Bon dia.
Ben retrobats, i benvinguts als qui per primera vegada s’incorporin a la nostra audiència, a aquest primer programa de la cinquena temporada de l’Esperit de Festa que iniciem, com sempre, amb tota la nostra il·lusió i la ferma voluntat de merèixer l’atenció que, setmana a setmana, ens dispensen. Com ja vàrem fer els estius anteriors, des del nostre darrer programa a finals de juliol hem estat en contacte amb tots vostès amb l’emissió d’una sèrie especial que amb el títol de SardaEstiu els ha permès gaudir d’una extensa selecció de sardanes, havaneres, músiques i cançons d’estiu i de festa major que s’han anat emetent en les franges horàries del matí alternant els horaris de 9 a 10 o de 10 a 11 en funció de les necessitats de programació. Demanem disculpes si això ha produït ha algun dels nostres habituals seguidors alguna confusió.
Avui, en aquest primer programa de la cinquena temporada, recuperem l’esquema habitual amb petites variants i el propòsit d’introduir, com cada temporada, algun nou espai que anirem definint properament. Amb l’equip del programa, el Jordi Saura, la Cristina Colomé i el Joan Farrús, i amb el suport incondicional de la direcció de Ràdio Sabadell, ens esforçarem al màxim, utilitzant tots els mitjans que la tècnica avui ens permet, per fer arribar aquests programes molt més enllà del nostre entorn sabadellenc.
Els recordem que ara ja és possible escoltar-nos via Internet i que els programes de dissabte i diumenge queden disponibles al Podcast de Ràdio Sabadell, a partir de la tarda del dilluns següent a la seva emissió, per a poder-los escoltar o baixar-los al seu ordinador quan vulguin.
Aquesta possibilitat d’ampliar la nostra audiència és per nosaltres un motiu de satisfacció però alhora, també, ens suposa un major compromís. Seguirem, doncs, informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme. Oferirem una nova edició de La Sardana de l’Any per tal de que puguin escollir la seva sardana preferida entre les moltes que s’estrenen cada any. Combinarem informació i música sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat. Donarem la nostra opinió amb respecte però, també, amb fermesa i convicció. Farem i acceptarem la crítica. En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció que serà, per a tots nosaltres, el millor premi al nostre esforç.
Gràcies de nou pel seu suport i confiança i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
dijous, 16 d’octubre del 2008
Esperit de Festa 26-07-08
Bon dia.
La Fundació Universal de la Sardana va ser creada l’any 1992 amb l’objectiu primordial de difondre la nostra dansa a tot el món com a vehicle per expressar la pau i la solidaritat entre els pobles. Fidel al seu principi de “la sardana, una dansa per al món” la Fundació Universal de la Sardana va néixer amb ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona i ha estat present a tots el jocs olímpics posteriors: Atlanta 96, Sidney 2000, Atenes 2004 i també estarà present als Jocs Olímpics de Pequin 2008. Actualment la Fundació Universal de la Sardana està presidida pel compositor i director Antoni Ros-Marbà i compta amb la presència de tres sabadellencs: Josep Maria Serracant, com a director general, i Jesús Ventura i jo mateix com a vocals.
El passat dilluns 14 de juliol una representació de la junta vàrem ser rebuts pel president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, per presentar-li els objectius del viatge i detallar-li el programa d’activitats a desenvolupar a la capital xinesa. He de confessar que em va sorprendre desagradablement l’actitud del president que es va limitar a escoltar-nos i a desitjar-nos bon viatge, sense fer cap tipus de referència a la importància del fet ni estimular-nos a prosseguir amb la nostra intenció de presentar al món la sardana i la cobla com un signe d’identitat catalana. Després d’aquesta freda rebuda va baixar al parc per presenciar i escoltar una sardana ballada i interpretada pels dansaires i músics que, des del dia 23, s’han desplaçat a Pequin amb la resta d’expedicionaris, els va saludar i va donar per acabada la recepció.
Tornant a l’objectiu del viatge dir que l’acte principal tindrà lloc demà diumenge a la tarda en un lloc emblemàtic de Pequin, el Parc Di Tan, que traduït vol dir el parc del Temple de la Terra. La Cobla de Cambra de Catalunya estarà formada per Jesús Ventura com a flabiol i director, Salvador Parés i Oriol Oller, tibles; Jordi Molina i Anna Maria Costal, tenores; Roger Santiago i Esteve Molero, trompetes; Isi López, trombó; Ramon Casanovas i Josep Maria Guinart, fiscorns; i Francesc Saladrigues, contrabaix. Pel que fa als 12 balladors es tracta de Marta Masqué, Elena Callén, Marina Barberà, Anna Prats, Neus Calle, Gemma Ayats, Miquel Ramells, Quim Rutllant, Josep Maria Paños, Albert Font, Xavi Romero i Toni Valls.
Primer s’interpretarà una sardana de concert, després presentació i justificació de l’acte a càrrec del director general de la FUS Josep M. Serracant. A continuació una sardana d’exhibició a la que seguirà un taller de sardanes entre els assistents, una nova sardana de concert per acabar amb una sardana de germanor a la que s’espera s’incorporin als dansaires els acompanyants i el públic xinès.
També s’han incorporat a la celebració un conjunt de dansaires xinesos que representaran la Dansa del ventall i la Dansa de Qipao. I si les autoritats ho permeten s’interpretarà l’himne xinès instrumentat per a cobla per Josep M. Serracant.
S’ha procurat la presència dels corresponsals dels mitjans de comunicació catalans a Pequin per tal de que puguin transmetre a Catalunya la crònica de l’acte i així fer possible també el propòsit que mou la Fundació: conscienciar als catalans que tenim una dansa i una música internacional, capaç d’atraure l’atenció de gent de les cultures més diverses. L’expedició tornarà a casa el dia 30 i esperem que sigui amb els objectius proposats aconseguits amb èxit.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
La Fundació Universal de la Sardana va ser creada l’any 1992 amb l’objectiu primordial de difondre la nostra dansa a tot el món com a vehicle per expressar la pau i la solidaritat entre els pobles. Fidel al seu principi de “la sardana, una dansa per al món” la Fundació Universal de la Sardana va néixer amb ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona i ha estat present a tots el jocs olímpics posteriors: Atlanta 96, Sidney 2000, Atenes 2004 i també estarà present als Jocs Olímpics de Pequin 2008. Actualment la Fundació Universal de la Sardana està presidida pel compositor i director Antoni Ros-Marbà i compta amb la presència de tres sabadellencs: Josep Maria Serracant, com a director general, i Jesús Ventura i jo mateix com a vocals.
El passat dilluns 14 de juliol una representació de la junta vàrem ser rebuts pel president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, per presentar-li els objectius del viatge i detallar-li el programa d’activitats a desenvolupar a la capital xinesa. He de confessar que em va sorprendre desagradablement l’actitud del president que es va limitar a escoltar-nos i a desitjar-nos bon viatge, sense fer cap tipus de referència a la importància del fet ni estimular-nos a prosseguir amb la nostra intenció de presentar al món la sardana i la cobla com un signe d’identitat catalana. Després d’aquesta freda rebuda va baixar al parc per presenciar i escoltar una sardana ballada i interpretada pels dansaires i músics que, des del dia 23, s’han desplaçat a Pequin amb la resta d’expedicionaris, els va saludar i va donar per acabada la recepció.
Tornant a l’objectiu del viatge dir que l’acte principal tindrà lloc demà diumenge a la tarda en un lloc emblemàtic de Pequin, el Parc Di Tan, que traduït vol dir el parc del Temple de la Terra. La Cobla de Cambra de Catalunya estarà formada per Jesús Ventura com a flabiol i director, Salvador Parés i Oriol Oller, tibles; Jordi Molina i Anna Maria Costal, tenores; Roger Santiago i Esteve Molero, trompetes; Isi López, trombó; Ramon Casanovas i Josep Maria Guinart, fiscorns; i Francesc Saladrigues, contrabaix. Pel que fa als 12 balladors es tracta de Marta Masqué, Elena Callén, Marina Barberà, Anna Prats, Neus Calle, Gemma Ayats, Miquel Ramells, Quim Rutllant, Josep Maria Paños, Albert Font, Xavi Romero i Toni Valls.
Primer s’interpretarà una sardana de concert, després presentació i justificació de l’acte a càrrec del director general de la FUS Josep M. Serracant. A continuació una sardana d’exhibició a la que seguirà un taller de sardanes entre els assistents, una nova sardana de concert per acabar amb una sardana de germanor a la que s’espera s’incorporin als dansaires els acompanyants i el públic xinès.
També s’han incorporat a la celebració un conjunt de dansaires xinesos que representaran la Dansa del ventall i la Dansa de Qipao. I si les autoritats ho permeten s’interpretarà l’himne xinès instrumentat per a cobla per Josep M. Serracant.
S’ha procurat la presència dels corresponsals dels mitjans de comunicació catalans a Pequin per tal de que puguin transmetre a Catalunya la crònica de l’acte i així fer possible també el propòsit que mou la Fundació: conscienciar als catalans que tenim una dansa i una música internacional, capaç d’atraure l’atenció de gent de les cultures més diverses. L’expedició tornarà a casa el dia 30 i esperem que sigui amb els objectius proposats aconseguits amb èxit.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 19-07-08
Bon dia.
Ja m’he referit alguna vegada a la qualitat i interès dels continguts de la Revista Musical Catalana i de la seva bona predisposició per a informar sobre la sardana i la música per a cobla, amb els habituals comentaris signats per Josep Pasqual i altres col·laboradors. Però el darrer número publicat, corresponent als mesos de juliol i agost, mereix un comentari especial tota vegada que el consell de direcció de la revista, amb l’amic Jaume Comellas al davant, ha fet possible la publicació de dos extraordinaris articles que fan referència a la personalitat i a l’obra de dos grans referents de la nostra música: Pep Ventura i Juli Garreta. Dos articles escrits amb un gran rigor històric i que ens aporten noves dades que trenquen determinats tòpics establers alhora de referir-nos al context històric dels personatges i al procés creatiu de la seva obra.
En l’article que porta per títol Juli Garreta. Feréstec i autodidacte? els seus autors, Joan Gay, musicòleg llicenciat per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor de música a l’IES de La Bisbal d’Empordà i professor d’història de la música al Conservatori de Girona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i Joaquim Rabaseda, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de percepció auditiva, història de la música i de la música per a les arts visuals a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i cito aquests currículums per demostrar que no es tracta dels noms habituals que escrivim sobre aquests temes, fan referència a la qualitat de l’obra de Juli Garreta en el seu context global per desmuntar el tòpic més reiterat d’atribuir-li una formació musical elemental autodidacta i complementària al seu ofici de rellotger. La informació documentada pels autors demostra que l’ofici de rellotger era pura anècdota i que la seva formació va ser molt més que senzilla i autodidacte. Cal agrair als autors de l’article aquesta aportació que situa l’obra de Garreta en el context que li correspon, o sigui a l’aparador dels grans creadors de la música catalana, i que en podrem tenir una prova determinant el proper 22 d’agost amb l’audició de la seva gran obra Impressions simfòniques que tancarà el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
L’altre article que inclou la Revista Musical Catalana i que ocupa el tema central de l’edició sota l’enunciat El reremón històric de la sardana. Una aproximació a la realitat objectiva de la nostra dansa està signat per Anna Costal, musicòloga i tenorista de la Cobla Vila d’Olesa, i porta per títol Les sardanes proscrites de Pep Ventura. Es tracta d’una informació elaborada per l’autora a partir del seu treball d’investigació titulat Pep Ventura: moda, sàtira i revolució. Anàlisi musical, política i social de les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela (1864-1875). Comentar aquest article de 4 pàgines, rigorosament documentat, mereix molt més temps que el destinat a aquest comentari setmanal. Com a resum, reprodueixo la introducció a l’article que diu: “La sardana llarga empordanesa de mitjan segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica, ni moral... De bon començament, la sardana llarga va néixer com un ball de moda més –al costat dels valsos, les polques i els rigodons-, i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i l’aristocràcia.” En aquest article, Anna Costal ens ofereix un interessant i documentat recorregut per les primeres sardanes de Pep Ventura basades amb temes de les òperes i sarsueles llavors de rabiosa actualitat i exposa com, per als republicans federals d’aquella època, la sardana llarga va significar el ball de moda de la nova societat contemporània, sense privilegis ni distincions de classe, front del conservadorisme alienador del carlisme i de l’església. La personalitat de Pep Ventura i la seva formació musical són descrites per l’autora de l’estudi aportant una sèrie irrefutable d’arguments que desmunten determinats tòpics que sobre la seva obra i la seva persona ens han servit de punt de partida a molts dels qui ens hi hem anat referint i que, a partir d’ara, disposem d’una nova visió que ens el fa, encara, molt més transcendent.
Aquests articles són, també, una lliçó per a tots aquells que, des de la ignorància i la manca d’autoestima, consideren la nostra música i els nostres compositors més emblemàtics com a simples representants d’un folklore vulgar i sense cap interès.
Gràcies, doncs, als autors d’aquests magnífics treballs Joan Gay, Joaquim Rabaseda i Anna Costal, per haver dedicat part del seu temps a l’obra de dos compositors emblemàtics de la música catalana i gràcies als responsables de la Revista Musical Catalana per haver-los publicat i fer així possible que ara puguem parlar de Juli Garreta i de Pep Ventura amb més propietat i coneixements.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Ja m’he referit alguna vegada a la qualitat i interès dels continguts de la Revista Musical Catalana i de la seva bona predisposició per a informar sobre la sardana i la música per a cobla, amb els habituals comentaris signats per Josep Pasqual i altres col·laboradors. Però el darrer número publicat, corresponent als mesos de juliol i agost, mereix un comentari especial tota vegada que el consell de direcció de la revista, amb l’amic Jaume Comellas al davant, ha fet possible la publicació de dos extraordinaris articles que fan referència a la personalitat i a l’obra de dos grans referents de la nostra música: Pep Ventura i Juli Garreta. Dos articles escrits amb un gran rigor històric i que ens aporten noves dades que trenquen determinats tòpics establers alhora de referir-nos al context històric dels personatges i al procés creatiu de la seva obra.
En l’article que porta per títol Juli Garreta. Feréstec i autodidacte? els seus autors, Joan Gay, musicòleg llicenciat per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor de música a l’IES de La Bisbal d’Empordà i professor d’història de la música al Conservatori de Girona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i Joaquim Rabaseda, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de percepció auditiva, història de la música i de la música per a les arts visuals a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i cito aquests currículums per demostrar que no es tracta dels noms habituals que escrivim sobre aquests temes, fan referència a la qualitat de l’obra de Juli Garreta en el seu context global per desmuntar el tòpic més reiterat d’atribuir-li una formació musical elemental autodidacta i complementària al seu ofici de rellotger. La informació documentada pels autors demostra que l’ofici de rellotger era pura anècdota i que la seva formació va ser molt més que senzilla i autodidacte. Cal agrair als autors de l’article aquesta aportació que situa l’obra de Garreta en el context que li correspon, o sigui a l’aparador dels grans creadors de la música catalana, i que en podrem tenir una prova determinant el proper 22 d’agost amb l’audició de la seva gran obra Impressions simfòniques que tancarà el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
L’altre article que inclou la Revista Musical Catalana i que ocupa el tema central de l’edició sota l’enunciat El reremón històric de la sardana. Una aproximació a la realitat objectiva de la nostra dansa està signat per Anna Costal, musicòloga i tenorista de la Cobla Vila d’Olesa, i porta per títol Les sardanes proscrites de Pep Ventura. Es tracta d’una informació elaborada per l’autora a partir del seu treball d’investigació titulat Pep Ventura: moda, sàtira i revolució. Anàlisi musical, política i social de les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela (1864-1875). Comentar aquest article de 4 pàgines, rigorosament documentat, mereix molt més temps que el destinat a aquest comentari setmanal. Com a resum, reprodueixo la introducció a l’article que diu: “La sardana llarga empordanesa de mitjan segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica, ni moral... De bon començament, la sardana llarga va néixer com un ball de moda més –al costat dels valsos, les polques i els rigodons-, i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i l’aristocràcia.” En aquest article, Anna Costal ens ofereix un interessant i documentat recorregut per les primeres sardanes de Pep Ventura basades amb temes de les òperes i sarsueles llavors de rabiosa actualitat i exposa com, per als republicans federals d’aquella època, la sardana llarga va significar el ball de moda de la nova societat contemporània, sense privilegis ni distincions de classe, front del conservadorisme alienador del carlisme i de l’església. La personalitat de Pep Ventura i la seva formació musical són descrites per l’autora de l’estudi aportant una sèrie irrefutable d’arguments que desmunten determinats tòpics que sobre la seva obra i la seva persona ens han servit de punt de partida a molts dels qui ens hi hem anat referint i que, a partir d’ara, disposem d’una nova visió que ens el fa, encara, molt més transcendent.
Aquests articles són, també, una lliçó per a tots aquells que, des de la ignorància i la manca d’autoestima, consideren la nostra música i els nostres compositors més emblemàtics com a simples representants d’un folklore vulgar i sense cap interès.
Gràcies, doncs, als autors d’aquests magnífics treballs Joan Gay, Joaquim Rabaseda i Anna Costal, per haver dedicat part del seu temps a l’obra de dos compositors emblemàtics de la música catalana i gràcies als responsables de la Revista Musical Catalana per haver-los publicat i fer així possible que ara puguem parlar de Juli Garreta i de Pep Ventura amb més propietat i coneixements.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 12-07-08
Bon dia.
La intensa activitat sardanista del passat cap de setmana tenia, pel meu interès, dos punts de referència: el concert dedicat al Centenari de Manuel Saderra i Puigferrer, el divendres a Banyoles, i el II Aplec Comarcal d’Osona al Castell de Montesquiu, el diumenge.
Així que divendres vaig anar a Banyoles, per assistir a un gran concert organitzat amb un gran suport logístic i audiovisual com ens tenen acostumats la gent del Foment de la Sardana de Banyoles que compten, en les grans ocasions, amb la col·laboració del sabadellenc Jaume Nonell. Un concert titulat Un tomb per la vida d’en Manel i que volia ser, i va ser, el gran acte d’homenatge al recordat i admirat mestre i que se celebrava precisament el dia que s’acomplien 100 anys justos del seu naixement, el 4 de juliol de 1908. A la primera part, La Principal de la Bisbal va interpretar una sardana de Josep Saderra i sis del mestre Puigferrer, una d’elles cantada per Gemma Coma, una altra ballada per la Colla Banyoles i dues coreografiades per l’Esbart Fontcoberta.
La Polifònica de Puig-reig va iniciar la segona part amb uns temes de l’òpera Nabucco, de Verdi, i tres temes de gospel, per seguir amb una sardana de Saderra i dues de Puigferrer. Després, la Bisbal i la Polifònica van interpretar conjuntament obres de Martirià Font, Francesc Cassú i Joan Lluís Moraleda. Un miler de persones, pagant 20 euros l’entrada, van assistir a aquest magnífic concert que es va allargar gairebé tres hores i que possiblement, tant per la durada com pel la motivació dels assistents, podia haver obviat els temes d’òpera i de gospel. Amb tot, cal felicitar la gent de Banyoles per la seva capacitat d’organització i mobilització, demostrant, una vegada més, el seu reconegut prestigi.
El segon esdeveniment que em referia al principi el vaig viure als magnífics paratges del Castell de Montesquiu bellament conservat per la Diputació de Barcelona. Espai de pas entre muntanya i plana, amb boscos de roure i pi roig, els seus referents històrics es remunten a l’edat mitjana, època de la qual data el castell de Montesquiu, un gran casal fortificat amb orígens en el segle X, que avui ha estat adaptat com a equipament cultural i de convencions. En una de les seves sales, organitzada per la Federació Sardanista de Catalunya s’hi va celebrar una trobada d’entitats federades dedicades a la promoció i l’ensenyament de la sardana en l’àmbit juvenil, infantil i adult, amb l’aportació de noves metodologies per actualitzar la dinàmica de l’ensenyament. Es va distribuir un material didàctic molt ben preparat per la professora Maria Àguila i es va presentar un CD que, lamentablement, tot i reconeixent la feina del seu autor, té mancances importants, especialment en els apartats històrics i documentals com, per exemple, no citar el llibre Compàs o el DVD Trencats i seguits dues eines didàctiques considerades de referència obligada.
També, en una altra sala, vaig assistir a la reunió informativa sobre la nova temporada de La Sardana de l’Any, que s’iniciarà el cap de setmana del 13 i 14 de setembre i que Ràdio Sabadell seguirà emetent a través dels nostres programes Esperit de Festa i Sardanes. Una nova temporada amb algunes modificacions que ja comunicarem oportunament als nostres oients.
Després, el dinar de germanor, servit sota els majestuosos roures i pins, amb les taules guarnides i els cambrers uniformats com si es tractés d’un luxós restaurant, compartint àpat i conversa amb amics i amigues fins l’arribada de les cobles Ciutat de Girona, Sabadell i La Blanes que van ser les encarregades de posar música a aquesta segona edició de l’Aplec Comarcal d’Osona.
Com poden comprovar, un cap de setmana intens i variat. Gran concert, debat i propostes de futur, bona música, convivència enmig la natura, aplec i la satisfacció d’haver assistit a un seguit d’actes que refermen l’autoestima i demostren que la sardana té, avui, moltes coses a dir. El que cal és saber-nos fer escoltar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
La intensa activitat sardanista del passat cap de setmana tenia, pel meu interès, dos punts de referència: el concert dedicat al Centenari de Manuel Saderra i Puigferrer, el divendres a Banyoles, i el II Aplec Comarcal d’Osona al Castell de Montesquiu, el diumenge.
Així que divendres vaig anar a Banyoles, per assistir a un gran concert organitzat amb un gran suport logístic i audiovisual com ens tenen acostumats la gent del Foment de la Sardana de Banyoles que compten, en les grans ocasions, amb la col·laboració del sabadellenc Jaume Nonell. Un concert titulat Un tomb per la vida d’en Manel i que volia ser, i va ser, el gran acte d’homenatge al recordat i admirat mestre i que se celebrava precisament el dia que s’acomplien 100 anys justos del seu naixement, el 4 de juliol de 1908. A la primera part, La Principal de la Bisbal va interpretar una sardana de Josep Saderra i sis del mestre Puigferrer, una d’elles cantada per Gemma Coma, una altra ballada per la Colla Banyoles i dues coreografiades per l’Esbart Fontcoberta.
La Polifònica de Puig-reig va iniciar la segona part amb uns temes de l’òpera Nabucco, de Verdi, i tres temes de gospel, per seguir amb una sardana de Saderra i dues de Puigferrer. Després, la Bisbal i la Polifònica van interpretar conjuntament obres de Martirià Font, Francesc Cassú i Joan Lluís Moraleda. Un miler de persones, pagant 20 euros l’entrada, van assistir a aquest magnífic concert que es va allargar gairebé tres hores i que possiblement, tant per la durada com pel la motivació dels assistents, podia haver obviat els temes d’òpera i de gospel. Amb tot, cal felicitar la gent de Banyoles per la seva capacitat d’organització i mobilització, demostrant, una vegada més, el seu reconegut prestigi.
El segon esdeveniment que em referia al principi el vaig viure als magnífics paratges del Castell de Montesquiu bellament conservat per la Diputació de Barcelona. Espai de pas entre muntanya i plana, amb boscos de roure i pi roig, els seus referents històrics es remunten a l’edat mitjana, època de la qual data el castell de Montesquiu, un gran casal fortificat amb orígens en el segle X, que avui ha estat adaptat com a equipament cultural i de convencions. En una de les seves sales, organitzada per la Federació Sardanista de Catalunya s’hi va celebrar una trobada d’entitats federades dedicades a la promoció i l’ensenyament de la sardana en l’àmbit juvenil, infantil i adult, amb l’aportació de noves metodologies per actualitzar la dinàmica de l’ensenyament. Es va distribuir un material didàctic molt ben preparat per la professora Maria Àguila i es va presentar un CD que, lamentablement, tot i reconeixent la feina del seu autor, té mancances importants, especialment en els apartats històrics i documentals com, per exemple, no citar el llibre Compàs o el DVD Trencats i seguits dues eines didàctiques considerades de referència obligada.
També, en una altra sala, vaig assistir a la reunió informativa sobre la nova temporada de La Sardana de l’Any, que s’iniciarà el cap de setmana del 13 i 14 de setembre i que Ràdio Sabadell seguirà emetent a través dels nostres programes Esperit de Festa i Sardanes. Una nova temporada amb algunes modificacions que ja comunicarem oportunament als nostres oients.
Després, el dinar de germanor, servit sota els majestuosos roures i pins, amb les taules guarnides i els cambrers uniformats com si es tractés d’un luxós restaurant, compartint àpat i conversa amb amics i amigues fins l’arribada de les cobles Ciutat de Girona, Sabadell i La Blanes que van ser les encarregades de posar música a aquesta segona edició de l’Aplec Comarcal d’Osona.
Com poden comprovar, un cap de setmana intens i variat. Gran concert, debat i propostes de futur, bona música, convivència enmig la natura, aplec i la satisfacció d’haver assistit a un seguit d’actes que refermen l’autoestima i demostren que la sardana té, avui, moltes coses a dir. El que cal és saber-nos fer escoltar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 05-07-08
Bon dia.
La setmana passada era gairebé obligat que em referís a la celebració de l’Aplec de la Sardana de Sabadell i al fet que la seva edició número 46 coincidís amb el 50 aniversari d’aquest aplec sota l’organització de Sabadell Sardanista.
Els comentava la importància d’aquest fet i la singularitat emocional que representava per un grup d’amics que ja formàvem part de l’organització l’any 1958 i que, sortosament, la majoria ens vàrem retrobar una vegada més col·laborant en aquesta darrera edició. Tots els nostres oients que varen poder assistir-hi ja van comprovar l’emotivitat de la celebració. Als que no van poder venir només que sàpiguen que el conjunt de la jornada va incloure, a més, un seguit de fets significatius que palesen el perquè activitats com aquestes es mantenen vives malgrat les dificultats i la indiferència de la majoria de la societat catalana.
El reconeixement als primers organitzadors, l’acte d’homenatge a Salvador Saumoy per la seva dedicació a la Cobla Jovenívola, les estrenes, el concurs de colles improvisades, el concert, les bones interpretacions de les cobles i dels seus solistes, la puntual informació de tot el que s’esdevenia, el magnífic aspecte del Bosc de la Font de Can Rull, amb l’acollidora ombra que ens protegia d’una climatologia idònia per a la celebració d’un acte a l’aire lliure, el dinar de germanor que va reunir 230 comensals que van gaudir d’un menú amb un preu assequible i d’una qualitat que a molts restaurants voldríem trobar, tot plegat emmarcat en una jornada que va reunir, en l’hora més propícia de la tarda, unes 500 persones, algunes vingudes de diferents llocs de la geografia catalana.
Podríem dir, per tant, que la jornada va ser tot un èxit. M’agradaria, però, fer una reflexió sobre alguns aspectes que possiblement s’escapen a la pròpia organització. Si bé l’assistència en conjunt es pot qualificar d’acceptable, donada la data, darrer cap de setmana de juny que moltes famílies aprofiten per fer el canvi a la segona residència, la coincidència d’altres actes a la ciutat i d’un esdeveniment esportiu que no val la pena aquí esmentar, la representació política a l’aplec va ser molt escassa i amb absències significatives que probablement no s’haguessin produït de tractar-se d’algun altre tipus de manifestació considerada més multicultural, per allò de demostrar el seu progressisme i de voler quedar bé, un quedar bé que, amb els sardanistes, se’ls en fot. També, llevat honroses excepcions, vaig trobar a faltar la presència de persones significatives de les institucions econòmiques, culturals i socials de la ciutat, que acostumen a deixar-se veure en determinats actes però que a un aplec de sardanes no li deuen considerar cap tipus d’importància.
No voldria acabar aquest comentari donant la impressió d’un cert desànim i ganes de plegar veles. Al contrari, faig aquestes observacions per demostrar que malgrat la indiferència de molts, totes les manifestacions vives es mantenen gràcies a la fidelitat i a la no renúncia de minories que tenen clar d’on vénen i on volen anar. I els sardanistes això ho tenim molt clar, tant els que hi érem fa 50 anys, els que hi som ara i els que, estic segur, s’aniran incorporant.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
La setmana passada era gairebé obligat que em referís a la celebració de l’Aplec de la Sardana de Sabadell i al fet que la seva edició número 46 coincidís amb el 50 aniversari d’aquest aplec sota l’organització de Sabadell Sardanista.
Els comentava la importància d’aquest fet i la singularitat emocional que representava per un grup d’amics que ja formàvem part de l’organització l’any 1958 i que, sortosament, la majoria ens vàrem retrobar una vegada més col·laborant en aquesta darrera edició. Tots els nostres oients que varen poder assistir-hi ja van comprovar l’emotivitat de la celebració. Als que no van poder venir només que sàpiguen que el conjunt de la jornada va incloure, a més, un seguit de fets significatius que palesen el perquè activitats com aquestes es mantenen vives malgrat les dificultats i la indiferència de la majoria de la societat catalana.
El reconeixement als primers organitzadors, l’acte d’homenatge a Salvador Saumoy per la seva dedicació a la Cobla Jovenívola, les estrenes, el concurs de colles improvisades, el concert, les bones interpretacions de les cobles i dels seus solistes, la puntual informació de tot el que s’esdevenia, el magnífic aspecte del Bosc de la Font de Can Rull, amb l’acollidora ombra que ens protegia d’una climatologia idònia per a la celebració d’un acte a l’aire lliure, el dinar de germanor que va reunir 230 comensals que van gaudir d’un menú amb un preu assequible i d’una qualitat que a molts restaurants voldríem trobar, tot plegat emmarcat en una jornada que va reunir, en l’hora més propícia de la tarda, unes 500 persones, algunes vingudes de diferents llocs de la geografia catalana.
Podríem dir, per tant, que la jornada va ser tot un èxit. M’agradaria, però, fer una reflexió sobre alguns aspectes que possiblement s’escapen a la pròpia organització. Si bé l’assistència en conjunt es pot qualificar d’acceptable, donada la data, darrer cap de setmana de juny que moltes famílies aprofiten per fer el canvi a la segona residència, la coincidència d’altres actes a la ciutat i d’un esdeveniment esportiu que no val la pena aquí esmentar, la representació política a l’aplec va ser molt escassa i amb absències significatives que probablement no s’haguessin produït de tractar-se d’algun altre tipus de manifestació considerada més multicultural, per allò de demostrar el seu progressisme i de voler quedar bé, un quedar bé que, amb els sardanistes, se’ls en fot. També, llevat honroses excepcions, vaig trobar a faltar la presència de persones significatives de les institucions econòmiques, culturals i socials de la ciutat, que acostumen a deixar-se veure en determinats actes però que a un aplec de sardanes no li deuen considerar cap tipus d’importància.
No voldria acabar aquest comentari donant la impressió d’un cert desànim i ganes de plegar veles. Al contrari, faig aquestes observacions per demostrar que malgrat la indiferència de molts, totes les manifestacions vives es mantenen gràcies a la fidelitat i a la no renúncia de minories que tenen clar d’on vénen i on volen anar. I els sardanistes això ho tenim molt clar, tant els que hi érem fa 50 anys, els que hi som ara i els que, estic segur, s’aniran incorporant.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 28-06-08
Bon dia.
Com hem anat informant repetidament demà els sabadellencs tenim una cita al Bosc de la Font de Can Rull, una cita amb la nostra cultura protagonitzada per la cobla i la sardana i per tot allò festiu que l’Aplec de la Sardana de Sabadell inclou. Un aplec especial per alguns que demà no podrem evitar una mirada, possiblement emotiva i un xic nostàlgica, al passat. Demà, a primera hora del matí, un grup d’homes, d’amics, acompanyats de les nostres esposes, ens retrobarem per començar les tasques d’organització de l’aplec. Un grup d’homes, d’amics, que demà farà exactament 50 anys que, acompanyats pel que llavors eren les nostres xicotes, fèiem les mateixes tasques d’organització però en un altre indret: a La Salut, lloc escollit per la junta de Sabadell Sardanista per a la celebració del Primer Aplec de la Sardana de Sabadell. Una junta que estava formada, precisament, per aquest mateix grup de sardanistes, d’amics, que l’any 1958 només teníem de mitjana uns 20 anys d’edat. Per tant, una junta molt jove, inimaginable avui dia, amb poca experiència organitzativa però amb una gran capacitat de treball, amb un ferm compromís per l’entitat i la sardana i amb una il·lusió desbordant.
Demà farà 50 anys... i encara hi som. ¿Vol dir això que hi som per què no hi ha relleu? ¿Per què no hi ha ningú més? En el nostre cas no és pas aquest el motiu. Nosaltres, Narcís Mañosa, Josep Albert, Salvador Saumoy, Manuel Torrell, Víctor Tortosa i jo mateix, hi som perquè volem ser-hi. Perquè som fidels a uns principis que s’han mantingut aquests 50 anys i que esperem, si la salut i les circumstàncies de la vida ens ho permeten, continuant-hi sent mentre les nostres forces ens ho permetin. Hi som perquè estimem la sardana, estimem la nostra cultura, estimem Sabadell Sardanista que, com deia Narcís Mañosa diumenge passat, per nosaltres no és una entitat sardanista sinó que és “l’entitat”. Una entitat que quan nosaltres hi vàrem entrar era també molt jove i que s’ha fet gran amb nosaltres. Una entitat a la que hem dedicat, amb més o menys intensitat, amb més o menys encert, però amb el màxim amor i interès, molts anys de la nostra vida.
Demà serà, doncs, per aquest grup d’amics un aplec molt especial. Els rellotges, els calendaris, tenen una mesura del temps igual per a tothom. Però no per a tothom el temps viscut té el mateix valor. Viure i estimar amb plenitud consisteix en anar més enllà, en superar mentalment i emocionalment els límits del temps regulat científicament i en saber compartir aquest temps, és a dir la vida, amb les persones i les coses més estimades. Per a aquest grup d’amics, els 50 anys compartits dins la rotllana de l’amistat, del respecte i de l’estimació sincera, el temps dedicat a la sardana ens ha enriquit emocionalment i demà compartirem aquesta emoció amb tots els amics i amigues, amb tota la gent de Sabadell i de tots els indrets que s’apropin a l’aplec per ballar tots, de manera simbòlica i virtual, la gran sardana de la vida.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Com hem anat informant repetidament demà els sabadellencs tenim una cita al Bosc de la Font de Can Rull, una cita amb la nostra cultura protagonitzada per la cobla i la sardana i per tot allò festiu que l’Aplec de la Sardana de Sabadell inclou. Un aplec especial per alguns que demà no podrem evitar una mirada, possiblement emotiva i un xic nostàlgica, al passat. Demà, a primera hora del matí, un grup d’homes, d’amics, acompanyats de les nostres esposes, ens retrobarem per començar les tasques d’organització de l’aplec. Un grup d’homes, d’amics, que demà farà exactament 50 anys que, acompanyats pel que llavors eren les nostres xicotes, fèiem les mateixes tasques d’organització però en un altre indret: a La Salut, lloc escollit per la junta de Sabadell Sardanista per a la celebració del Primer Aplec de la Sardana de Sabadell. Una junta que estava formada, precisament, per aquest mateix grup de sardanistes, d’amics, que l’any 1958 només teníem de mitjana uns 20 anys d’edat. Per tant, una junta molt jove, inimaginable avui dia, amb poca experiència organitzativa però amb una gran capacitat de treball, amb un ferm compromís per l’entitat i la sardana i amb una il·lusió desbordant.
Demà farà 50 anys... i encara hi som. ¿Vol dir això que hi som per què no hi ha relleu? ¿Per què no hi ha ningú més? En el nostre cas no és pas aquest el motiu. Nosaltres, Narcís Mañosa, Josep Albert, Salvador Saumoy, Manuel Torrell, Víctor Tortosa i jo mateix, hi som perquè volem ser-hi. Perquè som fidels a uns principis que s’han mantingut aquests 50 anys i que esperem, si la salut i les circumstàncies de la vida ens ho permeten, continuant-hi sent mentre les nostres forces ens ho permetin. Hi som perquè estimem la sardana, estimem la nostra cultura, estimem Sabadell Sardanista que, com deia Narcís Mañosa diumenge passat, per nosaltres no és una entitat sardanista sinó que és “l’entitat”. Una entitat que quan nosaltres hi vàrem entrar era també molt jove i que s’ha fet gran amb nosaltres. Una entitat a la que hem dedicat, amb més o menys intensitat, amb més o menys encert, però amb el màxim amor i interès, molts anys de la nostra vida.
Demà serà, doncs, per aquest grup d’amics un aplec molt especial. Els rellotges, els calendaris, tenen una mesura del temps igual per a tothom. Però no per a tothom el temps viscut té el mateix valor. Viure i estimar amb plenitud consisteix en anar més enllà, en superar mentalment i emocionalment els límits del temps regulat científicament i en saber compartir aquest temps, és a dir la vida, amb les persones i les coses més estimades. Per a aquest grup d’amics, els 50 anys compartits dins la rotllana de l’amistat, del respecte i de l’estimació sincera, el temps dedicat a la sardana ens ha enriquit emocionalment i demà compartirem aquesta emoció amb tots els amics i amigues, amb tota la gent de Sabadell i de tots els indrets que s’apropin a l’aplec per ballar tots, de manera simbòlica i virtual, la gran sardana de la vida.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Esperit de Festa 21-06-08
Bon dia.
Organitzat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona i la Comissió del Centenari de Joaquim Serra, es va celebrar dimarts passat a l’Ateneu Barcelonès, de Barcelona, l’acte de cloenda de l’Any Joaquim Serra. Es tractava, com van matisar els organitzadors, d’un acte formal de cloenda dels actes organitzats amb motiu del centenari però no pas el final del magnífic treball impulsat per Músics per la Cobla consistent en la difusió, promoció i enregistrament de l’obra completa de Joaquim Serra.
A l’acte del passat dimarts hi van intervenir la compositora i directora Concepció Ramió, el coreògraf, director d’esbarts i actual president de l’Agrupament d’Esbarts de Catalunya, Jordi Núñez, i el músic i director tècnic de la Banda de Barcelona, Abili Fort. Els tres van glossar l’obra de Joaquim Serra en les seves vessants de música de cobla, simfònica i de dansa. Les seves intervencions van anar acompanyades de breus il·lustracions musicals de les obres més representatives del mestre Serra.
Concepció Ramió, a partir de les notes de la sardana La primera volada estrenada per Joaquim Serra quan només tenia 14 anys, va anar desgranant la seva evolució compositiva sota la influència del seu pare Josep Serra i de Morera, Toldrà i Garreta, pel que fa a les sardanes, que són la base de la seva creació, i de Debussy i Ravel pel que fa a la seva obra pianística. Ramió va acabar la seva intervenció fent una selecció temàtica de les sardanes de Serra classificant-les en diversos grups: líriques, dramàtiques, èpiques, simfòniques, descriptives, infantils i experimentals.
Per la seva part Jordi Núñez, després de reivindicar l’obra i la persona del mestre, recordant les vicissituds polítiques i la repressió franquista que va haver de suportar, es va referir a la relació de Serra amb l’Esbart Verdaguer i al nou CD editat per l’Agrupament d’Esbarts que conté 14 ballets del mestre Joaquim Serra. Va explicar que quan un esbart demanava al mestre Serra un dels seus ballets aquest no es limitava a facilitar-los una còpia sinó que en feia una nova instrumentació. D’aquesta manera existeixen diverses instrumentacions d’una mateixa dansa. Finalment Jordi Núñez va denunciar el poc reconeixement institucional que té la cobla i es va lamentar que l’Ajuntament de Barcelona hagués estat més diligent a concedir el nom d’una plaça a la cineasta madrilenya Pilar Miró que al mestre Joaquim Serra, que finalment li ha estat concedida després d’un laboriós i llarg procés administratiu.
La producció simfònica i cambrística del mestre Serra va ser glossada per Abili Fort que va fer referència a l’entorn musical barceloní quan els Serra s’instal·laren a Barcelona i va destacar especialment les Impressions camperoles i les Variacions per a piano. Va reivindicar la necessitat d’editar un disc de referència de l’obra orquestral de Joaquim Serra i va denunciar que la seva música, i en general la música de compositors catalans, estigui marginada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya que la inclou només en un concert a l’any per justificar-se.
Finalment, Elisenda Climent, per part de l’editorial Clivis, i Jesús Ventura per Músics per la Cobla, van exposar els respectius treballs editorials que s’estan duent a terme per a la difusió de l’obra de Joaquim Serra, tant amb l’edició de partitures com en enregistraments sonors. Clivis, a més, té en curs l’edició de tota l’obra coral del mestre Serra, inicialment escrita per a veus d’homes i que el mestre Manuel Oltra està transcrivint a 4 veus mixtes. Músics per la Cobla, a més dels 4 CD’s que contenen l’integral de sardanes té previst la propera aparició de 2 CD’s amb obra diversa de Joaquim Serra.
Com a punt final d’aquest interessant acte, el pianista Jordi Masó va estrenar una magnífica interpretació lliure a piano del poema simfònic Puigsoliu demostrant, una vegada més, la gran qualitat de la música de Joaquim Serra.
Per acabar, felicitar a la Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, a la Comissió del Centenari de Joaquim Serra, a Músics per la Cobla i a l’editorial Clivis per aquest magnífic treball que els honora i que demostra, una vegada més, el potencial de la nostra música i la gran qualitat dels nostres compositors.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Organitzat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona i la Comissió del Centenari de Joaquim Serra, es va celebrar dimarts passat a l’Ateneu Barcelonès, de Barcelona, l’acte de cloenda de l’Any Joaquim Serra. Es tractava, com van matisar els organitzadors, d’un acte formal de cloenda dels actes organitzats amb motiu del centenari però no pas el final del magnífic treball impulsat per Músics per la Cobla consistent en la difusió, promoció i enregistrament de l’obra completa de Joaquim Serra.
A l’acte del passat dimarts hi van intervenir la compositora i directora Concepció Ramió, el coreògraf, director d’esbarts i actual president de l’Agrupament d’Esbarts de Catalunya, Jordi Núñez, i el músic i director tècnic de la Banda de Barcelona, Abili Fort. Els tres van glossar l’obra de Joaquim Serra en les seves vessants de música de cobla, simfònica i de dansa. Les seves intervencions van anar acompanyades de breus il·lustracions musicals de les obres més representatives del mestre Serra.
Concepció Ramió, a partir de les notes de la sardana La primera volada estrenada per Joaquim Serra quan només tenia 14 anys, va anar desgranant la seva evolució compositiva sota la influència del seu pare Josep Serra i de Morera, Toldrà i Garreta, pel que fa a les sardanes, que són la base de la seva creació, i de Debussy i Ravel pel que fa a la seva obra pianística. Ramió va acabar la seva intervenció fent una selecció temàtica de les sardanes de Serra classificant-les en diversos grups: líriques, dramàtiques, èpiques, simfòniques, descriptives, infantils i experimentals.
Per la seva part Jordi Núñez, després de reivindicar l’obra i la persona del mestre, recordant les vicissituds polítiques i la repressió franquista que va haver de suportar, es va referir a la relació de Serra amb l’Esbart Verdaguer i al nou CD editat per l’Agrupament d’Esbarts que conté 14 ballets del mestre Joaquim Serra. Va explicar que quan un esbart demanava al mestre Serra un dels seus ballets aquest no es limitava a facilitar-los una còpia sinó que en feia una nova instrumentació. D’aquesta manera existeixen diverses instrumentacions d’una mateixa dansa. Finalment Jordi Núñez va denunciar el poc reconeixement institucional que té la cobla i es va lamentar que l’Ajuntament de Barcelona hagués estat més diligent a concedir el nom d’una plaça a la cineasta madrilenya Pilar Miró que al mestre Joaquim Serra, que finalment li ha estat concedida després d’un laboriós i llarg procés administratiu.
La producció simfònica i cambrística del mestre Serra va ser glossada per Abili Fort que va fer referència a l’entorn musical barceloní quan els Serra s’instal·laren a Barcelona i va destacar especialment les Impressions camperoles i les Variacions per a piano. Va reivindicar la necessitat d’editar un disc de referència de l’obra orquestral de Joaquim Serra i va denunciar que la seva música, i en general la música de compositors catalans, estigui marginada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya que la inclou només en un concert a l’any per justificar-se.
Finalment, Elisenda Climent, per part de l’editorial Clivis, i Jesús Ventura per Músics per la Cobla, van exposar els respectius treballs editorials que s’estan duent a terme per a la difusió de l’obra de Joaquim Serra, tant amb l’edició de partitures com en enregistraments sonors. Clivis, a més, té en curs l’edició de tota l’obra coral del mestre Serra, inicialment escrita per a veus d’homes i que el mestre Manuel Oltra està transcrivint a 4 veus mixtes. Músics per la Cobla, a més dels 4 CD’s que contenen l’integral de sardanes té previst la propera aparició de 2 CD’s amb obra diversa de Joaquim Serra.
Com a punt final d’aquest interessant acte, el pianista Jordi Masó va estrenar una magnífica interpretació lliure a piano del poema simfònic Puigsoliu demostrant, una vegada més, la gran qualitat de la música de Joaquim Serra.
Per acabar, felicitar a la Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, a la Comissió del Centenari de Joaquim Serra, a Músics per la Cobla i a l’editorial Clivis per aquest magnífic treball que els honora i que demostra, una vegada més, el potencial de la nostra música i la gran qualitat dels nostres compositors.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
