dilluns, 4 de març del 2013

Apunts d’Història. Emissió 2-03-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui la segona part de Llevantina una composició de 1922

En l’anterior programa ja vàrem fer referència a la gran popularitat, i també a alguna polèmica, que aquesta sardana va protagonitzar. Una altra de ben sonada es va organitzar quan el 1953, en una celebració amenitzada per una orquestra, es va interpretar la sardana Llevantina en versió cantada a ritme de fox. Considerant que això era una falta de respecte el públic va protestar i van deixar de ballar. En demanar explicacions a l’orquestra, aquesta es va justificar dient que es tractava d’un arranjament autoritzat pel mestre Vicenç Bou, cosa que encara va molestar més als assistents. Es va publicar una carta oberta dirigida al mestre Bou perquè confirmés si va autoritzar la interpretació de Llevantina a ritme de ballable. En una nota de resposta signada per Bou, Ribera i Serracant aquests manifestaven que l’arranjament  devia procedir de l’edició d’un disc fet a l’Habana per l’orquestra Los Chavales de Espanya sense prèvia autorització dels autors que se’n van assabentar quan els primers discos van arribar a Espanya i ho van haver d’acceptar com un fet consumat.
Aquesta polèmica sobre la versió fox de la Llevantina també havia aparegut a les pàgines del setmanari Destino el novembre de 1953. Com que Bou tenia registrada la sardana als Estats Units i que la versió difosa era cantada, Joan Serracant va començar a indagar per reclamar els corresponents drets d’autor. Sembla ser que Bou havia demanat a Xavier Cugat que promocionés amb la seva orquestra la sardana Llevantina (per això l’havia registrada internacionalment) i que Cugat havia “suggerit” a l’orquestra Los Chavales de Espanya aquesta versió a ritme de fox. Sense que es pugui confirmar aquest fet el cert és que el primer enregistrament de Levantina  en versió de cançó a ritme de fox i amb l’adaptació d’una particular lletra en castellà, interpretada pel cantant melòdic Luís Tamayo, va ser editada a Cuba el 1950, concretament per l’Editora PANART de l’Habana i enregistrada per l’orquestra Los Chavales de Espanya nom que havia adoptat a Amèrica  l’antiga orquestra Gran Casino, fundada a Barcelona l’any 1941.
Com comentàvem al programa anterior sobre aquesta versió fox de la Llevantina, molt significatives de l’èxit van ser les liquidacions que finalment van aconseguir cobrar per la versió de Los Chavales de Espanya a través de l’Editora PANART de l’Habana i de PAN-MEXICO a Mèxic. Per les més de 2.000 còpies venudes a Cuba els van liquidar 281 pessetes i per les més de 4.000 de Mèxic 464 pessetes.
Una altra polèmica entre Serracant i Ribera es va produir quan Ribera va escriure amb el títol La Llevantina una comèdia en tres actes que va ser estrenada a Sabadell al teatre de la Societat Coral Colon la nit del 20 de febrer de 1949 per la companyia Suñé-Torres, sota la direcció de Joan Suñé i l’actriu Isabel Estorch en el paper de Maria Rosa la Llevantina. Abans de la representació es va llegir un comunicat aclarint que l’obra no tenia cap relació amb la sardana del mateix nom. En una de les escenes l’actriu protagonista recitava una poesia que amb el títol Balada de La Llevantina va ser convertida en cançó pel mestre Adolf Cabané i estrenada en un dels entreactes de l’obra per la soprano Anna Maria Pons, acompanyada al piano pel mestre Cabané. Aquesta cançó va ser registrada a la SGAE de Barcelona. També amb el títol Barcarola de la Llevantina hi ha una particel·la per a piano original del mestre sabadellenc Joan Baptista Vives.
L’obra La Llevantina va ser editada per Comercial Tipogràfica de Sabadell el novembre de 1950 i registrada a la SGAE. El dibuix que il·lustra la portava, una noia que representa la Llevantina, és original de Lluïsa Forrellat. Es va fer un tiratge de 700 exemplars que van costar 3.100 pessetes. Es venia per subscripció a 15 pessetes l’exemplar. Hi ha liquidacions de vendes dels anys 1950 i 1951 d’algunes llibreries i d’una llista de 130 subscriptors.
Ramon Ribera va repartir exemplars a diaris, revistes, emissores de ràdio i entitats teatrals. En algun exemplar escrivia a mà la següent anotació: “Obra apropiada per a representar-se en els teatres catòlics.” Això no devia ajudar gaire a la seva representació si ens atenem a algun comentari, com per exemple el que un grup teatral de Molins de Rei li va fer per justificar el fet de no representar-li l’obra i en que li deien “que era massa llisa i sense sotracs”. En altres paraules que hi faltava sang i fetge i pit i cuixa.
Malgrat la petita picabaralla sobre el fet d’aquesta versió teatral sense el previ coneixement de Joan Serracant, la relació entre aquest i Ribera va continuar. Aquest fet és, però, un exemple més de l’èxit de la Llevantina que ambdós amics volien en ocasions capitalitzar pel seu compte. Per la seva part Joan Serracant utilitzava tota la seva influència com a delegat de NO-DO a Barcelona per promocionar la interpretació de Llevantina. En una carta datada el 30 d’agost de 1954 li comunicava a Ribera el projecte de rodar el primer NO-DO en color i on hi hauria unes escenes amb gent ballant la sardana. La música, naturalment, seria la de la Llevantina.
En una altra carta li deia: “En quant a Llevantina ja haurà vist que continua rajant. Ahir m’entretenia a comptar els discos liquidats i passen dels 11.000. La recaptació bruta total és d’unes 55.000 pessetes des que es va estrenar, de les quals vostè i jo n’hem percebut unes 14.000 i en Bou 28.000”.
En la correspondència creuada entre Serracant i Ribera al llarg de l’any 1956 hi apareix sovint la proposta de Serracant d’escriure una comèdia musical sobre el tema de la Llevantina malgrat l’existència de l’obra ja escrita individualment per Ribera i estrenada a Sabadell el 1949. També li comunica que segons rumors Xavier Cugat havia fet un disc incloent-hi la Llevantina i que tractarà de confirmar-ho. Fins a finals de 1956 Serracant i Ribera es van intercanviar diversos projectes sobre el tema Llevantina però cap d’ells es va arribar a fer.
Resumint, doncs, al llarg d’aquests dos programes dedicats a la Llevantina hem fet un repàs a l’èxit indiscutible d’aquesta, encara avui popular sardana de Vicenç Bou, i a la seva relació sabadellenca, a través de la lletra de Serracant i Ribera, de la seva adaptació a ritme de fox i com a argument teatral que va inspirar i que, en el seu moment, va aconseguir força popularitat.