dimarts, 30 de novembre del 2010

Poema de la setmana 48/2010

Cor adolorit

Un tatuatge invisible
té gravat al cor:
sageta que el travessa
fent diana al dolor.
Gotes de sang li supuren
per les conques dels ulls
fent un bassal a terra
on vol ofegar-ho tot.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Esperit de Festa 27-11-10

Diuen que avui és jornada de reflexió, que es pot pensar però que, fora de l’àmbit intern i familiar, no es pot expressar públicament el que penses. La democràcia té aquestes contradiccions. Naturalment que això fa referència a la qüestió política i com que aquest comentari no és mai polític (o potser a vegades una mica sí, però només una mica) avui reflexionaré en veu alta i per a tots vostès. I ho faré sobre un tema que, ves per on, gairebé ha passat desapercebut al llarg d’aquesta llarga, i més aviat penosa, precampanya i campanya electoral. Em refereixo, com vostès ja segurament suposen, a la cultura, i més concretament, a la cultura tradicional i popular catalana. Des de fa unes setmanes m’he dedicat a anotar la pregunta que el diari AVUI feia cada dia als 8 líders dels principals partits que s’han presentat a les eleccions. Preguntes sobre temes diversos com si s’ha de legalitzar la prostitució, per quan una nova llei electoral, que en pensen sobre el Quart Cinturó, si s’han de suprimir els peatges a les autopistes, si han de tenir dret a vot els immigrants, si signaran el pacte nacional sobre la laïcitat, si calen nous impostos per finançar serveis públics, que faran amb les ambaixades catalanes, quan s’hauria de fer un referèndum per la independència, com potenciaran el cinema en català, si s’han de privatitzar els aeroports catalans, entre altres qüestions d’interès divers. Però preguntes relacionades amb la promoció i difusió de la cultura, o més concretament, sobre la cultura tradicional i popular catalana, cap ni una, res de res. ¿La cultura? Ves a qui pot interessat... ¿La cultura tradicional i popular? Si són quatre gats amb espardenya i barretina... Si aquí tots som progressistes i plurinacionals... I així ens va. Caldria tenir ben present les paraules del gran poeta Joan Margarit que, en una entrevista va manifestar: “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”.
Jo penso que una bona promoció institucional de la cultura tradicional i popular seria un bon mitjà per a la participació i posterior integració de gent pertanyent a altres col·lectius de procedència diversa ja que és més fàcil conèixer i arribar a estimar el país que t’acull a base de participar en les seves manifestacions festives, que a través de l’estudi de la llengua i, més encara, en les circumstàncies actuals que, llevat de casos molt específics, no el fan absolutament imprescindible. Diversos grups de cultura popular, colles sardanistes, castellers, gegants, diables, tenen gent jove, de procedència no catalana, o pertanyents a l’àmbit social del castellà que no consumeixen productes culturals catalans: literatura, premsa o teatre, però que gràcies a la seva inclusió als grups de cultura popular i tradicional s’han integrat a una activitat i a un entorn pertanyent a la cultura catalana. Les administracions han de ser conscients de la gran riquesa de la nostra cultura popular i tradicional que, en la seva rica diversitat, constitueix un referent d’identificació, crea sentiment de pertinença a la comunitat i es converteix en un important factor de cohesió social que genera autoestima. En definitiva, la cultura popular pot ser i ha de ser un vehicle per a la integració i un referent d’identificació nacional. Un vehicle que hem de fer, o que hauríem de fer avançar entre tots.
Lluís Subirana. Director

dijous, 25 de novembre del 2010

Poema de la setmana 47/2010

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm. 36. Sabadell
El pas del temps
Les busques del rellotge
cerquen entre les hores
els instants perduts.
Impassible al tic-tac
el temps s’escola irremeiable
empès per les piles alcalines.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Esperit de Festa 20-11-10

Tant per la sardana com per altres temes relacionats amb el nostre esdevenir com a poble lliure i independent, adopto normalment una actitud moderadament optimista, perquè crec que actuar en clau optimista és treballar en sentit positiu. Al contrari, el pessimisme és un signe inequívoc d’impotència i frustració. Però també tinc clar que no hi pot haver futur si no hi ha present, o dit d’una altra manera, no es pot filosofar sobre un hipotètic futur si no és sobre la base d’un present real. De la mateixa manera que no es pot avaluar el present sense tenir en compte els condicionants del passat. Així, passat, present i futur són, per tant, indestriables. I la sardana, evidentment, ha tingut un passat, té un present i ha de tenir un futur. És lògica pura. Es pot avaluar el passat, es pot analitzar el present, però ja és més difícil predir el futur. El futur no es pot assegurar però sí, almenys, intuir. Una intuïció basada en la realitat. I aquí és on volia arribar. Crec, sincerament, que malgrat totes les dificultats que ha tingut, que pot tenir i que cal preveure que sempre tindrà la sardana, i més concretament el fet social de la sardana, hem de mantenir una actitud, moderada si volen, però optimista. Dic això perquè si nosaltres no creiem totalment i amb ple convenciment amb el nostre producte cultural més autòcton, la sardana, ¿com podem pretendre que els demés hi creguin i el considerin com a propi? El convenciment sobre allò que estimem i defensem ha de ser total. No hi val el desànim ni la claudicació. Hi hem de creure com a dogma de fe, com a poderós argument al servei d’una voluntat i un estil amb intenció de projectar-lo en el temps que ens toca viure. Volen motius per l’optimisme? Sense cap ordre determinat n’esmento uns quants:
El bon nivell musical de moltes de les nostres cobles amb força jovent als seus rengles. La contínua publicació de llibres i enregistraments discogràfics, cosa que vol dir que hi ha demanda i consum. Malgrat la crisi econòmica i la disminució de les subvencions les coordinadores tenen problemes de calendari per encabir els molts aplecs que es celebren pràcticament al llarg de l’any. Els compositors segueixen creant a un ritme que fa difícil l’estrena i programació de les seves obres. L’Obra del Ballet Popular, la Federació Sardanista de Catalunya, la Fundació Universal de la Sardana, la Unió de Colles Sardanistes, les Coordinadores d’Aplecs, i 350 entitats sardanistes treballen per la promoció i difusió de la sardana. S’organitzen uns 3.000 actes a l’any amb la sardana i la cobla de protagonistes. La presència de la sardana als mitjans de comunicació, sense tenir encara el protagonisme que tots voldríem, els darrers anys ha guanyat una mica d’espai. Milers d’infants aprenen a ballar sardanes en els molts cursets d’ensenyament que es fan per tot Catalunya. La llavor, doncs, és sembrada. Un dia o altre, amb més o menys quantitat, germinarà.
Que també tenim problemes? Evidentment que sí. Com gairebé tothom. També és cert que hi ha algunes entitats que tenen dificultats econòmiques o per manca de relleu generacional. Aquests són, però, fets que no incideixen de manera decisiva en el conjunt de l’activitat sardanista. Davant d’aquestes situacions és precisament quan hem de ser més optimistes i demostrar la nostra capacitat de sacrifici i amb un objectiu ben clar seguir treballant per superar aquestes dificultats que, repeteixo, no són exclusives de l’entorn sardanista sinó que obeeixen a circumstàncies d’àmbit general del nostre temps. El present de la sardana està a les nostres mans i de nosaltres depèn el seu futur.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 16 de novembre del 2010

Poema de la setmana 46/2010

Engrunes
14.
Amb la moral ben activada,
els ulls ben oberts a la vida
i un somriure a flor de llavis
s’esvaeixen els dies tenebrosos.
15.
Serem el que som
si ho volem ser
i ens oposem a ser
el que volen que siguem.
16.
Mesurarem el nostre temps
amb hores fetes a mida
que allargarem o escurçarem
en funció dels nostres sentiments.


dissabte, 13 de novembre del 2010

Esperit de Festa 13-11-10

Assegut davant l’ordinador, amb la pantalla en blanc, m’esforçava per trobar un tema adient a aquest comentari setmanal quan una trucada telefònica va requerir la meva atenció. Vaig despenjar el telèfon i amb gran alegria vaig reconèixer la veu de l’amiga Blanca Tarridas que em trucava des de Madrid, on resideix, per felicitar-me pel premi d’Actuació Cívica que m’ha concedit la Fundació Lluís Carulla i per agrair-me, una vegada més, les constants i elogioses referències que sobre l’obra del seu pare, el compositor Josep Maria Tarridas, fem en els nostres programes que ella segueix, fidelment i atentament, a través d’internet. Vàrem estar parlant una llarga estona i, sobre l’obra del seu pare, em va comentar la cura i especial importància que ell donava als títols de les seves sardanes. Acabada la conversa, quan vaig penjar el telèfon i em vaig tornar a encarar amb la pantalla de l’ordinador, ja tenia clar el tema d’aquesta setmana. Parlaria del què em suggereixen a mi alguns dels títols de les sardanes més conegudes de Josep Maria Tarridas. Per exemple, la que vàrem programar la setmana passada La mel als llavis. A mi em sembla força evident que fa referència als breus compassos de La Santa Espina que el compositor, en el difícil i perillós context de la dictadura franquista, hi introdueix com un desig de que un dia no llunyà la catalanitat es pugui expressar en tota la seva força i que no ens haguem de quedar només amb la mel als llavis de la llibertat sinó que la puguem viure amb cos i ànima. El mestre Tarridas era un home apassionat, en la seva creació musical i, especialment, apassionat en l’amor. De les seves experiències amoroses en són un fidel retrat títols com Desengany, El que et diria, Lluny d’ella, Deixondiment o Delirant per citar alguns exemples. En cada un d’aquests títols s’endevina l’encreuament de sentiments entre la passió desbordant i el dolor punyent. La necessitat d’expressar els sentiments més íntims en El que et diria, la nostàlgia i enyorament en Lluny d’ella, la incomprensió, la revolta contra un mateix en veure’s desbordat pels esdeveniments en Desengany i Delirant. Però un dels títols que a mi més m’evoca la gran personalitat i força interior de Tarridas és Deixondiment. Per mi expressa la seva capacitat de sobreposar-se, de superar desenganys i fets lamentables amb la seva arma més persuasiva: la composició musical, les seves sardanes. La passió per viure, la més gran de les passions humanes. Perquè en la vida és on es troba l’amor que, com si es tractés d’un cercle viciós, fa que sigui ell precisament el que ens fa viure en plenitud.
I bé, potser que ho deixem aquí perquè la pantalla m’indica que ja sóc a la línia número 32 i que per tant, ja no cal seguir filosofant. Ara els toca a tots vostès que quan sentin el títol d’una sardana del mestre Tarridas deixin volar la seva imaginació i, relaxadament, deixin-se seduir per la bona música.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 9 de novembre del 2010

Poema de la setmana 45/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Els senyors de la guerra

La terra espera ardent
la pluja que mai no arriba,
pluja fèrtil de llibertat.
No ens cal llaurar ni sembrar
llavors que ens naixeran mortes.
No ens cal invocar miracles
amb velles pregàries inútils
ni encendre ciris devots
que plorin llàgrimes de cera.
En aquesta terra tan erma
ja només hi naixeran bombes
perquè al pas dels innocents
esclatin per a millor gaudi
dels cofats senyors de la guerra.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Esperit de Festa 06-11-10

El fet que, el passat 5 d’octubre, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya declarés la sardana element festiu patrimonial d’interès nacional, ha suscitat alguns dubtes i consultes sobre si això representava també per la sardana la declaració oficial de Dansa Nacional de Catalunya. Cal recordar que l’any 2008, La Federació Sardanista endegà una campanya perquè la Generalitat declarés la sardana com a Dansa Nacional de Catalunya. Les 300 entitats sardanistes del Principat, més les 60 de la Catalunya Nord, més les colles sardanistes i les cobles i, també, l’aprovació de 200 ajuntaments de Catalunya, la majoria per unanimitat de tots els seus regidors, s’adheriren a aquesta iniciativa. Resulta però que la legislació actual no permet concedir aquesta distinció ja que requereix una modificació de la llei del patrimoni cultural, a través d’un acord del Parlament, que no s’ha pogut realitzar en l’actual legislatura que ha acabat aquests dies i, per tant, resta pendent per a la propera, en espera que el nou Parlament que surti elegit modifiqui la llei actual i la sardana pugui ser declarada oficialment Dansa Nacional de Catalunya. Aquesta situació s’ha produït, també, per la dificultat de poder establir una única dansa com a dansa nacional davant de la gran varietat de balls i danses que es podrien sentir excloses, cosa que no hauria de passar perquè tot i la importància històrica i arrelament territorial que cada una d’elles pugui tenir, cap d’elles té l’expansió territorial que té la sardana amb uns 3.000 actes organitzats al llarg de l’any.
De moment, el que tenim doncs és el reconeixement de la sardana com un element del patrimoni festiu d’interès nacional, per tant, fent un joc de paraules, també podem dir que la sardana és reconeguda com “una dansa d’interès nacional”. El matís està doncs en la singularització: passar de ser “una dansa d’interès nacional” a ser “la dansa nacional”. I m’imagino que en aquest país que ens costa tant de decidir sobre les nostres coses, aquest tema restarà encallat als despatxos del Parlament molt temps.
Però per mantenir-lo ben viu, el proper dijous 11 de novembre, a les cinc de la tarda, se celebrarà una recepció oficial al Palau de la Generalitat de Catalunya per homenatjar la declaració de la sardana com a element festiu patrimonial d’interès nacional. Tot seguit, a dos quarts de set, hi haurà una ballada a la Plaça de Sant Jaume amb una cobla integrada per tots els músics d’arreu de Catalunya que hagin pogut assistir-hi desinteressadament. Constarà de 3 sardanes, cadascuna com a símbols dels territoris catalans on es balla la sardana: el Principat, Andorra i el Rosselló. La Federació Sardanista espera que sigui un dia de màxima mobilització sardanista per demostrar la capacitat de convocatòria de la nostra dansa i exemplificar així la gran massa social que hi ha darrere de la sardana. Esperem que així sigui.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 2 de novembre del 2010

Poema de la setmana 44/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Bons desitjos

No miris enrere
allò que has deixat.
Forma part del passat.
Ofega el lament
que de manera cruel
t’entristeix el present.
Hi ha nous camins
amb noves sensacions
fins ara no viscudes.
Mira alegrement el futur,
recupera la il·lusió perduda
i no estalviïs ser feliç.