Lluís Subirana

Poema de la setmana

2012-01-23T07:09:00.000-08:00

Bitllet sense retorn

Va circulant en un tren

veient passar tot d’andanes

on ja no hi té parada.

A l’estació de partida

hi ha deixat facturats

records amb destí incert.

Té només bitllet d’anada

i porta un sol equipatge

ple dels anys viscuts.

El poema

2012-01-11T11:18:00.000-08:00

A pescar versos

A la cala on des de sempre

s’han trobat el mar i la terra

hi vaig prest a pescar el poema.

Amb renovada il·lusió tiro la xarxa

per capturar el màxim de mots.

Després d’una prudent espera

il·lusionat i expectant la recullo

i comprovo que la mar, sàvia,

només m’ofereix un consell:

esforça’t.

Estadística activitat sardanista 2011

2012-01-03T08:42:00.000-08:00

Un repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg del 2011 per tal d’avaluar el nombre d’actes organitzats, prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana, ens mostra el fet sorprenent que, en plena crisi econòmica, amb la queixa constant i justificada d’entitats i cobles per la disminució de recursos i d’activitats sardanistes anul·lades, el total d’actes celebrats al llarg del 2011 ha estat de 3.012, una diferència de 543 més que l’any 2010 que van ser 2.469. Cal remarcar que aquestes dades són les que publica Infosardana i que corresponen a les informacions que reben de les entitats i cobles organitzadores. Aquest considerable augment de més del 20% entre 2010 i 2011 pot ser degut a que els actuals responsables d’elaborar les dades i publicar-les facin un seguiment constant i efectiu sobre les entitats organitzadores i d’aquesta manera la realitat de l’activitat sigui més fiable que esperar rebre la informació voluntària dels organitzadors.

Sigui com sigui la realitat és que més de 3.000 actes en un any amb la cobla i la sardana com a protagonistes demostren la seva popularitat i expansió i el gran treball que hi ha al darrera per part de moltíssima gent que es mereix el màxim reconeixement.

Comparant les dades d’un any a l’altre per sectors d’activitat tenim que els aplecs han passat de 255 l’any 2010 a 277 el 2011, 22 més; les ballades de 1.888 a 2.402, 514 més; els concerts de 228 a 232, 4 més; altres activitats com dansa tradicional de 26 a 33, 7 més; i els concursos de colles és l’única activitat que ha disminuït tota vegada que ha passat de 72 a 68, 4 menys.

A la vista d’aquestes dades queda clar que aquest 20% més d’activitat és degut a l’increment de les més de 500 ballades, cosa que reforça la teoria de que moltes d’elles no es comunicaven i que la bona feina dels actuals responsables d’Infosardana aconsegueix que l’activitat publicada sigui més ajustada a la realitat.

Aquestes dades però ens han de servir per no acomodar-nos i donar el màxim suport, moral i econòmic, considerant que moltes de les ballades públiques i en espais oberts són subvencionades per ajuntaments o institucions públiques i privades i és evident que la crisi econòmica pot influir en el seu desenvolupament. Hem d’insistir que si la gent que va a ballar, que gaudeix amb la cobla i la sardana, no pren consciència de la situació i hi aporta la seva justa col·laboració econòmica, el futur per les entitats organitzadores pot ser molt difícil i l’activitat pot descendir preocupadament. També el preu de l’entrada a un concert ha d’estar relacionat amb la qualitat de la formació que actua i del repertori que s’interpreta.

Tot plegat són motius de reflexió, el patrimoni coblístic i sardanista que tenim és molt important i forma part d’un dels nostres signes d’identitat més visibles. Cal doncs, conscients del molt que ens hi juguem, actuar en conseqüència. I això va tant pels polítics, les administracions, les entitats i per a cada u de nosaltres.

Nadala 2011 (clicar a sobre per veure-la completa)

2011-12-19T07:09:00.000-08:00

Poema de la setmana 49-50/2011

2011-12-13T01:44:00.000-08:00

Engrunes

27.

Ves a saber si el punt del llibre

ens diu fins on ja hem llegit

o ens avisa del què encara ens queda.

28.

En apagar-se el foc

de la seva mirada

van quedar congelades

totes les il·lusions.

Commemoració 25è aniversari mort Joan Oliver. Pere Quart.

2011-12-02T08:29:00.000-08:00

Amb motiu d’esdevenir-se el 25è aniversari de la mort de l’insigne poeta sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart) s’estan celebrant diversos actes commemoratius. Sigui aquesta la meva adhesió publicant el Missatge al món sardanista que va escriure pel Pubillatge de Torroella de Montgrí, celebrat el 20 d’abril de 1975.

Diu així:

Sempre he cregut que la sardana, en esdevenir, a la primeria d’aquest segle, la dansa popular de Catalunya, passà a ser un dels símbols més purs i més espontanis de la catalanitat. Ens arribava de l’Empordà, fresca i senzilla manifestació folklòrica de la gent de la comarca, joves i vells, homes i dones, expressió pública de la joia general a què el poble es lliura els dies d’oci o en ocasió de les festes tradicionals. Tanmateix, en un moment ja madur de la renaixença espiritual i política del nostre país, la idea dels capdavanters del moviment, i sobretot dels poetes, d’exalçar la bellesa, l’esperit d’agermanament i el sentit comunitari de la nostra dansa, i de promoure’n el conreu entre els joves de tot Catalunya, tingué la virtut de caure en terra adobada i el poble, mogut per un instint treballat pel sentiment i la consciència, se la féu seva amb un entusiasme contagiós. I molt aviat el clam de la tenora ressonava arreu com a una crida irresistible a l’alegria en comú, al lliurament assenyat i alhora càlid a un ritme compassat o jogasser que tenia el poder màgic d’ajuntar mans amigues i mans desconegudes en l’acompliment d’una mena de cerimònia el profund sentit de la qual imprimia misteriosament a tots els participants la gaudiosa serenor de qui se suma a un joc plural que transcendeix de molt l’exercici d’una altra dansa qualsevol. I, fet curiós i benigne, la sardana, emparada sense voler en la seva aparent innocència folklòrica, pogué sobreviure en els temps més negres de la postguerra i restar com un acte de fe i un senyal d’esperança en dies més clars.

Beneïda dansa! I beneïts dansaires!

Joan Oliver

Aquesta és una mostra més de la importància que molts dels grans intel·lectuals catalans d’altres temps donaven a la sardana i que, malauradament, no s’ha potenciat i difós adequadament el seu coneixement per tal que servís d’exemple a noves generacions.

Poema de la setmana 48/2011

2011-11-30T05:47:00.000-08:00

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, 36. Sabadell

Convenciment

Al pas de llargues nits

i de dies monòtons

enfortir l’esperança

d’una nova escalfor.

Repassar mentalment

a la llum dels records

el fruit veritable

del nostre esforç.

Poema de la setmana 47/2011

2011-11-21T08:09:00.000-08:00

Mira’m

Si, arribat el darrer instant,

tu em segueixes mirant

no hi haurà por ni temença

perquè les parpelles, en cloure’s,

retindran, àvides, la teva claror.

I si, fins i tot després,

tu em segueixes mirant,

sabré trobar el camí de la llum

perquè no sigui la fosca nit

la meva eterna companyia.

I ara, què farem?

2011-11-15T07:42:00.000-08:00

Reproducció de l'article publicat a la columna Sardanes del diari AVUI, el 12 de desembre de 1996, i que demostra que les retallades a la cultura ja vénen de lluny.

i ara, què farem?

Jaume Nonell / Lluís Subirana

La retallada pressupostària de l'Administració catalana, i en conseqüència del Departament de Cultura, afectarà de manera important a moltes de les activitats de promoció i difusió de la sardana que s'han anat celebrant els darrers anys amb el suport directe del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional i les subvencions rebudes amb càrrec als pressupostos municipals.

Aquesta retallada, que s'estima d'un 60% i a la qual cal sumar l'agreujament per la suspensió del conveni de col·laboració entre el Banc Bilbao-Bizcaia i el departament de Cultura, que permetia avançar fins el 70% l'import de la subvenció per compensar el retard en el cobrament, que pot arribar fins a dos anys, pot fer que moltes entitats s'hagin de replantejar les seves activitats. Fa temps que s'alertava sobre la possibilitat d'aquesta nova situació amb la pretensió de conscienciar els dirigents sardanistes sobre el risc de seguir organitzant els actes de manera gratuïta en disposar, en la majoria dels casos, del pressupost prèviament cobert per les subvencions. Ha estat, però, com predicar en el desert, si ens atenem al poc cas que s'ha fet a aquests advertiments. Ara tot són lamentacions i caldrà veure quina serà l'actitud que adoptaran les entitats, algunes de les quals ja han hagut de recórrer al crèdit bancari per poder fer front als compromisos contrets. També caldrà estar atent a les reaccions dels sardanistes als quals se'ls demani de pagar allò que fins ara han tingut de franc.

Ens consta que la Federació Sardanista de Catalunya s'ha mogut molt instant a reconsiderar aquesta greu decisió. De les visites efectuades a les més altes instàncies -conseller de Cultura i president de la Generalitat inclosos- només n'han aconseguit bones paraules i mostres de comprensió i simpatia que, de fet, no solucionen res. Hauran de ser, doncs, les entitats i els seus dirigents els que treguin les castanyes del foc. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, potser ara sí que, donades les circumstàncies, s'haurà d'aplicar allò de menys quantitat i més qualitat.

Poema de la setmana 46/2011

2011-11-14T08:00:00.000-08:00

Sense preguntes

No em preguntis perquè.

No en sé la resposta.

Però sí sé on i com

el lloc, el dia, l’hora

l’instant precís

que vas fer-te en mi.

Ho recordo molt bé,

amb gran precisió.

Però no em preguntis

el perquè d’això nostre.

Deixem constància del fet,

que és el que compta

sense preguntes,

sense respostes.

Poema setmana 45/2011

2011-11-08T08:28:00.000-08:00

Mirall trencat

Com un mirall trencat

fragments de nosaltres,

desordenats en el temps,

malden per recordar-nos el passat.

Refer el mirall, ordenar-lo,

ens retornaria algunes imatges

que potser és millor no recordar.

Deixem les coses com estan

i mirem-nos només al ulls

que són el mirall de l’ànima.

Poema setmana 43-44/2011

2011-10-31T04:12:00.001-07:00

Aturar el temps

Els dies corren imparables

empaitant-se frenèticament

consumint inevitablement el temps

mentre observem, amb impotència,

que no disposem de cap fre

que sigui capaç d’aturar-los.

Recordant el mestre Josep Olivella Astals

2011-10-24T00:11:00.000-07:00

Els organitzadors d’aquest acte m’han fet l’honor de demanar-me que els dirigeixi unes breus paraules evocant la trajectòria musical del mestre Olivella Astals, altrament prou coneguda per molts de vostès.

Josep Olivella va néixer el 24 de desembre de 1896 a Sabadell, ciutat on va viure i morir, després d’uns intensos 84 anys, el 22 d’octubre de 1981. Avui fa, doncs, exactament 30 anys. El 1914 va ingressar a l’escola Municipal de Música, dirigida per Josep Masllovet, per ampliar els seus estudis musicals iniciats amb mossèn Rodamilans a l’escolania de la Puríssima Concepció. La seva incipient vocació musical es convertiria amb el temps en una intensa i fructífera activitat en el camp del cant coral. L’Orfeó de Sabadell va ser una de les entitats a les quals dedicà una bona part de la seva vida. El 1913 va ingressar-hi com a cantaire, després, sota el guiatge del mestre Planas, en va ser sots-director i mestre auxiliar.

Paral·lelament, influït pels moviments romàntics de l’època, el mestre Olivella es va convertir en un dels més entusiastes seguidors i promotors de l’obra claveriana. Només amb 18 anys ja dirigia l’Agrupació Coral La Industrial, entitat que restà unida per sempre a la vida del mestre. La seva capacitat de treball, la seva bonhomia, el seu caràcter afable i la seva constant predisposició a la causa claveriana propiciaven que altres demanessin el favor del seu mestratge. Així, entitats com la Societat Glòria Sentmenatenca, de Sentmenat, la Societat Coral La Alianza i la coral El Vallès, de Ripollet, les sabadellenques del Centre Sabadellès (Gelats), la Societat Coral Recreativa El Ciervo, la Nova Estrella i El Lliri, o la Societat Coral La Il·lustració Artística, de Sant Quirze del Vallès, van tenir l’honor de cantar sota la seva direcció.

Tota aquesta intensa aportació al moviment coral no el va privar de participar en altres importants aspectes de l’activitat musical sabadellenca, sense oblidar la seva tasca pedagògica-musical entre la mainada de la ciutat. És lògic que tot aquest devessall de mestratge i generositat fos recompensat amb diversos homenatges i actes de reconeixement a la seva vàlua humana i musical. Entre ells, tenen una especial significació la Medalla al Mèrit Claverià, la imposició de la Medalla de Plata de la Ciutat i la Insígnia d’Or de l’Orfeó de Sabadell.

També cal esmentar la relació del mestre Olivella amb la sardana. A més de les seves composicions corals, va voler aportar el seu gra de sorra a la causa sardanista, a la qual, em consta, sempre restà amatent. Títols com Maria, L’hereu de casa, Tere gentil, Esclat juvenil, L’encís de Lloret de Mar, Pomells d’Horta, Febrer joiós i Recordança d’un abril, avalen aquesta consideració.

En el terreny personal, el meu record del mestre Olivella es nodreix de diverses fonts. Una d’elles, la seva amistat amb el meu pare. Els dos tenien llargues converses al Museu d’Història, on el pare exercia de conservador, i sé del cert que es professaven una mútua estima i admiració. Això va fer possible que el respecte que jo sentia per la seva obra comportés el favor de la seva amistat. Amistat sortosament prorrogada i mantinguda a través de les relacions afectives i cordials amb les famílies Olivella-Alier i Calzada-Olivella.

Sempre he intentat renovar aquesta admiració i afecte pel mestre Olivella Astals i la continuïtat de la seva obra per part de la seva família, assistint als actes d’homenatge que s’organitzen anualment davant d’aquest monument. Però en motiu d’aquest 30 aniversari vull renovar públicament aquesta admiració per la seva obra i la seva persona, exemple d’amor a uns ideals i a una ciutat.

Moltes gràcies.

Lectura efectuada davant el monument al mestre Josep Olivella Astals amb motiu de l'ofrena floral en commemoració del 30 aniversari de la seva mort amb la participació de les famílies Olivella-Alier i Calzada-Olivella i les actuacions de les corals Estrella Daurada i La Industrial.

Sabadell, 22 d'octubre de 2011

Poema de la setmana 42/2011

2011-10-18T00:11:00.000-07:00

Nostàlgia

La nostàlgia malda

per imposar-se als records

que ens entestem a retenir.

Obrim l’esperit a la recerca

de nous i grans horitzons

i barrejant passat i present

ens imaginem, delerosos,

un hipotètic futur.

Però la realitat, tossuda,

es planta davant nostre

esvaint somnis impossibles

Lluís Companys. 71 aniversari del seu afusellament

2011-10-14T08:54:00.000-07:00

Glossa de Lluís Companys en la inauguració a Sabadell del monument a la seva memòria, el 15 d’octubre de 2005, a càrrec de Lluís Subirana.

Intentar fer una glossa sobre la persona i l’obra del president Lluís Companys en uns breus minuts, com mana el protocol d’aquest acte, comporta, evidentment, el risc de caure en la simplificació dels fets i de recórrer a l’ús dels tòpics més coneguts i publicats sobre la trajectòria del personatge i enllestir així, amb la màxima dignitat possible, aquest compromís.

Malgrat tot, calia assumir el repte i aprofitar aquest acte d’homenatge per, una vegada més, reivindicar la memòria de qui va ser president de Catalunya en una etapa molt difícil de la nostra història. Una etapa que avui, entre els que no la volen recordar, els que la falsegen i els que la desconeixen, pot arribar a semblar irreal. La història, però, persisteix per recordar-nos, a uns i altres, que, per damunt de les partidistes interpretacions, preval sempre la realitat dels fets.

I un fet evident i real és que Lluís Companys va ser president d’una Catalunya en guerra havent guanyat unes eleccions i encarnant la imatge d’una Catalunya revolucionària. Companys va presidir la Generalitat des de finals de 1933, pràcticament des de 1934 tota vegada que Francesc Macià va morir el 25 de desembre de 1933, fins el 1940. En realitat, però, el seu mandat efectiu va ser d’uns quatre anys ja que el 1935 el va passar a la presó i del 1939 al 1940 a l’exili. I encara caldria emmarcar el mandat de Companys en un període d’inestabilitat i terrorisme que va condicionar la seva actuació pública i la seva obra de govern.

Abans però del Companys president de Catalunya hi ha la seva trajectòria política, la seva etapa de periodista crític a les pàgines d’El Poble Català i La Publicitat, sense oblidar les seves col·laboracions a tribunes periodístiques com Vida Nueva, El Diluvio, L’Avenir i La Terra, entre altres. Hi ha, entre 1921 i 1922, la seva ferma i decidida oposició a la guerra del Marroc. Hi ha la seva etapa de regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha el Companys motor i nervi director del sindicat camperol Unió de Rabassaires de Catalunya. El Companys que passeja la seva popularitat per tot el país, visitant locals públics, bars, ateneus, cooperatives, entitats culturals i recreatives, pronunciant conferències i apassionats mítings.

El Companys símbol del compromís com a dirigent de les esquerres catalanes en moments polítics de gran relleu: el 1920 quan aconsegueix l’acta de diputat, el 1931 amb la proclamació de la República, i el període ja citat del 1933 al 1936, amb el seu nomenament i la posterior privació de llibertat.

Pel que fa a la relació de Lluís Companys amb Sabadell, és obligat remetre’s al llibre de Josep Maria Figueres Lluís Companys, diputat per Sabadell publicat l’abril de 2004 dins la col·lecció Cròniques de la Memòria de Rúbrica Editorial, tota vegada que biografies sobre Companys signades per altres autors en fan una referència molt marginal.

El 1920, Companys, encapçalant la Coalició Republicana, va guanyar les eleccions de diputat a Madrid pel districte de Sabadell amb un total de 3.532 vots, tot i no poder participar de la campanya electoral per trobar-se pres al castell de la Mola, a Maó. Devia fer un bon us d’aquesta acta en representació de la nostra ciutat si ens atenem al fet que a les següents eleccions, l’any 1923, va incrementar el seu suport aconseguint prop de 5.000 vots.

El 1920, doncs, en aconseguir l’acta de diputat, els vots del sabadellencs van treure Companys de la presó. Malauradament, vint anys després, ni els sabadellencs ni la resta de catalans van poder fer res per salvar-li la vida.

La vinguda de Companys a Sabadell, a l’edat de 30 anys, com a candidat de les esquerres, va ser definida pel diari La Publicitat de la següent manera: “Companys ve a Sabadell amb el dol de la mort de Layret. Ve a recollir una herència de sang. Ve a ocupar un lloc de perill. És el seu destí.”

Aquesta definició resultaria premonitòria. Efectivament, Companys va viure en perill, va ser perseguit, empresonat i afusellat. Potser va viure en perill perquè era el seu destí, però afusellat ho va ser perquè era el president de Catalunya.

Lluís Companys, conjuntament amb Prat de la Riba, Macià, Cambó, Tarradelles i Pujol, és una de les personalitats polítiques més significatives del segle XX a Catalunya, més enllà de les diverses opcions i preferències ideològiques.

En la intensa vida de Companys hi ha dates molt significatives. Al costat d’un fatídic 6 d’octubre de 1934 que ha incidit negativament en la seva trajectòria política hi ha les eleccions del febrer de 1936 amb el triomf de les esquerres.

Altres dates a recordar són el 19 de juliol de 1936; els fets de maig de 1937; la guerra i, després, l’exili, la detenció per la Gestapo, l’empresonament, la farsa del judici i la sentència, l’afusellament i la mort.

Sigui doncs aquest merescut monument un homenatge permanent a la memòria d’aquell home, d’aquell patriota, d’aquell President de la Generalitat que amb el seu darrer crit Per Catalunya! ens marcava el camí a seguir. Tan de bo cada un de nosaltres, sense renegar de les pròpies conviccions, en moments importants de la nostra història, i ara que amb el nou Estatut la història ens torna a posar a prova, fóssim capaços de fer confluir les nostres diverses opcions per aconseguir el màxim de les nostres reivindicacions sota un únic objectiu. Un objectiu que no és altra que aquest irrenunciable “Per Catalunya!”

Moltes gràcies

Poema de la setmana 41/2011

2011-10-10T02:52:00.000-07:00

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Vermadur

Potser no era, encara,

el temps d’enamorar-se.

Potser era, encara,

massa verda la fruita.

Potser havien, encara,

d’aprendre a estimar.

I decidiren deixar-ho

per quan fóssin més grans.

I esperaren...

I se separaren...

I s'oblidaren...

I passaren els anys...

Un dia, casualment,

es retrobaren.

Però ja llavors la fruita

havia madurat massa.

Es miraren,

somrigueren,

i es planyeren

pel temps perdut.

Poema de la setmana 40/2011

2011-10-03T11:17:00.000-07:00

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set

Placidesa

L’aire aturat entre l’arbreda.

El sol suspès enmig del cel.

Cap petjada en la deserta platja.

No arriben onades de mar endins.

Cap vol de gavina a l’horitzó.

Només el cor batega amb força.

Només l’amor es fa present.

Poema de la setmana 39/2011

2011-09-28T02:38:00.000-07:00

Tardor

Despullar-se d'orgull

com l'arbre de fulles.

Donar-se enterament

malgrat la indiferència

freda dels altres.

Preparar-se per la lluita

encenent un foc d'il·lusió.

Josep M. de Sagarra i la sardana

2011-09-27T02:39:00.000-07:00

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1894-1961)

En el 50 aniversari de la seva mort (27-9-1961)

Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen l’obra poètica de Sagarra com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica sagarriana hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes (1912-1914), a El poema de Montserrat (1942), passant per Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1930), la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Les primeres referències a la sardana, dins la seva obra poètica, apareixen al poema L’Hereu Riera:

Com si mai més repiquessin campanes,

ni el capellà fes ofici i sermó,

ni a la plaça toquessin sardanes

ni ball de rams per la festa major.

I, també, en el mateix poema:

No dansaré la sardana galana,

ni el vestit negre aniré rumbejant,

ni tindré jo un mal repic de campana,

ni l’Evangeli per mi cantaran.

I, de nou, s’hi refereix a Cançó:

Avui fa sol, la brisa és blana,

anem, amiga de camí,

toquen a plaça la sardana,

sens com repica el tamborí?

També hi ha una referència a la sardana al seu famós El poema de Nadal. Entre els 770 versos que conté el poema hi trobem:

Amb un sac de gemecs, ple de sardanes,

i amb l’alegria d’un porró blau cel.

Però és en M’agrada sentir la sardana de lluny..., on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:

M’agrada sentir la sardana de lluny,

veure-la de lluny, des de la sorra,

així res xiscla ni retruny,

així tot s’esborra

i es fon i s’encanta i s’esmuny!

Si aquestes referències són ja prou significatives de la importància que Sagarra donava a la sardana, calia encara una prova més de la seva identificació amb tots els símbols que aquesta dansa implica i que en gran lirisme i un palès contingut èpic va traslluir en uns versos magnífics que van constituir el seu poema homenatge a la dansa catalana i que va titular, també, La sardana:

Ja som a la plaça; comença la fresca

el sol se decanta, sospira el balcó;

les mans fan la tria, la cama s’engresca;

la cobla no es llença que encara té por.

Un exemple més de l’amor que per la sardana han sentit els grans poetes catalans i que és necessari tenir ben present.

Fragment del llibre de Lluís Subirana Els poetes i la sardana. Edicions El Mèdol. 1999.

Poema de la setmana 38

2011-09-20T09:01:00.000-07:00

Engrunes

25.

Al forn es cou tot l’argument.

A la taula s’exposa el discurs.

Durant l’àpat s’assumeix el missatge.

El rentaplats neteja els mots sobrants.

26.

Fuig irreparablement el temps

però queda arrelat el record.

Temps i record, lluita furient

fins la mort.

En record de Manel Galícia Marcet

2011-09-17T03:48:00.000-07:00

La matinada del dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ens va deixar un creualtenc il•lustre, un sabadellenc exemplar i un catalanista apassionat. El Manel Galícia Marcet havia nascut a la Creu Alta l’any 1929. Tenia, doncs, 82 anys. Sempre amb la seva càmera fotogràfica, i els darrers anys amb el seu vídeo, el Manel ha deixat testimoni dels fets més rellevants de la nostra ciutat esdevinguts les darreres dècades. No hi havia festa de cultura popular i tradicional que no comptés amb la seva presència per captar-ne les imatges més significatives.
Excursionista exemplar i generós. Guia expert i ben documentat. El Manel havia pujat molts cims. I molt alts. A Andorra, a Catalunya i a molts altres llocs d’Espanya i d’Europa. Moltes vegades sol. Corrent grans riscos. Afrontant en solitari situacions molt difícils superades pel seu gran amor a la muntanya ja que amb 80 anys, ja malalt de càncer, encara va fer la darrera escalada als Alps. Apassionat de l’obra poètica de Jacint Verdaguer havia pujat moltíssimes vegades al cim del Canigó i va ser l’impulsor de baixar, la nit de Sant Joan, la Flama del Canigó a la nostra ciutat.
Un amor que el Manel ha expressat, també, a través de l’escriptura. Les seves col•laboracions, signades amb el nom de MAGAMA, a diversos diaris i revistes en són una bona prova. Escrits de lloança, d’admiració, però també de queixa, de denúncia, de reivindicació. Llocs, paisatges, edificis, viatges, festes i tradicions, gent diversa. Sempre amb la càmera a punt per reforçar amb imatges els seus arguments. Sempre amb un poema adient al lloc i a l’esdeveniment.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la Medalla d’Honor de la Ciutat, Tallaret d’Honor, Medalla d’Honor de la Unió Excursionista Sabadell, Premi Panathlon, entre altres reconeixements. Membre actiu de l’Associació de Veïns de la Creu Alta, aquesta el va honorar la passada Festa Major del barri dedicant-li un capgròs que, en absència d’ell, es podrà passejar pels carrers que ell tan ha estimat i trepitjat.
Deia que la seva cançó preferida era la de L’Avi Castellet, de Cançó d’Amor i de Guerra, i la seva sardana Juny, de Juli Garreta.
El trobarem a faltar.

Article publicat al programa Esperit de Festa de Ràdio Sabadell el 17 de setembre de 2011

Poema de la setmana 37/2011

2011-09-16T06:39:00.000-07:00

Ballant en solitud

Ballen sols

al petit menjador de casa

improvisada sala de ball.

Ballen sols

i amb el silenci com a melodia

ja no els cal pas cap música.

Ballen sols

apuntalant-se l’un amb l’altre

i trenant imperceptibles passos.

Ballen sols

al compàs del rellotge del temps

que els va marcant el ritme.

Ballen sols

i només el somriure del retrat de noces

els anima a seguir ballant fins el final.

Diada nacional, consciència nacional?

2011-09-14T01:46:00.000-07:00

Diada nacional, consciència nacional?

La naixença d’un poble, d’una nació, no es produeix de cop i volta, sinó que és el fruit d’una gestació de segles. Cal una personalitat configurada per components genètics i geogràfics, un temperament capaç de demostrar unes condicions diferenciadores i una llengua pròpia per expressar els sentiments derivats d’aquesta personalitat.
Quan la gestació i maduresa d’aquests trets propis: caràcter, personalitat i llengua assoleix un nivell òptim, s’inicia el procés d’independència política. La reivindicació de la nostra personalitat no és, per tant, un caprici promogut per una determinada situació política, no és solament un desig sinó una afirmació de la nostra personalitat nacional iniciada amb la marxa cap a la independència dels comptats catalans i enfortida per un renaixement cultural centrat inicialment als cenobis de Ripoll i Cuixà. Pàtria mil·lenària forjada als embats de la història cercant sempre la llibertat i la grandesa. Un llarg rosari de fets i gestes que han marcat el seu esdevenir, alguns dels quals, ben significatius, que de passada val la pena recordar:
Les lluites per l’expansió peninsular i mediterrània entre 1200 i 1350. La integració dels Països Catalans per Jaume I el Conqueridor. L’extinció de la dinastia catalana amb els darrers reis del casal de Barcelona i el problema successori fins al compromís de Casp i l’entronització de la dinastia castellana. La caiguda de Barcelona del 1714. La fi de l’antic règim i la industrialització, després d’acabada la guerra de successió. La guerra gran amb la França revolucionària, i una altra vegada el patriotisme dels catalans en la guerra del francès. Les reaccions i revolucions del període 1814-1823 amb la crisi final de la vella societat. La revolució liberal i la revolta popular entre 1833-1843. La revolució de setembre de 1868, el federalisme, la República de 1873 i els intents de proclamar l’Estat Català. La restauració de finals del segle XVIII, el republicanisme, l’anarquisme i l’esclat renaixentista. El predomini de la Lliga Regionalista, la formació de Solidaritat Catalana, les repercussions de la Setmana Tràgica i la gestació de la Mancomunitat de Catalunya. La crisi de 1917 amb l’esfondrament del sistema, la dictadura de Primo de Rivera i el nacionalisme radical de Francesc Macià. L’Estatut del 32, el Govern de la Generalitat, Lluís Companys, la guerra civil i l’exili. I després de molts anys de dictadura franquista, la recuperació dels drets democràtics.
Una llarga lluita per la llibertat, sempre amenaçada, sempre reivindicada. Som i serem gent catalana, diuen els versos de la sardana La Santa Espina deguts a la inspiració d’Àngel Guimerà. Que ho som de gent catalana és un fet elemental, primari, indiscutible. Ara, que ho siguem sempre dependrà de la nostra voluntat de voler ser-ho. El fet històric d’una nació catalana independent és indiscutible. Ho havíem estat fa mil anys, ho hem tornat a ser en períodes molt concrets de la nostra història col·lectiva i, com a nacionalistes, tenim el dret i l’obligació de voler-ho tornar a ser.
Avui, però, fem el què cal per defensar la nostra llibertat? Molt sovint, alguns esdeveniments em fan meditar sobre la nostra actitud nacionalista i tinc la sensació que, en general, aquesta no es correspon al concepte d’exigència que les circumstàncies del nostre país requereixen. El nostre nacionalisme obeeix més a una disposició emocional, a un sentiment sensorial que no es tradueix en accions vers l’exercici pràctic del dret nacional.
Hi ha una gran diferència entre sentir-se nacionalista i ser nacionalista. Hom pot sentir-se nacionalista pel fet de penjar la senyera al balcó cada 11 de setembre. El sentiment és una actitud mental, que guardem dintre de nosaltres mateixos i que només exterioritzem a impulsos del nostre estat d’ànim o per alteracions de l’esquema emocional.
Així, davant d’algunes provocacions que sovint l’ataquen, reaccionem i expressem el nostre disgust amb una vehemència desproporcionada si la comparem amb la passivitat en què portem a la pràctica l’acció nacionalista. Serà, possiblement, perquè no tenim ben assumit el concepte de nació i el dret inherent de tota nacionalitat a construir el seu estat independent. En plena democràcia, encara ens imposa el parlar d’alliberament nacional, condició bàsica per assolir la plena independència. Per això embolcallem els nostres sentiments amb un nacionalisme passiu, conservador, que actua a la defensiva davant d’un altre nacionalisme actiu, absorbent i agressiu. Segur que molts tenim clar el fet diferencial, territori, llengua, costums, i sabem que aquests són determinants en el concepte de nacionalitat, però això sol no ens fa ser nacionalistes. Per ser-ho cal materialitzar els sentiments en accions. Accions polítiques, lingüístiques i culturals per preservar i potenciar precisament aquests trets diferencials que, sembla que almenys sentimentalment, tenim tan ben assumits.
Ser nacionalista és defensar la pròpia llibertat d’una manera plena i absoluta. I és sota aquest principi de plena llibertat individual que hom pot sentir-se solidari amb els altres pobles i no al revés, com molts ens volen fer creure.
Caldria que la nostra consciència de nacionalitat, la nostra catalanitat, no precisés de bastes provocacions per emergir de dintre el nostre subconscient. Hauríem de ser capaços de comprendre que no són més que un reflex d’intencions molt més profundes i molt més perilloses per a la nostra identitat col·lectiva. Caldria doncs traduir els sentiments en accions dirigides a enfortir tots els elements que composen la nacionalitat: territori, història, raça, llengua, drets, costums, cultura, etc., enfortint-los tant i tant que cap provocació aconseguís alterar el més mínim la solidesa dels seus fonaments.
Accions per a les quals no calen consignes, que poden dependre de nosaltres mateixos, perquè el viure diari ens porta a situacions que ens permeten exercir els nostres drets nacionals, molts d’ells reconeguts per lleis, que la nostra “precaució” no ha ajudat gens a desenvolupar fins els límits de la legalitat.
Cal, per tant, passar dels sentiments a les accions. Del nacionalisme passiu a la pràctica nacionalista, perquè el territori és Catalunya, la nostra llengua i cultura són catalanes, perquè nosaltres som catalans i això no és només un sentiment, és la constatació d’una realitat que ens ha fet tal com som.
Amb el pas dels segles hem creat, també, els nostres símbols que, a més dels elements essencials de la nacionalitat: llengua, dret, història, costums, territori, institucions, etc., són un signe visible de la singularitat del nostre poble: la bandera amb les quatre barres, Sant Jordi, Montserrat, la sardana...
Cal que reivindiquem els nostres símbols, no com a un sentiment nostàlgic del passat, sinó com a una opció de futur, basada amb la nostra singularitat mil·lenària. Cal, també, reivindicar constantment la llibertat de la pàtria, no per tancar-nos al seu clos, sinó per a obrir-nos solidàriament a Europa, d’on ja rebérem influències determinant en la nostra concepció de país de marca. Cal que reivindiquem la nostra catalanitat, que exercim a tothora i en tot moment de catalans i que cada Diada Nacional sigui un nou punt de partida, un nou motiu que ens comprometi a seguir lluitant per la llibertat, la justícia, la pau i la solidaritat.

(publicat a Quadern, núm. 74. Setembre 1990)

Poema de la setmana 36/2011

2011-09-05T07:51:00.000-07:00

Guardat per tu

A l’ordinador del meu cervell,
en una carpeta a nom teu,
hi he anat registrant
amb còpia de seguretat,
perquè mai es perdin,
els records que han configurat
els anys que hem conviscut.
També una selecció d’imatges
testimonis reals del nostre temps.
Deixo la carpeta oberta
amb espai disponible per si,
per aquells designis del destí,
apareixen noves seqüències
abans que l’ordinador es bloquegi.
Llavors, la memòria de tot això,
només la tindràs enregistrada tu.

Poema de la setmana 35/2011

2011-08-29T11:29:00.000-07:00

Els batecs del cor
El motor que batega en tu
i que algú un dia va engegar
sense que en fossis conscient
es pararà, quan ell vulgui,
sense que n’hagis donat l’ordre.

Aprendre a viure
Aprendre a viure
és una assignatura
d’estudi permanent.
La nota resultant
te la donen al final
i tu mai la sabràs.

Poema de la setmana 34/2011

2011-08-23T01:20:00.000-07:00

Engrunes

23.
La llum de la lluna
generosa, plena, radiant,
ens ha volgut evitar el dolor
de veure plorar les estrelles.
24.
Les llàgrimes de Sant Sebastià
escriuen al cel un missatge:
no et conformis a veure plorar
i lluita per evitar-ne la causa.

Poema de la setmana 32-33/2011

2011-08-09T09:17:00.000-07:00

Engrunes

21.
De tots els futurs possibles
només un m’importa:
el futur dels qui estimo.
22.
La freda pluja cau abundosa
però és l’hora del bany termal
i cal assumir el repte de mantenir
el cap fred i el cos calent.

Poema de la setmana 29-31/2011

2011-08-01T08:25:00.000-07:00

Engrunes

19.
Que el do de la paraula perfeccioni els mots
eliminant incorreccions fruit de la ignorància
i quedi clar el missatge en el paper immaculat.
20.
Espera’m. He de fer un llarg camí
tot ple d’obstacles i de paranys
però finalment arribaré a temps
de lliurar-me, ja per sempre, a tu.

Esperit de Festa 23-07-11

2011-07-23T02:58:00.000-07:00

Amb les edicions d’aquest cap de setmana finalitza la setena temporada. S’hauran emès 317 programes d’Esperit de Festa i 317 de Sardanes a Ràdio Sabadell, o sigui un total de 634 des d’aquell primer emès el 18 de setembre de 2004 que amb Jordi Saura a la redacció i locució i Joan Ferrús al control tècnic iniciàvem aquest apassionant camí de la informació i la comunicació radiofònica. L’any 2007 es va incorporar la Cristina Colomer i el 2009 Guillem Mota va substituir Joan Ferrús al control tècnic.
El nostre propòsit ha estat que la sardana, com a referent musical i cultural de Catalunya, ens servís de vincle per tal d’arribar a un cercle més gran de seguidors atrets i interessats per les referències culturals manifestades a través de molts diversos aspectes de la nostra història mil·lenària: els costums, les tradicions, les llegendes, les danses, les festes, els paisatges i les circumstàncies polítiques, socials i culturals, passades i presents, que ens ha tocat viure. Els títols de les diverses seccions ho avalen. També celebracions com la Santjoanada, el Dia Internacional de la Dansa, Festa i Tradició, Onze de Setembre, Sant Jordi, Any Amades i esdeveniments especials de les entitats de cultura tradicional i popular, castellers, esbarts, diables, gegants, trabucaires, corals, etc., han tingut cabuda als nostres programes. Cal remarcar també la nostra col·laboració amb el concurs La Sardana de l’Any i els programes especials Sardaestiu emesos de juliol a setembre. Tenim especial interès en posar de manifest l’enorme potencial que té la cobla i les seves possibilitats interpretatives: sardanes, danses, balls, acompanyant orfeons, cantants i altres instruments i conjunts musicals.
La literatura i la poesia també hi han estat presents amb especial atenció a personatges i esdeveniments com la sèrie dedicada al Quadern gris de Josep Pla, al poema Canigó de Jacint Verdaguer, i a l’obra de Joan Maragall en motiu d’escaure’s el 150 aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort
La música és l’element que serveix d’enllaç entre tots els temes tractats: sardanes, balls vuitcentistes, ballets, sense defugir però incursions en música clàssica, de pel·lícules, cançó, havaneres, ballables per orquestra, de manera que oferim una gran varietat de música a tots els nostres oients.
Tot i no tenir-hi un espai regular les entrevistes també hi són presents quan alguna circumstància ho fa necessari. Uns programes fets a Sabadell i per gent de Sabadell és evident que requereixen que tot allò que passa a la nostra ciutat hi tingui un paper destacat però sense oblidar mai les activitats i les notícies que tenen com a punt de partida altres poblacions i que considerem, per un motiu o altre, interessants.
Agraïm de manera especial les col·laboracions de la Federació Sardanista de Catalunya amb el seu servei de premsa Infosardana, la Federació Sabadell Cultura i les seves entitats per les informacions que sobre la seva activitat ens comuniquen, i a l’Esbart Sabadell Dansaire i al seu director artístic Tomàs Manyosa per l’assessorament i participació en els temes de dansa tradicional. També el nostre agraïment a les cobles de casa, Jovenívola, Sabadell, Nova Vallès, Contemporània, Mediterrània, i a entitats com Músics per la Cobla, Sabadell més Música i Sabadell Sardanista pel seu suport. I naturalment a tots els oients que ens segueixen, alguns per Internet i des de llocs molt distants, i que ens encoratgen a seguir i ens fan arribar les seves valuoses opinions.
Finalment comunicar-los que tots els caps de setmana poden seguir sintonitzant Ràdio Sabadell a aquesta mateixa hora de 9 a 10 del matí que els oferirem la redifusió del programa L’Esperit de la Festa que Jordi Saura ha creat per la cadena COM Ràdio que l’oferirà dissabtes i diumenges de 7 a 8 del matí.
Quedem, doncs, en molt bona companyia.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 16-07-11

2011-07-16T02:53:00.000-07:00

Com ja he comentat en alguna altra ocasió l’estat de salut de la sardana, el seu present i el seu futur, és sovint tema de conversa entre els diversos sectors de l’activitat sardanista amb opinions al respecte contradictòries i emetent-se judicis sovint poc o gens contrastats amb la realitat. Una realitat que és diversa ja que es pot parlar sobre l’estat dels aplecs, de les ballades, dels concerts, dels concursos de colles sardanistes, de les cobles, dels músics, dels compositors, de l’edició, etc. I, també, en funció de quina sigui l’àrea geogràfica i l’època de l’any en la qual es desenvolupa determinada activitat. Per exemple els mesos de juliol, agost i setembre concentren quasi el 50% de les ballades de tot l’any. És evident que els cicles d’estiu, les ballades de nit i a la fresca, i les audicions de festa major en són la principal causa. Dic això perquè quan vaig rebre la circular Infosardana amb l’activitat sardanista d’aquest juliol amb un total de 509 activitats: 39 aplecs, 22 concerts, 6 concursos de colles i 442 audicions em vaig pensar que s’havien equivocat i les vaig repassar una a una, dia i lloc i, efectivament, sumaven 442 ballades de sardanes només en un mes. En plena crisi econòmica resulta que a 31 de juliol de 2011 portarem un total de 1.627 activitats contra les 1.246 registrades al mateix període l’any 2010. O sigui un 30% més. Que cada u en tregui les seves pròpies conclusions. Jo voldria només remarcar una vegada més la importància econòmica que l’activitat sardanista genera, els milers i milers d’euros que mou. Fem quatre números. Multipliquem les 442 ballades per un mínim de 800 euros que pot cobrar una cobla; 39 aplecs per 3.500 euros corresponents a 2 o 3 cobles per aplec; 22 concerts per 1.500 euros i 6 concursos per 2.000 euros. Aquestes xifres orientatives només pel que fa a contractació de cobles sumen, repeteixo només el mes de juliol, 534.500 euros. Caldria sumar-hi les despeses de logística, publicitat, programes, desplaçaments, transports, drets d’autor, premis, obsequis, etc., etc. Podríem parlar doncs que la sardana mourà aquest mes amb seguretat uns 600.000 euros, gairebé 100 milions de les antigues pessetes. Extrapolem aquestes dades al conjunt d’una any, amb un total de més de 2.500 actes, i veurem la magnitud del tema econòmic que la sardana és capaç de generar en l’economia del país. Insisteixo, la sardana és cultura però també hauria d’interessar als departaments d’Economia, Turisme i Benestar Social. Una altra cosa és que aquests departaments tinguin l’interès i la informació suficient sobre el tema.
Resumint, tot és opinable i tothom té la seva pròpia opinió que cal respectar. M’agradaria que aquestes quatre dades, que em semblen prou importants, ajudessin a que les nostres opinions se sustentessin sobre fets i dades el més reals possibles.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 28/2011

2011-07-12T11:23:00.000-07:00

Somni poètic

Es fa de nit i tanco el llibre.
Poso el punt en un poema
per tornar-lo a llegir demà
i m’emporto els versos al llit
per somniar que jo sóc el poeta.

Esperit de Festa 09-07-11

2011-07-09T02:53:00.000-07:00

Com els deia la setmana passada avui em referiré a les al·legacions a la llei òmnibus
que afecta de ple el món de la cultura popular presentades per l’Ens de Comunicació Associativa que aplega 21 entitats federatives amb centenars d’entitats i milers de persones que es reuneixen els caps de setmana per practicar activitats associatives per tot el país. Les Federacions més representatives de l’associacionisme cultural popular que l’integren es varen reunir en Assemblea General Extraordinària per avaluar la anomenada llei òmnibus i acordar, unànimement, les al·legacions que s’han lliurat al registre del Departament de la Presidència de la Generalitat.
Malgrat que consideren que el propòsit del Govern és lloable –reduir tràmits burocràtics, simplificar l’Administració i estimular l’activitat econòmica- en el redactat de la nova llei el món de la cultura queda afectat sensiblement. El Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana desapareix, com a pas previ a la creació d’un òrgan específic, sense definir. També amb la pèrdua del Consell Assessor de Cultura el sector contempla que les seves reivindicacions, per posar al dia el departament que fins ara tenia cura de les seves activitats, s’han menystingut i que no es compta amb aquest col·lectiu per la nova reestructuració.
En el comunicat fet públic, l’Ens considera que no només és un membre de la societat civil catalana que té el seu propi parer sobre el projecte, sinó que és “un afectat interessat directe per allò que s’hi preveu com a futura llei”, i és des d’aquesta condició que formula les al·legacions, per tal que siguin tingudes en compte en la següent tramitació de l’avantprojecte de llei.
Entre les al·legacions que ha presentat, s’esmenta: “garantir la presencia d’un consell representatiu de les institucions que aglutinen l’associacionisme cultural català”, així com la seva participació en la redacció del reglament i en la definició de les línies estratègiques i els objectius de la política de l’associacionisme cultural català i de la cultura popular i tradicional. Així mateix, dins de l’àmbit dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat, una de les funcions de l’òrgan específic a crear sigui “escollir els guardonats als Premis Nacionals de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya”, prèvia consulta vinculant d’un consell representatiu de les institucions que aglutinen el moviment associatiu cultural català.
Abans de la constitució de l’assemblea es va parlar amb el director del Centre, Lluís Puig, per tal de ampliar-ne antecedents i aportar la major i més fidedigna informació possible. Puig va fer una exposició dialogant, donant a entendre que la nova etapa seria positiva, que es crearia una nova direcció general al voltant dels conceptes de l’associacionisme, la cultura popular i el patrimoni etnològic que possiblement passaria a dependre de la Direcció General de Patrimoni del propi Departament de Cultura.
Caldrà, doncs, estar molt atens que aquesta pretesa simplificació administrativa no representi un cop de conseqüències molt greus a un dels moviments culturals més participatius que un país com el nostre, amb la identitat pròpia sempre amenaçada, no es pot permetre.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 26-27/2011

2011-07-05T08:48:00.000-07:00

Dins la foscor

La tramuntana escombra
el carrer estret i costerut
mal il·luminat –per estalviar-
per uns fanals que tentinegen.
Camina amb mirada perduda
arrossegant d’esma el cos.
Per una finestra s’escapa
el diàleg monòton i pla
del locutor del telenotícies.
La nit s’obre al seu davant
i es perd sense cap far que el guiï.

Esperit de Festa 02-07-11

2011-07-02T02:41:00.000-07:00

Amb la celebració de la 49ª edició de l’Aplec de la Sardana el passat diumenge 26 es completava la 6ª edició de Sabadell Festa i Tradició iniciada el 17 de juny. Unes jornades on la cultura tradicional i popular catalana ha estat la protagonista d’una sèrie d’actes que han comptat amb una forta participació ciutadana, precisament en uns temps molt difícils que poden suposar, a causa de les retallades econòmiques i la coneguda com a llei òmnibus, la supressió per part del govern de la Generalitat del Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana per convertir-lo en un altre òrgan encara per definir. Però d’aquest tema ja en parlaré més extensament en un proper comentari. Avui vull referir-me només a l’Aplec de la Sardana del passat cap de setmana. Malgrat que, lamentablement i injustificadament, l’edició del Diari Sabadell del dissabte 25 de juny no en fes cap referència, el públic va respondre a la crida de la Federació Sabadell Cultura i de Sabadell Sardanista, l’entitat organitzadora de l’aplec. Tan el dissabte tarda a la plaça del Dr. Robert, com el diumenge matí i tarda al Bosc de la Font de Can Rull, malgrat que la data no era la més idònia en trobar-se enmig del llarg pont de Sant Joan, van ser molts els sabadellencs que sumats als sardanistes de diversos indrets de Catalunya i, també alguns de la Catalunya Nord, que no es van voler perdre una de les manifestacions més tradicionals de la nostra cultura: aplegar-se en un indret a l’aire lliure i conviure pacíficament i festivament escoltant i ballant sardanes.
Amb un recinte on l’organització havia fet possible, amb l’esforç dels membres de junta i col·laboradors, que lluís les millors gales i emparats per l’ombra generosa dels plataners que ens protegia d’un sol de justícia, els més de trenta músics de les tres cobles participants desgranaven les obres incloses al programa. Unes 200 persones es van quedar al dinar organitzat pel grup de col·laboradors de l’aplec format per socis i antics ex-membres de junta de Sabadell Sardanista. Hi va haver alguns moments emotius, com per exemple al matí quan es va interpretar la sardana de Carles Rovira Quan s’arriba a la vall d’or que amb motiu de les seves noces d’or matrimonials havia dedicat als socis i membres de la junta Esplai Pont i Elena Rull, i la sardana de Xavier Forcada Xavi, esforç i somriure dedicada al ciclista Xavi Tondo, mort fa poc d’un lamentable accident i fill d’un matrimoni sardanista assidu a les activitats que s’organitzen a la nostra ciutat i presents a l’aplec. I a la sessió de tarda també moments especials com la interpretació de la sardana de Marcel Artiaga Aniversari daurat que la junta de Sabadell Sardanista va voler dedicar especialment als socis i col·laboradors Jordi Pibernat i Cati Bernabeu, també pels seus 50 anys de matrimoni, el record emotiu a la Chelo Peralta, amb tots els seus companys i amics ballant de germanor la sardana de Conrad Saló Avant Sabadell i la sempre esperada i espectacular interpretació de conjunt de les tres cobles de la sardana de Josep Auferil L’Aplec de Sabadell la que podríem considerar sense cap dubte l’himne del nostre aplec i que va ser ballada per la majoria dels assistents.
En resum, un aplec amb grans ingredients que va fer les delícies de tots els que hi van participar, que van gaudir de bones cobles i d’una bona organització i que és el preludi dels 50è aplec que l’any que ve la junta de Sabadell Sardanista es proposa que sigui un gran esdeveniment. Estem segurs que així serà.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 25-06-11

2011-06-25T03:42:00.000-07:00

Amb l’arribada de l’estiu molts pobles es tornen a vestir de Festa Major. Papers de colors, gallardets i senyeres adornen carrers i places. De dia i de nit corrues de gent amunt i avall, amb els crits i els jocs dels infants, les salutacions i converses dels més grans, l’esclat dels petards, el brogit de la cercavila, les gralles i timbals dels gegants i els castellers i el foc i la pólvora dels diables. A la nit, el conjunt de ball ens ensordeix amb els seus ritmes i melodies amplificades electrònicament.
Per sort també a molts llocs s’hi fan sardanes. Les sardanes de la Festa Major. Veure arribar els músics amb parsimònia, com si el pes del contrabaix condicionés el ritme de les seves passes. Dalt la tarima van preparant els instruments ajustant amb cura i delicadesa les seves peces i provant-ne el so, ajustant el tudell, tensant les cordes, escollint la canya més adient al lloc i a la temperatura ambiental, immersos en un ritual que compleixen amb gran atenció. S’atansen els primers balladors. Alguns d’ells saluden els músics i resten pacients esperant l’inici de la ballada. El flabiol enceta unes notes i el repic del tamborí atreu totes les mirades cap a la cobla. És l’avís de que cal posar-se a la feina: dalt l’empostissat cada músic al seu lloc i les partitures repartides; els balladors apunt, cercant instintivament la ma de la parella.
Podem observar tots aquests preparatius amb delectança. Veure com va caient la tarda i un vent suau acaronava les fulles dels arbres i fa onejar les senyeres. Tot just la cobla ha escampat les primeres notes ha aparegut gent per tot arreu i la plaça queda totalment plena. Tothom ha deixat d’anar amunt i avall, s’han interromput les converses i atrets per la màgica sonoritat de la tenora, els arpegis del metall, el cant vibrant del tible, els refilets del flabiol i el compàs del contrabaix, s’han format les rotllanes, han enllaçant les mans i han puntejant rítmicament, amb els ulls fits en un punt indefinit més enllà del sostre de papers de coloraines que, al ritme de la brisa i de les notes musicals, coreografien la seva pròpia dansa.
Per uns moments ens pot envair l’emoció. És Festa Major i es balla la sardana. Com ens agradaria poder aturar aquets moments! La sardana fa realitat els nostres somnis: veure la gent agermanada, amb les mans enllaçades i la mirada clara, dansant tots a una, com a expressió d’un mateix anhel, oberts a tothom, generosos i esperançats, compromesos i solidaris, feliços, i, sobretot, fidels a una cultura, a una terra...
Les bombetes de colors se sumen al pampallugueig de les estrelles que les primeres foscors de la nit fan aparèixer. Els balladors segueixen comptant els compassos i eixamplant les rotllanes. La música esclata, les cares dels músics es tenyeixen de vermell, s’engresquen les cames i el salt es fa més ardit. Braços amunt! Mans estretes! Cors abrandats! És la sardana!
Sí, són les sardanes, les sardanes de la nostra Festa Major! Gaudim-ne tots!
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 25/2011

2011-06-21T07:46:00.000-07:00

Camí de ronda

Pel sinuós camí de ronda
el sol juga a fet i amagar.
Retalls de mar entre pins
pentinats per una suau brisa.
El rocam de la cala petita
atura l’embat constant de les ones.
Sobre una tovallola vermella
un cos nu s’ofereix generós al sol.
Discretament, un estol de gavines
van teixint, al seu damunt, un púdic vel.

Esperit de Festa 18-06-11

2011-06-18T02:01:00.000-07:00

Si la setmana passada feia referència al gran ressò mediàtic que la sardana havia assolit gràcies a un esdeveniment esportiu, els títols aconseguits pel Barça, aquesta setmana ha estat també molt important la presència de la sardana als mitjans de comunicació, televisió, premsa i ràdio, gràcies a un esdeveniment cultural molt important: la inauguració, el 17 i 18 de juny, del festival Grec 2011 a Barcelona. La companyia Gelabert&Azzopardi hi presenta l’espectacle titulat La muntanya al teu voltant una relectura coreogràfica de la sardana, sobre un concepte del poeta i artista plàstic Perejaume i amb músiques de Francesc Cassú, Tomàs Gil Membrado, Carles Santos, Borja Ramos, Salvador Brotons i la participació musical de la Banda Municipal de Barcelona. No és la primera vegada que el coreògraf Francesc Gelabert utilitza la sardana. Cal recordar la seva coreografia individual ballant Enyor de Lamote de Grignon acompanyat per la cobla Sant Jordi i que va presentar fa un temps. En aquest cas es tracta d’un intercanvi artístic inèdit entre dansaires professionals de dansa contemporània i dotze dansaires de colles sardanistes. L’espectacle és una forma d’utilitzar la sardana com a punt de partida coreogràfica i desenvolupar al seu entorn una visió conceptual de la dansa, fer-la més ràpida i horitzontal i demostrar que la sardana és molt més que el clixé noucentista que tenen tots els que, evidentment, en viuen al marge. Incorpora sis sardanes, quatre de clàssiques, La Sonàmbula i Catalina de Pep Ventura, La Flama de la Sardana de Gil Membrado i La nit al pont de Sant Agustí de Francesc Cassú, arranjades pel músic basc Borja Ramos perquè les interpreti la Banda Municipal, i dues creacions noves de Carles Santos i Borja Ramos. Francesc Gelabert diu que “la cultura popular és la gran cultura pel gran nombre de gent que la practica.” I segueix dient que “queda clar que en aquesta obertura del Festival Grec passarà alguna cosa en la gent quan sonin aquestes sardanes. No es pot evitar, ho portem dins.”
Precisament aquest any que la cobla no serà present al Festival Grec com era habitual, aquest espectacle suposarà un abans i un després important que segurament sorprendrà molt els espectadors que considerarien normal un espectacle inaugural amb flamenc, jazz o gospel, que una aposta, arriscada això sí, per la sardana com a referent i element reivindicatiu. Cal insistir que amb aquest treball coreogràfic Francesc Gelabert no té cap interès ni propòsit de crear una nova manera de ballar la sardana sinó de demostrar el seu potencial artístic. És important que els sardanistes tinguin present això a l’hora d’expressar la seva opinió si tenen l’oportunitat de visionar l’espectacle i si no l’han vist que no ho facin ja que massa vegades menysvalorem tot allò que no forma part de la nostra estricta manera d’interpretar les coses.
Per mi, és de gran importància que personatges del món de l’espectacle, de la música i la dansa, s’hagin exposat en una proposta inusual, amb el protagonisme de la sardana, en un festival amb un públic majoritàriament no sardanista.
L’agraïment i el desig d’èxit ha de ser, hauria de ser, la reacció unànime del sardanisme.
Espero que així sigui.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 24/2011

2011-06-15T07:52:00.000-07:00

Passat i present

És temps d’enderrocs
morals i també materials.
Les màquines ho arrasen tot:
objectes, records, sentiments.
Uniformes, eteris, impersonals
s’aixecaran nous edificis
que seran ocupats per altres
que ignoraran la història
dels estadants d’abans.
Metàfora del nostre temps:
construir el futur ignorant el passat.

Esperit de Festa 11-06-11

2011-06-11T08:03:00.000-07:00

Avui parlaré del Barça, però no del seu futbol meravellós, dels seus èxits i dels seus recents títols aconseguits per un entrenador i uns jugadors excepcionals que han aconseguit un ressò mediàtic mundial. Sí, avui parlaré del Barça però ho faré per destacar el seu encert en la manera de celebrar els seus èxits a la vista de tot el món, agafats de la mà, fent rotllana com a símbol d’unitat, de germanor, de festa i de celebració.
Ja era hora que la paraula sardana aconseguís situar-se en un primer pla informatiu. I cal reconèixer, i agrair, que això hagi estat possible gràcies al Barça. I, també cal dir-ho, gràcies a la facilitat que suposa la representació coreogràfica de la nostra dansa nacional, la sardana. Donar-se les mans i fer rotllana és, evidentment molt més fàcil que aixecar un castell de vuit pisos. Els nostres “saballuts” ho saben prou bé. Ens podríem imaginar tot el cos tècnic del Barça fent la pinya; el Puyol, el Piqué, l’Abidal, el Busquets, muntant el primer pis; però se’ns fa difícil d’imaginar els petits Xavi i Iniesta enfilant-se fins als dosos, el Bojan fent d’aixecador i el Messi fent d’anxaneta coronant un castell de vuit i enarborant la senyera, o la bandera argentina, ves a saber...
En canvi, fer la sardana és fàcil: només cal fer la rotllana, agafar-se de les mans, saltar i girar... Que el punteig, més que els dosos i els tresos normatius s’assembla als passos que a mitjans del segle divuit els balladors de les comarques empordaneses s’inventaven i que els historiadors han definit com “fer córrer la sardana” és veritat, però, què caram! si tenen l’habilitat de passar-se la pilota de l’un a l’altre amb la perfecció que ho fan, només que el mestre Guardiola s’ho proposi són capaços d’aprendre de fer els curts, els llargs, repartir dosos i tresos, aires i salts i presentar-se al Bàsic d’Honor per emular els títols aconseguits per la colla Violetes del Bosc. Tot és qüestió de temps... i de títols!
Hem, doncs, de donar gràcies al Barça per haver fet el miracle que la sardana fos notícia a la televisió i a la premsa mundial. Segurament que des de la famosa fotografia reproduïda a molts diaris d’aquí i de fóra de les cinc rotllanes amb les colles sardanistes formant les cinc anelles olímpiques dels Jocs del 1992, la sardana no havia assolit un protagonisme tan mediàtic.
Caldria aprofitar aquesta simbiosi Barça-sardana per fer més visible, a casa i al món, els valors de la nostra música i dansa, de la cobla i els seus instruments, de la seva activitat en general que mou, també, milers i milers de persones. Si el Barça representa uns valors esportius i també d’identificació amb una ciutat i un país, la sardana representa uns valors culturals i cívics representatius d’un país que, malgrat les divisions internes, ha de ser capaç, en un moment donat, d’agafar-se de les mans i celebrar el més gran dels èxits: la seva independència i el màxim benestar i progrés col·lectiu.
I acabo amb el crit unànime que aquests dies hem sentit en boca de tots els culers: Visca el Barça i visca Catalunya! I, també, visca la sardana!
Lluís Subirana. Director.

Poema de la setmana 23/2011

2011-06-07T03:10:00.000-07:00

El pas del temps

Lentament s’escolaven
les hores de la tarda.
Al cel apareixien,
penjades de fils invisibles,
les primeres estrelles.
El vent escampava
la humitat salada
d’una mar en calma.
Mansament arribaven,
una darrera l’altra,
les onades a la platja.
Visions d’eternitat
en un viure efímer.

Esperit de Festa 04-06-11

2011-06-04T02:39:00.000-07:00

Vaig conèixer el mestre Josep Maria Tarridas el juliol de 1979 en el decurs d’un aplec. Després de la interpretació d’una de les seves sardanes més celebrades, la que porta per títol Melangia, m’hi vaig atansar per saludar-lo i felicitar-lo. En saber que jo era de Sabadell em va parlar de la seva breu etapa sabadellenca com a director de la famosa orquestra Els Fatxendes. Efectivament, a finals de 1933 els germans Josep Maria i Lluís Tarridas, procedents de la cobla-orquestra Llevantina, de Calella, es van incorporar a Els Fatxendes. El Lluís tocava el trombó i el Josep Maria es va fer càrrec de la direcció i del piano, instrument que havia passat a ser imprescindible dins la secció rítmica de les orquestres al costat del contrabaix i la bateria. Tot i breu en el temps, uns tres anys, el compromís i vinculació del mestre Josep Maria Tarridas amb l’orquestra i amb Sabadell va ser molt important com ho demostra el fet que decidís establir-se a la nostra ciutat, concretament al carrer de Riego número 50. Cal dir que durant aquest temps que va dirigir Els Fatxendes també va compondre diverses sardanes i el famós pas doble Islas Canarias que va enregistrar amb l’orquestra l’any 1936. El mestre Tarridas era una persona molt afable i bon conversador. En acomiadar-nos es va treure d’una cartera un llibret biogràfic titulat Josep Maria Tarridas i Barri. Vida i miracles i m’hi va escriure la següent dedicatòria : “Al bon amic sabadellenc Lluís Subirana amb tot afecte. Josep Maria Tarridas. Juliol 1979”. Uns anys després vaig fer amistat amb la seva filla, la Blanca Tarridas que demà tindrem el privilegi de tenir-la en directe aquí als estudis de Ràdio Sabadell per parlar del seu pare i de la seva obra que ella ha conservat i propagat amb gran amor i encert. Gràcies a aquesta amistat vaig tenir l’honor de col·laborar amb un article al llibret que es va editar en motiu de la commemoració del centenari del naixement del mestre Tarridas, que es va celebrar a Sant Pol l’any 2003 organitzat per la Comissió Any Tarridas formada, entre altres, per Carles Tarridas, Blanca Tarridas, Carme Ruscalleda, l’artista Perajaume i l’Ajuntament de Sant Pol de Mar, poble nadiu del mestre Tarridas que ja li havia erigit un monòlit amb una escultura amb el bust del mestre l’any 1994.
Han estat diverses les vegades que al llarg d’aquests més de 600 programes que sumem entre l’Esperit de Festa i el Sardanes a Ràdio Sabadell que hem tingut el plaer d’escoltar algunes de les seves sardanes d’entre el total de 111 que va escriure. Demà tindrem l’oportunitat de sentir-les de nou enriquides pels comentaris de la Blanca Tarridas i dels companys Jordi i Cristina.
A mi particularment se’m fa difícil dir quina de les sardanes del mestre Tarridas m’agrada més. En les seves composicions hi ha romanticisme, tendresa, emoció, passió, evocació, tristesa, desengany, festa, tradició i sensibilitat. Tot un desplegament de sensacions i emocions que el mestre transmet a través de la seva música i que són també un reflex de la seva gran personalitat.
Però si forçosament n’hagués de citar una seria, pel seu simbolisme reivindicatiu La mel als llavis, estrenada el 1948 i que inclou uns breus compassos de La Santa Espina cosa que demostra que el mestre Tarridas, a més d’un gran músic i compositor era també un gran català. Els esperem demà en el programa que li dedicarem ben acompanyats per la seva filla Blanca.
Lluís Subirana. Director.

Poema de la setmana 22/2011

2011-06-01T06:52:00.000-07:00

Recerca del vers

Poemes que són elaborats
amb retalls de memòria
recuperada amb esforç
per un laberint enganyós
construït de llums i ombres.
Fets amb paraules disperses
que cerquen l’encaix
entre sentiments creuats
els versos són missatgers
que emergeixen del silenci.

Esperit de Festa 28-05-11

2011-05-29T02:19:00.000-07:00

El passat 18 de maig vaig ser convidat al Palau de la Música Catalana per assistir a la presentació de l’Associació musical Gaietà Renom. Aquest gran intèrpret de la cançó catalana havia nascut a Barcelona el 1913 i hi va morir el 1997. Conjuntament amb un altre gran tenor, l’Emili Vendrell, són un referent històric que a través de la interpretació de les seves cançons van fer un gran servei a la cultura i la llengua catalana en uns anys molt difícils ja que ells sempre van cantar en català tot hi que Gaietà Renom no s’hi va dedicar professionalment. S’havia format musicalment a l’escolania de Sant Felip Neri de Gràcia i el 1932, a l’edat de 18 anys, va entrar al cor de tenors de l’Orfeó Català, on hi va cantar durant més de 50 anys, 25 dels quals com a tenor solista després que el mestre Eduard Toldrà l’escollís per interpretar al Liceu El giravolt de maig. Va formar part també del Quartet Vocal Orpheus amb actuacions per tot Catalunya. La seva veu fàcil i dicció excel·lent el van fer que interpretés, sota la batuta del mestre Lluís Maria Millet, molts dels grans oratoris, misses i concerts de clàssics europeus, traduïts al català. Va enregistrar més de 200 cançons i sardanes de compositors i poetes catalans. El mestre Carceller va composar expressament la sardana És la moreneta perquè fos cantada per ell. Com a solista va interpretar amb l’Orfeó Català diversos oratoris com, per exemple, Elias de Mendelsshon, La Passió segons Sant Mateu i La Missa en si menor de Bach, el Requiem de Mozart i grans obres simfònico-corals com la Novena de Beethoven o Les Estacions de Haydn. També va col·laborar com a solista amb l’Orfeó de Sants, l’Orfeó Laudate, la Capella Clàssica Polifònica, l’Orfeó Gracienc, l’Orfeó Lleidatà i la Coral Cantiga, entre altres.
La nova Associació musical Gaietà Renom, que es va presentar en el decurs d’un concert de cançons catalanes interpretades a veu i piano, té com a objectius la preservació i foment de la música catalana en general i la creació i promoció de noves òperes i sarsueles mitjançant la convocatòria de concursos i d’ajudes a nous i joves creadors catalans. També d’incidir que en els estudis musicals a conservatoris i escoles de música es treballi, també, amb obres d’autors catalans.
La junta presidida per Ruth Nabal està formada per les filles de Gaietà Renom, Carme i Glòria Renom Vallbona i destacats noms de la música catalana com el tenor Eduard Giménez i els compositors Salvador Brotons i Antoni Ros Marbà, entre altres.
He volgut deixar constància d’aquest fet per demostrar que, malgrat les dificultats econòmiques i la complicada situació actual, una vegada més la iniciativa privada pren el compromís i es disposa a fer un gran servei a la música i als creadors musicals del nostre país. Ara cal esperar que les institucions públiques, que en principi han acollit amb bons ulls aquesta proposta d’acció, siguin conseqüents i estiguin a l’altura dels grans objectius que l’Associació musical Gaietà Renom es disposa a afrontar.
Els desitjo la sort i l’èxit que es mereixen.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 20-21/2011

2011-05-24T08:04:00.000-07:00

Somnis al vent

Recollir tots els somnis,
entrar amb ells a l’ascensor
i pujar fins al pis més alt.
Obrir portes i finestres
i deixar-los volar,
lliurement, als quatre vents.
I esperar, pacientment,
que, algun d’ells,
torni fet realitat.

Esperit de Festa 21-05-11

2011-05-21T04:19:00.000-07:00

Fa pocs dies que ens ha deixat, a l’edat de 84 anys, l’amic lleidatà Sebastià Gràcia i Petit, un referent del sardanisme català més enllà de les comarques de ponent on exercia el seu mestratge i la seva experimentada influència. La seva defunció s’ha produït quan es disposava amb tota la il·lusió a participar, tot i la migrada salut que arrossegava els darrers anys, en la celebració del 50 aniversari de la proclamació de Lleida com a Ciutat Pubilla de la Sardana, esdeveniment del qual ell n’havia estat un dels principals promotors. Fa molts anys que amb el Sebastià ens unia una sincera relació d’amistat. Hem coincidit i participat als principals esdeveniments sardanistes de les darreres dècades celebrats al nord i al sud de Catalunya. De la seva extensa trajectòria en l’àmbit de la promoció i organització cal esmentar la seva llarga i continuada acció a través del Grup Sardanista del CE Huracans de Lleida, del qual n’era president i referent inqüestionable. El seu caràcter fort i amb una visió de la sardana nostàlgica i fixada en l’època de la seva joventut li havia ocasionat discrepàncies amb altres sectors del sardanisme però la seva constància i tenacitat era admirada per tothom. D’ofici llibreter ha estat encomiable la seva tasca periodística realitzada mitjançant el diari La Mañana i l’emissora Ràdio Lleida, on havia mantingut gairebé durant 50 anys, des del 1960 al 2007, espais setmanals fins que va ser hospitalitzat. Tenia l’amabilitat de que sempre que publicava alguna cosa referida a la meva persona m’enviava el retall del diari per correu perquè me n’assabentés. Aquesta tasca de difusió li ha estat reconeguda amb diversos premis per l’Obra del Ballet Popular i la Federació Sardanista de Catalunya els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995, 2000 i 2010. Ha rebut múltiples homenatges arreu del territori català i la màxima distinció de la qual se sentia orgullós: la concessió de la Creu de Sant Jordi, l’any 1987. També havia rebut la medalla de la ciutat de Lleida l’any 2007.La darrera vegada que vàrem coincidir va ser el passat 9 d’abril a la presentació que es va fer a Agramunt del volum 2 de la col·lecció Fent Amics enregistrat conjuntament per les cobles Contemporània i Jovenívola d’Agramunt, tal com en vaig deixar constància en el comentari emès el passat 16 d’abril. Em va dir que s’estava refent d’una operació però que li costava molt i que es trobava molt cansat. Em va preguntar què estava escrivint però ja no em va demanar, com havia fet altres vegades, que li enviés els llibres quan els publiqués. S’aixecà de la cadira i en abraçar-me em va semblar que era com un emotiu comiat. Arrossegant els peus i apuntalat amb un bastó es va acostar als músics i va pronunciar, emocionat, el que seria el seu darrer parlament en públic.
Quan m’he assabentat de la seva mort m’he preguntat si amb aquella darrera abraçada li vaig saber transmetre prou la meva estima i admiració. En tot cas desitjo que aquest comentari des de la Torre de l’Aigua de Sabadell li arribi allà on es trobi, no on allà on reposa com s’acostuma a dir perquè, coneixent-lo, pot ser que ja n’estigui organitzant alguna amb la sardana com a protagonista.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 14-05-11

2011-05-17T06:53:00.000-07:00

Si hagués de posar un títol al comentari d’aquesta setmana podria ser aquest: “De la plaça de Sant Roc al Santuari de la Salut amb la sardana.” Perquè la sardana ha estat un dels elements festius protagonistes de la darrera edició de l’Aplec de la Salut.
Després que l’any passat la pluja hagués deslluït la celebració del Concurs de Colles Sardanistes, la novena edició, en aquesta ocasió puntuable pel Campionat Territorial de les Comarques Barcelonines, es va celebrar amb tota esplendor sota un sol de tarda radiant i davant l’expectació de la moltíssima gent que emplenava el recinte de la plaça Sant Roc.
Tal com diu el programa de ma que es va repartir entre el públic, la combinació d’espectacle sardanístic amb les colles uniformades, el toc sempre divertit de les interpretacions musicals de la Cobla Contemporània, la plaça de l’Ajuntament engalanada i l’ambient festiu de la Festa de la Salut, va crear un clima d’expectació i interès entre els assistents. A tot això cal sumar-hi la bona organització de les entitats Grup Sardanista Mirant al Cel i Sabadell Sardanista que van prestigiar aquest concurs que esperem es vagi repetint cada any, malgrat que en aquest la situació econòmica actual hagi suposat un gran esforç per tal de mantenir la seva continuïtat.
Entre les 24 colles participants a les diverses categories la presència sabadellenca va ser important tot hi que no hi podien participar la Mirant al Cel i la Ressò per ser-ne organitzadors. En les categories alevins, infantils i juvenils, les colles sabadellenques Trapelles, Esqueix i Cabirols van obtenir el primer lloc, i en veterans, les colles Sabadell i Arraona van quedar en segon i tercer lloc.
Moments de gran expectació van ser la interpretació de la sardana de punts lliures i els galops d’entrada i sortida, especialment aquest darrer, amb tots els dansaires circulant coreogràficament per tota la plaça. La sardana de conjunt, amb la incorporació de molts balladors del públic assistent va ser una demostració més del component de festa i germanor que la música i la dansa de la sardana representen.
Un altre fet destacat va ser la presència d’alts càrrecs de l’Ajuntament, com ara Montserrat Capdevila, Joan Manau, Lluís Monge encapçalats per l’alcalde Manuel Bustos que van fer el lliurament dels trofeus a les colles guanyadores.
I, com deia al principi, de la plaça Sant Roc a La Salut on el dilluns, també en una tarda esplèndida, la cobla Jovenívola ens va oferir una interessant i molt participativa ballada de sardanes, ja tradicional al programa de les Festes de la Salut. Aquest any, per gentilesa de l’Ajuntament de Sabadell, tots els assistents que ho desitjaven van disposar de cadires per escoltar la cobla i veure ballar la sardana amb tota comoditat.
Evidentment que la sardana no va ser l’única representant de la nostra cultura tradicional i popular a les Festes de la Salut. També els castellers i els geganters van assolir un gran protagonisme i es van lluir davant dels milers d’assistents, sense oblidar, un any més, el tradicional concert de la Banda de Música de Sabadell.
En conjunt, entre l’esperit religiós de les celebracions al Santuari, els actes tradicionals institucionals i l’ambient festiu als espais oberts, tota una gran festa de tots i per a tots els sabadellencs.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 19/2011

2011-05-10T08:51:00.000-07:00

Recordant

Com l’avar que atresora riquesa,
gelosament els records guardem,
embolcallats amb aquella tendresa
que quan no estem junts enyorem.
Carícies enceses enmig la foscor
al ritme frenètic dels cors abrandats
que a l’escalf palpitant de l’amor
es mouen a impuls de ritmes alats.
Revivim en somnis les hores viscudes
mentre els dies van fent via imparables
i un seguit de sensacions pressentides
renoven aquells moments inoblidables.

Esperit de Festa 07-05-11

2011-05-07T02:55:00.000-07:00

En el decurs dels actes de celebració d’Organyà com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2011, el passat diumenge 1 de maig es van fer públics els Premis Sardana 2010 que atorga la Federació Sardanista de Catalunya. La Medalla al Mèrit Sardanista va ser concedida a Joan Domènech Moner per la seva dedicació al foment de la sardana. Jo hi afegiria també com a promotor, estudiós, articulista i escriptor. La medalla al Mèrit Musical ha estat concedida a Esteve Molero Olivella, per la seva aportació en l’actualització de la música de cobla. Jo també hi afegiria com a músic, instrumentista, director i arranjador. La medalla al Mèrit Cívic ha estat pe Joaquim Ruscalleda Franch, del Càmping Botànic Bonavista de Calella, per la seva tasca de difusió de la sardana des d’aquesta instal·lació turística. I la Medalla al Mèrit de la Dansa Catalana a Eulàlia Hortal Brugués, dansaire des de 1947 i per haver ensenyat la dansa catalana, tant a Girona com a diversos indrets d’Europa.
També es van atorgar premis a la dedicació, a la continuïtat, a la promoció i difusió i a les iniciatives renovadores. L’any passat, en comentar aquests premis, vaig mostrar la meva estranyesa de que no s’hagués tingut en compte el nom de l’Anna Costal, pel seu treball a l’exposició i llibre catàleg Pep Ventura abans del mite i al CD amb sardanes històriques de Pep Ventura, un dels fets sardanistes més destacables dels darrers anys. Sembla que això s’ha volgut esmenar concedint-li ara a Anna Costal el Premi a Estudis Sardanistes. Un altre dels premis que l’any passat va quedar desert va ser el de Treballs Discogràfics que aquest any s’ha concedit per partida doble: a la cobla Bisbal Jove pel seu disc XX i a la Marinada per les adaptacions per a cobla de la música de Nino Rota.
Pel que fa a la promoció i difusió s’han concedit premis als músics Xavier Piñol i Daniel Navarro per la seva iniciativa titulada La cobla Volta Món, que ha exportat la sonoritat de la cobla a d’altres països; a la Unió Anelles de la Flama, per l’organització de Final-espectacle del campionat de colles sardanistes de nens i nenes i al Grup Sardanista Balàfia per la seva tasca contínua de difusió i ensenyament de la sardana a les comarques lleidatanes.
El reconegut poeta Vicenç Llorca va ser l’encarregat de redactar i llegir la Lliçó Magistral i l’exjugador i entrenador d’handbol Xesco Espar de redactar i llegir el Missatge al Món Sardanista, que fa referència a la vinculació entra la sardana i els valors de Catalunya: humilitat, entusiasme, compromís i passió.
Una de les notícies més esperades, saber quina seria la Ciutat Pubilla l’any 2012, no es va fer pública tota vegada que no s’ha pogut escollir cap lloc perquè les candidatures presentades han aturat momentàniament les seves intencions a causa de la celebració dels comicis municipals i la situació econòmica actual. Per tant, si algun Ajuntament de la comarca ens escolta i té diners, algun n’hi deu haver, no?, doncs ara és l’hora de fer la seva oferta i convertir-se en Ciutat Pubilla de la Sardana. Es clar que ja ens podem imaginar la resposta: “hi ha coses més importants a fer...”
Així doncs Organyà es converteix a partir d’ara en el centre d’atenció de la cultura tradicional i popular catalana. Durant tot un any serà el punt de referència pel que fa a la sardana, la seva defensa i la seva projecció. S’hi celebraran gran quantitat d’activitats sardanistes que repercutiran sobre les facetes socials, econòmiques i festives, especialment de la població de l’Alt Urgell.
Des dels nostres programes els desitgem sort i èxit a la vegada que felicitem molt sincerament efusivament a tots els guanyadors.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 18/2011

2011-05-03T07:15:00.001-07:00

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Poeta de mercat
Venia versos al mercat
fets amb rodolins d’ocasió,
inspirats en gestes imaginàries
i en somnis mai realitzats.
Versos escrits en nits solitàries
sobre fulls de paper reciclat.
Els recitava amb veu monòtona
amb mètrica i rima constant.
De tant en tant, potser per llàstima,
n’hi compraven algun de ben rimat.
I de retorn a casa, els que no venia,
un a un els estripava plorant.

Esperit de Festa 30-04-11

2011-05-01T02:12:00.000-07:00

El passat dimecres 27 d'abril es van lliurar al Teatre Principal les Medalles d’Honor de Sabadell a 11 persones i entitats que al llarg de la seva trajectòria cívica, social, cultural, educativa, etc., se n’ha fet mereixedores a proposta de les juntes de districte i de la Junta de Portaveus de l’Ajuntament de Sabadell. Entitats ciutadanes com la Coral Belles Arts, el Club de Tennis i l’Institut Les Termes i persones com Claudio Viol, Josera Haro, Maria Cruells, Anna Maria Aguiló i Rosa Maria Rafecas, van rebre el reconeixement i homenatge de la ciutat per la seva meritòria i constant tasca de dedicació altruista a les seves respectives especialitats.
Vull però dedicar un comentari especial a tres entitats representatives de la nostra cultura popular i tradicional que també, amb tot mereixement, van rebre la Medalla d’Honor.
Als Castellers de Sabadell, que el 1994 van començar els assaigs per formar una colla castellera i que el 2007 ja havien aconseguit tota la gamma alta de castells de 7. Ha estat però el 2010 quan han assolit el que es coneix com la clàssica de 8. Concretament va ser el 24 d’octubre del 2010, coincidint amb la seva 17a Diada Castellera, que van descarregar per primer cop el tres de vuit i que van completar l’actuació amb el quatre de vuit i la torre de set. Va recollir la medalla el seu president Joan Egea acompanyat dels petits anxanetes que han coronat aquests importants castells.
A la Germandat de Sant Antoni Abat “Colla Vella” per la seva contribució decisiva en la conservació de la festa dels animals i principalment del món del cavall, amb la passada en la festa de Sant Antoni Abat, diada dels carreters. La Colla Vella va ser fundada el 1871, fa doncs 140 anys i és una de les poques entitats del país que manté el fet de celebrar la passada el mateix dia de Sant Antoni, el 17 de gener. Va recollir la medalla el seu president Joan Noalart.
A la Joventut de Sant Antoni Abat “Colla Nova” pels mateixos mèrits que la “Colla Vella”, fundada el 1880 a conseqüència d’una escissió i que ha estat un puntal en l’organització de la Setmana del Cavall i de la 1a Fira del Cavall al Parc Central del Vallès i que és una de les fundadores de la Federació Catalana dels Tres Tombs. Va recollir la medalla el seu president Francesc Gall.
Aquestes tres entitats formen part de la Federació Sabadell Cultura i participen activament en els actes que s’hi programen, especialment amb la trobada anual Sabadell Festa i Tradició.
Felicitats a tots els premiats i, per la relació amb els nostres programes, molt especialment als Castellers i a les Colles Vella i Nova a la vegada que aprofitem per encoratjar-los a seguir en aquesta línia de treball i difusió de la nostra cultura, de la nostra tradició i dels nostres valors.
Lluís Subirana. Director.

Poema de la setmana 17/2011

2011-04-26T05:45:00.001-07:00

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Mar endins

Al rítmic compàs
de la veu enèrgica
lluiten els rems
amb les ones braves.
Música implacable
que l’aire escampa
entre l’escuma
de la mar blava.
Tots sempre a una
unificant l’esforç
mentre el timó enfila
una imaginària meta.

Jaume Viladoms i Valls (1913-1976)

2011-04-24T07:51:00.000-07:00

Jaume Viladoms i Valls (1913-1976)

Record Homenatge al mestre i lluitador social

Diversos autors. Coordinació: Eduard Masjuan

Fundació Jaume Viladoms. Ajuntament de Sabadell. 2011

Lluís Subirana

Jaume Viladoms, el meu darrer mestre

Una esperança desfeta

2011-04-24T07:46:00.001-07:00

Una esperança desfeta

Sabadell 1931-1945

Diversos autors

Ajuntament de Sabadell-Museus Municipals. 2010

Lluís Subirana

Sardanes i corals, entre la telerància i la prohibició

Sant Pol al Mestre Tarridas

2011-04-24T07:40:00.000-07:00

Sant Pol al Mestre Tarridas
Homenatge al centenari del seu naixement

Diversos autors
Comissió Any Tarridas. Sant Pol de Mar. 2003

Lluís Subirana
Recordant el Mestre Tarridas

Casa meva és casa vostra

2011-04-24T07:35:00.000-07:00

Casa meva és casa vostra

Entrevistes a sabadellencs

Llibre segon. Any 2002

Josep Gamell

Diari de Sabadell

La Gaseta, 2002

Lluís Subirana

Activista cultural

Recordat Josep Pallach

2011-04-24T07:25:00.000-07:00

Recordat Josep Pallach

Reflexió col·lectiva entorn d'un gran líder

Coordinació

Joaquim Ferrer- Pere Baltà

Rúbrica Editorial, 2002

Capítol: Haurem de lluitar molt

Lluís Subirana

Esperit de Festa 23-04-11

2011-04-23T04:33:00.000-07:00

La festa de Sant Jordi és un diada especial encara que al calendari la data no estigui en vermell. Una festa on els protagonistes principals són el llibre i la rosa, on la cultura i la natura es manifesten a través dels llibres, de la paraula escrita, i de les flors, que amb els seus perfums tenen la seva particular manera de comunicar-se amb nosaltres. En una festa tan especial com aquesta, per embolcallar llibres i roses, res millor que una gran sardana. Llibres, roses i sardanes. Festa complerta. Comprem almenys un llibre, si és en català millor i si és relacionat amb la música en general millor que millor. Comprem la rosa per regalar a la persona estimada i anem a ballar o escoltar les sardanes. No hi ha res millor per fer el dia de Sant Jordi encara que aquest any s’escaigui en plena Setmana Santa. I oblidem-nos unes hores de les polèmiques, de les enveges i de les rancúnies que una festa com aquesta, símbol d’un país com aquest, genera als qui no entenen ni voldran entendre mai determinades i singulars diferències. Llibres, roses, sardanes. Cultura, natura, festa. Tradició, poble, nació. Per reivindicar el què érem, per demostrar el què som, per afirmar el què volem ser. Cultes com els llibres, sensibles com les flors, units i agermanats com la sardana.
I gaudim també de les cantades de caramelles que a la nostra ciutat tenen una llarga tradició. Resseguint una mica la història de les primeres corals sabadellenques fundades a la segona meitat del segle XIX, trobem que una de les seves activitats més importants de l’any eren les cantades de caramelles per Pasqua. Habitualment el diumenge i algunes també el dilluns, sortien al carrer grups d’homes que interpretaven cançons relatives a l’arribada de la primavera i a la resurrecció de Crist. En aquells temps, les caramelles tenien un caràcter més profà que no pas religiós. Els temes de les cançons feien moltes referències a la bellesa de les dones i de les flors. Algunes corals solien sortir cap al tard del Dissabte Sant o bé la matinada del diumenge i s’acompanyaven amb instruments molt elementals: picanyes, panderos, platets, etc. Allà on paraven per interpretar les seves cançons, sol·licitaven un refrigeri o bé un pagament en productes, els quals adjuntaven per dedicar-los a un àpat comú.
Evidentment els temps han canviat molt però, sortosament, la tradició de sortir a cantar caramelles per Pasqua es manté. Ho demostren algunes de les nostres corals que, any darrera any, ens ofereixen una mostra de les seves habilitats. Com a cantaires i com a lletristes. Perquè les interpretacions actuals poc tenen a veure amb les d’un segle enrere. Només cal fer un repàs a les lletres dels programes que distribueixen per comprovar-ho. I cal prestar especial atenció als continguts del tradicional popurri on els temes d’actualitat, socials i polítics, són tractats amb certa ironia que desprèn, però, també una punyent i significativa crítica. Sigui com sigui, el més important és que les caramelles segueixen sent el reflex d’un poble amb una cultura pròpia i amb unes tradicions que vol mantenir com un signe d’identitat propi i que no ens podem permetre de perdre. Bona Pasqua i un gloriós Sant Jordi.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 16/2011

2011-04-19T10:51:00.000-07:00

Rosa de Sant Jordi

Encara que la rosa
sigui virtual
el nostre amor real
està impregnat
entre els seus pètals
que guarden, gelosos,
l’olor dels nostres petons.

Esperit de Festa 16-04-11

2011-04-16T05:32:00.000-07:00

Dissabte passat, 9 d’abril, convidat pels amics de la cobla Contemporània vaig assistir a la presentació que es va fer a Agramunt del volum 2 de la col·lecció Fent Amics enregistrat conjuntament per les cobles Contemporània i Jovenívola d’Agramunt. A les 6 de la tarda, sota un sol de justícia, centenars de persones arribades de diversos indrets, entre elles dos autocars procedents de Lleida i organitzats pel Grup Sardanista Balàfia, van ocupar tota l’extensió de la històrica Plaça del Mercadal, d’estructura quadrada, totalment porticada amb vuit arcades per banda. Vaig tenir l’ocasió de saludar al president de la Federació Sardanista de les Comarques Lleidatanes, Josep Maria Roset, i el vell i gran amic Sebastià Gràcia, autor del text de la presentació del llibret on, entre altres coses manifesta: “Vull destacar la força d’aquests joves músics: la Jovenívola d’Agramunt i la Contemporània que no paren d’innovar. Estimen la música, la sardana, la gresca!, i ho projecten a les seves actuacions. Jo els vull trametre- continua dient Sebastià Gràcia- el meu suport, el suport d’un sardanista de molts anys, que els demana que s’esforcin més, si cap, tot dient-los: No pareu, que tot fa falta!” I, fent cas d’aquesta petició a la plaça no parava ningú, els músics dalt l’empostissat tocant i movent-se al ritme de les composicions i a la plaça les rotllanes ballant des del primer a l’últim compàs de les sardanes de set tirades. Després dels parlaments de la presentació al públic del CD Fent Amics 2, a càrrec dels amfitrions de la festa, de l’exhibició i repartiment de diplomes als assistents al curs de sardanes organitzat per l’Agrupació Sardanista Barretina i mentre sentia les cobles desgranar les seves melodies vaig decidir de fer un tomb pel centre històric d’Agramunt. A tocar de la plaça dos edificis singulars van atraure la meva atenció: Cal Mas Vell, una construcció del 1806 actualment destinada a serveis i que un cop remodelada va ser inaugurada pel sabadellenc Xavier Bigatà, quan era Conseller d’Obres Públiques de la Generalitat, i l’edifici de la Societat Cultural Recreativa Casal Agramuntí, fundada el 1934, seu de la Biblioteca Municipal que porta el nom d’un il·lustre escriptor agramuntí: Guillem Viladot. Però el que més em va impressionar va ser passejar pels carrerons del nucli antic i per la plaça de l’Església, on hi ha la Casa de la Vila, un edifici del 1834. Per protegir-me del sol vaig entrar a l’església arxiprestal de Santa Maria, d’estil romànic, amb el seu campanar d’estil gòtic i els tres absis que li donen singularitat i que va ser declarada monument nacional l’any 1931. Allà vaig contemplar el retaule barroc de la capella del Roser i un altre retaule de fusta policromada, d’estil gòtic, dedicat a la Mare de Déu dels Socors, patrona de la Vila. Vaig retornar a la plaça quan les cobles eren obligades a repetir les seves darreres interpretacions i la lluna, de quart creixen, ja havia substituït al sol. Eren ja les nou del vespre quan una gran rotllana encerclava la plaça porticada i les dues cobles, al centre, interpretaven la darrera sardana. Després de tres hores d’intensa activitat res millor que una generosa degustació del famós torró fet de mel, avellana i clara d’ou, conegut com el torró d’Agramunt i que s’elabora a la vila des del segle XVIII. Encara quedava però el sopar de germanor entre les dues cobles com a un exponent més de la bona sintonia musical i dels llaços d’amistat refermats amb aquest Fent Amics 2 que, com el seu número indica, tot fa suposar que els inquiets components de la Contemporània ja tenen en projecte el Fent Amics 3. Va ser un plaer compartir amb tots ells aquesta jornada a Agramunt i gaudir d’una tarda on la música i la dansa de la sardana van ser els principals protagonistes. Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 15/2011

2011-04-12T07:47:00.000-07:00

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Andana subterrània

Perdut en una andana solitària

veia passar, rabents, els trens

que amunt i avall com llançadores

anaven teixint el pas del temps.

Algú invisible, amb veu metàl·lica

i sense que ningú se l’escoltés

anunciava arribades i sortides

amb destinacions desconegudes.

Darrere els vidres de les finestres

dels vagons fermament encadenats

s’intuïen perfils pretesament humans

desfigurats per la velocitat.

Jo contemplava impassible el pas

d’aquells rostres terriblement anònims

que anaven desapareixent engolits

per la negra boca del túnel del temps.

Esperit de Festa 09-04-11

2011-04-09T03:20:00.000-07:00

El passat dijous 7 d'abril, al Teatre Principal, es van concedir els Premis de la Nit de la Cultura que convoca l’Ajuntament de Sabadell amb l’objectiu de reconèixer les persones o institucions sabadellenques, els projectes de les quals hagin destacat per la seva qualitat i implicació en la vida cultural de la ciutat. En aquesta segona edició, corresponent a les activitats desenvolupades durant l’any 2010, es convocaven els premis següents: Arts en Viu, Arts Visuals, Cultura Popular i Tradicional, Literatura i Assaig, Projecció de la Ciutat i Trajectòria. Els jurats corresponents a cada especialitat havien d’analitzar les diverses propostes seleccionades prèviament i emetre el seu veredicte en funció de les bases establertes. Pel que fa a la Cultura Popular i Tradicional, Sabadell ha viscut un any 2010 de gran activitat i amb grans esdeveniments que han demostrat la seva implicació ciutadana. Cada una de les més de 40 entitats i associacions que treballen en aquest àmbit han realitzat els seus actes habituals i, algunes, per motius determinats, han celebrat actes extraordinaris i commemoracions que han refermat el seu compromís amb la cultura, la ciutat i el país. Els mitjans de comunicació locals s’han fet ressò d’aquesta activitat i de la seva importància, no només per la preservació del ric patrimoni que això representa, si no també per l’entramat del teixit social i de convivència i participació ciutadana que comporta. Donar a conèixer les tradicions, els costums, les festes d’ahir i avui, tant a les noves generacions com recordar-les a les de més edat, és una tasca necessària i que ha de tenir el seu reconeixement públic. Mantenir les tradicions no vol dir ancorar-se en el passat si no que és una manera més de viure el present i de projectar-lo al futur. El Premi de Cultura Popular i Tradicional, en aquesta segona edició, vol ser el reconeixement públic a la tasca que de forma constant i no sempre reconeguda, porten a terme les entitats d’aquest àmbit i que formen part del teixit associatiu de la ciutat. El Jurat de Cultura Popular i Tradicional, que tinc l’honor de presidir, està format per persones de reconegut coneixement i implicació: Josep Egea, Anna Maria Aguiló, Jordi Saura, Manolo Garrido i Pere Escudero que, un cop estudiades les activitats desenvolupades per les entitats al llarg de l’any 2010, va decidir per unanimitat atorgar el premi a les Forques de Can Deu pels actes commemoratius del 25 aniversari del Drac Antonot on la Cultura Popular i Tradicional es va fer extensiva a la ciutat amb l’edició d’un conte escrit per Montse Costa i il·lustrat per Glòria Marín llegit a 40 escoles de la ciutat, pel treball de recerca i creació realitzat en la construcció de dues noves figures festives que s’han incorporat a l’imaginari col·lectiu de la ciutat, pel que representa l’esmentada iniciativa en la incorporació dels més petits en la participació d’actes dins l’àmbit de la Cultura Popular, per la seva aportació en l’àmbit literari al crear l’obra El conte del Drac Antonot, pel que ha representat de treball transversal al portar la iniciativa de l’elecció dels noms dels dragonets dins les escoles de la ciutat i per l’abast que aquesta iniciativa va tenir en ser incorporada la il·lustració dels nous dos dragonets a la portada oficial del programa de Festa Major 2010 . Des dels nostres programes felicitem molt sincerament a totes les entitats per la seva lloable tasca i en especial a les Forques de Can Deu per l’obtenció d’aquest merescut premi i reconeixement. Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 14/2011

2011-04-05T05:23:00.001-07:00

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Port traïdor

Durant molt de temps

amb el seu amor desbocat

i amb les veles desplegades

navegaren, impetuosos,

pels mars més abrandats

saltant d’onada en onada

sota de cels estrellats

i sense cap rumb prefixat.

Un dia, decidiren amarrar

a l’empara d’un port segur

i d’una mica de calma.

No hi estaven avesats

i molt aviat s’avorriren,

fins i tot, l’un de l’altre.

I acordaren soltar amarres.

Ell es feu de nou a la mar

i a port es quedà ella.

Ara a ell el balanceja el mar

i a ella uns altres braços.

Esperit de Festa 02-04-11

2011-04-02T09:01:00.000-07:00

Aquest comentari des de la Torre de l’Aigua serà més breu que els habituals perquè el vull dedicar única i exclusivament a donar-los les gràcies. Perquè avui és just i necessari que, en nom de tot l’equip del programa, manifesti públicament el nostre més sincer i profund agraïment a totes les persones i entitats que aquests darrers dies ens han fet arribar la seva felicitació pels nostres 600 programes que vàrem celebrar dissabte i diumenge de la setmana passada. Valorem molt i agraïm profundament les paraules de felicitació i d’estímul que ens han dedicat i que ens animen a seguir en aquesta línia d’oferir a l’entorn del protagonisme central de la sardana, la seva música i dansa i la seva història, tota la riquesa del nostre patrimoni cultural. Alguns d’aquests missatges de felicitació, que ens han arribat personalment o mitjançant Internet, han estat molt generosos com el que ens feia arribar una amiga oient en el qual, a més de felicitar-nos, ens deia “que ens mereixíem un Oscar”. El cert és que tot l’equip del programa acceptem aquests elogis amb satisfacció. Però també és cert que ens suposen un compromís i un repte: el de mantenir el nivell de qualitat assolit fins ara i intentar la recerca de nous temes que puguin seguir mantenint viva l’atenció de tots vostès. Unes paraules de l’antiga saviesa, atribuïdes a Lotari I d’Alemanya, diuen que “totes les coses canvien i nosaltres canviem amb elles”. I és evident que el pas del temps ens obliga sempre a viure d’acord a les circumstàncies del moment. Pel que fa als nostres programes, volem que el pas del temps ens proporcioni més experiència i coneixements, que ens ajudi a millorar tot el que fem i ens enriqueixi amb més amics tota vegada que, tornant als clàssics i ara amb paraules de Ciceró, “les veritables amistats són eternes”. Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell, en la seva setena temporada en antena, ha sumat 600 programes. Millor dit, avui ja els ha superat. Per tant, aquests 600 programes han estat una fita més que avui ja hem deixat enrera en aquest camí que un dia vàrem iniciar i que volem seguir fent tots junts. Perquè, només si vostès ens hi acompanyen, té sentit el nostre camí. En nom propi i de tot l’equip del programa, moltes gràcies i que tinguin un bon cap de setmana. Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 13/2011

2011-03-29T06:53:00.000-07:00

Del llibre Sense treva

Il·lustracions Nati Ayala

Biblioteca Quadern, 36. Sabadell

Primavera

Renéixer amb saba de noves llavors. Esperada fecunditat del somriure. L’aire del matí, xop de la rosada, gronxa el bressol de l’amor més pur.

Esperit de Festa 26-03-11

2011-03-26T07:09:00.000-07:00

El d’avui és el programa número 300 d’Esperit de Festa que amb el programa 300 de Sardanes a Ràdio Sabadell de demà diumenge, en sumarà un total de 600 des d’aquell primer emès el 18 de setembre de 2004. Fa ja doncs set temporades que, juntament amb el Jordi Saura a la redacció i locució i amb Joan Ferrús al control tècnic, amb el suport de la direcció de Ràdio Sabadell, iniciàvem aquest apassionant camí de la informació i la comunicació radiofònica. L’any 2007, a partir del programa 129, es va incorporar la Cristina Colomer i al setembre de 2009 Guillem Mota va substituir Joan Ferrús al control tècnic.
Des del primer programa el nostre ferm propòsit ha estat que la sardana, com a referent musical i cultural de Catalunya, ens servís de vincle per tal d’arribar a un cercle més gran de seguidors atrets i interessats per les referències culturals manifestades a través de molts diversos aspectes de la nostra història mil·lenària: els costums, les tradicions, les llegendes, les danses, les festes, els paisatges i les circumstàncies polítiques, socials i culturals, passades i presents, que ens ha tocat viure.
També hem volgut posar de manifest l’enorme potencial que té la cobla, aquets conjunt instrumental que ens és propi i que no ens cansarem mai de reivindicar com un patrimoni català d’unes característiques musicals úniques al món, i que la seva versatilitat es manifestés en totes les seves potencialitats interpretatives: sardanes, danses, balls, acompanyant orfeons, cantants i altres instruments i conjunts musicals.
La literatura i la poesia hi han estat presents amb referències biogràfiques dels seus autors i amb especial atenció a personatges i esdeveniments extraordinaris com la sèrie dedicada al Quadern gris de Josep Pla, al poema Canigó de Jacint Verdaguer, l’Any Amades i a l’obra de Joan Maragall en motiu d’escaure’s el 150 aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort.
La música ha estat l’element que ha servit d’enllaç entre tots els temes tractats: sardanes, balls vuitcentistes, ballets, sense defugir però incursions en música clàssica, de pel·lícules, cançó, havaneres, ballables per orquestra, de manera que hem ofert una gran varietat de música a tots els nostres oients gràcies a un fons musical de més de 1.100 discos de totes les èpoques només pel que fa a sardanes.
Uns programes fets a Sabadell i per gent de Sabadell és evident que tot allò que passa a la nostra ciutat hi té un paper destacat però sense oblidar mai les activitats i les notícies que tenen com a punt de partida altres poblacions i que hem considerat interessants.
Hem d’agrair les col·laboracions de la Federació Sardanista de Catalunya amb el seu servei de premsa Infosardana, la Federació Sabadell Cultura i les seves entitats per les informacions que sobre la seva activitat ens comuniquen, i a l’Esbart Sabadell Dansaire i al seu director artístic Tomàs Manyosa per l’assessorament i participació en els temes de dansa tradicional. També el nostre agraïment a les cobles de casa, i a entitats com Músics per la Cobla, Sabadell més Música, Sabadell Sardanista i Fonovilassar pel seu suport. I, naturalment, a tots vostès, tots els oients que en directe o mitjançant Internet ens segueixen i ens fan arribar les seves valuoses opinions.
Aquests 600 programes, equivalents a 600 hores d’emissió, representen moltes, moltíssimes hores més de documentació, redacció, assessorament i gravació. Milers d’hores del nostre temps que hem dedicat, al llarg de gairebé set anys, a la sardana, a la cultura i al nostre país: Catalunya. Així mateix volem refermar que sempre, en donar la nostra opinió, de posicionar-nos sobre una opció concreta, hem procurat fer-ho de la manera més objectiva possible. I així ho seguirem fent en respecte i agraïment a tots vostès. Gràcies pel seu suport.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 12/2011

2011-03-22T07:39:00.000-07:00

Calçotada a La Granota

Amb els pollancres encara despullats
aquest llarg hivern s’acomiadava.
La forta remor de l’aigua del torrent
musicava l’adéu del sol que declinava.

Queia la tarda al prat de La Granota
i aprofitant al màxim la darrera claror
els amics i amigues s’acomiadaven
per emprendre tots el reton cap a casa.

Enrera quedava l’escalfor del foc
i el gust agradable de la salsa i el calçot,
i el brogit de les converses creuades
i de les rialles esclatants i sinceres.

I enrera quedaven unes quantes hores
molt felices i alegrement compartides
i ens fèiem el ferm propòsit de repetir-les
perquè, la bona amistat, no admet renúncies.

Trobada dels amics de sempre
Diumenge, 13 de març de 2011

Esperit de Festa 19-03-11

2011-03-19T06:33:00.000-07:00

Fa aproximadament un any, en el meu comentari setmanal vaig fer una referència a la programació concertística i vaig dir:
“Després dels lamentables fets del Palau de la Música, es temia per la continuïtat del ja tradicional Cicle de Cobla, Cor i Dansa al Palau.” I continuava dient ara fa un any: “Doncs bé, els nous gestors no han renunciat als diversos cicles programats al llarg de l’any sinó que els han presentat amb tota la il·lusió i amb el ferm propòsit de millorar-los cada any. Pel que fa concretament al Cicle de Cobla, Cor i Dansa, en la que ja serà la seva 12 edició, s’han programat cinc concerts a celebrar el 6 i 20 de març, 10 i 17 d’abril, i 15 de maig. Hi intervindran les cobles Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i la Principal de la Bisbal; la Coral Polifònica de Puig-reig i l’Esbart Ciutat Comtal.”
Repeteixo que això és el que deia ara fa aproximadament un any. Malauradament, però, aquells fets del Palau, l’espoli econòmic, l’escàndol de la gestió anterior i l’entrada de nous responsables, amb l’obligada retallada pressupostària, han fet que tots aquells bons propòsits s’esvaïssin en poc temps i que aquesta temporada ens quedéssim sense aquest prestigiós cicle. Ja és coincidència que precisament hagi estat la que seria l’edició número 13 la que hagi passat a millor vida. Els que consideren aquest número com a un símbol de malastrugança, en tenen ara nous motius.
Ja em temia quelcom per la manca de notícies al respecte i que es va confirmar quan vaig rebre del servei de premsa del Palau de la Música quatre llibrets amb la programació de quatre cicles denominats “Tardes al Palau”, “Diumenges al Palau”, “Cicle de Concerts de l’Orfeó Català” i “Cambra Coral Onca”. Era la confirmació de que si algú havia de desaparèixer era, precisament, el “Cicle de Cobla, Cor i Dansa”.
Cal dir però, en honor a la veritat, que la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona participa avui dissabte 19 de març conjuntament amb l’Orfeó Català en el primer concert del “Cicle de Concerts de l’Orfeó Català”, i que ho tornarà a fer el dia 2 d’abril dins del cicle “Tardes al Palau”, i que, també dins d’aquest cicle, el 14 de maig hi actuarà l’Esbart Marboleny. La realitat és però que la presència de la cobla en aquests cicles serà només de dues actuacions i sempre a càrrec de la mateixa Sant Jordi, segurament pels acords mantinguts amb l’administració a causa d’incorporar al seu nom el títol de Ciutat de Barcelona.
Veiem doncs com aquells propòsits de millora expressats fa un any s’han traduït, pel que fa a la música de cobla, a un acord de mínims. En el moment de redactar aquest comentari està pendent una roda de premsa per tal de presentar els cicles d’aquesta nova temporada. Ens podem imaginar els raonaments i les justificacions que argumentaran els organitzadors per tal de fer-nos entendre les diverses circumstàncies i la difícil situació per la que travessa la històrica entitat. Però per molt comprensius que siguem, la realitat és només una i ben palesa: la música de cobla i per a cobla no té el reconeixement que per la qualitat actual dels seus intèrprets i les composicions li correspondria.
Almenys que no ens diguin que sempre ens queixem. La realitat és la que és i si no, estem oberts a que ens demostrin el contrari.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 11/2011

2011-03-15T08:17:00.000-07:00

Engrunes

17.

La nit s’havia declarat en vaga

i s’havien apagat tots els llums del cel

però la llum radiant dels teus ulls

il·luminava els camins del meu viure.

18.

M’interessa més donar vida als anys

que donar molts anys a la vida.

Esperit de Festa 12-03-11

2011-03-12T06:38:00.000-08:00

Aquests darrers dies, han aparegut a diversos mitjans de comunicació, falques a la ràdio i un anunci a mitja pàgina a la premsa, informant de l’inici, aquest dissabte 12 de març, de la 34 edició de l’Escola de Sardanes d’El Corte Inglés que aquest important centre comercial organitza a la plaça de Catalunya de Barcelona i per on hi han passat ja més de 20.000 infants d’entre 6 i 14 anys. Cal recordar que l’any 1996 es van iniciar també els cursets al centre d’El Corte Inglés de Sabadell que es van celebrar fins a inicis del 2000 i per on hi van passar més de 700 alumnes. Ja he comentat en altres ocasions que són molts els cursets que es convoquen anualment i moltes les entitats sardanistes que, any darrere any, n’inclouen un dins el seu programa d’activitats. A més dels comentats d’El Corte Inglés, alguns han assolit un merescut prestigi. L’any 1970 es va iniciar a Girona la tasca de portar la sardana a l’escola. Aquest any 2011, a causa de les restriccions pressupostàries ha perillat la seva continuïtat però sembla que finalment les administracions implicades, Diputació de Girona i Generalitat, han rectificat a temps i els cursos es podran fer i així 8.000 nens i nenes, pertanyents a 103 escoles, podran aprendre a ballar sardanes.
Deu mil infants van omplir el passeig de Gràcia, de Barcelona, en la cloenda de la campanya La Sardana a l’Escola promoguda pel Congrés de Cultura Catalana l’any 1977. Aquesta acció no va acabar aquí i, a partir de 1979, cada any s’endega la campanya El País a l’Escola, organitzada per Acció Escolar del Congrés de Cultura Catalana, amb la col·laboració de diverses entitats i organismes oficials. La cloenda reuneix tots els milers d’alumnes al Parc de la Ciutadella, de Barcelona, en una ballada multitudinària on els cursetistes demostren tot el que han après a part de donar a l’espectador una visió optimista envers el futur de la sardana.
L’any 1989 es va iniciar, amb la participació de la UCS i dins la campanya Escola Oberta de l’Obra Social de la Caixa de Barcelona, el programa Saltem i Ballem i es van editar uns excel·lents manuals per als alumnes i monitors. L’any 1991 va comptar amb uns 6.000 alumnes, la meitat de les comarques lleidatanes. A partir d’aquí el Pla Saltem i Ballem es convoca cada any solament en aquestes comarques, en una acció coordinada per la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida. En el curs 1995-1996 es van portar a terme uns dos-cents cursos a cent escoles, de la mà de cent trenta monitors. Cada any se celebren una sèrie de Trobades i una gran Trobada Intercomarcal amb tots els participants als cursos. El adults també tenen el seu curs del Saltem i Ballem, que el 1996 va reunir 200 persones. El 1991 va editar el llibret: 15 lliçons de sardanes.
Aquest any 2011, 400 nens i nenes de 15 grups de 3r i 4t de primària de Manlleu participen al programa “Sardana a l’Escola” que va començar el passat dilluns, 7 de març, i tindrà una durada de 6 setmanes. El programa “Sardana a l’Escola” es farà als diferents centres educatius de la capital del Ter i està organitzat per les àrees de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Manlleu, juntament amb l’Agrupació Sardanista Manlleuenca, el Grup Sardanista Ocellets del Ter i la Colla Núria. Els monitors de sardanes que impartiran el curs són de Manlleu i estan titulats.
Insisteixo, una vegada més, que la feina pedagògica es fa on les circumstàncies i els recursos humans i materials ho permeten. Una altra cosa és que després aquests milers d’infants no s’integrin a l’activitat sardanista. Però com he dit també altres vegades, factors culturals, socials, econòmics i les tendències lúdiques imperants hi tenen molt a veure. La llavor, però, és sembrada.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 10/2011

2011-03-08T02:42:00.001-08:00

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

La llum dels teus ulls

No tanquis els ulls
no cloguis les parpelles
no em deixis a les fosques
fes que m’arribi la llum.
Sigues claror en la foscor,
mira’m, il·lumina’m,
necessito la teva llum
per poder seguir mirant-te.

Esperit de Festa 05-03-11

2011-03-05T07:33:00.000-08:00

El passat 5 de febrer es va presentar a Lleida la desena edició de la Guia d’Aplecs de la Sardana 2011 que coordina la Federació Sardanista de Catalunya. En aquesta guia es detallen per ordre cronològic i alfabètic fins a 178 aplecs, l’any passat n’eren 190, que se celebren durant tot l’any, la població corresponent, l’hora, l’indret i les cobles que hi actuen. També inclou un llistat ordenat per territoris amb d’altres esdeveniments sardanistes d’interès com poden ser ballades, concerts, diades del soci, etc. Així mateix, la Guia proporciona informacions com, per exemple, les dades de contacte de diverses cobles en actiu. Els 20.000 exemplars de l’edició són distribuïts per les diverses agrupacions i coordinadores d’aplecs així com les Federacions Sardanistes de Catalunya i del Rosselló. Com és habitual els darrers anys la temporada d’aplecs es va iniciar el diumenge 9 de gener a Elna, a la Catalunya del Nord, i es tancarà el 18 de desembre a Barcelona. Agrupats per demarcacions territorials lògicament, per la seva extensió, el major nombre correspon a les comarques barcelonines amb un total de 79 aplecs, 5 menys que la temporada anterior; a continuació les meridionals amb 36, un més; les gironines amb 29, 3 menys; les lleidatanes amb 19, un menys; la Catalunya del Nord amb 13, 4 menys, i Andorra amb els mateixos 2 aplecs. Fets els números, aquests 12 aplecs de menys poden ser a causa de motius diversos: econòmics, conjunturals i, també, perquè alguna organització no hagi facilitat les dades a temps. Cal insistir que aquesta guia no inclou el centenar d’aplecs d’ermita, habitualment a una sola cobla, que se celebren al llarg de l’any per tot Catalunya. És evident que, com ja he esmentat en altres edicions, entre aquest important nombre d’aplecs hi ha notables diferències pel que fa a la seva organització, l’interès i nombre de les cobles assistents, els complements festius incorporats, el lloc de celebració i l’interès turístic de la població, entre altres elements que incideixen en el fet que hi hagi més o menys assistència, però en el seu conjunt, l’aplec és la festa sardanista més popular que fa possible que la gent de diferents indrets es trobin per ballar sardanes, per escoltar les cobles, o per gaudir d’una manifestació d’un gran nivell cívic i social i que es desenvolupa dins d’un bon clima de convivència.
La presentació de la Guia va comptar amb un concert, a l’Auditori Enric Granados, a càrrec de la Bellpuig Cobla que va interpretat un interessant programa i l’estrena de la sardana Engresca’t a ballar, de Sigfrid Galvany, dedicada al Grup Sardanista Balàfia, coorganitzador de l’esdeveniment, una entitat molt activa a l’hora de promocionar i difondre la sardana i que ha endegat una campanya perquè la gent s’animi a ballar amb aquest reclam “Engresca’t a ballar”.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 09/2011

2011-03-01T09:05:00.001-08:00

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Ara que es parla tant de dictadors cal recordar que aquí també en vàrem tenir un que va morir al llit amb tots els honors. Aquesta poesia va ser escrita pensant en ell.

El dictador

Els seus consells
no eren pas bons,
eren de guerra.
Content signava
sobre la taula
ben endreçada.
Tant li era el nom,
molt enfeinat
ni s’hi fixava.
Amb “l’enterado”
el seu botxí
executava.
A sota pal·li
honorant Déu
el passejaven.

Esperit de Festa 26-02-11

2011-02-26T06:45:00.000-08:00

Divendres passat, 18 de febrer, l’entitat Sabadell més Música, en una festa sopar celebrada a l’Hotel Urpí, va fer el lliurament de la vuitena edició del Premi Nacional Agustí Borgunyó a Jordi Molina. Va ser un acte molt ben organitzat, com ja ens té acostumats aquesta entitat musical sabadellenca, i de molta qualitat, tant en l’aspecte cultural i musical com en el gastronòmic. Les diverses intervencions orals van ser molt interessants. Tant el president, Josep Vinaròs, que va obrir els parlaments; com el músic, compositor i director Marcel Sabaté, que va fer la lloança del personatge premiat; l’homenatjat Jordi Molina, mostrant el seu agraïment; i el Tinent d’Alcalde i Regidor de Cultura Lluís Monge manifestant la seva felicitació i compromís en el suport a l’entitat i a la música per a cobla, van ser atentament escoltats i molt aplaudits.
Voldria però, amb el seu permís, destacar alguns fragments del parlament del senyor Vinaròs que considero molt interessants i de rabiosa actualitat. Per exemple quan va dir:
“A la vista de com estan les coses no sé si som uns inconscients o uns valents agosarats o potser uns il·luminats. Els qui em coneixeu sabeu que més aviat sóc optimista, si bé encara que sigui per un moment, permeteu-me que toqui de peus a terra. Penso que ho passarem malament. Encara però, vull equivocar-me, i pensar que ens deixarem portar per la il·lusió pròpia dels infants, però no pas per la seva ignorància, i malgrat uns mals auguris, seguirem servint al país amb allò que més ens agrada, fent música. Malgrat tot ens hi deixarem la pell. Intentarem no decebre ningú.” Coneixent a Josep Vinaròs i el seu equip és segur que lluitaran i superaran adversitats. La seva capacitat i compromís amb la promoció, dignificació i difusió de la música simfònica per a cobla, ho avalen.
Amb la frase “Lamentablement la cultura del país no pot ser pròspera si no és subvencionada.” I la comparança amb altres àmbits que tots podem identificar quan diu: “Són moltes les empreses culturals que gaudeixen de llamineres subvencions”, posen el dit a la nafra de la injusta situació en que es troba situada la música de i per a cobla, en tots els seus nivells. La reivindicació d’un sabadellenquisme projectat al país queda ven evident amb aquesta afirmació: “Com he dit en altres ocasions, Sabadell és la ciutat on hem après a caminar, naturalment és la predilecta en la nostra atenció i dedicació, però Sabadell, més Música es fundà amb esperit de país, de fer arribar la música simfònica per a cobla al gran públic que tan sols la coneix per les ballades de sardanes i poc més. El fet sardanista també pateix i l’hem d’ajudar a anar endavant, però això no ens ha de desviar dels nostres propòsits de donar a conèixer l’altra música simfònica o de lliure format, escrita per compositors que volen anar més lluny en l’enriquiment del patrimoni musical del país.” I, per acabar, reprodueixo i faig meva aquesta reivindicació que coincideix amb molts dels comentaris que he fet des d’aquesta Torre de l’Aigua: “No voldria que se’m mal entengués, ni voldria rebre el pretext que faciliten els moments delicats de l’economia que estem patint arreu. Voldríem que a l’hora de distribuir els pocs recursos de que es disposa, es pensi en que la cobla és la formació autòctona catalana composta per uns músics d’alt nivell i que estan al servei d’aquest petit país per la seva dimensió i gran en aspiracions de voler ser i d’arribar lluny. Cal exigir un reconeixement de la música simfònica per a cobla que encara que s’ignori, és la nostra música. Una música que no ens ha de ser aliena, que és la música de casa nostra.”
Dit i transcrit tot això, només em resta felicitar l’entitat Sabadell més Música i encoratjar al seu president i junta a seguir treballant per aquesta gran tasca de cultura i de país i desitjar que trobin el suport necessari al qual tots nosaltres hi podem contribuir.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 08/2011

2011-02-22T11:36:00.000-08:00

Absència

Desaparegut el colom missatger
que li portava les seves cartes
vagareja sol, trist, esmaperdut,
per ignots viaranys tortuosos.
Ni la llum del sol és resplendent
ni la fosca nit prou tenebrosa.
Sense noves seves, esvaïts els somnis,
s’encamina cap el precipici de l’oblit.

Esperit de Festa 12 i 19-02-11

2011-02-19T05:37:00.000-08:00

Probablement que molts de vostès han vist per TV3 el magnífic anunci que la marca cervesera Estrella Damm ha fet elogiant les nostres coses, coses de casa i que són importants. Doncs bé, sardanísticament parlant tenim coses nostres, coses bones que, tot imitant l’anunci, també són importants i que m’agradaria recordar. Tenim la sardana, que segons Joan Maragall “és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” i que recentment ha estat declarada element festiu patrimonial d’interès nacional. Tenim la cobla, un conjunt instrumental propi i únic al món i tenim la tenora, aquest instrument que segons Juli Garreta és “capaç de donar un crit de joia o de dolor amb veu humana”. Tenim més de 300 entitats sardanistes repartides per tot el territori, la Federació Sardanista, la Fundació Universal, les coordinadores d’aplecs i la Unió de Colles Sardanistes amb els seus campionats de lluïment, revesses i punts lliures en les diferents categories. Tenim més de 2.500 actes a l’any relacionats amb la sardana, audicions, aplecs, concerts, concursos de colles. Tenim cursets d’ensenyament a les escoles i a la gent més gran. Tenim les Ciutats Pubilla, el Dia de la Sardana i les Jornades Folklòriques i Aplec Internacional. I grans esdeveniments com les Festes de Sant Martirià a Banyoles, la Festa dels Músics a Cassà, el Sarau Artesenc i grans aplecs com els de Calella i Les Roquetes a Barcelona, entre altres. I les Trobades Infantils. Tenim més de 100 cobles, algunes centenàries, altres de més recent formació i amb molta joventut als seus rengles. Tenim més de 20.000 sardanes, de compositors històrics i actuals. I tenim grans instrumentistes i premis a la composició i beques a joves instrumentistes. I tenim el Museu de la Sardana i milers d’enregistraments i una extensa bibliografia i revistes i programes de ràdio. Tenim constructors d’instruments i escoles de cobla. I el programa Nydia a TV3. Tot coses nostres, coses bones que tenim.
I a Sabadell, què tenim? Doncs sardanísticament parlant, de tot. Tenim entitats com Sabadell Sardanista, Músics per la Cobla i Sabadell més Música. Tenim el millor arxiu sardanista del país. Tenim ballades, l’aplec i el Cicle de Cobla amb els concerts de Sabadell Sardanista, Sabadell més Música i Joventuts Musicals. Tenim les colles sardanistes del Grup Mirant al Cel i la Sabadell i Arraona. Tenim la Revetlla del Sardanista i el concurs de colles. Tenim grans compositors, històrics i actuals. Tenim les cobles Sabadell, Jovenívola, Nova Vallès, Contemporània, Mediterrània, la Cobla de Cambra de Catalunya i la recentment formada Cobla Simfònica Catalana. I tenim més encara, coses nostres, coses de casa. Tenim el Premi Agustí Borgunyó, historiadors i escriptors, i dos programes de ràdio. Tenim la productora i distribuïdora musical PICAP. I tenim el Monument a la Sardana, la Plaça de la Sardana i la de Pep Ventura i carrers dedicats a Guimerà, Clavé, Morera, Maragall, Verdaguer, Garreta, Joan Llongueres, Pérez Moya, Josep Masllovet, Cebrià i Adolf Cabané i Mestre Olivella, tots relacionats d’alguna manera amb la sardana.
Coses bones, coses nostres que tenim en aquesta petita pàtria que com diu el poeta Joan Oliver “Pere Quart” somniem completa. Coses que tots nosaltres hem de saber valorar per tal, no només de conservar-les, si no de practicar-les i projectar-les al futur.
Lluís Subirana

Poema de la setmana 07/2011

2011-02-15T06:53:00.001-08:00

Neguit

Aquest profund silenci
no em deixa dormir.
El rellotge, còmplice,
ha emmudit el seu tic-tac.
Amb ulls oberts a la foscor
imagino imatges i formes.
Fineix la nit i en arribar el dia
un raig de sol t’il·lumina.
Ara entenc que el meu insomni
el produeix la teva presència
que em desperta el desig adormit.

Poema de la setmana 06/2011

2011-02-08T02:04:00.000-08:00

Parallamps

Sóc el teu parallamps.
Sobre meu descarregues
les teves tempestes.
Atrec els llamps irats
que em llances furiosa
per desfogar el teu cos.
Però passada la tempesta
jo restaré el meu lloc
mentre cerques noves passions.
Un dia, però, esclataràs de nou
i convertida en llamp ardent
t’atrauré ja per sempre més.

Esperit de Festa 05-02-11

2011-02-05T09:57:00.000-08:00

Des de que es va constituir el nou govern a la Generalitat vaig anar seguint per la premsa els nomenaments a diferent nivell que s’anaven produint a les conselleries, especialment a la de Cultura. Sabia que al seu l’organigrama de gestió s‘havia decidit de mantenir el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana que en l’anterior govern tripartit depenia d’Esquerra i dirigia Ramon Fontdevila. Però passaven les setmanes i no s’anunciava el nou responsable. Una vegada més la cultura, i en aquest cas concret la cultura popular i tradicional, era la darrera a tenir-se en compte. Finalment, a finals de gener, es feia públic el nomenament, el darrer en tot l’organigrama de govern, de Lluís Puig i Gordi, com a nou director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Espero que el fet de que hagi estat el darrer nomenament no sigui una premonició de l’ordre de prioritats que el Conseller Mascarell té previstes per a la bona gestió del seu departament. En Lluís Puig va néixer a Terrassa l’any 1959 i té estudis musicals, de dansa, de producció audiovisual i d’Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. El conec personalment de ja fa uns quants anys per haver coincidit en diversos esdeveniments culturals i sé de la seva capacitat de gestió i dels seus coneixements de la nostra cultura popular i tradicional. Un breu repàs al seu currículum ho avala. Lluís Puig es va relacionar amb la sardana en el seu pas per les colles Minyons d’en Serrat, de l’Asert de Terrassa. També cal remarcar la seva trajectòria com a dansaire i director de diversos esbarts (Terrassa, Catalunya Dansa, Igualadí, Ciutat Comtal, Rubí). També ha estat director de la Fira Mediterrània de Manresa i, abans del seu nomenament, era el Director artístic del Mercat de Música Viva de Vic. Ha publicat diversos llibres sobre la cultura tradicional, com ara Crònica i Calendari de Dansa Tradicional, Danses de la Terra de la Biblioteca Joan Amades o Calendari de danses tradicionals catalanes entre d’altres treballs de gran interès. A més a més, és Premi Nacional de Dansa 1984, atorgat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Institut de Teatre de Barcelona. L’any 2000 va fundar l’empresa de promoció musical VESC de la qual n’és administrador i coordinador. Segons publica Infosardana el nomenament com a director del Centre podria venir per la relació entre Puig i el nou secretari general de Cultura, Xavier Solà, quan Puig era el director artístic del Mercat de Música Viva de Vic, i Solà el primer tinent d’alcalde i regidor de Cultura de Vic. Siguin quin siguin els motius, cal desitjar a Lluís Puig sort i èxit en la seva gestió al davant d’un departament de gestió i promoció d’una part molt important de la nostra cultura, una cultura antiga, de gran riquesa històrica, present avui i amb iniciatives importants per projectar-se en el conjunt de la societat del segle XXI. Independentment de la quantitat dels recursos econòmics que s’hi destinin, que ja intuïm que no seran pas els suficients, amb intel·ligència i convenciment del sentit identitari que representa, hi ha molt camí a recórrer. Un camí que espero que Lluís Puig el faci ben acompanyat.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 05/2011

2011-02-01T09:04:00.000-08:00

Paisatges d’hivern

I
Una espessa boirina
emergeix de la neu.
Els arbres ploren.
El paisatge tot blanc
planta cara al cel gris.
Les vaques pasturen
cercant l’herba gelada.
Les rodes d’un tractor
han violat la neu verge.

II

Teulades cobertes de neu
que llagrimejant es va fonent
vençuda per un sol amagat
darrera la cortina nuvolada.

III
A redós de la llar de foc
la tarda cavalca silenciosa
mentre la neu s’aferra a la terra
i el cel s’enfosqueix lentament.
El temps transcorre plàcid
a un ritme suau i encalmat
compassat per l’espurneig
dels troncs que indefensos cremen.
De les seves cendres, revoltat,
neix aquest poema, incombustible,
perquè la paraula és perenne.

Esperit de Festa 29-01-11

2011-01-31T03:32:00.000-08:00

Tal com vàrem informar la setmana passada, el Jurat del Premi Nacional Agustí Borgunyó, instituït per l’associació Sabadell Més Música, en la seva setena edició va decidir per unanimitat atorgar el premi a Jordi Molina. Conec el Jordi des de la seva etapa inicial a les cobles de Santa Maria de Blanes i pel seu pas posterior per La Principal de Barcelona, i la seva etapa a Els Montgrins i a la Maravella. El 1999 va decidir obrir nous camins en el repertori de la tenora, instrument que fins fa ben poc no havia estat utilitzat fora del seu marc habitual, la cobla. Amb la col·laboració del pianista Ramon Escalé va enregistrar Mosaic, un disc de música per a tenora i piano. Membre fundador de la Cobla de Cambra de Catalunya i de la Cobla Simfònica de Catalunya ha participat en els espectacles Sonada i Llibre vermell de Montserrat de la Companyia Elèctrica Dharma. L’any 2000 va fer una gira de concerts sota el títol Tres tenores, al costat de Jaume Vilà, Josep Gispert i la cobla La Principal de la Bisbal. Aquest mateix any va col·laborar amb tres personatges del panorama musical català: Maria del Mar Bonet, Manel Camp i Lluís Vidal estrenant l’obra per a tenora i trio de jazz Per un camí comú. El març de 2003 estrenava a l’Auditori de Barcelona l’obra per a tenora i orquestra Centenari, de Francesc Cassú, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció de Salvador Brotons. Va participar en l’espectacle El sabater d’Ordis, amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. El 2004 forma el grup Jordi Molina & Ramon Escalé Quintet i el duet de tenora i orgue amb Josep M. Escalona. Conjuntament amb Marc Egea (viola de roda), Franco Molinari (contrabaix) i Enric Canada (percussions), la primavera del 2005 va crear el grup de fusió Kaulakau, i també el duet de tenora i acordió amb Perepau Jiménez. El juliol de 2006 estrena a l’Auditori de Barcelona l’obra per a tenora i orquestra Concert Catalanesc, de Salvador Brotons, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Ha desenvolupat una intensa activitat concertística arreu dels cinc continents. Al llarg de la seva trajectòria artística ha rebut diversos premis: com el de la singularitat interpretativa i la Medalla al Mèrit Musical de l’OBP. També ha estat guardonat amb el Premi Ramon Serrat per a joves compositors, el segon premi al Concurs Ceret-Banyoles de composició de sardanes i el Premi Federació de La Sardana de l’Any. Amb els grups amb el quals ha col·laborat ha enregistrat més de noranta discs, amb música de diversos gèneres. Ha compost sardanes, música per a cobla, cor, teatre, audiovisuals, dues cantates, música de cambra i fa arranjaments per la televisió, per a formacions diverses i per a solistes. Ha col·laborat com a mestre de tenora a les escoles de cobla de Blanes, Calella, Reus, Agramunt i Tàrrega. Actualment és director del Curs per a instrumentistes de cobla de Ceret i professor d’harmonia i arranjaments. Ha estat director de les cobles Vila de Blanes i Marinada i actualment dirigeix el Cor Anselm Viola de Torroella de Montgrí. En qualitat de director convidat treballa regularment amb moltes de les cobles més prestigioses del país. Com poden comprovar un extens currículum que avala la concessió del Premi Nacional Agustí Borgunyó.
Per acabar aquest comentari voldria esmentar una anècdota personal compartida amb Jordi Molina. Amb motiu del viatge que la Fundació Universal de la Sardana va organitzar als Jocs Olímpics de Pequin, l’any 2008, vàrem organitzar una vetllada poètico-musical a la terrassa de l’hotel on ens hostatjàvem davant la curiositat dels clients. En aquella nit xafogosa de juliol, els meus poemes i la tenora del Jordi van escampar per primera vegada pel cel de Pequin l’idioma i la música d’un país sense estat però que no renuncia, ni ha de renunciar mai, a tenir-ne.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 04/2011

2011-01-25T02:48:00.000-08:00

Camí sense retorn

Flanquejada per l’ordre i el desordre
per un camí, curt o llarg, però sense retorn
va transitant, temporalment, la nostra vida.

La claror del dia esborra els itineraris
que les estrelles han dibuixat durant la nit
i no hi ha senyals que ens indiquin cap ruta.

Ens deixem guiar per sentiments diversos
que sovint, impulsivament, es manifesten
lluitant entre ells per marcar el camí a seguir.

Semàfors invisibles imposen breus aturades
que ens conviden a recordar i reflexionar
sobre tot allò que anem deixant enrera.

El temps, impassible, va comptant les passes
sumant des de l’inici i restant des del final
mentre la pols del camí ens va esborrant el rastre.

Esperit de Festa 22-01-11

2011-01-22T01:35:00.001-08:00

Les darreres setmanes hem comentat estadístiques relatives a les activitats sardanistes de l’any 2010 però les dades més difícils d’aconseguir són les que fan referència a la participació i a la mitjana d’edat dels assistents. Sobre aquest darrer aspecte és evident que d’una simple ullada a qualsevol manifestació, ballada o aplec, es desprèn que predomina el que, en termes generals, en diem gent gran. ¿Vol dir això que no hi ha infants o joves que sàpiguen ballar sardanes? Doncs no és exactament aquest el problema sinó que es produeix una ruptura generacional entre els que n’aprenen de petits i els que hi assisteixen de més grans. L’aprenentatge de la sardana és promogut per molts cursets que es fan arreu dels país. Ja sigui a l’escola dintre l’horari lectiu, dins la mateixa escola però fora de l’horari escolar, o convocat per una entitat sardanista, centre cívic o associació de veïns, que realitzen una important tasca de difusió de la sardana. Malgrat que com a efecte immediat no es trasllueixin en una presència a les ballades, els coneixements adquirits permetran a l’alumne posar a la pràctica, en algun moment de la seva vida, tot allò que ha après dels seus monitors. Si fins fa un temps, quan es parlava de cursets de la sardana, es donava més relleu als dedicats a la gent jove, actualment cal esmentar també els adreçats als adults i a la gent gran que, amb uns altres plantejaments i finalitats, estan assolint amb eficàcia el compliment últim de tot curs: la difusió a tots els nivells de la sardana i el seu món.
Tornant però al jovent i més concretament a l’ensenyament, tenim arreu del país organitzacions que realitzen una important tasca pedagògica sardanista. Podríem citar les entitats associades al moviment de Trobades Sardanistes Infantils de les Comarques Gironines, la campanya El País a l’Escola, la cloenda de la qual reuneix milers d’alumnes al Parc de la Ciutadella de Barcelona, en una ballada multitudinària on els cursetistes demostren tot el que han après, els cursets que des de l’any 1974 patrocina la firma comercial El Corte Inglés a Barcelona i el pla Saltem i Ballem que la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida promou a les escoles. Segons dades publicades al diari Segre, aquest gener 22 escoles de les comarques de Lleida han començat els seus cursos de sardanes amb una xifra inicial d’inscrits de 570 alumnes que comptaran amb el suport de 27 monitors. Des de la posada en marxa d’aquesta iniciativa, ara fa 20 anys, la participació de les escoles i l’alumnat ha anat oscil·lant: des de les 10 escoles i els 400 alumnes del primer any fins arribar a xifres de 90 escoles i 3.000 alumnes. En tot cas el projecte s’ha anat consolidant i ha permès donar a conèixer el món de la sardana, només a les comarques lleidatanes, a uns 20.000 alumnes els darrers 20 anys.
La pregunta del milió que tots ens podem fer és ¿on són doncs aquests milers d’alumnes que no els veiem ni a les ballades ni als aplecs? Una única resposta és difícil d’emetre. Són diverses les causes, de tipus social i cultural, que fan que milers de joves no practiquin a fóra allò que de manera complementària aprenen dins l’escola. Això passa també en activitats com la gimnàstica, el teatre, la música, que en deixar l’escola han passat a l’oblit de la majoria d’alumnes. I una altra raó important, si els pares d’aquests alumnes sardanistes no els porten a les ballades de sardanes i als aplecs, difícilment, per la seva edat, hi aniran sols. Cal, doncs, persistir en la pedagogia i esperar la seva incorporació, per pròpia iniciativa, en un moment o altra de la seva vida.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 03/2011

2011-01-18T07:12:00.000-08:00

Soledat culpable

Envoltat d’una gran soledat
deixa sempre la porta oberta
però ella ja fa temps que no ve
ni a veure’l ni a fer-li companyia.

Endebades s’esforça, dia i nit,
per recordat un fet, un motiu,
que en desencadenés la causa.

Cert que van ser temps difícils
d’impulsius amors i desamors
de crits irats i silencis còmplices.

Però sempre el foc del desig
alimentava noves esperances
i per això ara, d’aquesta soledat,
costa assenyalar-ne un únic culpable.

Esperit de Festa 15-01-11

2011-01-15T01:54:00.000-08:00

La setmana passada comentava unes dades estadístiques relacionades amb l’activitat sardanista en general corresponent a l’any 2010. Avui faré referència també a unes dades estadístiques però aquestes relacionades amb un àmbit més concret i personal. I ho faré gràcies a les dades que m’ha facilitat l’amic i gran sardanista de Castellar del Vallès, Francesc Sagrera i que ha publicat amb el títol Sardanejant el 2010 al setmanari independent de Castellar, Forja, del qual ell n’és el president del consell editorial i un element clau de la seva regular edició. Ell i la seva esposa Francisca han ballat, durant tot l’any 2010, 1.067 sardanes sobre un total de les 1.251 que configuraven totes les audicions a que han assistit, superant amb escreix el rècord que tenien l’any 2009 de 895 sardanes ballades. Francesc Sagrera diu en el seu article que quasi havien decidit deixar d’escriure-ho, però durant tot aquest temps que han anat anotant noms de sardanes, autors, llocs d’audicions i aplecs als quals han assistit, cobles que han escoltat, etc., s’han adonat que si bé això era un repte per ells, era també una realitat de molts sardanistes, amb els quals es retroben habitualment i que n’han ballat quasi tantes o més, que no les anoten però que també les viuen igual o millor i fan de la sardana, el seu esbarjo, la seva gimnàstica, la seva afició, el seu turisme i sens dubte el seu catalanisme.
Les estadístiques que ens facilita Francesc Sagrera de l’activitat sardanista desenvolupada amb la seva esposa durant l’any passat, són molt interessants i en farem alguna referència als nostres programes. Jo voldria remarcar ara unes dades molt concretes i que trobo espectaculars. Sobre les 1.067 sardanes que el matrimoni Sagrera han ballat, 706 corresponen a títols diferents que han estat obra de 168 autors diferents, interpretades per 32 cobles diverses, en ballades i aplecs a 40 poblacions de Catalunya.
Amb el permís de l’amic Sagrera acabo aquest comentari copiant un fragment del seu interessant article. Diu així: “Fins aquí el que es pot fer sardanejant, entre amics, coneguts i saludats, d’aquí i d’allà, des de petites i potser deslluïdes ballades, (que no sé perquè, són les que tothom diu que veu), fins a grans concentracions de rotllanes, de gent, de cobles, amb previs sopars multitudinaris, tan en audicions com en aplecs, que són més freqüents del que diuen els que propaguen que la sardana s’acaba. Tot just hem encetat el 2011 i vistes les xifres d’una dansa que és la nostra i que respira de cap a peus, de principi a fi, Catalunya, catalanitat, poble i cultura catalana, que segueix sent, es vulgui o no, un dels tres pilars fonamentals, (llengua, bandera i dansa), del nostre “voler ser”, què esperem per apuntar-nos-hi?. Si més no, per col·laborar-hi, que les arques municipals d’arreu no estan precisament per la sardana. Hi ha altres balls forans que es veu que donen més vots. Nosaltres ja hem començat a ballar-ne aquest inici d’any 2011. Endavant i Visca Catalunya.”
Totalment d’acord, amic Sagrera. Endavant i felicitats per la teva tasca i el teu exemple.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 02/2011

2011-01-11T05:51:00.000-08:00

Balneari Prats

S’ha fet de nit a l’entorn del balneari
i el silenci n’és el gran protagonista.
Fins i tot, després de tocar les dotze,
el campanar, respectuós, emmudeix.
Les hores, però, van fent el seu camí
repartint sospirs, somnis i insomnis.
Les campanes es desperten a les vuit
i un nou matí dóna la sortida al dia.
Soroll d’aigua, cops de porta, brogit,
converses, rialles i un plor de criatura.
Sort de l’escalfor del bany d’aigua termal
que com un bàlsam diví tot ho congria.

Caldes de Malavella, Cap d'Any 2011

Esperit de Festa 08-01-11

2011-01-08T02:41:00.000-08:00

El primer comentari d’aquest any 2011 el dedicarem a fer un primer repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg del 2010 per tal d’avaluar, com ja vaig fent els darrers anys, el nombre d’actes organitzats, prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana. Insisteixo que les dades són extretes d’aquesta circular informativa que ens facilita l’ACF Barcelona, editada en conveni amb la Federació Sardanista de Catalunya, sota la coordinació del Grup d’Informadors Sardanistes de Catalunya. Remarcar que aquesta circular ens arriba als informadors puntualment cada mes amb tots els actes programats que les diferents organitzacions li han fet arribar abans del dia 20 de cada mes. És possible, per tant, que les dades a les que em referiré hagin estat lleugerament augmentades a causa d’activitats no comunicades a temps però, malgrat tot, les xifres a comentar són fiables i serveixen perfectament de referència.
Amb un total de 2.469 actes registrats sobre els 2.883 de l’any anterior podem constatar que durant l’any 2010 s’han comptabilitzat 414 activitats menys que el 2009, o sigui, aproximadament un 15 % menys, fet motivat per la disminució d’activitat en tots els àmbits. Així, els aplecs han passat de 289 a 255, les ballades de 2.211 a 1.888, els concerts de 251 a 228 i actes diversos de 67 a 26. En canvi, els concursos de colles sembla que ja havien tocat fons amb els 65 de l’any 2009 superats lleugerament el 2010 amb 72 concursos celebrats. Com els deia l’any passat, considerant que moltes de les ballades públiques i en espais oberts són subvencionades per ajuntaments o institucions públiques i privades, és evident que la crisi econòmica n’ha estat, en gran part, responsable. També els concerts, tot i l’excel·lent moment concertístic en que es troba la cobla, ha vist afectada la seva programació. Insisteixo sobre el que he comentat altres vegades, si la gent que va a ballar, que gaudeix amb la cobla i la sardana, no pren consciència de la situació i hi aporta la seva justa col·laboració econòmica, el futur per les entitats organitzadores pot ser molt difícil i l’activitat anirà descendint preocupadament. També el preu de l’entrada a un concert ha d’estar relacionat amb la qualitat de la formació que actua i del repertori que s’interpreta.
Tot plegat són motius de reflexió, el patrimoni coblístic i sardanista que tenim és molt important i, insisteixo, forma part d’un dels nostres signes d’identitat més visibles. Cal doncs, conscients del molt que ens hi juguem, actuar en conseqüència. I això va tant pels polítics, les administracions, les entitats i per a cada u de nosaltres.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 01/2011

2011-01-04T07:31:00.000-08:00

Hores, dies, anys...

Vénen les hores
a omplir els dies
baules dels anys.

Passen les hores,
passen els dies,
passen els anys.

Vénen records
que omplen els dies
i superen els anys.

Passen les hores,
passen els dies,
passen els anys.

Queda l’amor
que omple la vida
dels nostres anys.

Passen les hores,
passen els dies,
passen els anys.

Quedem nosaltres
que amb amor lliguem
hores, dies i anys.

A la Maria Rosa en el seu aniversari
Desembre 2010

Esperit de Festa 01-01-11

2011-01-03T09:18:00.000-08:00

La bona música és protagonista el primer dia de l’any 2011. Hi haurà molta gent que seguirà la tradicional retransmissió que Televisió Espanyola fa del clàssic i espectacular concert de Viena, l’horari del qual malauradament coincideix en part amb un altre gran concert que emet la Televisió de Catalunya i que els catalans no ens podem perdre. Em refereixo al que ens ofereix la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, una formació corresponent a la unió de la cobla La Principal de la Bisbal i l’Orquestra de Cambra de l’Empordà i que, sota la direcció de Carles Coll i Francesc Cassú, tan bon record ens van deixar l’any passat. En el concert que interpreteran i que van enregistrar el passat dia 2 desembre, al Teatre Municipal El Jardí de Figueres, tindrem l’oportunitat d’escoltar un repertori d’obres inoblidables de la música de casa nostra. Segons la revista Creuant el fil conductor del concert serà un viatge pel territori que comptarà amb imatges gravades expressament en diferents llocs representatius de Catalunya. S’interpretaran les dotze peces del recentment estrenat tercer disc titulat Amb Catalunya al cor i que conté l’Obertura de Mar i Cel d’Albert Guinovart; Temps d’havaneres una adaptació de Josep Cassú; Jazz Nadal, una adaptació de Francesc Burrull; Oda a Montserrat una adaptació d’Albert Carbonell; La Balanguera d’Amadeu Vives amb la versió de Ricard Miralles; Perfum mediterrani de Francesc Cassú; En els braços de la mare en què Valentí Miserachs es basa en la cançó popular La dida; Cinema català en la qual Marc Timón repassa la banda sonora de pel·lícules com La ciutat cremada o La plaça del Diamant. A més de Cançó d’amor i de guerra de Rafael Martínez Valls amb els ajustos de Jaume Cristau; El cant del Fluvià de Carles Coll; Suite Dharma en què Jordi Molina uneix diferents cançons conegudes de la Companyia Elèctrica Dharma, i Barcelona olímpica en què Esteve Palet recorda temes dels Jocs del 1992. També s’hi interpretaran sardanes com Sirenes d’Albert Guinovart, Bell Penedès, de Josep Saderra o Al capdavall del pont vell de Josep Cassú. Els bisos seran Catalanitat una adaptació de Valentí Miserachs i La Santa Espina d’Enric Morera amb l’arranjament d’Esteve Palet. Repeteixo el que deia l’any passat: un gran concert, sense cap mena de complexos, fet des de casa nostra i amb tots els protagonistes, músics, compositors, ballarins, artistes, catalans.
Gaudeixin de l’espectacle i que tinguin un bon any 2011.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 24-12-10

2010-12-27T05:08:00.000-08:00

Ahir va fer exactament 50 anys que es va estrenar a Acapulco, Mèxic, l’oratori El pessebre, de Pau Casals, basat en El poema del Pessebre de Joan Alavedra. Aquest gran himne de pau, que la dictadura franquista no permetia interpretar a l’estat espanyol, va assolir un gran èxit i va donar la volta al món amb actuacions a Assís, Jerusalem, Ginebra, Londres, Nova York, Florència i a les Nacions Unides. D’extraordinari esdeveniment cal considerar l’audició que es va fer a Cuixà a càrrec de l’Orfeó Català. Finalment, aquest gran missatge de pau es va poder representar per primera vegada a Catalunya l’any 1967, al Palau de la Música Catalana. Va ser el propi Joan Alavedra l’encarregat de presentar-lo.
Segons escriu Joan Alavedra, un dia de Nadal la seva filla petita li va demanar que li fes un vers. Un vers que es va convertir en un poema que va titular El poema del Pessebre i que va ser premiat als Jocs Florals de la Llengua Catalana que se celebraven a l’exili, concretament a Perpinyà. Assabentat d’aquest fet, Pau Casals, gran amic de l’Alavedra, li va prometre que hi posaria música. Passarien uns anys fins que, finalment, aquesta feliç unió germinaria amb l’estrena, el 24 de desembre de 1960, d’aquest oratori mundialment famós i que porta per títol El Pessebre. Ahir va fer, doncs, com els deia, exactament 50 anys.
Voldria destacar un fet que relaciona El Pessebre i Sabadell. L’any 1988 el sabadellenc Joan Rios i Masanell va iniciar una sèrie de nadales il·lustrades pel també artista sabadellenc Jordi Roca, amb la voluntat de recrear el simbolisme d’aquesta gran obra. El 1996, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement de Joan Alavedra es complementaren les il·lustracions que, amb el text íntegra del poema, s’editaren i formen el volum número 2 de la col·lecció Imatge i paraula de la Fundació ARS. Aquestes il·lustracions configuren una exposició anual itinerant que s’exposa per aquestes dates havent visitat ja diverses ciutats. Aquest any es pot visionar, fins al 15 de gener, a la Seu d’Ègara de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa.
I acabo aquest comentari tot felicitant-los el Nadal amb aquests versos d’El poema del Pessebre:

L’estel brilla en la nit pura
i es detura al firmament.
Els camps són sembrats d’argent.
Fa una nit quieta, segura.
Si no pot ser un crit del vent,
¿no sentiu com un lament,
com un plor de criatura?

Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 51-52/2010

2010-12-22T07:50:00.000-08:00

Encara que un dia la Missa de Nadal es passi en videoclip, el cant del gall soni en estèreo i el Missatge ens arribi per Internet, us desitjo que sempre, sempre, recordeu aquells Nadal de la infantesa i que aquella sensació de misteri, il·lusió i d’esperança estigui sempre present en la vostra lluita de cada dia. Amb amical estimació.

Parpelleig d’estrelles en la nit Màgica.
El vent, al lluny, va entonant un cànon.
La Mare, amorosa, acarona l’Infant que plora.
Les llàgrimes del Nen, són com gotes de rosada.

Històries, Llegendes i Els Pastorets

2010-12-20T08:19:00.000-08:00

Lluís Subirana

Històries, Llegendes i Els Pastorets

Il·lustracions de Josep Ubia

Estudi d'Art, Edicions. 2010

PVP 10 euros

Esperit de Festa 18-12-10

2010-12-18T06:39:00.000-08:00

Aquests dies, a molts escenaris de Catalunya s’inicien les representacions dels pastorets. A Sabadell, escenaris com el de La Faràndula i Sant Vicenç seran el centre d’atracció de petits i grans, creients i no creients, però tots seduïts per la màgia d’un ritual teatral que supera el pas dels anys, les modes i les circumstàncies socials, culturals i polítiques que a cada època ens ha tocat viure. Josep Maria Folch i Torres va escriure Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús per encàrrec, perquè uns anteriors pastorets escrits per Frederic Soler “Pitarra” i titulats El Bressol de Jesús o Garrofa i Pallanga eren poc edificants als ulls de la Junta d’Espectacles del Coliseu Pompeia dels Pares Caputxins de Barcelona, on es representaven.
Ramon Folch i Camarasa, al seu llibre biogràfic dedicat al seu pare Josep Maria Folch i Torres i titulat Bon dia, pare, explica que un vocal del Coliseu Pompeia volia que fos l’autor d’En Patufet i de Pàgines viscudes qui escrivís una versió més digna dels pastorets. Folch i Torres va acceptar l’encàrrec amb la voluntat d’enllestir-lo amb temps suficient per posar-lo en escena aquell mateix Nadal de 1916. Com a font d’inspiració, li van mostrar els decorats que tenien i en Folch i Torres en va tenir prou per imaginar-se una història magnífica que ha esdevingut un clàssic del teatre català i una tradició nadalenca des de fa gairebé un segle.
La representació dels pastorets tindrà enguany una motivació especial per als membres del Teatre de Sant Vicenç tota vegada que estrenaran el nou escenari que els permetrà una major i més espectacular posada en escena. Precisament amb motiu d’aquesta nova estructura i per ajudar al seu finançament, el proper dimecres 22, a les dos quarts de 8 del vespre, a la sala-bar del Centre Sant Vicenç, es farà la presentació del llibre Històries, llegendes i Els Pastorets, amb il·lustracions de Josep Ubia i que jo he tingut l’honor d’escriure. Insisteixo que els ingressos generats per la venda d’aquest llibre aniran íntegrament al Centre Sant Vicenç per tal d’ajudar a sufragar la quantiosa despesa que ha suposat la remodelació i millora d’aquest espai teatral emblemàtic de la Creu Alta. El president del Centre, Manel Camps, en el pròleg del llibre diu: “Històries, llegendes i Els Pastorets és un text planer i agradable de llegir, que combina el relat històric amb la ficció narrativa i fragments escollits d’Els Pastorets d’en Folch i Torres. Aquest plantejament tan original ens permet conèixer la nostra història més pròxima i descobrir com devia ser la vida en aquesta part del terme, quan aquest no era Sabadell sinó Sant Pere de Terrassa, un poble independent format per la unió de set parròquies, entre les quals Sant Vicenç de Jonqueres i Sant Julià d’Altura. Aleshores, fa cent anys pel cap baix, vivíem del camp, de la vinya i l’olivar i el mas era el centre de la vida familiar. El llibre està estructurat en tres parts o “actes”, seguint un format semblant al d’una obra de teatre. En el tercer acte, l’autor ha inclòs un conte de Nadal sorgit de la seva rica imaginació que té com a protagonista l’Estrella d’Orient i un altre estel del firmament, situat “a mig camí de tot arreu”, que li fa de guia i que, ben bé, podria ser el nostre estel, l’estel de la “bona gent que aquí habita” com li diu Jepó a Satanàs al davant de la casa de Josep. És un conte breu per a grans i petits, per fer volar la imaginació i per explicar-lo al peu del llit o a la vora del foc, com les històries que l’àvia explicava a Lluquet i Rovelló, però sense que hi surti el dimoni banyut.”
Em permeto doncs recomanar-los, no com a coautor, sinó com a sabadellenc i ceualtenc, que assisteixin a les representacions dels pastorets i comprin aquest llibre per tal de col·laborar amb una molt bona causa.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 50/2010

2010-12-14T06:54:00.001-08:00

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

La cala petita

Deixeu-me allà, a la cala petita,
a redós de la vella barca blanca
ancorada fa molts anys a la sorra
perduts fa temps patró, rems i vela.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
on sempre van a dormir les onades
que empeny suaument la marinada
fins a besar amorosament les roques.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
sota el vol incessant de gavines
que dibuixen al cel pentagrames
amb músiques que el vent escampa.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
sobre la fina sorra de la platja
i que siguin el sol i les estrelles
la meva fidel i eterna companyia.

Esperit de Festa 11-12-10

2010-12-11T03:52:00.000-08:00

Ens ha arribat la notícia que a Argentina, l’Agrupació Cultural Catalana de Mendoza ha creat una cobla a la qual han posat el nom de “La Donya”. Després de dos anys de feina buscant i preparant músics capacitats per afrontar el repte, aquesta formació musical ha pogut efectuar el seu debut malgrat que s’han hagut de substituir alguns instruments propis de la cobla per altres, com per exemple, la flauta travessera substitueix el flabiol, els saxofons sopranos ocupen el lloc dels tibles i els saxofons alts fan de tenores. També els fiscorns estan canviats per dos saxofons, un de tenor i un altre de baríton. De totes maneres darrerament han aconseguit una tenora i un flabiol i estan en fase d’aprenentatge. Al concert inaugural s’hi van interpretar tres sardanes de Francesc Rius i l’himne d’Els Segadors. Cal recordar que ja l’any 1993 el música sabadellenc Jordi Figaró va donar uns cursets d’instruments de cobla a Caracas (Venezuela), que va repetir dos anys més tard, amb la qual cosa va afavorir que es formés la cobla Principal de Caracas. El 1992 es va anunciar l’actuació de la cobla Principal de Mendoza, a l’Argentina. Són iniciatives difícils de mantenir-se en el temps però que no deixen de tenir el seu interès i que serveixen per potenciar la internacionalització de la cobla i la sardana.
Una altra notícia interessant en l’àmbit de la cobla és la gestació d’una formació integrada només per dones i que portarà el nom de cobla “D de Dones”. És una iniciativa de la cantant Maite Mer ja vinculada al món de la cobla. Està previst que aquesta nova formació només es dedicarà a concerts i recitals, gràcies al repertori que estan preparant basat en suggerents obres de Marc Timón i sardanes compostes per dones, així com cançons tradicionals harmonitzades per a cobla.
La presència de la dona en les formacions coblístiques és avui dia sortosament força habitual. El precedent es remunta a finals del segle XIX quan algunes informacions, no del tot confirmades, diuen que la primera dona a tocar en una cobla va ser la Marta Rigau, filla del Joan Rigau, i que diuen que va tocar a la cobla del seu pare quan aquest estava barallat amb Pere Rigau, l’altre fill, per la creació dels Montgrins. Sembla, però, que hi va tocar només uns mesos ja que ho va deixar en casar-se. El que sí que està perfectament documentada com a primera dona que va tocar regularment en una cobla és Maria Antònia Pujol Subirà, de Gironella, instrumentista de tenora que l’any 1980 va tocar inicialment en la cobla Bages i després a altres cobles, entre elles la Contemporània. Seguirien entre les pioneres els noms de Concepció Ramió, les components de la cobla Marinada, Montserrat Esteve, Ester Lobo i Maria Mercè Navarro, actualment compositora i flabiolaire de la Contemporània, entre altres. A partir de la dècada dels 80 i amb l’aparició de les cobles juvenils la presència de la dona a la cobla és un fet força habitual.
Aquesta iniciativa de la cobla “D de Dones” és una demostració més que el nostre conjunt instrumental està vivint, en els darrers temps, un procés de revalorització i experimentació. La presència de músics joves amb noves idees creatives està renovant el llenguatge musical i estilístic, i la col·laboració amb artistes diversos l’estan fent entrar en camps com el de la música electrònica, el rock o l’orquestra simfònica. Aquest procés d’expansió i col·laboració amb d’altres expressions artístiques és un molt bon símptoma sobre la importància i les grans possibilitats que té la cobla i que no ens cansarem de reivindicar.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 49/2010

2010-12-07T00:40:00.001-08:00

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Si tu vols

Si tu vols cantarem
al sol i al vent.
Si tu vols plorarem
la mort i el dolor.
Si tu vols fruirem
de l’amor i la vida.
Però digues, almenys un cop,
ben alt, clar i amb goig:
sí! jo vull!

Esperit de Festa 04-12-10

2010-12-04T04:17:00.000-08:00

Diumenge passat va ser un dia històric. Però no pensin vostès que ho dic pel resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. No, tot hi la seva importància no és d’això que els vull parlar sinó que em vull referir a un altre esdeveniment que va ser noticia d’excepció en el decurs del telenotícies migdia de TV3. Després d’informar detalladament del procés electoral, la presentadora va fer referència a la final del concurs de punts lliures que les colles sardanistes havien celebrat el dissabte nit a Igualada. Si això ja era, per si mateix, un fet inhabitual en els informatius de TV3, l’excepcionalitat de la notícia va ser la connexió amb el Pavelló de les Comes d’Igualada i les imatges i informacions sobre el concurs que duran 2 minuts, atenció 2 minuts als informatius de la televisió, cosa mai vista fins ara en relació a la sardana, ens va oferir la connexió amb una molt bona crònica informativa del corresponsal Xavier Oller. Imatges, música, comentaris, manifestacions, que van deixar molt clar que la sardana també és espectacle i que, per tant, també mereix la seva quota informativa a la televisió catalana, és a dir, aquesta que diuen que és, ho ha de ser, la nostra. Caldria que això deixés de ser una excepció per esdevenir un motiu més d’informació sobre esdeveniments de la cultura popular i tradicional del nostre país, aquest país que TV3 televisivament representa, i acceptés que no tot comença i acaba amb els èxits castellers. Podem admetre que, al marge de l’espectacularitat dels punts lliures, les imatges televisives d’una ballada de sardanes normal no tinguin massa atractiu però, i a la premsa? ¿Per què, amb tot mereixement, es dediquen pàgines senceres al fet casteller i s’ignora la sardana, els geganters, el cant coral, la dansa tradicional, per exemple? Ara que la temporada castellera s’ha acabat, ¿els mitjans informatius seguiran dedicant temps i espai a parlar d’altres manifestacions, sinó tan espectaculars, sí igualment representatives de la nostra cultura? ¿Com és que el temps i espai que els mitjans informatius dediquen a la música ignoren sistemàticament que la sardana també és música i que se celebren extraordinaris concerts que omplen auditoris a diferents capitals i ciutats catalanes? Com és que surt un nou diari, em refereixo a l’ARA i, almenys en el seu primer número i en les seves declaracions d’intencions informatives no hi ha cap referència al seguiment informatiu de la cultura popular i tradicional catalana? Moltes preguntes amb una sola resposta: la falta d’autoestima pel que ens és propi i identificatiu, el poc interès per un aspecte de la nostra cultura que hauria de ser motiu d’orgull i d’identificació nacional.
Deia al començament que diumenge va ser un dia històric i m’agradaria pensar que això signifiqués un canvi, en tots els sentits, polític i informatiu, que deixes enrera determinats tòpics i que es valoressin més els nostres signes d’identitat
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 48/2010

2010-11-30T08:27:00.000-08:00

Cor adolorit

Un tatuatge invisible
té gravat al cor:
sageta que el travessa
fent diana al dolor.
Gotes de sang li supuren
per les conques dels ulls
fent un bassal a terra
on vol ofegar-ho tot.

Esperit de Festa 27-11-10

2010-11-27T02:53:00.000-08:00

Diuen que avui és jornada de reflexió, que es pot pensar però que, fora de l’àmbit intern i familiar, no es pot expressar públicament el que penses. La democràcia té aquestes contradiccions. Naturalment que això fa referència a la qüestió política i com que aquest comentari no és mai polític (o potser a vegades una mica sí, però només una mica) avui reflexionaré en veu alta i per a tots vostès. I ho faré sobre un tema que, ves per on, gairebé ha passat desapercebut al llarg d’aquesta llarga, i més aviat penosa, precampanya i campanya electoral. Em refereixo, com vostès ja segurament suposen, a la cultura, i més concretament, a la cultura tradicional i popular catalana. Des de fa unes setmanes m’he dedicat a anotar la pregunta que el diari AVUI feia cada dia als 8 líders dels principals partits que s’han presentat a les eleccions. Preguntes sobre temes diversos com si s’ha de legalitzar la prostitució, per quan una nova llei electoral, que en pensen sobre el Quart Cinturó, si s’han de suprimir els peatges a les autopistes, si han de tenir dret a vot els immigrants, si signaran el pacte nacional sobre la laïcitat, si calen nous impostos per finançar serveis públics, que faran amb les ambaixades catalanes, quan s’hauria de fer un referèndum per la independència, com potenciaran el cinema en català, si s’han de privatitzar els aeroports catalans, entre altres qüestions d’interès divers. Però preguntes relacionades amb la promoció i difusió de la cultura, o més concretament, sobre la cultura tradicional i popular catalana, cap ni una, res de res. ¿La cultura? Ves a qui pot interessat... ¿La cultura tradicional i popular? Si són quatre gats amb espardenya i barretina... Si aquí tots som progressistes i plurinacionals... I així ens va. Caldria tenir ben present les paraules del gran poeta Joan Margarit que, en una entrevista va manifestar: “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”.
Jo penso que una bona promoció institucional de la cultura tradicional i popular seria un bon mitjà per a la participació i posterior integració de gent pertanyent a altres col·lectius de procedència diversa ja que és més fàcil conèixer i arribar a estimar el país que t’acull a base de participar en les seves manifestacions festives, que a través de l’estudi de la llengua i, més encara, en les circumstàncies actuals que, llevat de casos molt específics, no el fan absolutament imprescindible. Diversos grups de cultura popular, colles sardanistes, castellers, gegants, diables, tenen gent jove, de procedència no catalana, o pertanyents a l’àmbit social del castellà que no consumeixen productes culturals catalans: literatura, premsa o teatre, però que gràcies a la seva inclusió als grups de cultura popular i tradicional s’han integrat a una activitat i a un entorn pertanyent a la cultura catalana. Les administracions han de ser conscients de la gran riquesa de la nostra cultura popular i tradicional que, en la seva rica diversitat, constitueix un referent d’identificació, crea sentiment de pertinença a la comunitat i es converteix en un important factor de cohesió social que genera autoestima. En definitiva, la cultura popular pot ser i ha de ser un vehicle per a la integració i un referent d’identificació nacional. Un vehicle que hem de fer, o que hauríem de fer avançar entre tots.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 47/2010

2010-11-25T09:27:00.000-08:00

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, núm. 36. Sabadell

El pas del temps

Les busques del rellotge
cerquen entre les hores
els instants perduts.
Impassible al tic-tac
el temps s’escola irremeiable
empès per les piles alcalines.

Esperit de Festa 20-11-10

2010-11-20T06:54:00.000-08:00

Tant per la sardana com per altres temes relacionats amb el nostre esdevenir com a poble lliure i independent, adopto normalment una actitud moderadament optimista, perquè crec que actuar en clau optimista és treballar en sentit positiu. Al contrari, el pessimisme és un signe inequívoc d’impotència i frustració. Però també tinc clar que no hi pot haver futur si no hi ha present, o dit d’una altra manera, no es pot filosofar sobre un hipotètic futur si no és sobre la base d’un present real. De la mateixa manera que no es pot avaluar el present sense tenir en compte els condicionants del passat. Així, passat, present i futur són, per tant, indestriables. I la sardana, evidentment, ha tingut un passat, té un present i ha de tenir un futur. És lògica pura. Es pot avaluar el passat, es pot analitzar el present, però ja és més difícil predir el futur. El futur no es pot assegurar però sí, almenys, intuir. Una intuïció basada en la realitat. I aquí és on volia arribar. Crec, sincerament, que malgrat totes les dificultats que ha tingut, que pot tenir i que cal preveure que sempre tindrà la sardana, i més concretament el fet social de la sardana, hem de mantenir una actitud, moderada si volen, però optimista. Dic això perquè si nosaltres no creiem totalment i amb ple convenciment amb el nostre producte cultural més autòcton, la sardana, ¿com podem pretendre que els demés hi creguin i el considerin com a propi? El convenciment sobre allò que estimem i defensem ha de ser total. No hi val el desànim ni la claudicació. Hi hem de creure com a dogma de fe, com a poderós argument al servei d’una voluntat i un estil amb intenció de projectar-lo en el temps que ens toca viure. Volen motius per l’optimisme? Sense cap ordre determinat n’esmento uns quants:
El bon nivell musical de moltes de les nostres cobles amb força jovent als seus rengles. La contínua publicació de llibres i enregistraments discogràfics, cosa que vol dir que hi ha demanda i consum. Malgrat la crisi econòmica i la disminució de les subvencions les coordinadores tenen problemes de calendari per encabir els molts aplecs que es celebren pràcticament al llarg de l’any. Els compositors segueixen creant a un ritme que fa difícil l’estrena i programació de les seves obres. L’Obra del Ballet Popular, la Federació Sardanista de Catalunya, la Fundació Universal de la Sardana, la Unió de Colles Sardanistes, les Coordinadores d’Aplecs, i 350 entitats sardanistes treballen per la promoció i difusió de la sardana. S’organitzen uns 3.000 actes a l’any amb la sardana i la cobla de protagonistes. La presència de la sardana als mitjans de comunicació, sense tenir encara el protagonisme que tots voldríem, els darrers anys ha guanyat una mica d’espai. Milers d’infants aprenen a ballar sardanes en els molts cursets d’ensenyament que es fan per tot Catalunya. La llavor, doncs, és sembrada. Un dia o altre, amb més o menys quantitat, germinarà.
Que també tenim problemes? Evidentment que sí. Com gairebé tothom. També és cert que hi ha algunes entitats que tenen dificultats econòmiques o per manca de relleu generacional. Aquests són, però, fets que no incideixen de manera decisiva en el conjunt de l’activitat sardanista. Davant d’aquestes situacions és precisament quan hem de ser més optimistes i demostrar la nostra capacitat de sacrifici i amb un objectiu ben clar seguir treballant per superar aquestes dificultats que, repeteixo, no són exclusives de l’entorn sardanista sinó que obeeixen a circumstàncies d’àmbit general del nostre temps. El present de la sardana està a les nostres mans i de nosaltres depèn el seu futur.
Lluís Subirana. Director