Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Catalanitat una composició de 1911
Aquest mateix any 1911 Bou estrena les sardanes Mirant al mar, Nit d’estiu, Sospirs d’amor, Dianeta, Tossa, flor de mar, basada en un poema del seu amic Manuel Vilà, considerada l’única obra que compon al llarg de la seva vida a partir d’un poema escrit prèviament, i Catalanitat.
El músic i instrumentista de tible de la cobla Jovenívola de Sabadell, Oriol Oller, en un article publicat al butlletí de l’Aplec de Palamós 2012, comenta:
“S’ha dit i escrit molt sobre la senzillesa de les sardanes de Vicenç Bou. Però permeteu-me dir que, sovint, les seves composicions són menys fàcils, menys simples del que semblen. És cert que la senzillesa estructural, rítmica i melòdica fa que algunes de les seves peces siguin interpretades fins i tot a nivell d’escola. Però també és cert que les seves sardanes, si es volen tocar (i ballar) bé, plantegen certes dificultats rítmiques i d’afinació que, si no es tenen en compte, la cosa no rutlla. Bou va ser un dels compositors més populars de la seva època, juntament amb l’avi Xaxu, sobretot per les qualitats de les seves melodies. En aquesta línia, crec que moltes de les composicions de Vicenç Bou atrapen perquè va tenir l’habilitat de crear HIMNES.”
Sobre l’obra sardanista de Vicenç Bou i en particular sobre algunes de les seves sardanes més populars s’ha escrit molt, però sobre la seva vida personal, les seves idees i creences, molt poc. No s’ha escrit, almenys nosaltres no en tenim constància, cap biografia en profunditat sobre el personatge. Només apunts, notes disperses, comentaris, crítiques i elogis, però cap estudi sobre com era, què pensava i quines idees polítiques i socials tenia.
A aquesta sardana del 1911 Bou li posa el títol de Catalanitat. Podem interpretar-ho com una afirmació del seu compromís amb Catalunya? Té alguna relació musical aquesta arrancada airosa dels curts que semblen l’inici d’una marxa triomfal amb els seus sentiments polítics? No podem deixar de banda que Catalunya es trobava immersa en un procés iniciat el 1906 amb la fundació de Solidaritat Catalana que culminaria el 1914 amb la creació de la Mancomunitat Catalana presidida per Prat de la Riba.
Un altre factor a tenir en compte és que Bou amb Els Montgrins actuaven per tot Catalunya i podien polsar el ritme convuls d’una societat diversa però majoritàriament arrelada al país, d’una catalanitat inqüestionable al marge de les idees polítiques de cada u. Una societat que patia l’estrall de la Setmana Tràgica el 1909 però que també gaudia d’una literatura, d’un teatre i d’una música amb referents com Maragall, Guimerà, Morera i tants d’altres.
Per això creiem que Bou no va posar aquest significatiu títol a una de les seves sardanes d’una manera casual o per complaure o a petició d’algú, sinó com una afirmació del seu compromís amb el país, a la seva llengua i cultura, a les seves tradicions, entre elles naturalment la música i la dansa de la sardana, com a mostra inequívoca d’aquesta catalanitat que ell sentia com a pròpia.
Nosaltres així ho volem creure i en uns moments històrics com els que estem vivint també volem refermar la nostra catalanitat escoltant aquesta sardana.
