Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui L’anell de prometatge una composició de 1913
L’any 1913 Vicenç Bou va viure dos fets de gran transcendència familiar: el naixement del seu fill Rogeli i la mort, a l’edat de tres anys, del seu fill Lluís. Dos esdeveniments de gran contrast que afectarien l’estat anímic del compositor i la seva producció que quedaria limitada a 4 sardanes: Orfeneta, La comedianta, Conxita i la que aconseguiria un gran èxit L’anell de prometatge.
A aquesta sardana més tard també hi posaria lletra Josep Maria Francès tot i que, en aquest cas, la versió cantada no s’ha fet tan popular com altres títols del mestre Bou, possiblement per no haver estat gaire enregistrada tot i que el Grup Terra Nostra la va incorporar en un dels seus cassets titulat Cançons d’un poble enregistrat l’any 1990.
Rogeli Bou, en el llibre publicat amb motiu del Centenari dels Montgrins l’any 1984, diu que “en aquell temps, quan es parlava dels Montgrins, era com parlar de Bou, així com parlar de Bou era com parlar dels Montgrins. Sigui com sigui, sembla força encertat –segons les informacions que provenen d’aquella època- afirmar que el binomi Bou-Montgrins o Montgrins-Bou, passejava la seva aureola de cobla prestigiosa arreu de la terra catalana.
L’escriptor Pere Castells, en un assaig biogràfic sobre el compositor i director d’Els Montgrins va escriure: “Cada estrena d’una sardana de Bou constitueix un èxit pregon que eixample i fa créixer la fama del compositor torroellenc, així com la de la cobla Els Montgrins, per ser aquesta la més fidel intèrpret de la seva música.”
En relació al títol d’aquesta sardana L’anell de prometatge hem de dir que forma part d’una tradició de la història relacional entre els joves enamorats de temps passats. Era costum que, per formalitzar una relació, els pares del noi l’acompanyessin a casa dels pares de la noia i la demanessin formalment com a promesa del fill. El consentiment quedava oficialitzat amb el lliurament d’un anell que el noi oferia a la noia. A partir d’aquell protocol, el noi i la noia es consideraven oficialment promesos.
Avui això ja no es fa perquè les relacions inicials de parella no precisen del consentiment patern. L’únic que podem fer, doncs, és evocar aquells temps de compromís familiar escoltant aquesta romàntica sardana i imaginar-nos aquest acte simbòlic de compromís amorós, amb anell o sense, que serveixi per unir persones que decideixen estimar-se i conviure junts l’aventura de la vida.
