007 s’han comptabilitzat 94 activitats més que el 2006, o sigui un increment del 3%, motivat per un major nombre de ballades, 74, i d’aplecs, 16. Pel que fa als concursos, l’activitat més preocupant actualment del sardanisme, se n’han fet 8 més que l’any anterior i curiosament, l’activitat que més sembla haver guanyat prestigi i actualitat, els concerts, se n’han fet 8 menys que l’any passat. L’any Joaquim Serra doncs ha estat positiu per a un millor coneixement de l’obra d’aquest autor però no ha comportat més activitat concertística. Per tant, tot fa pensar que el 2008, amb l’any Manuel Saderra Puigferrer, pot passar el mateix.
Pel que fa a l’activitat per mesos destaca la diferència en positiu dels primers 5 mesos, amb 851 actes en front dels 720 de l’any passat, un 18% més, compensat amb una disminució entre juny i octubre, especialment significativa en aquest darrer mes amb 42 activitats menys que l’any anterior. A aquesta activitat general cal afegir-hi, igual que l’any passat, el gran nombre d’enregistraments discogràfics, l’edició de llibres, les conferències, els cursets i la continuada distribució de revistes i butlletins habituals del sector. El cens de cobles es manté, els compositors no paren de compondre i els principals certàmens i premis es continuen celebrant. La promoció pública d’aquesta activitat als mitjans de comunicació de més difusió continua essent marginal cosa que fa més meritòria la continuïtat d’aquest alt nombre d’actes i la seva pervivència. Pel que fa als índex d’assistència, la manca de dades no permet una comparació fiable tot i la percepció generalitzada que èpoques passades eren millor. Malgrat això, he tingut l’oportunitat d’assistir a aplecs com els de Calella i Les Roquetes, on l’assistència ha estat molt nombrosa, a alguns concerts, o a ballades com les de Sant Quirze de Besora o Artés, on les característiques particulars del lloc o la singularitat i complements de l’acte han omplert l’aforament del local. Tot indica, doncs, que pel que fa a les estadístiques, l’activitat sardanista es manté estable els darrers anys.
Que tinguin un bon cap de setmana i un feliç any 2008.
Lluís Subirana. Director
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11. Des de la Torre de l'Aigua 2007. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11. Des de la Torre de l'Aigua 2007. Mostrar tots els missatges
dimecres, 15 d’octubre del 2008
Esperit de Festa 22-12-07
Bon dia.
Les darreres setmanes, des dels nostres programes, havíem anat anunciant i comentant la importància del tradicional Concert de Sant Esteve d’aquest any que es va celebrar el passat diumenge. Insistíem que, a més de la sempre esperada i aplaudida actuació de la Cobla Jovenívola, s’havia programat una part molt especial amb l’actuació de les prestigioses intèrprets Montserrat i Elisenda Cabero encarregades d’executar a veu i piano un programa molt singular i especial programat en reconeixement de l’obra sardanista de Ramon Ribera Llobet, en esdevenir-se aquest any el cinquantenari de la seva mort. Hi havia, per tant, la possibilitat d’escoltar un conjunt de set sardanes cantades, algunes d’elles molt conegudes i interpretades sovint com Llevantina i Maria de les trenes però d’altres que no s’havien tornat a cantar des del temps de la seva estrena, fa més de 80 anys. El públic que omplia tota la platea i una bona part del primer pis va tenir el privilegi d’escoltar unes obres desconegudes, la majoria d’autors sabadellencs o d’algun altre relacionat amb Sabadell en l’època de la seva estrena, que difícilment, almenys en directe, tindrà l’oportunitat de tornar a escoltar. Per això parlàvem tant de la importància d’aquest concert que va ser presentat per Jordi Saura amb l’eficiència que ens té acostumats. Val a dir que l’opinió majoritària dels assistents en sortir del teatre era una barreja de sorpresa i satisfacció. És lògic que s’assimilessin més les melodies de les sardanes més populars, la lletra de les quals molts dels assistents se sabien de memòria, que les que es van escoltar per primera vegada. Però l’atenció amb què totes les interpretacions van ser seguides, i aplaudides, va confirmar l’encert de la seva programació. Cal destacar que, a més de la vídua i la filla de Ramon Ribera Llobet van assistir al concert familiars dels compositors Jaume Torner i Lluís Fernández.
Va ser un digne punt i final a aquesta primera edició del Cicle de Música de Cobla a Sabadell que ja té assegurada, un any més, la continuïtat. Per tant, la junta de Sabadell Sardanista pot començar ja a pensar amb els continguts del concert de Sant Esteve del 2008 conscients del repte que suposa el fet de que no es pot abaixar el llistó.
Que tinguin un bon cap de setmana i un feliç Nadal.
Lluís Subirana. Director
Les darreres setmanes, des dels nostres programes, havíem anat anunciant i comentant la importància del tradicional Concert de Sant Esteve d’aquest any que es va celebrar el passat diumenge. Insistíem que, a més de la sempre esperada i aplaudida actuació de la Cobla Jovenívola, s’havia programat una part molt especial amb l’actuació de les prestigioses intèrprets Montserrat i Elisenda Cabero encarregades d’executar a veu i piano un programa molt singular i especial programat en reconeixement de l’obra sardanista de Ramon Ribera Llobet, en esdevenir-se aquest any el cinquantenari de la seva mort. Hi havia, per tant, la possibilitat d’escoltar un conjunt de set sardanes cantades, algunes d’elles molt conegudes i interpretades sovint com Llevantina i Maria de les trenes però d’altres que no s’havien tornat a cantar des del temps de la seva estrena, fa més de 80 anys. El públic que omplia tota la platea i una bona part del primer pis va tenir el privilegi d’escoltar unes obres desconegudes, la majoria d’autors sabadellencs o d’algun altre relacionat amb Sabadell en l’època de la seva estrena, que difícilment, almenys en directe, tindrà l’oportunitat de tornar a escoltar. Per això parlàvem tant de la importància d’aquest concert que va ser presentat per Jordi Saura amb l’eficiència que ens té acostumats. Val a dir que l’opinió majoritària dels assistents en sortir del teatre era una barreja de sorpresa i satisfacció. És lògic que s’assimilessin més les melodies de les sardanes més populars, la lletra de les quals molts dels assistents se sabien de memòria, que les que es van escoltar per primera vegada. Però l’atenció amb què totes les interpretacions van ser seguides, i aplaudides, va confirmar l’encert de la seva programació. Cal destacar que, a més de la vídua i la filla de Ramon Ribera Llobet van assistir al concert familiars dels compositors Jaume Torner i Lluís Fernández.
Va ser un digne punt i final a aquesta primera edició del Cicle de Música de Cobla a Sabadell que ja té assegurada, un any més, la continuïtat. Per tant, la junta de Sabadell Sardanista pot començar ja a pensar amb els continguts del concert de Sant Esteve del 2008 conscients del repte que suposa el fet de que no es pot abaixar el llistó.
Que tinguin un bon cap de setmana i un feliç Nadal.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 15-12-07
Bon dia.
Una de les tradicions que ens anuncia que el Nadal ja és proper és la de fer el pessebre. El pessebrisme a Catalunya, introduït probablement a través dels franciscans, té uns orígens ben remots. Hi ha documentat un pessebre l’any 1300 i es té notícia d’un venedor francès de figures del naixement a Barcelona l’any 1475. Del 1585 hi ha un inventari d’un canonge on apareixen figures de fang. El pessebre familiar era un fet al segle XVI i l’any 1786 ja hi havia una vigorosa Fira de Santa Llúcia. Des de començaments del segle XX el pessebrisme català comença a ser conegut a Europa, especialment a partir de la incorporació del guix en la seva construcció, tècnica que es va iniciar de forma més aviat atzarosa a l’Associació de Barcelona i que s’ha difós per tot el món pessebrístic. Catalunya ha estat des de sempre bressol de grans i reconeguts escultors de figures de pessebre. Quan ve Nadal, les entitats pessebristes de Catalunya exposen els seus treballs en les seves seus. Els pessebres són petites obres d’art repartides arreu del país. El juliol de 1985, un grup de pessebristes van fundar la Federació Catalana de Pessebristes amb la intenció de coordinar, difondre i fer créixer l’art pessebrístic a Catalunya. La Federació és el resultat del contacte que les més de setanta associacions de Catalunya mantenien de manera més o menys informal. Per tot això se sent hereva d’un llegat etnogràfic de primera magnitud que es manté gràcies al treball desinteressat de centenars de pessebristes anònims que formen les associacions.
A la nostra ciutat el pessebrisme compte amb grans mestres i amb una llarga tradició. Una mostra de la qualitat artística dels nostres pessebristes la podem veure a la seu de l’Acadèmia Catòlica, al carrer Sant Joan. Segur que molts de vostès també, en un racó de casa, han muntat el seu pessebre particular. A casa, per seguir la tradició, també ho hem fet. A l’hora d’escollir el caganer d’aquest any he estat buscant la figura representativa d’aquell que es vol dedicar a arrencar crostes catalanistes i no l’he trobat. Potser perquè aquesta actitud no lliga amb l’esperit d’aquests dies que proclama la pau entre els homes, i les dones, naturalment, utilitzant el llenguatge dels políticament correctes i que després, com el caganer polític amb crosta espanyolista, no ho són tant.
Per tant, he tornat a posar al meu pessebre el caganer tradicional que, almenys, fa la seva feina sense pretendre enganyar ningú.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Una de les tradicions que ens anuncia que el Nadal ja és proper és la de fer el pessebre. El pessebrisme a Catalunya, introduït probablement a través dels franciscans, té uns orígens ben remots. Hi ha documentat un pessebre l’any 1300 i es té notícia d’un venedor francès de figures del naixement a Barcelona l’any 1475. Del 1585 hi ha un inventari d’un canonge on apareixen figures de fang. El pessebre familiar era un fet al segle XVI i l’any 1786 ja hi havia una vigorosa Fira de Santa Llúcia. Des de començaments del segle XX el pessebrisme català comença a ser conegut a Europa, especialment a partir de la incorporació del guix en la seva construcció, tècnica que es va iniciar de forma més aviat atzarosa a l’Associació de Barcelona i que s’ha difós per tot el món pessebrístic. Catalunya ha estat des de sempre bressol de grans i reconeguts escultors de figures de pessebre. Quan ve Nadal, les entitats pessebristes de Catalunya exposen els seus treballs en les seves seus. Els pessebres són petites obres d’art repartides arreu del país. El juliol de 1985, un grup de pessebristes van fundar la Federació Catalana de Pessebristes amb la intenció de coordinar, difondre i fer créixer l’art pessebrístic a Catalunya. La Federació és el resultat del contacte que les més de setanta associacions de Catalunya mantenien de manera més o menys informal. Per tot això se sent hereva d’un llegat etnogràfic de primera magnitud que es manté gràcies al treball desinteressat de centenars de pessebristes anònims que formen les associacions.
A la nostra ciutat el pessebrisme compte amb grans mestres i amb una llarga tradició. Una mostra de la qualitat artística dels nostres pessebristes la podem veure a la seu de l’Acadèmia Catòlica, al carrer Sant Joan. Segur que molts de vostès també, en un racó de casa, han muntat el seu pessebre particular. A casa, per seguir la tradició, també ho hem fet. A l’hora d’escollir el caganer d’aquest any he estat buscant la figura representativa d’aquell que es vol dedicar a arrencar crostes catalanistes i no l’he trobat. Potser perquè aquesta actitud no lliga amb l’esperit d’aquests dies que proclama la pau entre els homes, i les dones, naturalment, utilitzant el llenguatge dels políticament correctes i que després, com el caganer polític amb crosta espanyolista, no ho són tant.
Per tant, he tornat a posar al meu pessebre el caganer tradicional que, almenys, fa la seva feina sense pretendre enganyar ningú.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 08-12-07
Bon dia.
Com ja havíem anunciat, dissabte passat l’Obra del Ballet Popular va concedir els Premis Dia de la Sardana 2007. El seu president, Joan Vidal i Gayolà, va anunciar la renúncia al càrrec després de 18 anys al front d’aquesta institució. En els darrers mesos s’han celebrat assemblees i reunions on s’han platejat alternatives i possibilitats de renovació sense que, finalment, hagin esdevingut solucions de continuïtat. Encara actualment hi ha gestions per aconseguir la celebració d’una assemblea extraordinària amb l’intent de presentar una candidatura que eviti la dissolució de l’entitat, opció aquesta que sembla ser la preferida entre els components de l’actual junta i, especialment, del seu president.
Cal recordar que inicialment l’Obra del Ballet Popular va ser estructurada en departaments i que van ser el d’esbarts els que va arrencar amb més força, amb el propòsit de preservar la integritat de la dansa catalana tradicional i defensar la seva significació. A partir dels anys 50 el departament de sardanes va intensificar la seva activitat promovent algunes iniciatives de caràcter institucional que li han donat un cert renom i que han assolit continuïtat i popularitat, com, per exemple, el Dia Universal de la Sardana i la proclamació de la Ciutat Pubilla. La seva màxima incidència en el camp sardanista va ser entre els anys 1960 i 1970, amb presència a les seves juntes directives de persones de renom i capacitat organitzativa. Vindria després una etapa d’incertesa en deixar la presidència Josep Mainar, figura bàsica en el desenvolupament de l’OBP. Va planar la possibilitat de dissoldre’s, però en una operació d’emergència va sorgir l’oferiment de Joan Vidal i Gayolà per a assumir-ne la presidència, que li seria ratificada en assemblea l’abril de 1989. Després, les diferències de plantejament entre els diversos sectors, OBP i entitats impulsores d’una nova entitat que quallaria amb la fundació de la Federació Sardanista de Catalunya, i amb els esbarts aplegats en una altra federació, l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, ha deixat l’antiga institució en una situació estacionària, quedant limitada la seva activitat a la convocatòria, concessió i coordinació de la Ciutat Pubilla i a la proclamació i lliurament dels Premis del Dia de la Sardana. Fa uns anys vaig fer una proposta en el sentit que l’Obra del Ballet Popular modifiques els seus estatuts i s’incorporés, com a Centre d’Estudis Sardanistes, a la Federació Sardanista de Catalunya. Proposta que no es va creure convenient d’atendre. Ara, la manca de renovació entre els seus components i associats, i el fet que els objectius fundacionals de fa gairebé 60 anys estan coberts per altres entitats, fan molt difícil la continuïtat de l’Obra malgrat, com deia, alguns intents en evitar la seva definitiva dissolució. Veurem com acaba tot plegat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Com ja havíem anunciat, dissabte passat l’Obra del Ballet Popular va concedir els Premis Dia de la Sardana 2007. El seu president, Joan Vidal i Gayolà, va anunciar la renúncia al càrrec després de 18 anys al front d’aquesta institució. En els darrers mesos s’han celebrat assemblees i reunions on s’han platejat alternatives i possibilitats de renovació sense que, finalment, hagin esdevingut solucions de continuïtat. Encara actualment hi ha gestions per aconseguir la celebració d’una assemblea extraordinària amb l’intent de presentar una candidatura que eviti la dissolució de l’entitat, opció aquesta que sembla ser la preferida entre els components de l’actual junta i, especialment, del seu president.
Cal recordar que inicialment l’Obra del Ballet Popular va ser estructurada en departaments i que van ser el d’esbarts els que va arrencar amb més força, amb el propòsit de preservar la integritat de la dansa catalana tradicional i defensar la seva significació. A partir dels anys 50 el departament de sardanes va intensificar la seva activitat promovent algunes iniciatives de caràcter institucional que li han donat un cert renom i que han assolit continuïtat i popularitat, com, per exemple, el Dia Universal de la Sardana i la proclamació de la Ciutat Pubilla. La seva màxima incidència en el camp sardanista va ser entre els anys 1960 i 1970, amb presència a les seves juntes directives de persones de renom i capacitat organitzativa. Vindria després una etapa d’incertesa en deixar la presidència Josep Mainar, figura bàsica en el desenvolupament de l’OBP. Va planar la possibilitat de dissoldre’s, però en una operació d’emergència va sorgir l’oferiment de Joan Vidal i Gayolà per a assumir-ne la presidència, que li seria ratificada en assemblea l’abril de 1989. Després, les diferències de plantejament entre els diversos sectors, OBP i entitats impulsores d’una nova entitat que quallaria amb la fundació de la Federació Sardanista de Catalunya, i amb els esbarts aplegats en una altra federació, l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, ha deixat l’antiga institució en una situació estacionària, quedant limitada la seva activitat a la convocatòria, concessió i coordinació de la Ciutat Pubilla i a la proclamació i lliurament dels Premis del Dia de la Sardana. Fa uns anys vaig fer una proposta en el sentit que l’Obra del Ballet Popular modifiques els seus estatuts i s’incorporés, com a Centre d’Estudis Sardanistes, a la Federació Sardanista de Catalunya. Proposta que no es va creure convenient d’atendre. Ara, la manca de renovació entre els seus components i associats, i el fet que els objectius fundacionals de fa gairebé 60 anys estan coberts per altres entitats, fan molt difícil la continuïtat de l’Obra malgrat, com deia, alguns intents en evitar la seva definitiva dissolució. Veurem com acaba tot plegat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 01-12-07
Bon dia.
En la presentació a la Comissió Política Cultural del Parlament de Catalunya dels pressupostos per al 2008 del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, el conseller Joan Manuel Tresserras no va fer cap referència al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ni al Moviment Associatiu Cultural Català com es manifesta en una nota informativa publicada per l’Ens de Comunicació Associativa que va seguir en directe aquest acte institucional.
El conseller va iniciar la seva intervenció reconeixent que es tractaven d’uns pressupostos centrats en la moderació i la contenció, degut als menors ingressos dels previstos que la Generalitat ha tingut.
A banda de constatar que el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ha desaparegut com a tal dins del pressupost del Departament trobant-se ara integrat dins del de la Secretaria General de Cultura, un dels aspectes que des de l´ENS destaquen com a més preocupant és la rebaixada pressupostària real que ha suposat per aquest Centre el pressupost pel 2008, ja que només se li augmenta la insignificant quantitat de set mil euros. Això representa en realitat una dràstica disminució dels ingressos destinats a la cultura popular tota vegada que si al pressupost del 2007 se li hagués incrementat l’IPC previst del 3’1 % l’augment hauria d’haver estat d’uns 266.000 euros i no dels ridículs set mil que se li han destinat.
Quan ara fa un any el conseller Tresserras va assumir el càrrec, va fer unes declaracions al diari AVUI en les quals deia que “jugar en el camp multilingüe i multicultural ens fa forts”. A part de que l’expressió “jugar” em sembla poc apropiada ja m’he manifestat sovint sobre aquesta obsessió de la multiculturalitat que els polítics utilitzen a tort i a dret i que és una manera poc valenta d’afrontar la realitat cultural catalana. Perquè, com es pot fer una cultura multilingüe i multicultural devaluant els recursos destinats a la cultura pròpia? ¿Com es pot parlar de potenciar les llengües i les cultures que cohabiten en un mateix territori ni no tenim recursos econòmics ni per potenciar la llengua i la cultura que ens és pròpia i que ha de ser el fonament sobre el qual s’ha de bastir el pretès edifici multilingüe i multicultural que, segons el conseller, ens hauria de fer forts?
Fa un any el conseller Tresserras manifestava la seva intenció d’evitar el discurs cultural defensiu i victimista. Si la reducció de recursos a la cultura no és actuar a la defensiva i de manera victimista ja em diran vostès, doncs, a què juguem.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
En la presentació a la Comissió Política Cultural del Parlament de Catalunya dels pressupostos per al 2008 del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, el conseller Joan Manuel Tresserras no va fer cap referència al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ni al Moviment Associatiu Cultural Català com es manifesta en una nota informativa publicada per l’Ens de Comunicació Associativa que va seguir en directe aquest acte institucional.
El conseller va iniciar la seva intervenció reconeixent que es tractaven d’uns pressupostos centrats en la moderació i la contenció, degut als menors ingressos dels previstos que la Generalitat ha tingut.
A banda de constatar que el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ha desaparegut com a tal dins del pressupost del Departament trobant-se ara integrat dins del de la Secretaria General de Cultura, un dels aspectes que des de l´ENS destaquen com a més preocupant és la rebaixada pressupostària real que ha suposat per aquest Centre el pressupost pel 2008, ja que només se li augmenta la insignificant quantitat de set mil euros. Això representa en realitat una dràstica disminució dels ingressos destinats a la cultura popular tota vegada que si al pressupost del 2007 se li hagués incrementat l’IPC previst del 3’1 % l’augment hauria d’haver estat d’uns 266.000 euros i no dels ridículs set mil que se li han destinat.
Quan ara fa un any el conseller Tresserras va assumir el càrrec, va fer unes declaracions al diari AVUI en les quals deia que “jugar en el camp multilingüe i multicultural ens fa forts”. A part de que l’expressió “jugar” em sembla poc apropiada ja m’he manifestat sovint sobre aquesta obsessió de la multiculturalitat que els polítics utilitzen a tort i a dret i que és una manera poc valenta d’afrontar la realitat cultural catalana. Perquè, com es pot fer una cultura multilingüe i multicultural devaluant els recursos destinats a la cultura pròpia? ¿Com es pot parlar de potenciar les llengües i les cultures que cohabiten en un mateix territori ni no tenim recursos econòmics ni per potenciar la llengua i la cultura que ens és pròpia i que ha de ser el fonament sobre el qual s’ha de bastir el pretès edifici multilingüe i multicultural que, segons el conseller, ens hauria de fer forts?
Fa un any el conseller Tresserras manifestava la seva intenció d’evitar el discurs cultural defensiu i victimista. Si la reducció de recursos a la cultura no és actuar a la defensiva i de manera victimista ja em diran vostès, doncs, a què juguem.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 24-11-07
Bon dia.
La dansa és la més antiga de les arts. L’ésser primitiu, quan encara el crit no s’havia fet paraula, ja ballava. Potser només saltava, però el seu gest volia expressar un afecte, un sentiment i, per tant, encara que de manera rudimentària, iniciava l’art de la dansa, la qual, compartida per la col·lectivitat, donava pas a les primeres coreografies. Els seus moviments eren matussers però dins de la comunitat social que festejava la vida, augurava un jorn de bona caça, invocava els esperits o planyia la mort, els passos i els salts creaven un ritme que, a poc a poc, es feia musical, perquè el ritme musical neix del ritme de la dansa. Així, des dels primers temps de la humanitat, la dansa, d’una inicial i espontània manifestació festiva, d’una exteriorització dels sentiment de joia i d’alegria, de culte i d’agraïment, va anar esdevenint una manifestació d’art, un art que calia preservar. La dansa és, també, una manifestació festiva i un valuós distintiu de la nostra cultura popular. Una cultura popular que cal potenciar com un element indispensable per singularitzar un país, posant de manifest els seus trets diferencials, que no són sinònim d’exclusió sinó tot el contrari, d’afirmació. Les nostres danses tradicionals ens singularitzen i enriqueixen la nostra autoestima.
A partir dels anys 70 del segle XX, la recuperació de la democràcia i la revitalització de la festa al carrer va servir per donar un nou impuls a les danses vives, recuperant algun referent del passat i a la creació de nous balls.
Tot aquest procés de recuperació i expansió de la dansa tradicional a nivell de país es va donar, també, a Sabadell, amb la fundació, l’any 1977, de l’Esbart Sabadell Dansaire. L’inici de la celebració del seu 30 aniversari ens permet valorar la seva importància, tant en la vessant artística i pedagògica de recuperació i promoció de les danses tradicionals catalanes, com la seva implicació dins del teixit social i cultural de la ciutat. Un nombrós grup d’homes i dones, amb el seu entusiasme, amb el seu esforç i dedicació i, també, gràcies a la seva vàlua humana, han fet possible que els sabadellencs poguéssim, no només gaudir de les seves actuacions, sinó sentir-nos orgullosos de la seva trajectòria i reconeixement en el món de la cultura tradicional catalana.
Felicitats, doncs, a tota la gent de l’Esbart, als directius i als dansaires, als d’abans i als d’ara, als grans i als petits, i moltes gràcies per tota la feina feta, la que esteu fent i la que, estic segur, seguireu fent.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
La dansa és la més antiga de les arts. L’ésser primitiu, quan encara el crit no s’havia fet paraula, ja ballava. Potser només saltava, però el seu gest volia expressar un afecte, un sentiment i, per tant, encara que de manera rudimentària, iniciava l’art de la dansa, la qual, compartida per la col·lectivitat, donava pas a les primeres coreografies. Els seus moviments eren matussers però dins de la comunitat social que festejava la vida, augurava un jorn de bona caça, invocava els esperits o planyia la mort, els passos i els salts creaven un ritme que, a poc a poc, es feia musical, perquè el ritme musical neix del ritme de la dansa. Així, des dels primers temps de la humanitat, la dansa, d’una inicial i espontània manifestació festiva, d’una exteriorització dels sentiment de joia i d’alegria, de culte i d’agraïment, va anar esdevenint una manifestació d’art, un art que calia preservar. La dansa és, també, una manifestació festiva i un valuós distintiu de la nostra cultura popular. Una cultura popular que cal potenciar com un element indispensable per singularitzar un país, posant de manifest els seus trets diferencials, que no són sinònim d’exclusió sinó tot el contrari, d’afirmació. Les nostres danses tradicionals ens singularitzen i enriqueixen la nostra autoestima.
A partir dels anys 70 del segle XX, la recuperació de la democràcia i la revitalització de la festa al carrer va servir per donar un nou impuls a les danses vives, recuperant algun referent del passat i a la creació de nous balls.
Tot aquest procés de recuperació i expansió de la dansa tradicional a nivell de país es va donar, també, a Sabadell, amb la fundació, l’any 1977, de l’Esbart Sabadell Dansaire. L’inici de la celebració del seu 30 aniversari ens permet valorar la seva importància, tant en la vessant artística i pedagògica de recuperació i promoció de les danses tradicionals catalanes, com la seva implicació dins del teixit social i cultural de la ciutat. Un nombrós grup d’homes i dones, amb el seu entusiasme, amb el seu esforç i dedicació i, també, gràcies a la seva vàlua humana, han fet possible que els sabadellencs poguéssim, no només gaudir de les seves actuacions, sinó sentir-nos orgullosos de la seva trajectòria i reconeixement en el món de la cultura tradicional catalana.
Felicitats, doncs, a tota la gent de l’Esbart, als directius i als dansaires, als d’abans i als d’ara, als grans i als petits, i moltes gràcies per tota la feina feta, la que esteu fent i la que, estic segur, seguireu fent.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 17-11-07
Bon dia.
Demà diumenge tindrà lloc al Palau de la Música Catalana el concert del Memorial Joaquim Serra. Certamen musical que en aquesta edició pren un relleu especial en commemorar-se aquest any 2007 el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort. Les batutes de Salvador Brotons i Antoni Ros Marbà, hereus del llegat musical de Joaquim Serra, a més de Jesús Ventura, dirigiran les cobles Sant Jordi, Mediterrània i de Cambra de Catalunya. El programa s’obrirà amb la interpretació de Puigsoliu, dirigida per Antoni Ros Marbà, tot rememorant el concert celebrat al mateix Palau l’endemà de la mort de Joaquim Serra, en el que un aleshores jove Ros Marbà va haver de suplir l’absència del músic. El concert també oferirà una àmplia mostra de les obres de Joaquim Serra escrites per a una, dues i tres cobles. Però indubtablement, un dels atractius del programa serà l’audició poc sovintejada de les obres de Joaquim Serra per a dues i tres cobles, com són la sardana A Montserrat, el poema simfònic La presó de Lleida i l’obra Introducció i dansa.
Així mateix s’estrenarà l’esboç simfònic A mesura que creix obra d’Antoni Olaf Sabater, conegut per ser el creador de la banda sonora de la sèrie televisiva Ventdelpla.
Aquest ha estat un any curull de commemoracions en homenatge i record de l’obra i la persona del mestre Joaquim Serra i Corominas, un dels compositors catalans més remarcables del segle XX, i que arriba al seu punt culminant amb la celebració d’aquest concert que promou l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona.
A manera de resum podem constatar que si be des de l’àmbit del sardanisme aquest Any Joaquim Serra ha estat commemorat amb molts actes, alguns d’ells de remarcable qualitat, el món musical català, llevat d’alguna honrosa excepció, ha ignorat l’esdeveniment menystenint l’obra no sardanista del mestre que inclou música orquestral, cançons, obres per a piano i un parell d’obres líriques. Una vegada més, els grans festivals de música d’estiu, per ignorància o per manca de sensibilitat, no han aprofitat l’avinentesa per programar música de casa i de qualitat. Bona nota doncs pels programadors de la música del mestre Serra de la vessant coblística i un estrepitós suspens als incultes programadors del que ells en diuen la música culta.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Demà diumenge tindrà lloc al Palau de la Música Catalana el concert del Memorial Joaquim Serra. Certamen musical que en aquesta edició pren un relleu especial en commemorar-se aquest any 2007 el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort. Les batutes de Salvador Brotons i Antoni Ros Marbà, hereus del llegat musical de Joaquim Serra, a més de Jesús Ventura, dirigiran les cobles Sant Jordi, Mediterrània i de Cambra de Catalunya. El programa s’obrirà amb la interpretació de Puigsoliu, dirigida per Antoni Ros Marbà, tot rememorant el concert celebrat al mateix Palau l’endemà de la mort de Joaquim Serra, en el que un aleshores jove Ros Marbà va haver de suplir l’absència del músic. El concert també oferirà una àmplia mostra de les obres de Joaquim Serra escrites per a una, dues i tres cobles. Però indubtablement, un dels atractius del programa serà l’audició poc sovintejada de les obres de Joaquim Serra per a dues i tres cobles, com són la sardana A Montserrat, el poema simfònic La presó de Lleida i l’obra Introducció i dansa.
Així mateix s’estrenarà l’esboç simfònic A mesura que creix obra d’Antoni Olaf Sabater, conegut per ser el creador de la banda sonora de la sèrie televisiva Ventdelpla.
Aquest ha estat un any curull de commemoracions en homenatge i record de l’obra i la persona del mestre Joaquim Serra i Corominas, un dels compositors catalans més remarcables del segle XX, i que arriba al seu punt culminant amb la celebració d’aquest concert que promou l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona.
A manera de resum podem constatar que si be des de l’àmbit del sardanisme aquest Any Joaquim Serra ha estat commemorat amb molts actes, alguns d’ells de remarcable qualitat, el món musical català, llevat d’alguna honrosa excepció, ha ignorat l’esdeveniment menystenint l’obra no sardanista del mestre que inclou música orquestral, cançons, obres per a piano i un parell d’obres líriques. Una vegada més, els grans festivals de música d’estiu, per ignorància o per manca de sensibilitat, no han aprofitat l’avinentesa per programar música de casa i de qualitat. Bona nota doncs pels programadors de la música del mestre Serra de la vessant coblística i un estrepitós suspens als incultes programadors del que ells en diuen la música culta.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 10-11-07
Bon dia.
Dins dels seu cicle de concerts “Dimecres Musicals”, Joventuts Musicals de Sabadell ens va oferir el passat dimecres un singular concert de tenora i acordió diatònic a càrrec de Jordi Molina, a la tenora, i Perepau Jiménez, a l’acordió diatònic.
La tenora i l’acordió diatònic són dos instruments populars que varen néixer pràcticament a la mateixa època i ara, un segle i mig després, s’han retrobat en aquest concert. La fusió d’una xeremia i de l’acordió és habitual en alguns països del sud d’Europa. La incorporació de la tenora en aquesta estètica obre un nou camí interpretatiu i ens acosta a una de les formacions bàsiques de la música mediterrània.
Aquest duo d’intèrprets, amb una reconeguda trajectòria professional, ens va oferir una visió intimista i sorprenent d’un repertori que enllaça el ball pla amb altres danses i cançons de la mediterrània, antics temes tradicionals i noves composicions.
Jordi Molina, reconegut instrumentista de tenora ja fa uns quants anys que s’ha proposat, amb notable èxit, donar a conèixer l’instrument rei de la cobla fora del seu àmbit d’origen. Al seu costat, Perepau Jiménez, fundador de la mítica banda de folc autòcton Clau de Lluna, és un virtuós de l’acordió diatònic que ha vinculat aquest instrument a projectes de diverses estètiques musicals.
Els darrers anys, la tenora s’ha obert camí més enllà de la cobla gràcies al constant perfeccionament de l’instrument, la qualitat d’uns quants dels seus intèrprets, d’acurats arranjaments i de noves composicions pensades expressament pel seu maridatge amb altres instruments com el piano, l’orgue, la veu i, també, per la seva fusió amb altres conjunts instrumentals de caire simfònic i popular.
Al marge de la cobla la tenora ens pot oferir noves maneres de percebre la seva sonoritat, tant pel que fa a la vessant cambrística com a través dels sons més festius i populars. Hi ha al mercat diversos enregistraments que ho demostren.
Els que vàrem assistir al concert a l’Auditori de la Caixa de Sabadell constatarem la singularitat d’aquest duo d’instruments tan arrelats a la nostra música folklòrica però posseïdors d’un ample gamma de registres sonors que els permeteren executar amb precisió els diversos ritmes i temes musicals d’un repertori amb sabor mediterrani. Va ser una molt bona vetllada musical.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Dins dels seu cicle de concerts “Dimecres Musicals”, Joventuts Musicals de Sabadell ens va oferir el passat dimecres un singular concert de tenora i acordió diatònic a càrrec de Jordi Molina, a la tenora, i Perepau Jiménez, a l’acordió diatònic.
La tenora i l’acordió diatònic són dos instruments populars que varen néixer pràcticament a la mateixa època i ara, un segle i mig després, s’han retrobat en aquest concert. La fusió d’una xeremia i de l’acordió és habitual en alguns països del sud d’Europa. La incorporació de la tenora en aquesta estètica obre un nou camí interpretatiu i ens acosta a una de les formacions bàsiques de la música mediterrània.
Aquest duo d’intèrprets, amb una reconeguda trajectòria professional, ens va oferir una visió intimista i sorprenent d’un repertori que enllaça el ball pla amb altres danses i cançons de la mediterrània, antics temes tradicionals i noves composicions.
Jordi Molina, reconegut instrumentista de tenora ja fa uns quants anys que s’ha proposat, amb notable èxit, donar a conèixer l’instrument rei de la cobla fora del seu àmbit d’origen. Al seu costat, Perepau Jiménez, fundador de la mítica banda de folc autòcton Clau de Lluna, és un virtuós de l’acordió diatònic que ha vinculat aquest instrument a projectes de diverses estètiques musicals.
Els darrers anys, la tenora s’ha obert camí més enllà de la cobla gràcies al constant perfeccionament de l’instrument, la qualitat d’uns quants dels seus intèrprets, d’acurats arranjaments i de noves composicions pensades expressament pel seu maridatge amb altres instruments com el piano, l’orgue, la veu i, també, per la seva fusió amb altres conjunts instrumentals de caire simfònic i popular.
Al marge de la cobla la tenora ens pot oferir noves maneres de percebre la seva sonoritat, tant pel que fa a la vessant cambrística com a través dels sons més festius i populars. Hi ha al mercat diversos enregistraments que ho demostren.
Els que vàrem assistir al concert a l’Auditori de la Caixa de Sabadell constatarem la singularitat d’aquest duo d’instruments tan arrelats a la nostra música folklòrica però posseïdors d’un ample gamma de registres sonors que els permeteren executar amb precisió els diversos ritmes i temes musicals d’un repertori amb sabor mediterrani. Va ser una molt bona vetllada musical.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 03-11-07
Bon dia.
Diumenge passat, amb un dia de sol de tardor esplèndid, es va celebrar a Barcelona, al Parc de la Guineueta, el 39è Aplec de les Roquetes, una de les cites sardanistes més importants de l’any. Més d’un miler de persones, moltes d’elles arribades dels més diversos indrets, van gaudir escoltant i ballant matí i tarda les interpretacions de les cobles Principal de la Bisbal, Montgrins, Sant Jordi i Jovenívola de Sabadell. Tres moments van ser especialment emotius: l’homenatge al senyor Josep Espar Ticó, l’enlairada de globus i la sardana del fanalet. La meva enhorabona a la comissió organitzadora per l’èxit de la convocatòria i per l’encert d’homenatjar un personatge exemplar com el senyor Espar, un home compromès fins al moll del os amb Catalunya i la seva cultura i que amb el seu emotiu parlament va deixar anar algunes veritats com a temples, com a temples grans com la Sagrada Família, motiu d’una de les seves lluites actuals per evitar que el traçat del TGV passi per sota els seus fonaments. Una altra lluita en la que ha estat immers és en fer present la sardana als escenaris del món amb un darrer èxit: fer possible la presència de la cobla i la sardana dins del programa oficial de la Olimpíada Cultural dels Jocs Olímpics que se celebraran a Pequin l’any vinent.
L’Aplec de les Roquetes va ser, doncs, una gran jornada amb un contrapunt negatiu que, malauradament, em veig obligat sovint ha denunciar: el silenci vergonyant dels actes sardanistes per part dels principals mitjans de comunicació catalans, tant en l’edició del diumenge com en la de dilluns, especialment pel que fa al diari AVUI, del qual el senyor Espar Ticó en va ser el principal impulsor i fundador. El més trist de tot és que tinc la convicció de que si en lloc d’un aplec de sardanes, amb més d’un miler d’assistents, amb homenatge a un català exemplar, amb quatre cobles de primer nivell, s’hagués tractat d’una trobada d’africans tocant els seus tambors i ballant els seus ritmes exòtics la premsa que es diu catalanista hi hauria desplegat una bona cobertura informativa. I que no ens diguin que no tenien informació del que s’esdevindria aquest passat diumenge a les Roquetes. Això són excuses de mal pagador. Els lectors i compradors habituals de l’AVUI, entre ells molts sardanistes, no ens mereixem aquest menyspreu.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Diumenge passat, amb un dia de sol de tardor esplèndid, es va celebrar a Barcelona, al Parc de la Guineueta, el 39è Aplec de les Roquetes, una de les cites sardanistes més importants de l’any. Més d’un miler de persones, moltes d’elles arribades dels més diversos indrets, van gaudir escoltant i ballant matí i tarda les interpretacions de les cobles Principal de la Bisbal, Montgrins, Sant Jordi i Jovenívola de Sabadell. Tres moments van ser especialment emotius: l’homenatge al senyor Josep Espar Ticó, l’enlairada de globus i la sardana del fanalet. La meva enhorabona a la comissió organitzadora per l’èxit de la convocatòria i per l’encert d’homenatjar un personatge exemplar com el senyor Espar, un home compromès fins al moll del os amb Catalunya i la seva cultura i que amb el seu emotiu parlament va deixar anar algunes veritats com a temples, com a temples grans com la Sagrada Família, motiu d’una de les seves lluites actuals per evitar que el traçat del TGV passi per sota els seus fonaments. Una altra lluita en la que ha estat immers és en fer present la sardana als escenaris del món amb un darrer èxit: fer possible la presència de la cobla i la sardana dins del programa oficial de la Olimpíada Cultural dels Jocs Olímpics que se celebraran a Pequin l’any vinent.
L’Aplec de les Roquetes va ser, doncs, una gran jornada amb un contrapunt negatiu que, malauradament, em veig obligat sovint ha denunciar: el silenci vergonyant dels actes sardanistes per part dels principals mitjans de comunicació catalans, tant en l’edició del diumenge com en la de dilluns, especialment pel que fa al diari AVUI, del qual el senyor Espar Ticó en va ser el principal impulsor i fundador. El més trist de tot és que tinc la convicció de que si en lloc d’un aplec de sardanes, amb més d’un miler d’assistents, amb homenatge a un català exemplar, amb quatre cobles de primer nivell, s’hagués tractat d’una trobada d’africans tocant els seus tambors i ballant els seus ritmes exòtics la premsa que es diu catalanista hi hauria desplegat una bona cobertura informativa. I que no ens diguin que no tenien informació del que s’esdevindria aquest passat diumenge a les Roquetes. Això són excuses de mal pagador. Els lectors i compradors habituals de l’AVUI, entre ells molts sardanistes, no ens mereixem aquest menyspreu.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 27-10-07
Bon dia.
Aprofitant l’avinentesa d’escaure’s aquest any el centenari de l’estrena de La Santa Espina, la popular actriu i cantant Núria Feliu ha volgut recuperar, editades en un llibre i un CD, algunes de les obres poètiques i corals que han esdevingut clàssics de la nostra música. La selecció de les obres inclou títols tan emblemàtics com, per exemple, Les fulles seques, La sardana de les monges, L’Empordà, Marinada, La Santa Espina, El cavaller enamorat, Per tu ploro, Somni, Maria de les trenes, Llevantina, Girona aimada, El saltiró de la cardina, És la Moreneta, A la plaça hi ha sardanes, Torroella vila vella, entre altres.
És aquest un aspecte de la sardana que va resultar decisiu per a la seva popularització i arrelament al poble i que no ha estat massa tractat, malgrat la importància i qualitat de les obres i dels seus autors. Els poetes van tenir una gran importància en la seva popularització amb poesies dedicades a la sardana o en les quals hi apareix com element de referència o d’evocació; les sardanes corals, composicions escrites per a masses corals i que els orfeons van popularitzar amb les seves interpretacions; i les sardanes cantades, composicions no corals generalment interpretades a una o dues veus.
La catalanitat i sensibilitat de la Núria, el seu amor a la sardana, a la poesia, en definitiva, a la cultura i al nostre país, demostrat abastament al llarg de la seva rellevant trajectòria professional i personal, ja ens va oferir fa uns anys un magnífic treball de sardanes cantades aplegades en aquell CD que va titular Us ho devia.
En aquest nou treball literari i discogràfic que ha titulat Núria Feliu recita les sardanes més populars, ens ofereix una bona mostra de la producció poètica coral amb referències a la sardana deguda a un nombre significatiu dels nostres principals poetes.
En l’enregistrament que acompanya aquest llibret, la lectura de cada poema va precedida d’uns breus compassos musicals de la versió instrumental corresponent. Per la seva experiència amb el públic, la Núria sabia que hi ha un ampli sector molt receptiu i interessat en aquest tipus de composicions i que no trobava agrupades i enregistrades juntes aquestes obres emblemàtiques del nostre repertori de sardanes corals. Era, per tant, molt necessària i oportuna la seva difusió.
Gràcies Núria, per haver estat, una vegada més, sensible envers una faceta de la nostra música que, a més de popular, té una qualitat mereixedora de consideració, respecte i constant reivindicació.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Aprofitant l’avinentesa d’escaure’s aquest any el centenari de l’estrena de La Santa Espina, la popular actriu i cantant Núria Feliu ha volgut recuperar, editades en un llibre i un CD, algunes de les obres poètiques i corals que han esdevingut clàssics de la nostra música. La selecció de les obres inclou títols tan emblemàtics com, per exemple, Les fulles seques, La sardana de les monges, L’Empordà, Marinada, La Santa Espina, El cavaller enamorat, Per tu ploro, Somni, Maria de les trenes, Llevantina, Girona aimada, El saltiró de la cardina, És la Moreneta, A la plaça hi ha sardanes, Torroella vila vella, entre altres.
És aquest un aspecte de la sardana que va resultar decisiu per a la seva popularització i arrelament al poble i que no ha estat massa tractat, malgrat la importància i qualitat de les obres i dels seus autors. Els poetes van tenir una gran importància en la seva popularització amb poesies dedicades a la sardana o en les quals hi apareix com element de referència o d’evocació; les sardanes corals, composicions escrites per a masses corals i que els orfeons van popularitzar amb les seves interpretacions; i les sardanes cantades, composicions no corals generalment interpretades a una o dues veus.
La catalanitat i sensibilitat de la Núria, el seu amor a la sardana, a la poesia, en definitiva, a la cultura i al nostre país, demostrat abastament al llarg de la seva rellevant trajectòria professional i personal, ja ens va oferir fa uns anys un magnífic treball de sardanes cantades aplegades en aquell CD que va titular Us ho devia.
En aquest nou treball literari i discogràfic que ha titulat Núria Feliu recita les sardanes més populars, ens ofereix una bona mostra de la producció poètica coral amb referències a la sardana deguda a un nombre significatiu dels nostres principals poetes.
En l’enregistrament que acompanya aquest llibret, la lectura de cada poema va precedida d’uns breus compassos musicals de la versió instrumental corresponent. Per la seva experiència amb el públic, la Núria sabia que hi ha un ampli sector molt receptiu i interessat en aquest tipus de composicions i que no trobava agrupades i enregistrades juntes aquestes obres emblemàtiques del nostre repertori de sardanes corals. Era, per tant, molt necessària i oportuna la seva difusió.
Gràcies Núria, per haver estat, una vegada més, sensible envers una faceta de la nostra música que, a més de popular, té una qualitat mereixedora de consideració, respecte i constant reivindicació.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 20-10-07
Bon dia.
He tingut un somni. He somniat que els meus editors, després de remoure cel i terra i amb l’argument de que jo era l’autor que més llibres sobre la sardana havia escrit amb un notable èxit de vendes, havien aconseguit per fi que l’organització em convidés, amb tots els honors, a assistir a la Fira del Llibre de Frankfurt on, com tots segurament vostès ja saben, aquest any la literatura catalana ha estat la convidada d’honor. Per tal motiu, m’havien preparat un extens programa d’actes digne de les millors figures de la literatura catalana. Ho vaig notar només en arribar al pavelló central obrint-me pas entre desenes de periodistes, mig enlluernat pels flaixos dels fotògrafs i esquivant el càmeres de televisió que m’envoltaven. Em vaig emocionar en sentir com l’orquestra celebrava la meva arribada amb l’arranjament d’una sardana, ballada per Francesc Gelabert i amb Jordi Molina a la tenora. Del sostre penjaven cartells amb els noms dels autors convidats, entre ells naturalment el meu, més gran que els altres i amb el nom encerclat per una rotllana de dansaires. Els agents literaris m’estiraven del braç per portar-me a les seves editorials amb l’intent d’oferir-me el millor contracte. Desenes de visitants m’allargaven un bloc, una llibreta, un programa perquè hi estampés la meva signatura. Em començava a neguitejar. Per sort, en Quim Monzó em va rescatar de la gentada tot dient-me que tenia una cosa per a mi. Em vaig pensar que em regalaria un exemplar dedicat del seu gran èxit La magnitud de la tragèdia però no, el que realment volia és que li dediqués el meu llibre Catalanisme i sardanisme que, em va confessar, tenia com a llibre de capçalera i l’acompanyava arreu. En adonar-se d’aquest fet, una multitud va començar a cridar que també volien els meus llibres i... en alemany! Em vaig escapolir de l’escomesa com vaig poder. Amagat en un racó del pavelló em va semblar sentir que em trucaven al mòbil. Però no, no era cap telèfon, era el despertador que m’avisava que ja havia arribat l’hora de llevar-se... i que s’havia acabat el somni. Em vaig aixecar del llit i encara trasbalsat pel què havia somniat, vaig anar a la biblioteca. Amorosament vaig anar acariciant els meus llibres tot pensat que qui sap si un dels meus néts, que sap alemany, algun dia, quan sigui més gran, en traduirà algun. ¿No diuen que somniar és gratis?
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
He tingut un somni. He somniat que els meus editors, després de remoure cel i terra i amb l’argument de que jo era l’autor que més llibres sobre la sardana havia escrit amb un notable èxit de vendes, havien aconseguit per fi que l’organització em convidés, amb tots els honors, a assistir a la Fira del Llibre de Frankfurt on, com tots segurament vostès ja saben, aquest any la literatura catalana ha estat la convidada d’honor. Per tal motiu, m’havien preparat un extens programa d’actes digne de les millors figures de la literatura catalana. Ho vaig notar només en arribar al pavelló central obrint-me pas entre desenes de periodistes, mig enlluernat pels flaixos dels fotògrafs i esquivant el càmeres de televisió que m’envoltaven. Em vaig emocionar en sentir com l’orquestra celebrava la meva arribada amb l’arranjament d’una sardana, ballada per Francesc Gelabert i amb Jordi Molina a la tenora. Del sostre penjaven cartells amb els noms dels autors convidats, entre ells naturalment el meu, més gran que els altres i amb el nom encerclat per una rotllana de dansaires. Els agents literaris m’estiraven del braç per portar-me a les seves editorials amb l’intent d’oferir-me el millor contracte. Desenes de visitants m’allargaven un bloc, una llibreta, un programa perquè hi estampés la meva signatura. Em començava a neguitejar. Per sort, en Quim Monzó em va rescatar de la gentada tot dient-me que tenia una cosa per a mi. Em vaig pensar que em regalaria un exemplar dedicat del seu gran èxit La magnitud de la tragèdia però no, el que realment volia és que li dediqués el meu llibre Catalanisme i sardanisme que, em va confessar, tenia com a llibre de capçalera i l’acompanyava arreu. En adonar-se d’aquest fet, una multitud va començar a cridar que també volien els meus llibres i... en alemany! Em vaig escapolir de l’escomesa com vaig poder. Amagat en un racó del pavelló em va semblar sentir que em trucaven al mòbil. Però no, no era cap telèfon, era el despertador que m’avisava que ja havia arribat l’hora de llevar-se... i que s’havia acabat el somni. Em vaig aixecar del llit i encara trasbalsat pel què havia somniat, vaig anar a la biblioteca. Amorosament vaig anar acariciant els meus llibres tot pensat que qui sap si un dels meus néts, que sap alemany, algun dia, quan sigui més gran, en traduirà algun. ¿No diuen que somniar és gratis?
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 13-10-07
Bon dia.
Com havíem anunciat, diumenge passat es va celebrar la Dida del Soci. Els actes van començar amb la missa oficiada per mossèn Sotorra al Santuari de la Salut, amb l’ofrena floral i l’encesa d’un ciri, que van efectuar Carme Folch i Francesc Manaut, presidenta i vicepresident respectivament de l’entitat. Els assistents, que omplíem el Santuari, formàvem una amalgama entre els habituals a la celebració de la missa dominical al Santuari i els que hi anàvem com a sardanistes. Tots, però, amb la màxima atenció, vàrem seguir el ritual que va tenir l’esperat final de la interpretació, a càrrec de la Cobla Sabadell, de l’emblemàtica sardana de Pep Ventura Toc d’oració. Un matí radiant va acompanyar la ballada al bosc, davant el Santuari, amb el protagonisme musical de la Cobla Sabadell. Excursionistes que feien un itinerari pel rodal, assistents a un casament, persones que havien decidit fer una passejada per l’entorn de la Salut, els habituals a la celebració dominical i els sardanistes, van poder gaudir, per molts d’ells de manera inesperada, d’una bona conjunció climàtica-musical acompanyada per un generós refrigeri ben preparat per l’equip directiu i col·laboradors de Sabadell Sardanista.
Després, el centenar de persones que vàrem assistir al dinar a l’Urpí, compartirem molts moments d’emoció i alegria. No hi va faltar l’obsequi habitual acompanyat de la fotografia representativa de l’Aplec de la Sardana 2007, original de Manel Galícia. El retrobament de gent que feia molts anys que no ens veiem, l’ambient cordial i distès, els premis, els reconeixements als socis de 25 i 50 anys d’antiguitat, la Placa al Mèrit Sardanista a Manuel Torrell, i l’inesperat, encara que molt merescut homenatge amb la concessió de la Insígnia d’Or de Sabadell Sardanista a Josep Juval, la persona que més anys ha format part de la junta, van ser moments destacats com ho van posar de manifest amb els seus parlaments Carme Folch i el tinent d’alcalde de presidència i delegat de cultura, Lluís Monge. Com ja també és habitual, la música del Grup Palau va cloure la celebració ben entrada la tarda.
Podríem dir, doncs, que ja tenim un acte més a recordar. Però també cal dir que aquest és un acte que necessita una major participació dels socis i de tots aquells que, sense ser-ho, són habituals a les ballades que organitza, gratuïtament, Sabadell Sardanista. La germanor dels sardanistes no es demostra només ballant, també donant suport a actes socials com aquesta Diada que serveix, a més, per agrair la dedicació i l’esforç a tots aquells que fan possible la gratuïtat i continuïtat de les audicions. Cal tenir-ho present.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Com havíem anunciat, diumenge passat es va celebrar la Dida del Soci. Els actes van començar amb la missa oficiada per mossèn Sotorra al Santuari de la Salut, amb l’ofrena floral i l’encesa d’un ciri, que van efectuar Carme Folch i Francesc Manaut, presidenta i vicepresident respectivament de l’entitat. Els assistents, que omplíem el Santuari, formàvem una amalgama entre els habituals a la celebració de la missa dominical al Santuari i els que hi anàvem com a sardanistes. Tots, però, amb la màxima atenció, vàrem seguir el ritual que va tenir l’esperat final de la interpretació, a càrrec de la Cobla Sabadell, de l’emblemàtica sardana de Pep Ventura Toc d’oració. Un matí radiant va acompanyar la ballada al bosc, davant el Santuari, amb el protagonisme musical de la Cobla Sabadell. Excursionistes que feien un itinerari pel rodal, assistents a un casament, persones que havien decidit fer una passejada per l’entorn de la Salut, els habituals a la celebració dominical i els sardanistes, van poder gaudir, per molts d’ells de manera inesperada, d’una bona conjunció climàtica-musical acompanyada per un generós refrigeri ben preparat per l’equip directiu i col·laboradors de Sabadell Sardanista.
Després, el centenar de persones que vàrem assistir al dinar a l’Urpí, compartirem molts moments d’emoció i alegria. No hi va faltar l’obsequi habitual acompanyat de la fotografia representativa de l’Aplec de la Sardana 2007, original de Manel Galícia. El retrobament de gent que feia molts anys que no ens veiem, l’ambient cordial i distès, els premis, els reconeixements als socis de 25 i 50 anys d’antiguitat, la Placa al Mèrit Sardanista a Manuel Torrell, i l’inesperat, encara que molt merescut homenatge amb la concessió de la Insígnia d’Or de Sabadell Sardanista a Josep Juval, la persona que més anys ha format part de la junta, van ser moments destacats com ho van posar de manifest amb els seus parlaments Carme Folch i el tinent d’alcalde de presidència i delegat de cultura, Lluís Monge. Com ja també és habitual, la música del Grup Palau va cloure la celebració ben entrada la tarda.
Podríem dir, doncs, que ja tenim un acte més a recordar. Però també cal dir que aquest és un acte que necessita una major participació dels socis i de tots aquells que, sense ser-ho, són habituals a les ballades que organitza, gratuïtament, Sabadell Sardanista. La germanor dels sardanistes no es demostra només ballant, també donant suport a actes socials com aquesta Diada que serveix, a més, per agrair la dedicació i l’esforç a tots aquells que fan possible la gratuïtat i continuïtat de les audicions. Cal tenir-ho present.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 06-10-07
Bon dia.
Aquesta setmana, dos noms propis de la cultura popular i tradicional catalana han estat notícia informativa. Es tracta, com ja hauran endevinat, dels sabadellencs Tomàs Manyosa i Manuel Torrell. El primer per haver-se iniciat els tràmits de concessió a la seva persona, amb tot mereixement, de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural, i el segon, per haver-se fet mereixedor de la placa al Mèrit Sardanista que atorga anualment Sabadell Sardanista en el decurs de la Diada del Soci. Cada un d’ells, en el seu àmbit específic i en el conjunt de la cultura catalana, han aportat més de 50 anys de dedicació desinteressada al servei d’una afició, al servei d’una cultura, d’una ciutat i d’un país. I, el que és més elogiable, segueixen sense defallir defensant i treballant pels seus ideals. Manyosa i Torrell són l’exponent d’aquesta gent que, a través de l’associacionisme, fan de Catalunya un país diferent, un país amb una identitat pròpia. Tomàs Manyosa i l’Esbart Sabadell Dansaire, i Manuel Torrell i Sabadell Sardanista, són elements inseparables, sense oblidar les múltiples aportacions cíviques i associatives en les quals tots dos han col·laborat.
El reconeixement a la seva dedicació i la seva aportació a la cultura catalana és una demostració de que persones, entitats i institucions es necessiten els uns als altres per seguir avançant per no perdre la seva personalitat pròpia. Immersos en una societat cada vegada més globalitzada, on sembla que la fusió de cultures ha de ser el camí a seguir, és reconfortant que hi hagi persones amb ideals i entestats a preservar i difondre la cultura d’arrel catalana, una cultura sempre disposada a compartir però mai a fondre’s en no se sap quina mena de híbrid cultural, al servei i benefici de determinades opcions polítiques.
Des de dalt la Torre de l’Aigua escampo per tota la ciutat la meva més cordial felicitació als amics Manyosa i Torrell i els encoratjo a seguir treballant al servei d’una causa irrenunciable: la nostra cultura, la nostra ciutat, el nostre país.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Aquesta setmana, dos noms propis de la cultura popular i tradicional catalana han estat notícia informativa. Es tracta, com ja hauran endevinat, dels sabadellencs Tomàs Manyosa i Manuel Torrell. El primer per haver-se iniciat els tràmits de concessió a la seva persona, amb tot mereixement, de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural, i el segon, per haver-se fet mereixedor de la placa al Mèrit Sardanista que atorga anualment Sabadell Sardanista en el decurs de la Diada del Soci. Cada un d’ells, en el seu àmbit específic i en el conjunt de la cultura catalana, han aportat més de 50 anys de dedicació desinteressada al servei d’una afició, al servei d’una cultura, d’una ciutat i d’un país. I, el que és més elogiable, segueixen sense defallir defensant i treballant pels seus ideals. Manyosa i Torrell són l’exponent d’aquesta gent que, a través de l’associacionisme, fan de Catalunya un país diferent, un país amb una identitat pròpia. Tomàs Manyosa i l’Esbart Sabadell Dansaire, i Manuel Torrell i Sabadell Sardanista, són elements inseparables, sense oblidar les múltiples aportacions cíviques i associatives en les quals tots dos han col·laborat.
El reconeixement a la seva dedicació i la seva aportació a la cultura catalana és una demostració de que persones, entitats i institucions es necessiten els uns als altres per seguir avançant per no perdre la seva personalitat pròpia. Immersos en una societat cada vegada més globalitzada, on sembla que la fusió de cultures ha de ser el camí a seguir, és reconfortant que hi hagi persones amb ideals i entestats a preservar i difondre la cultura d’arrel catalana, una cultura sempre disposada a compartir però mai a fondre’s en no se sap quina mena de híbrid cultural, al servei i benefici de determinades opcions polítiques.
Des de dalt la Torre de l’Aigua escampo per tota la ciutat la meva més cordial felicitació als amics Manyosa i Torrell i els encoratjo a seguir treballant al servei d’una causa irrenunciable: la nostra cultura, la nostra ciutat, el nostre país.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 29-09-07
Bon dia.
Quan fa un parell d’anys Sabadell Sardanista va formar una comissió encarregada d’organitzar la commemoració del centenari de l’activitat sardanista de manera regular i continuada a la nostra ciutat, un dels objectius va ser la publicació d’un llibre que recollís els fets i esdeveniments més singulars i representatius esdevinguts en el decurs d’aquests 100 anys d’activitat sardanista. Finalment, el proper divendres 5 d’octubre, a dos quarts de vuit del vespre, al Casal Pere Quart, tindrà lloc la seva presentació pública, dins dels actes commemoratius de la Diada del Soci de Sabadell Sardanista.
Amb la inauguració de la Secció Propagandista de la Sardana del Centre Català, el dissabte 2 de juny de 1906, en el decurs d’una festa literària que es va acabar amb un assaig de sardanes, s’iniciava la presència regular de la sardana a Sabadell.
En complir-se el centenari d’aquell fet històric s’ha cregut convenient que, de manera cronològica, quedessin documentats els principals esdeveniments sardanistes d’aquests cent anys. S’ha agafat com a referència el llibre esgotat La sardana a Sabadell, editat el març de 1998, i s’ha actualitzat fins a finals del 2006.
La vitalitat sardanista i musical de Sabadell ha generat, al llarg d’aquests cent anys, un bon nombre de cobles, de músics i de compositors, amb una obra important en quantitat i qualitat, i també una abundant producció bibliogràfica i discogràfica. Tot això queda reflectit amb la inclusió de les ponències que els especialistes en els diversos temes, Josep Maria Cormand (entitats), Jaume Nonell (músics i cobles), Núria Ferré (colles i concursos) Josep Maria Serracant (compositors), Francesc Manaut (aplecs i ballades) i Jordi Saura (literatura i discografia), van exposar en les seves intervencions a la taula rodona Cent anys de sardanes a Sabadell.
El llibre inclou ampliat el diccionari d’autors sabadellencs que Josep Maria Serracant ja va presentar en la seva ponència i que pot servir de base i referència per a un estudi exhaustiu del potencial compositiu sabadellenc.
També s’inclou un breu reportatge fotogràfic dels actes commemoratius del centenari gràcies a la col·laboració de Josep Sala i Teresa Pujol.
Es tracta doncs d’una nova aportació a la bibliografia sardanista sabadellenca i que pot ser un element de referència per a tots aquells que s’interessen per la nostra història i les nostres tradicions.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Quan fa un parell d’anys Sabadell Sardanista va formar una comissió encarregada d’organitzar la commemoració del centenari de l’activitat sardanista de manera regular i continuada a la nostra ciutat, un dels objectius va ser la publicació d’un llibre que recollís els fets i esdeveniments més singulars i representatius esdevinguts en el decurs d’aquests 100 anys d’activitat sardanista. Finalment, el proper divendres 5 d’octubre, a dos quarts de vuit del vespre, al Casal Pere Quart, tindrà lloc la seva presentació pública, dins dels actes commemoratius de la Diada del Soci de Sabadell Sardanista.
Amb la inauguració de la Secció Propagandista de la Sardana del Centre Català, el dissabte 2 de juny de 1906, en el decurs d’una festa literària que es va acabar amb un assaig de sardanes, s’iniciava la presència regular de la sardana a Sabadell.
En complir-se el centenari d’aquell fet històric s’ha cregut convenient que, de manera cronològica, quedessin documentats els principals esdeveniments sardanistes d’aquests cent anys. S’ha agafat com a referència el llibre esgotat La sardana a Sabadell, editat el març de 1998, i s’ha actualitzat fins a finals del 2006.
La vitalitat sardanista i musical de Sabadell ha generat, al llarg d’aquests cent anys, un bon nombre de cobles, de músics i de compositors, amb una obra important en quantitat i qualitat, i també una abundant producció bibliogràfica i discogràfica. Tot això queda reflectit amb la inclusió de les ponències que els especialistes en els diversos temes, Josep Maria Cormand (entitats), Jaume Nonell (músics i cobles), Núria Ferré (colles i concursos) Josep Maria Serracant (compositors), Francesc Manaut (aplecs i ballades) i Jordi Saura (literatura i discografia), van exposar en les seves intervencions a la taula rodona Cent anys de sardanes a Sabadell.
El llibre inclou ampliat el diccionari d’autors sabadellencs que Josep Maria Serracant ja va presentar en la seva ponència i que pot servir de base i referència per a un estudi exhaustiu del potencial compositiu sabadellenc.
També s’inclou un breu reportatge fotogràfic dels actes commemoratius del centenari gràcies a la col·laboració de Josep Sala i Teresa Pujol.
Es tracta doncs d’una nova aportació a la bibliografia sardanista sabadellenca i que pot ser un element de referència per a tots aquells que s’interessen per la nostra història i les nostres tradicions.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 22-09-07
Bon dia.
L’any 1991, o sigui fa 16 anys, una comissió formada per ACF Sabadell Sardanista, Esbart Sabadell Dansaire, Grup Sardanista Mirant al Cel, Joventut de la Faràndula, Òmnium Cultural de Sabadell i Orfeó de Sabadell, de fa un temps coordinada per Manuel Torrell, va celebrar a La Faràndula la primera representació en commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. A excepció de l’any 2001, que la representació prevista a l’aire lliure per les reformes que s’estaven realitzant a La Faràndula va haver de ser suspesa pels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, s’han anat succeint diverses actuacions amb temàtiques diferents però amb un nexe comú: la presència d’actuants sabadellencs, a nivell particular o en representació de diverses entitats. Aquest any però s’ha apostat per un nou model que pretén tenir continuïtat: la contractació d’un espectacle temàtic, tant si és de producció local com forana.
Casualment, l’any en què es commemora el centenari de La Santa Espina, obra emblemàtica del teatre líric català escrita per l’insigne Àngel Guimerà, s’ha contractat i per tant representat el nou espectacle Fills del mar de l’Esbart Montgrí, de Torroella de Montgrí, basat en l’obra teatral La filla del mar d’Àngel Guimerà.
Aquesta era la tercera representació que en feia l’Esbart Montgrí després de l’estrena el passat 26 d’agost a Torroella i d’una segona actuació a Bellcaire d’Empordà. Si el dia de la presentació la plaça de Torroella es va fer petita per acollir a la immensa gentada que volia veure la proposta coreogràfica i musical dels empordanesos, el passat dissabte La Faràndula també va veure com el seu miler de localitats s’omplien d’un públic expectant que va aplaudir amb ganes les evolucions de l’Àgata, la Mariona i en Pere Màrtir, interpretats respectivament per Glòria Pujadas, Inès Pigem i Albert Muriscot, molt ben acompanyats per la resta de components de l’Esbart Montgrí.
El guió i la direcció de Josep Ahumada s’han vist perfectament complementats amb la música del Grup Trapassacs, la secció instrumental de l’Esbart. Bona part de la música ha estat composada per Lluís Bofill, director i un dels components del Grup. El mateix Ahumada i la Susi Capella han confeccionat un vestuari molt lluït per als més de 40 dansaires que participen a l’obra. La propera representació de Fills del mar serà el 20 d’octubre a Falset.
L’Esbart Montgrí, fidel a la seva trajectòria, barreja de tradició i innovació, incorpora així un nou espectacle després dels seus ja coneguts Trencats i Seguits, Torroella 1900, La Punyalada i 25 anys de Continuïtat representats arreu amb gran èxit.
Tornant al contingut de l’obra voldria fer, en sentit positiu, un comentari personal. Malgrat que el díptic editat feia una breu descripció de l’argument de l’obra estic segur que molts dels assistents no el van llegir prèviament i, per tant, no van entendre bé el fil argumental del què s’estava escenificant. Tota vegada que en el decurs de la representació es van fer en veu en off uns breus comentaris, aquests no van arribar amb nitidesa al públic ni van ser suficients per copsar el desenvolupament de la història. O s’eliminen totalment els comentaris o s’amplien per tal que el públic pugui seguir fil per randa tot el què s’esdevé dalt l’escenari.
És, com dic, una opinió personal que en cap cas treu mèrit al conjunt de l’actuació. Felicitats doncs a tots els que ho han fet possible i als organitzadors per haver-ho portat a la nostra ciutat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
L’any 1991, o sigui fa 16 anys, una comissió formada per ACF Sabadell Sardanista, Esbart Sabadell Dansaire, Grup Sardanista Mirant al Cel, Joventut de la Faràndula, Òmnium Cultural de Sabadell i Orfeó de Sabadell, de fa un temps coordinada per Manuel Torrell, va celebrar a La Faràndula la primera representació en commemoració de la Diada Nacional de Catalunya. A excepció de l’any 2001, que la representació prevista a l’aire lliure per les reformes que s’estaven realitzant a La Faràndula va haver de ser suspesa pels atemptats a les Torres Bessones de Nova York, s’han anat succeint diverses actuacions amb temàtiques diferents però amb un nexe comú: la presència d’actuants sabadellencs, a nivell particular o en representació de diverses entitats. Aquest any però s’ha apostat per un nou model que pretén tenir continuïtat: la contractació d’un espectacle temàtic, tant si és de producció local com forana.
Casualment, l’any en què es commemora el centenari de La Santa Espina, obra emblemàtica del teatre líric català escrita per l’insigne Àngel Guimerà, s’ha contractat i per tant representat el nou espectacle Fills del mar de l’Esbart Montgrí, de Torroella de Montgrí, basat en l’obra teatral La filla del mar d’Àngel Guimerà.
Aquesta era la tercera representació que en feia l’Esbart Montgrí després de l’estrena el passat 26 d’agost a Torroella i d’una segona actuació a Bellcaire d’Empordà. Si el dia de la presentació la plaça de Torroella es va fer petita per acollir a la immensa gentada que volia veure la proposta coreogràfica i musical dels empordanesos, el passat dissabte La Faràndula també va veure com el seu miler de localitats s’omplien d’un públic expectant que va aplaudir amb ganes les evolucions de l’Àgata, la Mariona i en Pere Màrtir, interpretats respectivament per Glòria Pujadas, Inès Pigem i Albert Muriscot, molt ben acompanyats per la resta de components de l’Esbart Montgrí.
El guió i la direcció de Josep Ahumada s’han vist perfectament complementats amb la música del Grup Trapassacs, la secció instrumental de l’Esbart. Bona part de la música ha estat composada per Lluís Bofill, director i un dels components del Grup. El mateix Ahumada i la Susi Capella han confeccionat un vestuari molt lluït per als més de 40 dansaires que participen a l’obra. La propera representació de Fills del mar serà el 20 d’octubre a Falset.
L’Esbart Montgrí, fidel a la seva trajectòria, barreja de tradició i innovació, incorpora així un nou espectacle després dels seus ja coneguts Trencats i Seguits, Torroella 1900, La Punyalada i 25 anys de Continuïtat representats arreu amb gran èxit.
Tornant al contingut de l’obra voldria fer, en sentit positiu, un comentari personal. Malgrat que el díptic editat feia una breu descripció de l’argument de l’obra estic segur que molts dels assistents no el van llegir prèviament i, per tant, no van entendre bé el fil argumental del què s’estava escenificant. Tota vegada que en el decurs de la representació es van fer en veu en off uns breus comentaris, aquests no van arribar amb nitidesa al públic ni van ser suficients per copsar el desenvolupament de la història. O s’eliminen totalment els comentaris o s’amplien per tal que el públic pugui seguir fil per randa tot el què s’esdevé dalt l’escenari.
És, com dic, una opinió personal que en cap cas treu mèrit al conjunt de l’actuació. Felicitats doncs a tots els que ho han fet possible i als organitzadors per haver-ho portat a la nostra ciutat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 15-09-07
Bon dia.
Benvinguts a l’inici d’aquesta quarta temporada del programa Esperit de Festa que iniciem amb tota la nostra il·lusió i amb l’exigència de fer uns programes dignes de l’atenció que, setmana a setmana, tots vostès ens dispensen. Des del nostre darrer programa, a finals de juliol, hem estat en contacte amb tots vostès gràcies a l’emissió d’una sèrie especial que amb el títol de SardaEstiu els ha permès gaudir d’una extensa selecció de sardanes, d’havaneres i de músiques i cançons d’estiu i de festa major.
Avui, en aquest primer programa de la quarta temporada d’Esperit de Festa recuperem l’esquema tradicional amb petites variants i amb el propòsit d’introduir algun nou espai que anirem definint properament. Per això comptem amb la ja total incorporació de la jove Cristina Colomé que a finals de la temporada passada va començar a col·laborar amb l’equip del programa.
També volem aprofitar aquest primer Bon dia per enviar una salutació molt especial a totes les persones que tot hi trobant-se fora de l’àmbit de cobertura de la nostra emissora ens escolten via Internet i recordar-los, a ells i a tots vostès, que els nostres programes de dissabte i diumenge queden disponibles al Podcast de Ràdio Sabadell a partir de la tarda del dilluns següent a la seva emissió per a poder-los escoltar o baixar-los al seu ordinador quan vulguin.
Aquesta possibilitat d’ampliar la nostra audiència és per nosaltres un motiu de satisfacció però alhora, també, ens suposa un major compromís. Seguirem, doncs, informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme i a l’activitat que es generi a iniciativa d’entitats o persones de Sabadell. Incorporem als nostres continguts una nova edició de La Sardana de l’Any i seguirem donant veu al jovent perquè ens expliqui el seu punt de vista sobre els diversos aspectes relacionats amb la sardana i la cultura popular. Combinarem informació i música sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat. En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció i ampliar al màxim la nostra audiència amb continguts que siguin d’interès, amens i ben documentats.
Gràcies de nou pel seu suport i confiança i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Benvinguts a l’inici d’aquesta quarta temporada del programa Esperit de Festa que iniciem amb tota la nostra il·lusió i amb l’exigència de fer uns programes dignes de l’atenció que, setmana a setmana, tots vostès ens dispensen. Des del nostre darrer programa, a finals de juliol, hem estat en contacte amb tots vostès gràcies a l’emissió d’una sèrie especial que amb el títol de SardaEstiu els ha permès gaudir d’una extensa selecció de sardanes, d’havaneres i de músiques i cançons d’estiu i de festa major.
Avui, en aquest primer programa de la quarta temporada d’Esperit de Festa recuperem l’esquema tradicional amb petites variants i amb el propòsit d’introduir algun nou espai que anirem definint properament. Per això comptem amb la ja total incorporació de la jove Cristina Colomé que a finals de la temporada passada va començar a col·laborar amb l’equip del programa.
També volem aprofitar aquest primer Bon dia per enviar una salutació molt especial a totes les persones que tot hi trobant-se fora de l’àmbit de cobertura de la nostra emissora ens escolten via Internet i recordar-los, a ells i a tots vostès, que els nostres programes de dissabte i diumenge queden disponibles al Podcast de Ràdio Sabadell a partir de la tarda del dilluns següent a la seva emissió per a poder-los escoltar o baixar-los al seu ordinador quan vulguin.
Aquesta possibilitat d’ampliar la nostra audiència és per nosaltres un motiu de satisfacció però alhora, també, ens suposa un major compromís. Seguirem, doncs, informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme i a l’activitat que es generi a iniciativa d’entitats o persones de Sabadell. Incorporem als nostres continguts una nova edició de La Sardana de l’Any i seguirem donant veu al jovent perquè ens expliqui el seu punt de vista sobre els diversos aspectes relacionats amb la sardana i la cultura popular. Combinarem informació i música sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat. En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció i ampliar al màxim la nostra audiència amb continguts que siguin d’interès, amens i ben documentats.
Gràcies de nou pel seu suport i confiança i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
dimarts, 14 d’octubre del 2008
Esperit de Festa 28-07-07
Bon dia.
Amb els programes d’avui i de demà acabem la nostra temporada regular de programació. És el moment, doncs, d’expressar l’agraïment de tot l’equip a tots els qui, setmana darrera setmana, ens han anat escoltant, comentant i opinant sobre els continguts i la música seleccionada, tant pel que fa a l’Esperit de Festa dels dissabtes com al Sardanes a Ràdio Sabadell dels diumenges. També volem donar les gràcies a tots els qui ens animen a seguir en aquesta línia de presentar la nostra cultura popular de manera dinàmica, amb tota la diversitat i matisos propis d’una societat també diversa i amb múltiples opcions culturals i de lleure. Aquest era el nostre propòsit quan ens vàrem fer càrrec dels programes Esperit de festa i Sardanes a Ràdio Sabadell i ho seguirà sent la propera temporada gràcies a la confiança i el suport de la direcció de Ràdio Sabadell i dels equips tècnics que faciliten la nostra feina.
Fins el 15 i 16 de setembre, que iniciarem la quarta temporada d’Esperit de festa i la setena de Sardanes a Ràdio Sabadell, els recomanem que no es moguin del 94.6 de la FM i segueixin sintonitzant Ràdio Sabadell. Cada dissabte i diumenge, en aquest mateix horari de 9 a 10 del matí, els seguirem oferint, com ja vàrem fer l’estiu passat, el programa SardaEstiu amb sardanes, havaneres, ballables, música de festa, música d’estiu. Això sí, sempre que tingui relació amb la cobla, les cobles orquestres, les cançons populars i tradicionals o qualsevol element relacionat amb aquest àmbit. També hi haurà programes especials amb motiu de la Festa Major i l’11 de Setembre.
Mantindrem, doncs, el contacte amb tots vostès fins l’inici de la propera temporada que seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat i ja amb la Cristina Colomé incorporada totalment a l’equip. Hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i seguirem amb atenció tot el que es vagi esdevenint en el context de l’activitat de la nostra cultura tradicional i popular, amb especial atenció a l’àmbit sardanista. Continuarem donant veu al jovent perquè ens expliqui que el motiva a ballar sardanes i ens digui la seva sardana preferida.
Els emplacem doncs a seguir atents al nostre SardaEstiu i a retrobar-nos en el primer Esperit de festa de la propera temporada, que serà el dissabte 15 de setembre.
Fins llavors, moltes gràcies pel seu suport i confiança i que tinguin un bon estiu, és a dir, un bon sardaestiu.
Lluís Subirana. Director
Amb els programes d’avui i de demà acabem la nostra temporada regular de programació. És el moment, doncs, d’expressar l’agraïment de tot l’equip a tots els qui, setmana darrera setmana, ens han anat escoltant, comentant i opinant sobre els continguts i la música seleccionada, tant pel que fa a l’Esperit de Festa dels dissabtes com al Sardanes a Ràdio Sabadell dels diumenges. També volem donar les gràcies a tots els qui ens animen a seguir en aquesta línia de presentar la nostra cultura popular de manera dinàmica, amb tota la diversitat i matisos propis d’una societat també diversa i amb múltiples opcions culturals i de lleure. Aquest era el nostre propòsit quan ens vàrem fer càrrec dels programes Esperit de festa i Sardanes a Ràdio Sabadell i ho seguirà sent la propera temporada gràcies a la confiança i el suport de la direcció de Ràdio Sabadell i dels equips tècnics que faciliten la nostra feina.
Fins el 15 i 16 de setembre, que iniciarem la quarta temporada d’Esperit de festa i la setena de Sardanes a Ràdio Sabadell, els recomanem que no es moguin del 94.6 de la FM i segueixin sintonitzant Ràdio Sabadell. Cada dissabte i diumenge, en aquest mateix horari de 9 a 10 del matí, els seguirem oferint, com ja vàrem fer l’estiu passat, el programa SardaEstiu amb sardanes, havaneres, ballables, música de festa, música d’estiu. Això sí, sempre que tingui relació amb la cobla, les cobles orquestres, les cançons populars i tradicionals o qualsevol element relacionat amb aquest àmbit. També hi haurà programes especials amb motiu de la Festa Major i l’11 de Setembre.
Mantindrem, doncs, el contacte amb tots vostès fins l’inici de la propera temporada que seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat i ja amb la Cristina Colomé incorporada totalment a l’equip. Hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i seguirem amb atenció tot el que es vagi esdevenint en el context de l’activitat de la nostra cultura tradicional i popular, amb especial atenció a l’àmbit sardanista. Continuarem donant veu al jovent perquè ens expliqui que el motiva a ballar sardanes i ens digui la seva sardana preferida.
Els emplacem doncs a seguir atents al nostre SardaEstiu i a retrobar-nos en el primer Esperit de festa de la propera temporada, que serà el dissabte 15 de setembre.
Fins llavors, moltes gràcies pel seu suport i confiança i que tinguin un bon estiu, és a dir, un bon sardaestiu.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 21-07-07
Bon dia.
Com cada any, la Federació Sardanista de Catalunya ha editat i distribuït un programa informatiu que inclou les ballades programades en els diversos cicles d’estiu que se celebren a Catalunya i Andorra. Malgrat la tramesa, o la recepció, ens arribi amb una mica de retràs, tota vegada que el programa inclou ballades ja a partir de mitjans de juny i fins pràcticament l’11 de Setembre, aquesta informació ens pot servir de referència per fer, novament, alguns comentaris a l’entorn de l’activitat sardanista actual. Considerant que no totes les entitats que organitzen ballades de sardanes durant el període esmentat deuen haver passar informació de les mateixes a la Federació, el programa inclou només 50 poblacions, la mostra és prou significativa ja que en total sumen 491 audicions. Pel amants de les estadístiques esmento algunes dades prou interessants que haurien de fer reflexionar a més d’un. Les 491 actuacions són, per tant, 491 contractacions de cobles que, a un cost mitjà de 800 euros, equivalen a un pressupost de 392.800 euros, o sigui més de 65 milions de les antigues pessetes que s’embutxaquen, només en tres mesos, els músics de cobla, alguns dels quals fan manifestacions despectives sobre l’assistència i els assistents a les ballades i als organitzadors i diuen que la sardana està en fase terminal. Però que segueixen a la cobla perquè en cap altra disciplina cobrarien el que actualment estan cobrant. S’ho haurien de fer mirar. Però seguim amb les estadístiques. El primer del rànquing és Palamós, amb 25 audicions, seguit de Lloret de Mar, amb 21 i Calella amb 17. De les poblacions de l’interior destaca Manlleu amb 15, Lleida, Andorra la Vella i Ribes de Fresser amb 14, i El Vendrell amb 13. Sabadell està ben classificada amb 12, Matadepera amb 11 i Castellar amb 10 ballades. Terrassa no apareix al programa.
Fins aquí aquestes quatre dades que serviran perquè uns vegin l’ampolla mig plena i els altres mig buida. Els primers podran argumentar que no hi ha cap altre expressió de la cultura tradicional i popular catalana capaç d’organitzar tants actes i de generar tants recursos en aquest curt període de temps. Els segons podran dir que hi ha molta activitat però amb poca gent i poc jovent. Uns i altres tindran la seva part de raó. Però hi ha una raó per sobre de tot que uns i altres han d’acceptar: el fet que la sardana és, encara avui i després de 150 anys un referent festiu i un signe d’identitat. Caldria, doncs, que, uns i altres, en lloc de mirar si l’ampolla està mig plena o mig buida, unifiquessin esforços, refermessin la seva autoestima i identitat i treballessin colze a colze perquè la sardana sigui, a més d’un referent d’ahir, una realitat d’avui i un projecte de futur.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Com cada any, la Federació Sardanista de Catalunya ha editat i distribuït un programa informatiu que inclou les ballades programades en els diversos cicles d’estiu que se celebren a Catalunya i Andorra. Malgrat la tramesa, o la recepció, ens arribi amb una mica de retràs, tota vegada que el programa inclou ballades ja a partir de mitjans de juny i fins pràcticament l’11 de Setembre, aquesta informació ens pot servir de referència per fer, novament, alguns comentaris a l’entorn de l’activitat sardanista actual. Considerant que no totes les entitats que organitzen ballades de sardanes durant el període esmentat deuen haver passar informació de les mateixes a la Federació, el programa inclou només 50 poblacions, la mostra és prou significativa ja que en total sumen 491 audicions. Pel amants de les estadístiques esmento algunes dades prou interessants que haurien de fer reflexionar a més d’un. Les 491 actuacions són, per tant, 491 contractacions de cobles que, a un cost mitjà de 800 euros, equivalen a un pressupost de 392.800 euros, o sigui més de 65 milions de les antigues pessetes que s’embutxaquen, només en tres mesos, els músics de cobla, alguns dels quals fan manifestacions despectives sobre l’assistència i els assistents a les ballades i als organitzadors i diuen que la sardana està en fase terminal. Però que segueixen a la cobla perquè en cap altra disciplina cobrarien el que actualment estan cobrant. S’ho haurien de fer mirar. Però seguim amb les estadístiques. El primer del rànquing és Palamós, amb 25 audicions, seguit de Lloret de Mar, amb 21 i Calella amb 17. De les poblacions de l’interior destaca Manlleu amb 15, Lleida, Andorra la Vella i Ribes de Fresser amb 14, i El Vendrell amb 13. Sabadell està ben classificada amb 12, Matadepera amb 11 i Castellar amb 10 ballades. Terrassa no apareix al programa.
Fins aquí aquestes quatre dades que serviran perquè uns vegin l’ampolla mig plena i els altres mig buida. Els primers podran argumentar que no hi ha cap altre expressió de la cultura tradicional i popular catalana capaç d’organitzar tants actes i de generar tants recursos en aquest curt període de temps. Els segons podran dir que hi ha molta activitat però amb poca gent i poc jovent. Uns i altres tindran la seva part de raó. Però hi ha una raó per sobre de tot que uns i altres han d’acceptar: el fet que la sardana és, encara avui i després de 150 anys un referent festiu i un signe d’identitat. Caldria, doncs, que, uns i altres, en lloc de mirar si l’ampolla està mig plena o mig buida, unifiquessin esforços, refermessin la seva autoestima i identitat i treballessin colze a colze perquè la sardana sigui, a més d’un referent d’ahir, una realitat d’avui i un projecte de futur.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 14-07-07
Bon dia.
Aquets mesos d’estiu són moltes les poblacions que organitzen cicles de ballades de sardanes, tant a poblacions de l’interior com de ran de mar. Quan des del nostre programa anunciem una ballada en una població del litoral en una tarda-vespre d’estiu, inevitablement em venen a la memòria els versos de Josep Maria de Sagarra.
Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen l’obra poètica de Sagarra com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica de Sagarra hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes, a El poema de Montserrat, passant per Cançons de rem i de vela, El comte Arnau i El poema de Nadal, la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Dins la seva obra poètica hi ha diverses referències a la sardana.
Però és en M'agrada sentir la sardana de lluny..., on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:
(breus compassos musicals...)
M’agrada sentir la sardana de lluny,
veure-la de lluny, des de la sorra,
així res xiscla ni retruny,
així tot s’esborra
i es fon i s’encanta i s’esmuny!
Veig dues, tres barques i enllà
més barques encara, i el port tot vermell,
vermell de llum i del ball que es desfà,
vestit rosa i blau i morat i rovell,
i peu per picar i repicar i puntejar...
Des de la platja m’arriba aquest so
agredolç que sospira i s’exalta...
un so que fa que jo em senti més jo,
que em posa una punta de febre a la galta
i em posa a la nina una punta de plor.
Em ve la música sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
s’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l’airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, que se’m clava
en el viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
i sóc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut i de cara les estrelles.
(breus compassos musicals...)
Però si no estem a la platja o ran de mar, en qualsevol població de l’interior també la poesia de Sagarra ens evoca la sardana. Des de qualsevol indret quan la cobla comença una sardana, el poeta ens convida a la dansa:
(breus compassos musicals...)
Ja som a la plaça; comença la fresca
el sol se decanta, sospira el balcó;
les mans fan la tria, la cama s’engresca;
la cobla no es llença que encara té por.
...
Damunt de la terra que abrandi les colles,
dansa d’aire lliure, crit de llibertat,
sigues per les ànimes ungla i pessigolles
al moment del ritme més desesperat!
Que mentre a la plaça s’hi ballin sardanes
el cel s’adormeixi, s’aturi la nit,
i dintre del nervis no es morin les ganes
de rompre cadenes que ofeguin el pit.
(breus compassos musicals...)
Fem, doncs, cas al poeta. En les xafogoses tardes d’estiu, en les fresques vesprades de primavera, en les plàcides tardes de tardor, sota el càlid sol matinal de l’hivern, ballem sardanes, trenquem cadenes, llencem a l’aire el nostre crit, individual i col·lectiu, de llibertat. Ens ho diu el poeta, un gran poeta. Fem-li cas.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Aquets mesos d’estiu són moltes les poblacions que organitzen cicles de ballades de sardanes, tant a poblacions de l’interior com de ran de mar. Quan des del nostre programa anunciem una ballada en una població del litoral en una tarda-vespre d’estiu, inevitablement em venen a la memòria els versos de Josep Maria de Sagarra.
Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen l’obra poètica de Sagarra com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica de Sagarra hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes, a El poema de Montserrat, passant per Cançons de rem i de vela, El comte Arnau i El poema de Nadal, la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Dins la seva obra poètica hi ha diverses referències a la sardana.
Però és en M'agrada sentir la sardana de lluny..., on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:
(breus compassos musicals...)
M’agrada sentir la sardana de lluny,
veure-la de lluny, des de la sorra,
així res xiscla ni retruny,
així tot s’esborra
i es fon i s’encanta i s’esmuny!
Veig dues, tres barques i enllà
més barques encara, i el port tot vermell,
vermell de llum i del ball que es desfà,
vestit rosa i blau i morat i rovell,
i peu per picar i repicar i puntejar...
Des de la platja m’arriba aquest so
agredolç que sospira i s’exalta...
un so que fa que jo em senti més jo,
que em posa una punta de febre a la galta
i em posa a la nina una punta de plor.
Em ve la música sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
s’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l’airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, que se’m clava
en el viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
i sóc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut i de cara les estrelles.
(breus compassos musicals...)
Però si no estem a la platja o ran de mar, en qualsevol població de l’interior també la poesia de Sagarra ens evoca la sardana. Des de qualsevol indret quan la cobla comença una sardana, el poeta ens convida a la dansa:
(breus compassos musicals...)
Ja som a la plaça; comença la fresca
el sol se decanta, sospira el balcó;
les mans fan la tria, la cama s’engresca;
la cobla no es llença que encara té por.
...
Damunt de la terra que abrandi les colles,
dansa d’aire lliure, crit de llibertat,
sigues per les ànimes ungla i pessigolles
al moment del ritme més desesperat!
Que mentre a la plaça s’hi ballin sardanes
el cel s’adormeixi, s’aturi la nit,
i dintre del nervis no es morin les ganes
de rompre cadenes que ofeguin el pit.
(breus compassos musicals...)
Fem, doncs, cas al poeta. En les xafogoses tardes d’estiu, en les fresques vesprades de primavera, en les plàcides tardes de tardor, sota el càlid sol matinal de l’hivern, ballem sardanes, trenquem cadenes, llencem a l’aire el nostre crit, individual i col·lectiu, de llibertat. Ens ho diu el poeta, un gran poeta. Fem-li cas.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 07-07-07
Bon dia.
A manera de petit balanç vull fer algunes reflexions sobre la celebració, el passat cap de setmana, de la darrera edició de l’Aplec de la Sardana a la nostra ciutat. Al marge de felicitar primer com es mereix Sabadell Sardanista i col·laboradors per la magnífica organització, cal dir que l’assistència va ser inferior a la de l’any passat. Causes? Diverses. Repassem-ne algunes. En primer lloc la data, situada ja en l’inici de juliol quan moltes famílies que tenen la sort de disposar d’una segona residència a platja o muntanya aprofiten aquest cap de setmana per a instal·lar-s’hi per passa-hi l’estiu. Una data que coincidia, també, amb tres festes major de barri a la nostra ciutat: Can Rull, Hostafrancs i Sector Creueta, amb una sèrie d’actes que, evidentment, competien amb l’aplec. Tampoc hi va ajudar gens el fet que en la seva edició de dissabte el Diari de Sabadell, disposant de tota la informació, de manera incomprensible no va dedicar ni una línia a l’esdeveniment.
En relació a la Revetlla d’Aplec, dir simplement que la doble ballada del dissabte mereix una reconsideració. L’actuació de dues cobles, amb sardanes de 10 tirades i balls vuitcentistes necessita d’un temps de més de tres hores. Començar a les sis de la tarda pressuposa una hora de sol difícil de suportar, però si es comença a les set, a partir de les nou del vespre la gent ja comença a marxar a sopar. Cal, doncs, una reflexió sobre aquesta doble ballada i cercar una fórmula que pugui atreure el màxim de gent i justifiqui la seva celebració.
Pel que fa al diumenge, a més de les coincidències ja esmentades, el temps va jugar en contra amb les contínues boirades acompanyades d’algun ruixat, feble, però suficient per espantar part de la concurrència. Amb tot, unes 200 persones es van quedar a dinar i durant tot el dia l’assistència va ser, sinó la desitjada, força raonable donades les circumstàncies exposades.
A destacar, a la tarda, l’emotivitat de l’estrena de la sardana del compositor Tomàs Gil Membrado i dedicada a l’exmembre de junta de Sabadell Sardanista i entusiasta sardanista Josep Albert Comellas per part dels seus amics i amigues. L’emoció de l’amic Pep Albert en rebre aquest homenatge inesperat va ser una de les coses que més recordarem d’aquesta 45 edició del nostre aplec. Per a tots els qui, per una causa o altra, no hi van poder assistir, els oferim ara aquesta sardana que porta per títol A l’amic Pep Albert amb el desig de que, per molts anys, el sardanisme sabadellenc pugui comptar amb la seva valuosa dedicació.
Gràcies Pep i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
A manera de petit balanç vull fer algunes reflexions sobre la celebració, el passat cap de setmana, de la darrera edició de l’Aplec de la Sardana a la nostra ciutat. Al marge de felicitar primer com es mereix Sabadell Sardanista i col·laboradors per la magnífica organització, cal dir que l’assistència va ser inferior a la de l’any passat. Causes? Diverses. Repassem-ne algunes. En primer lloc la data, situada ja en l’inici de juliol quan moltes famílies que tenen la sort de disposar d’una segona residència a platja o muntanya aprofiten aquest cap de setmana per a instal·lar-s’hi per passa-hi l’estiu. Una data que coincidia, també, amb tres festes major de barri a la nostra ciutat: Can Rull, Hostafrancs i Sector Creueta, amb una sèrie d’actes que, evidentment, competien amb l’aplec. Tampoc hi va ajudar gens el fet que en la seva edició de dissabte el Diari de Sabadell, disposant de tota la informació, de manera incomprensible no va dedicar ni una línia a l’esdeveniment.
En relació a la Revetlla d’Aplec, dir simplement que la doble ballada del dissabte mereix una reconsideració. L’actuació de dues cobles, amb sardanes de 10 tirades i balls vuitcentistes necessita d’un temps de més de tres hores. Començar a les sis de la tarda pressuposa una hora de sol difícil de suportar, però si es comença a les set, a partir de les nou del vespre la gent ja comença a marxar a sopar. Cal, doncs, una reflexió sobre aquesta doble ballada i cercar una fórmula que pugui atreure el màxim de gent i justifiqui la seva celebració.
Pel que fa al diumenge, a més de les coincidències ja esmentades, el temps va jugar en contra amb les contínues boirades acompanyades d’algun ruixat, feble, però suficient per espantar part de la concurrència. Amb tot, unes 200 persones es van quedar a dinar i durant tot el dia l’assistència va ser, sinó la desitjada, força raonable donades les circumstàncies exposades.
A destacar, a la tarda, l’emotivitat de l’estrena de la sardana del compositor Tomàs Gil Membrado i dedicada a l’exmembre de junta de Sabadell Sardanista i entusiasta sardanista Josep Albert Comellas per part dels seus amics i amigues. L’emoció de l’amic Pep Albert en rebre aquest homenatge inesperat va ser una de les coses que més recordarem d’aquesta 45 edició del nostre aplec. Per a tots els qui, per una causa o altra, no hi van poder assistir, els oferim ara aquesta sardana que porta per títol A l’amic Pep Albert amb el desig de que, per molts anys, el sardanisme sabadellenc pugui comptar amb la seva valuosa dedicació.
Gràcies Pep i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
