Esperit de Festa 19-06-10

Sota el títol Hi ha una Catalunya que potser no existeix, l’editorial del número 12 de Tornaveu, associacionisme i cultura, revista digital que edita l’Ens de Comunicació Associativa, fa unes reflexions molt interessants sobre el paper que li correspon, o que li hauria de correspondre, a la Televisió de Catalunya com a referent informatiu d’un país que, cada vegada més, sense renunciar a res, vol ser el mirall d’ell mateix. Constata que lluny de la televisió antropològica que els gestors del centralisme volien ha desenvolupat un model propi amb l’objectiu fonamental explicar què passa al món, situant observadors a les principals metròpolis que generen informació. Així mateix, l’editorial manifesta que la qualitat de la programació de TV3 ha estat internacionalment reconeguda: les produccions dramàtiques, els telenotícies i la majoria de programes informatius han guanyat una multitud de premis i que el senyal de TV3 ha projectat cap a la comunitat internacional alguns dels grans esdeveniments que han succeït a Catalunya i ho ha fet amb una impecable professionalitat tècnica però que, en contrapartida, s’ha fet una televisió escassament identitària, sacrificant expressions culturals que ens són molt pròpies. Aquest posicionament no és nou, fa molts anys que la cultura popular denuncia que se l’ha marginada des del primer moment. Ja es va fer aquesta crítica de la primera etapa de TV3. El Canal 33 va néixer per a ser una plataforma cultural i, inevitablement, és un model paral·lel i complementari. Les associacions culturals continuen reivindicant el reconeixement audiovisual de la seva existència. L’activisme cultural encara es pregunta que s’ha de fer per a sortir a la televisió. Les excepcions de les colles de castellers i el programa Nydia són efectivament excepcions que confirmen la regla. Vivim en un món en què “si no surts a la tele no ets ningú”. Darrerament però alguns fets semblen albirar algun canvi. S’han produït programes sobre alguns dels temes més tradicionals: s’ha explicat el món dels Pastorets com a planter de no poques vocacions teatrals, s’ha promocionat la cançó des de Casal Rock, els telenotícies han entrat en algunes festes tradicionals i fins i tot s’ha produït un remember de La Trinca amb aires de gran producció. Però en contrast, la gent de Ventdelplà viuen entorn d’un bar, quan les càmeres han d’amagar la societat ateneística situada en un dels espais que més fotografien. Es podrien citar altres produccions que també s’obliden de com és en realitat el nostre país. I per això cal preguntar-se: per què és tan difícil escoltar una sardana a les nostres ràdios i televisors? Catalunya té prop d’un miler de corals i més de quatre-cents ateneus que la nostra televisió no ensenya, quan es tracta d’un fenomen insòlit arreu del món, tan insòlit com les societats musicals del País Valencià que sí que apareixen sovint a la seva televisió. Corals i ateneus, el conjunt de l’associacionisme cultural català, que tanta influència ha tingut en la concreció d’un model de societat avançada, són, com apunta l’editorial de Tornaveu com una Catalunya que no existeix. Cal desitjar que la recent transmissió en directe de la Patum de Berga sigui l’inici d’un canvi positiu en el sentit de fer aflorar aquesta Catalunya de la cultura popular i tradicional que, moltes vegades amb el vent en contra, malda per arribar feliçment a port. Al port de casa, és a dir, al de la Televisió de Catalunya.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 23/2010

Brollador de sentiments

Els llavis em fan de comportes
per regular el doll de paraules
que en forma de grans cascades
brollen amb força del meu interior
sempre que necessito expressar
tot allò que sento i desitjo per tu.

Poetes a la xarxa

Diversos autors

Poemes&blogs. Poetes a la xarxa 2010

Han passat...

Han passat
dies, mesos, anys,
primaveres i estius,
neguits i afanys.
Han passat
tots els vents de la rosa,
tardors i hiverns,
pluja, fred i calor xafogosa.
Han passat
gent amunt i avall,
cotxes i motos
amb gran terrabastall.
Han passat
la dona amb la gosseta,
l’avi del bastó
i aquell de la bicicleta.
Pel nostre entorn
tot va passant
menys el nostre amor
que es va afermant.

Bitllet sense retorn

Va circulant en un tren
veient passar tot d’andanes
on ja no hi té parada.
A l’estació de partida
hi ha deixat facturats
records amb destí incert.
Té només bitllet d’anada
i porta un sol equipatge
ple dels anys viscuts.

Matí al gimnàs

Caminen sense avançar gens
sobre la negre cinta mecànica.
La màquina els ho controla tot:
ritme, pols, calories, metres.
Amb mirada avorrida i perduda
en un paisatge sense atractiu
van controlant el seu temps
mentre la suor els llisca cos avall.
Indiferents uns dels altres
homes i dones fan el mateix.
Me’ls miro i em pregunto:
qui d’ells arribarà primer
al final del seu recorregut vital?

Somnis al vent

Recollir tots els somnis,
entrar amb ells a l’ascensor
i pujar fins al pis més alt.
Obrir portes i finestres
i deixar-los volar
lliurement als quatre vents.
I esperar, pacientment,
que, algun d’ells,
torni fet realitat.

Totes les sortides dignes

Diversos autors

Editorial Petròpolis 2010

Perdut

Ja no sap interpretar
el sentit de les paraules
ni el missatge que els ocells
escriuen, amb el seu vol,
al pentagrama del cel.
Engolit per la ciutat,
analfabet dels “grafitis”,
eixordit pel soroll,
la natura se li fa estranya
i al cervell hi té ciment.
Busca una sortida digna
del seu laberint vital
i deixar de vagar sense esma
per un món que ja li és estrany.

Totes les baranes dels teus dits

Diversos autors

Editorial Petròpolis 2009

Dedicatòria

En cada un dels versos
hi ha una part de nosaltres
com si el nostre amor
hagués inspirat al poeta
i amb una ploma màgica
hagués escrit les paraules
que brollen del nostre interior.
Perquè t’estimo i t’estimaré,
jo també escric al teu cos
el meu poema d’amor
i a la barana dels teus dits
hi deixo les empremtes
d’aquest profund sentiment
que reviu amb tota força
malgrat el temps que passa.
Perquè t’estimo i t’estimaré
no deixaré que passi mai
aquell instant que ho és tot:
l’esclat sublim de l’amor.

Esperit de Festa 05-06-10

He escrit molts articles manifestant que la sardana a l’escola hauria de ser un element present en el procés educatiu de la infància perquè conté prou punts de referència afins als objectius de la formació integral de l’infant. Amb el coneixement i la pràctica de la sardana, aquest pot desenvolupar l’aspecte físic i rítmic mitjançant els exercicis necessaris per executar els moviments coreogràfics; també pot desenvolupar l’aspecte afectiu en aprendre a estimar un element nou al marge de la seva primària i inicial estima familiar; pot començar a desenvolupar aspectes intel·lectuals i morals amb el coneixement de la història i la tradició sardanista, que, a la vegada, el durà al coneixement d’una part integrant de la cultura del seu país. Així mateix, amb els altres components de la rotllana podrà tenir una relació interpersonal que enriquirà la seva condició humana i la seva capacitat de comprensió i entesa, que li permetrà una activitat integrada en un medi ambient natural on experimentarà la vida a l’aire lliure, començarà a estimar la naturalesa i a comprometre’s a respectar-la. Tot això pot fer-se amb la sardana com a vincle, com a exemple i argument i com a símbol aglutinador dels mateixos valors que tot procés educatiu vol inculcar: moviment, ritme, convivència, respecte, germanor, solidaritat, comprensió, comunicació, coneixement, sentiment, càlcul, germanor, gaudi, caràcter, etc. Aquest coneixement de la sardana i del seu simbolisme s’ha de presentar sempre intentant despertar l’interès de l’infant en els aspectes més lúdics i emotius, aplicant la tècnica de l’aprenentatge de la música i de la dansa com un complement necessari per assolir un millor grau de comprensió i interpretació dinàmica i sensorial que, a la vegada, li permeti assolir un millor domini del seu cos, una més gran capacitat d’atenció i comprensió dels sons musicals i una millor predisposició i desinhibició per gaudir plenament del plaer de la dansa. I he manifestat, també, que caldria utilitzar elements propis, autòctons, per incidir en el coneixement de la forma musical lligada a la dansa: el ritme, la melodia, la frase, utilitzant la música de la sardana, una música pròpia del país, sense haver de recórrer a músiques i melodies importades i utilitzant instruments propis, com el flabiol i el tamborí o la gralla, en substitució de la flauta dolça, per exemple, i de presentar la cobla com un conjunt instrumental propi i únic al món, que desperti el legítim sentiment d’orgull que l’infant ha d’aprendre a experimentar per tot allò que configura els seus signes d’identitat més elementals. És per això que m’ha complagut molt la iniciativa de l’Associació Cultural i Educativa La Riscla, fundada i integrada per mestres especialistes de música i la seva acció titulada “El flabiol a l’escola” per tal d’implantar aquest instrument en lloc de la flauta de bec usada habitualment. Un projecte educatiu i musical que ja han posat en marxa quatre escoles a Sabadell: Can Deu, Floresta, Ribatallada i Can Llong i que té com a coordinador de premsa el sabadellenc Albert Pol, mestre de música a l’escola Ribatallada i component de la Cobla Mediterrània. El passat dijous vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la 1a Trobada de Flabiolaires Escolars a Sabadell que es va celebrar al parc de la Romeua, amb uns 200 participants alumnes de les escoles citades més l’escola Benviure de Castellbisbal, i de comprovar les grans possibilitats del flabiol i tamborí per acompanyar les diverses danses que es van interpretar i ballar. Aquest projecte té, a més, l’al·licient de que la construcció del tamborí és a càrrec dels propis alumnes i que per reduir despeses s’utilitzen flabiols de plàstic.
Repeteixo, una iniciativa pedagògica exemplar mereixedora del màxim suport.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 22/2010

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Actor en off

De la comèdia de la vida
n’era actor secundari.
Assajava amb constància
un paper de protagonista
que mai interpretaria.
El darrer en entrar a escena
i el primer en sortir-ne.
Mai arribaria a sentir
un mínim aplaudiment
ni el flaix fugaç d’una foto.
A la seva darrera representació,
al teatre del tanatori,
li van deixar el millor guió:
el llibre de signatures.