Bon dia:
Finalitza una nova temporada de l’activitat castellera que ha resultat molt positiva pels Castellers de Sabadell. Tot i no haver pogut assolir el gran repte de finals de temporada, el 4 de 8, la gamma de castells de set ha estat carregada i descarregada amb èxit, cosa que els ha fet mereixedors d’una classificació final que els ha situat entre les 12 millors colles del país. Ara ja només els queda treballar intensament els assajos per tal que, la propera temporada, els castells de vuit siguin una realitat per als Castellers de Sabadell.
Novament, doncs, les colles castelleres han tingut l’oportunitat de manifestar el seu art i el seu saber, davant de molts milers d’espectadors, gràcies a la televisió que s’ha ocupat de difondre les imatges de les seves actuacions als concursos de castells que s’han celebrat a les principals ciutats castelleres. Això, i l’assoliment cada vegada de castells més difícils i amb més risc, ha donat als castellers una popularitat que ha transcendit més enllà dels cercles on es venien desenvolupant les seves activitats uns quants anys enrere.
Pot ser que aquest èxit casteller i el ressò que li dona la premsa i la televisió hagi generat, en algun sector del sardanisme, una mica de gelosia en veure la diferència de tracte dels mitjans de comunicació de masses, en relació a alguns esdeveniments sardanistes també importants i molt participatius. Penso que no és aquesta l’actitud adequada, sinó ben al contrari. Com moltes vegades he manifestat, això ha de servir de reflexió i d’estímul per tal de millorar l’activitat sardanista, per fer-la més interessant al públic passiu, que no balla sardanes però que tampoc aixeca castells, que només mira, però que amb la seva presència més o menys multitudinària dóna fe del veritable nivell d’interès d’un acte concret.
L’escriptor Xavier Bru de Sala, en un article publicat fa uns anys escrivia: “¿Què tenen els castells que no tenen les sardanes?” I ell mateix afirmava: “Que són competitius, que són espectaculars en el sentit modern de la paraula, i que són en conseqüència televisius. Mirar sardanes no té una gràcia especial, ja que es tracta d’un ball participatiu. És el fet de ballar-les que hi dóna sentit. La sardana no és el que contempla sinó el poble que dansa donant-se les mans”.
És sobre aquest principi de participació col·lectiva que té la sardana per damunt de moltes altres manifestacions culturals, com citava Bru de Sala, que el sardanisme ha de basar la seva estratègia, incidint en tot allò que la pugui millorar i potenciar i cercant formes i accions que l’apropin més al concepte espectacle, entès aquest com a mitjà per apropar-se més al públic no sardanista, potenciant sempre al màxim l’esperit participatiu i fent possible, a la vegada, el gaudi col·lectiu mitjançant la dansa i la música.
Així, doncs, a la pregunta: ¿sardanes o castells? només hi escau una resposta: sardanes i castells. És a dir: participació i espectacle.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
diumenge, 16 de novembre del 2008
Poema de la setmana 47/2008
Del llibre Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Com l’heura a la paretM’arraparé intensament a tu
com l’heura a la paret.
Eternament, a sol i serena,
impermeable al fred i la calor,
als embats del vent i la pluja.
Aferrat intensament a tu,
com l’heura a la paret,
cap tisora de pèrfid jardiner
podrà tallar-me, mutilar-me,
arrancar-me ni apartar-me de tu.
I, si el pas inexorable del temps,
aconsegueix per fi separar-me’n
et deixaré marcades al cos,
com l’heura a la paret,
els senyals de la meva abraçada.
dissabte, 15 de novembre del 2008
Tarda de concert
Feia molts dies que m’havia reservat aquella tarda per assistir al concert. En el seu conjunt, el programa era de gran interès, però m’atreia especialment una obra que, cada vegada que la sento, m’evoca records molt especials. Vaig arribar molt just de temps. Els músics ja eren a l’escenari i es disposaven a iniciar la primera obra. La sala era ben plena. De sobte, vaig veure un braç que s’aixecava i em feia senyals, indicant-me un lloc buit entre les primeres files de butaques. M’hi vaig atansar amatent i, oh sorpresa! En apropar-m’hi vaig veure que eres tu la que em convidaves a seure al teu costat. A cau d’orella em vas dir que esperaves algú que no havia vingut. Cosa que, evidentment, vaig atribuir a un cop de sort, a una gentilesa que el destí m’havia concedit de manera inesperada. Confesso que no vaig prestar cap atenció a la música. Et mirava de reüll. Estaves preciosa, resplendent, igual que la darrera vegada que ens vàrem trobar, també de casualitat, fa anys, en aquella festa a casa d’un amic comú. Instintivament, la meva mà va buscar la teva, recolzada al braç de la butaca que s’interposava entre els nostres cossos. De sobte, s’escamparen per la sala les notes d’aquella melodia que tant m’emocionava i em corprenia. Alguna cosa em devia trasbalsar perquè em vas estrènyer amb força la mà. Els teus ulls m’interrogaven i dels teus llavis va sortir un imperceptible ¿Què et passa? Vaig ser incapaç de respondre’t. Aquella música, aquella melodia em trasbalsava... i tu, allà, al meu costat...!
Els aplaudiments del públic em van tornar a la realitat. La gent aplaudia entusiasmada, els músics saludaven, i de sobte, em vas agafar pel braç i em vas preguntar ¿marxem? Vaig assentir amb el cap, et vas aixecar i et vaig seguir. El que va passar després no cal que t’ho recordi. Aquesta música ens seguirà unint per sempre més. Allà on siguis, i amb qui estiguis, mentre l’escoltis, recorda’m, com jo et recordo i com sempre et recordaré...
Publicat a Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Sabadell. març, 2008
Els aplaudiments del públic em van tornar a la realitat. La gent aplaudia entusiasmada, els músics saludaven, i de sobte, em vas agafar pel braç i em vas preguntar ¿marxem? Vaig assentir amb el cap, et vas aixecar i et vaig seguir. El que va passar després no cal que t’ho recordi. Aquesta música ens seguirà unint per sempre més. Allà on siguis, i amb qui estiguis, mentre l’escoltis, recorda’m, com jo et recordo i com sempre et recordaré...
Publicat a Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Sabadell. març, 2008
dilluns, 10 de novembre del 2008
Poema de la setmana 46/2008
Del llibre Poemes de foc i cendra
Edicions de Gràfic Set
Escolta el ventPer molt que premi
els peus sobre la terra,
com les onades a la platja
el pas del temps
anirà esborrant
les meves petjades.
Per molt que transitis
per camins compartits
per seguir-me el rastre
només em trobaràs
en aquest poema
que et portarà el vent
i que fa molt temps
vaig escriure per a tu.
Esperit de Festa 08-11-08
Bon dia:
El 28 de juny de 1987 es presentava en públic, a la placeta del Museu Històric d’Amsterdam, la cobla holandesa La Principal d’Amsterdam. Aquesta insòlita iniciativa, amb una formació de músics holandesos interpretant sardanes i música per a cobla, que es manté vigent i molt activa després de 21 anys d’actuacions per tot Europa, va ser possible gràcies a l’interès i la constància del clarinetista Rolf van Kreveld, que havia descobert la cobla i els seus instruments en una de les seves visites periòdiques a la Costa Brava.
És, doncs, una bona notícia que l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, hagi concedit el 20è Premi Josep Maria Batista i Roca a Rolf van Kreveld, nascut a Amsterdam l’any 1953, en qualitat de fundador de La Principal d’Amsterdam, cobla a la qual la Generalitat de Catalunya ja li havia concedit la Creu de Sant Jordi, l’any 2007, amb motiu del vintè aniversari de la seva fundació.
El lliurament del 20è Premi Josep Maria Batista i Roca va tenir lloc ahir, 7 de novembre, en el decurs d’un sopar en un hotel de Barcelona.
Una altra bona notícia ens la proporciona Infosardana en relació al Memorial Joaquim Serra, que se celebrarà el proper 16 de novembre a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona. Es tracta de que, convidat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, el compositor Peter Bacchus hi presentarà l’obra Variacions per a cobla.
Aquest músic nord-americà, amb una producció ben rellevant en els camps de la música de cambra, per a orquestra i per a cor, s’ha prestat a escriure, també, per a cobla. Tot i el seu origen americà, val a dir que aquest músic ha exercit una bona part de la seva carrera professional a Catalunya i que, per tant, la cobla no li és absolutament desconeguda. Actualment dirigeix un grup de música contemporània i co-dirigeix el grup de concerts “Grup 21”. Al costat de la seva vessant de compositor, Peter Bacchus actua com a intèrpret de flauta a Catalunya, i també als Estats Units, a més de ser professor de cambra del conservatori de Cincinnati i membre de l’Associació Catalana de Compositors. També escriu música per a espots publicitaris i melodies comercials.
Amb aquestes dues notícies tenim, doncs, dos exemples ben actuals de l’interès que la sardana, la cobla, i la música per a cobla, desperta a importants músics i compositors de diferents indrets d’Europa i Amèrica.
Avui, en el meu comentari setmanal, he volgut remarcar aquests dos fets positius en contraposició a alguns comentaris en sentit negatiu que, les darreres setmanes, m’he vist obligat a formular vista l’actitud incomprensible de gent que considerem important en el context de la vida cultural i política catalana. Tan de bo fossin aquests els referents de fora que ells tenen per costum imitar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
El 28 de juny de 1987 es presentava en públic, a la placeta del Museu Històric d’Amsterdam, la cobla holandesa La Principal d’Amsterdam. Aquesta insòlita iniciativa, amb una formació de músics holandesos interpretant sardanes i música per a cobla, que es manté vigent i molt activa després de 21 anys d’actuacions per tot Europa, va ser possible gràcies a l’interès i la constància del clarinetista Rolf van Kreveld, que havia descobert la cobla i els seus instruments en una de les seves visites periòdiques a la Costa Brava.
És, doncs, una bona notícia que l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, hagi concedit el 20è Premi Josep Maria Batista i Roca a Rolf van Kreveld, nascut a Amsterdam l’any 1953, en qualitat de fundador de La Principal d’Amsterdam, cobla a la qual la Generalitat de Catalunya ja li havia concedit la Creu de Sant Jordi, l’any 2007, amb motiu del vintè aniversari de la seva fundació.
El lliurament del 20è Premi Josep Maria Batista i Roca va tenir lloc ahir, 7 de novembre, en el decurs d’un sopar en un hotel de Barcelona.
Una altra bona notícia ens la proporciona Infosardana en relació al Memorial Joaquim Serra, que se celebrarà el proper 16 de novembre a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona. Es tracta de que, convidat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, el compositor Peter Bacchus hi presentarà l’obra Variacions per a cobla.
Aquest músic nord-americà, amb una producció ben rellevant en els camps de la música de cambra, per a orquestra i per a cor, s’ha prestat a escriure, també, per a cobla. Tot i el seu origen americà, val a dir que aquest músic ha exercit una bona part de la seva carrera professional a Catalunya i que, per tant, la cobla no li és absolutament desconeguda. Actualment dirigeix un grup de música contemporània i co-dirigeix el grup de concerts “Grup 21”. Al costat de la seva vessant de compositor, Peter Bacchus actua com a intèrpret de flauta a Catalunya, i també als Estats Units, a més de ser professor de cambra del conservatori de Cincinnati i membre de l’Associació Catalana de Compositors. També escriu música per a espots publicitaris i melodies comercials.
Amb aquestes dues notícies tenim, doncs, dos exemples ben actuals de l’interès que la sardana, la cobla, i la música per a cobla, desperta a importants músics i compositors de diferents indrets d’Europa i Amèrica.
Avui, en el meu comentari setmanal, he volgut remarcar aquests dos fets positius en contraposició a alguns comentaris en sentit negatiu que, les darreres setmanes, m’he vist obligat a formular vista l’actitud incomprensible de gent que considerem important en el context de la vida cultural i política catalana. Tan de bo fossin aquests els referents de fora que ells tenen per costum imitar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
dilluns, 3 de novembre del 2008
Poema de la setmana 45/2008
Del llibre Sense treva. Biblioteca Quadern, número 36
A la plaça dels records
A la plaça gran
on juguen els infants
m'aturo a reposar.
Cerco en la memòria
el temps llunyà
del joc i la rialla.
Temps que ha teixit
l'espessa cortina de l'oblit.
Una fulla caiguda
de qui sap quin arbre
veig passar rodolant.
La veu d'una campana
llença als quatre vents
hores que no tornaran.
A la plaça dels records
mentre els temps s'esmuny
i la memòria s'esborra,
només són reals
els infants que juguen
amb el sol a la cara.
dissabte, 1 de novembre del 2008
Esperit de Festa 01-11-08
Bon dia.
El passat dilluns 20 d’octubre, com acostumo a fer cada any, vaig anar a Banyoles per assistir al Concert de la Festa de la Música per a Cobla. En arribar-hi em va sorprendre un fet inhabitual en aquest tipus d’actes amb la cobla com a principal protagonista: la presència dels mitjans de comunicació representats per un nombrós grup de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes. Immediatament vaig pensar que devien esperar algun peix gros de la política, i així va ser. Pocs minuts després arribava el senyor Artur Mas que venia expressament a presenciar el concert. Només baixar del cotxe ja es va veure envoltat de càmeres, micròfons de ràdio i assetjat a preguntes. Unes preguntes evidentment que no tenien res a veure amb l’objecte de la seva visita a Banyoles, però que els periodistes tenien l’encàrrec de formular. És a dir, tot allò de la sociovergència, la casa gran del catalanisme, les relacions amb Unió Democràtica, etc. Un cop formulades les preguntes, els mitjans de comunicació van plegar veles, van desaparèixer perquè el que venia després es veu que ja no interessava. Ho vaig constatar repassant la premsa de l’endemà. L’Avui ni en parlava i pel que fa a El Punt, en la seva edició de Barcelona, sí que ho esmentava. La crònica deia que Artur Mas havia fet aquelles declaracions en la seva visita a Banyoles, sense esmentar què hi havia anat a fer. Estic segur que si hi hagués anat per assistir a un concert de rock, a una fira de bestiar, o a un partit de futbol, els periodistes ho haguessin esmentat. Però per assistir a un concert de sardanes i música de cobla, no valia la pena, devien pensar que això no interessava ningú...
Es clar que, posats en la pell dels periodistes, també pot ser que els desorientés el fet que un personatge com el senyor Mas assistís a un acte d’aquest tipus tenint en compte els gustos musicals expressats per 31 personatges significatius de la vida política catalana, entre ells el propi senyor Mas, mitjançant una enquesta que el diari Avui va publicar el passat mes d’agost. A cada un d’ells se’ls demanava que citessin 10 peces musicals de la seva preferència. Doncs bé, una vegada més es demostra que ells no estan per sentimentalismes, que són persones multiculturals, universalistes, uns grans coneixedors de la música mundial, excepte, naturalment, de la nostra. I dic això d’acord amb les estadístiques d’aquesta enquesta. Si multipliquem els 31 enquestats per les 10 cançons de preferència ens dóna un total de 310 peces musicals. D’aquestes 310 només 84, o sigui només un 27 % eren música generalista catalana i la resta, el 73 % música estrangera. I, el que és més fort, d’aquest 27 % de música catalana, o sigui d’entre les 84 referències, només, repeteixo, només una, era una sardana. Aquesta singularitat, aquest “rara avis” que se situa fóra dels gustos imperants de la nostra classe política, té el nom d’Anna Simó, ex-consellera de Benestar i Família i que va citar la sardana Remembrança de Joaquim Serra com a una de les peces musicals de la seva preferència.
I un apunt addicional fet sense malícia. Entre els enquestats evidentment que hi havia l’actual Conseller de Cultura i alguns polítics que es defineixen com a catalanistes i independentistes.
Aquesta és, doncs, la situació. I que no diguin que els sardanistes ens queixem per vici. El que els sardanistes lamentem es que el nostre patrimoni musical sigui menyspreat per tots aquells que haurien de ser els primers de conèixer-lo i de propagar-lo.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
El passat dilluns 20 d’octubre, com acostumo a fer cada any, vaig anar a Banyoles per assistir al Concert de la Festa de la Música per a Cobla. En arribar-hi em va sorprendre un fet inhabitual en aquest tipus d’actes amb la cobla com a principal protagonista: la presència dels mitjans de comunicació representats per un nombrós grup de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes. Immediatament vaig pensar que devien esperar algun peix gros de la política, i així va ser. Pocs minuts després arribava el senyor Artur Mas que venia expressament a presenciar el concert. Només baixar del cotxe ja es va veure envoltat de càmeres, micròfons de ràdio i assetjat a preguntes. Unes preguntes evidentment que no tenien res a veure amb l’objecte de la seva visita a Banyoles, però que els periodistes tenien l’encàrrec de formular. És a dir, tot allò de la sociovergència, la casa gran del catalanisme, les relacions amb Unió Democràtica, etc. Un cop formulades les preguntes, els mitjans de comunicació van plegar veles, van desaparèixer perquè el que venia després es veu que ja no interessava. Ho vaig constatar repassant la premsa de l’endemà. L’Avui ni en parlava i pel que fa a El Punt, en la seva edició de Barcelona, sí que ho esmentava. La crònica deia que Artur Mas havia fet aquelles declaracions en la seva visita a Banyoles, sense esmentar què hi havia anat a fer. Estic segur que si hi hagués anat per assistir a un concert de rock, a una fira de bestiar, o a un partit de futbol, els periodistes ho haguessin esmentat. Però per assistir a un concert de sardanes i música de cobla, no valia la pena, devien pensar que això no interessava ningú...
Es clar que, posats en la pell dels periodistes, també pot ser que els desorientés el fet que un personatge com el senyor Mas assistís a un acte d’aquest tipus tenint en compte els gustos musicals expressats per 31 personatges significatius de la vida política catalana, entre ells el propi senyor Mas, mitjançant una enquesta que el diari Avui va publicar el passat mes d’agost. A cada un d’ells se’ls demanava que citessin 10 peces musicals de la seva preferència. Doncs bé, una vegada més es demostra que ells no estan per sentimentalismes, que són persones multiculturals, universalistes, uns grans coneixedors de la música mundial, excepte, naturalment, de la nostra. I dic això d’acord amb les estadístiques d’aquesta enquesta. Si multipliquem els 31 enquestats per les 10 cançons de preferència ens dóna un total de 310 peces musicals. D’aquestes 310 només 84, o sigui només un 27 % eren música generalista catalana i la resta, el 73 % música estrangera. I, el que és més fort, d’aquest 27 % de música catalana, o sigui d’entre les 84 referències, només, repeteixo, només una, era una sardana. Aquesta singularitat, aquest “rara avis” que se situa fóra dels gustos imperants de la nostra classe política, té el nom d’Anna Simó, ex-consellera de Benestar i Família i que va citar la sardana Remembrança de Joaquim Serra com a una de les peces musicals de la seva preferència.
I un apunt addicional fet sense malícia. Entre els enquestats evidentment que hi havia l’actual Conseller de Cultura i alguns polítics que es defineixen com a catalanistes i independentistes.
Aquesta és, doncs, la situació. I que no diguin que els sardanistes ens queixem per vici. El que els sardanistes lamentem es que el nostre patrimoni musical sigui menyspreat per tots aquells que haurien de ser els primers de conèixer-lo i de propagar-lo.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
