dimarts, 30 de desembre del 2008

Poema de la setmana 52/2008

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, num. 36. Sabadell

Músic de carrer
Arrambat a la paret
el músic tocava el saxo:
sentiment i precisió.
Les notes fluïen càlidament
i s’estavellaven impotents
contra la façana del davant.
Els transeünts impassibles,
carrer amunt i avall,
ignoraven la música i el músic.
Un drap negre estès a terra
retenia unes poques monedes.
L’art demanava almoina.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Esperit de Festa 27-12-08

Bon dia.
A punt d’acabar aquest any sardanista 2008 és oportú de fer un breu repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg de l’any per tal d’avaluar, com ja vaig fent els darrers anys, el nombre d’actes organitzats, prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana. Insisteixo que les dades són extretes d’aquesta circular informativa que ens facilita l’ACF Barcelona, editada en conveni amb la Federació Sardanista de Catalunya, sota la coordinació del Grup d’Informadors Sardanistes de Catalunya i dirigida per Antoni Anguela. Aquesta circular ens arriba als informadors puntualment cada mes amb tots els actes programats que les diferents organitzacions li han fet arribar abans del dia 20 de cada mes. És possible, per tant, que les dades a les que em referiré hagin estat lleugerament augmentades a causa d’activitats no comunicades però, en un 99%, les xifres a comentar són fiables i serveixen de referència.
Amb un total de 3.050 actes registrats sobre els 3.088 de l’any anterior, podem constatar que durant l’any 2008 s’han comptabilitzat 38 activitats menys que el 2007, o sigui, aproximadament un 1% menys, motivat bàsicament pel descens experimentat pels concursos de colles sardanistes. Sense comptabilitzar els concursos i els ballets, la resta d’activitats: ballades, aplecs i concerts, amb lleus diferències entre elles, en total sumen pràcticament el mateix: 2.934 el 2008 contra les 2.942 de l’any 2007. O sigui, una mínima diferència de 8 actes menys en relació a l’any anterior. En la valoració d’aquestes dades que feia l’any passat deia que l’any Joaquim Serra havia estat positiu per a un millor coneixement de l’obra d’aquest autor però que no havia comportat més activitat concertística. I comentava que tot feia pensar que el 2008, amb l’any Manuel Saderra Puigferrer, podria passar el mateix. I, efectivament, així ha estat. S’ha parlat molt de l’any Manuel Saderra Puigferrer, a Banyoles s’han fet una sèrie d’actes molt importants, però el nombre de concerts ha continuat a la baixa: 235 l’any 2007, contra els 207 de l’any 2008.
A aquesta activitat general cal afegir-hi, igual que l’any passat, els enregistraments discogràfics, l’edició de llibres, les conferències, els cursets i la continuada distribució de revistes i butlletins habituals del sector. El cens de cobles es manté estable, amb la recent aparició d’alguna de nova, els compositors no paren de compondre i els principals certàmens i premis musicals es continuen celebrant. Com deia també l’any passat, la promoció pública d’aquesta activitat als mitjans de comunicació de més difusió continua essent marginal cosa que fa més meritòria la continuïtat d’aquest alt nombre d’actes i la seva pervivència. Pel que fa als índex d’assistència, insisteixo a dir que la manca de dades no permet una comparació fiable tot i la percepció generalitzada que èpoques passades eren millors. Malgrat això, he tingut l’oportunitat d’assistir al llarg de l’any a diversos indrets on l’assistència ha estat molt nombrosa, degut a que les característiques particulars del lloc o la singularitat i complements de l’acte organitzat han aconseguit atreure l’interès dels sardanistes. En resum, aquestes estadístiques ens indiquen que, un any més, l’activitat sardanista es manté estable aquests darrers anys i que tot fa suposar que així serà al llarg d’aquest nou any sardanista que estem a punt d’iniciar.
Que tinguin un bon cap de setmana i un feliç any 2009.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 20 de desembre del 2008

Esperit de Festa 20-12-08

Bon dia.
A tocar ja de les festes nadalenques és lògic i oportú que aprofiti aquest comentari setmanal per a felicitar-los el Nadal i per a desitjar-los, com se sol dir, un venturós any 2009. És, doncs, aquesta la meva felicitació virtual que emeto a través de les ones del 94.6 de la FM, amb el desig de que arribi a tots vostès, amables i pacients oïdors dels meus comentaris i d’aquest nostre, millor dit, vostre programa.
També aprofito per a informar-los que la setmana que ve estarem de nou amb tots vostès, dissabte 27 amb un programa especial d’Esperit de Festa, i diumenge 28, i no és cap innocentada, amb un especial Sardanes a Ràdio Sabadell en el decurs del qual els oferirem l’oportunitat d’escoltar el conjunt dels cinc capítols emesos dels nostres particulars Pastorets amb tocs de sardana.
I ja que parlem de nadales i de pastorets, la millor manera d’acabar aquest comentari és amb una poesia nadalenca. Per exemple aquesta, titulada Compromís de Nadal, que vaig escriure per a l’ocasió i que diu així:

L’horitzó acull el sol que ja declina
mentre el dia va finint amb lassitud;
les ombres van cobrint la solitud
i es flaire arreu una olor de clavellina.
Emocionats per aquesta impressió cabdal
reviurem amb goig les hores viscudes,
mentre aurores de sensacions pressentides
ens faran reprendre amb força el ritme vital.
Perquè a cada Nadal refermem la lloança,
i perquè cada albada ens mostri el camí,
i puguem seguir tots junts l’estel matutí
i obrir el cor amb renovada esperança.

Que aquesta postal virtual que els adrecem a tots vostès, sigui el testimoni dels nostres millors desitjos de pau i felicitat.
Que tinguin un bon cap de setmana i un bon Nadal.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 16 de desembre del 2008

Amor estelar

Us voldria explicar una cosa que em va passar fa molts i molts anys. Encara ara, en recordar-la, l’emoció fa que se m’entelin els ulls i em tremoli la veu. La història que us vull explicar l’he guardada en secret fins avui perquè, de tan fantàstica, fins i tot pot semblar irreal. De fet, si heu tingut la sort de llegir el llibre de Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep, ja en coneixereu una part d’aquesta història. Però, l’altra part, la que no sabeu, perquè va passar molt abans i el llibre no l’explica, em sembla que ja ha arribat el moment de fer-la pública. Vosaltres sereu els primers afortunats a conèixer-la. Com ja sabeu, jo sóc un estel al servei del Petit Príncep, i, la història, verídica us ho asseguro, fa referència a una trobada que, per aquells designis inexplicables que només succeeixen un cop en els decurs del temps, vaig tenir amb l’Estrella d’Orient, que, dit sigui de passada, és molt més coneguda que jo.
Tot va passar en una freda nit d’hivern d’ara fa uns 2000 anys. Al meu petit planeta hi regnava una calma absoluta. Un vent suau assajava tendres melodies que es fonien entre la neu que emblanquinava els quatre arbres que, ben arrelats, s’aferraven amb amorós desig a la terra. Feia estona que s’havien apagat els darrers fanals. Com que no tenia son, m’estava assegut, tranquil·lament, mirant el cel resplendent on els meus germans, els estels, desprenien un incessant parpelleig que, com un eco lluminós, s’escampava per l’infinit de l’univers.
De cop i volta, sense que l’hagués vista venir, es va plantar davant meu una figura desconeguda que desprenia una llum rutilant. Tenia el cos en forma d’estrella i lluïa una llarga i majestuosa cua. Semblava confosa, com perduda en la immensitat de l’espai. Va mirar i remirar al seu voltant, i, tot i que va adonar-se de seguida de la meva presència, va restar uns moments indecisa, dubtant entre tornar per on havia vingut o reconèixer que li calia demanar-me ajuda. Per dir-ho clar, acceptar que s’havia perdut. Finalment, no sense una mal dissimulada recança, em va mirar i, amb veu insegura, em va preguntar:
- Em podries dir on som? No l’havia fet mai aquest camí i em sembla que m’he perdut. És a dir, que m’he passat d’òrbita.
El to de la seva veu em va commoure. Se la notava trasbalsada, com si se li hagués encomanat una missió de gran transcendència que la mantenia en un estat d’extrema responsabilitat. Per alleugerir-li la tensió vaig esbossar un dels meus millors somriures i li vaig dir, amb to festiu i, ho confesso, un xic sorneguer:
- Som a l’asteroide B612. Però com que segurament no n’has sentit parlar mai i, com és evident, no saps on som, et diré que la nostra situació és, exactament, a mig camí de tot arreu.
Es va quedar mirant-me, esmaperduda. La vaig veure tan atabalada, la pobre, que li vaig dir:
- Miraré d’ajudar-te tant com pugui, però, primer, digue’m qui ets.
- Sóc l’Estrella d’Orient.
- I, on vas tan de pressa?
- A un lloc anomenat Betlem. He de trobar una establia on diuen que ha nascut un infantó, o un príncep, no ho sé ben bé! Amb les presses m’he fet un bon embolic!
- Un príncep? No pot ser. De príncep ja n’hi ha un. El meu Petit Príncep.
- Dons, potser m’han dit un rei… És tot tan complicat!
- Un rei dius? Rei de què, i de qui?
- Em sembla que dels jueus, però, amb el temps, vés a saber…
- I, hi vas tota sola, a aquest lloc que dius, a Betlem?
- No. Em segueixen Tres Reis, però, com que van damunt de camells, s’han quedat enrera.
- Tres reis? És que, d’allà on véns, n’hi ha molts de reis?
Va fer un gest d’impaciència. Com si es trobés atrapada en un laberint sense sortida. I em va dir, fent-se la ofesa:
- Només fas que preguntes tu! El que jo necessito són respostes! Allà hi ha de tot, com a tot arreu, em penso…
- No. Com a tot arreu no! Li vaig respondre una mica picat. I, tot seguit, li vaig remarcar, amb èmfasi: aquí només tinc un príncep, el Petit Príncep! I no necessito ni reis, ni camells! Això dels camells ho vaig dir, segurament, pensant que es podrien menjar la flor que, amb tanta cura, rego cada matí.
No anàvem bé. Les preguntes i les respostes agafaven camins divergents. Vaig sentir una mica de vergonya. En realitat, ella era la forastera i jo no li havia donat, encara, ni la benvinguda ni li havia expressat la més elemental mostra de cortesia. ¿I si l’èxit de la seva alta missió depenia de la meva actitud? ¿Podia jo, un més entre els milions i milions d’estels de l’univers, endut per un sentiment de gelosia, interposar-me davant del protagonisme que la història havia reservat a aquella Estrella d’Orient, per molt que em desplagués el remenar inquiet de la seva pomposa cua? Vaig tornar a somriure intentant de reconduir la conversa per un camí més planer. No sé perquè, em va venir a la memòria un somni que vaig tenir fa temps, i que feia referència a un aviador perdut en un desert que, gràcies a un personatge imaginari, una espècie de Petit Príncep, després d’una llarga i profitosa conversa va poder reparar el seu avió, retornar al seu país, em sembla situat a un lloc anomenat Terra, i perquè quedés constància de la seva aventura, va escriure un llibre que va tenir molt èxit. És curiós. Ara que hi penso, aquest somni sembla extret del llibre que us comentava abans. Bé, no ens desviem del tema i tornem al motiu principal d’aquesta història. Com he dit abans, i ho remarco perquè no tinc massa ocasions de fer-ho, vaig tornar a somriure, i li vaig dir:
- Escolta, em sembla que ja sé a quin punt de l’univers es troba el final del teu trajecte. M’agradaria acompanyar-te per mostrar-te el camí més ràpid i adient. Però, abans, m’hauràs de fer un favor.
Aquest canvi d’actitud la va agafar desprevinguda. Segurament que al lloc d’on venia hi havia el costum de que, quan es demanava un favor, s’havia de fixar un preu de compensació. Cada vegada més neguitosa em va preguntar:
- Fer-te un favor? A canvi de què? Pensa que tinc molta pressa jo. Si no trobo aviat el camí i faig tard els guionistes d’aquesta història, que està a punt de començar, se n’hauran d’empescar una altra i això pot portar molts anys de feina.
- No pateixis, li vaig dir per tranquil·litzar-la, ja veuràs com tot sortirà com està previst.
- Doncs, va, digues, què vols que faci perquè m’acompanyis fins el meu destí?
- Poca cosa, només que abans de partir m’ajudis a regar la flor, a netejar els volcans i a endreçar-ho tot, per si no tornés, saps? Com que de flor només en tinc una i els pocs volcans que hi ha són tan petits i fa tan temps que no fumegen, aviat estarem.
En un dit i fet vàrem enllestir la feina. Mentre jo regava la flor amb la regadora, ella, fent servir la seva cua com una escombra màgica, va netejar els volcans i em va deixar el planeta net com una patena. Havia arribat, doncs, el moment de partir. Vaig deixar una nota escrita al Petit Príncep, explicant-li tot el que m’estava passant i la decisió que havia pres d’acompanyar l’Estrella d’Orient en la seva alta missió. Per un moment vaig pensar que m’havia precipitat, però ja era massa tard per tornar enrera. Havia donat la meva paraula. A més, ho confesso, sentia curiositat per aquesta fantàstica aventura a través de l’espai infinit, per descobrir la veritat sobre aquesta història d’un nou príncep, o d’un rei, que, cosa absolutament contradictòria, havia de néixer al portal d’un estable i en un poblet de mala mort, i perdoneu l’expressió. També volia veure els camells i comprovar si era veritat que, com em va explicar un dia el Petit Príncep, sobre l’esquena hi tenien uns bonys de la mida dels meus volcans, però sense forats. Després d’una darrera mirada a les meves coses, vaig fer el cor fort i li vaig dir amb to imperatiu:
- Anem! Dóna’m la mà i segueix-me!.
Tenia molt clar la ruta que havíem de seguir. Passaríem serpentejant a tota velocitat per la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330 fins arribar al nostre destí, el planeta Terra. M’hauria agradat, aprofitant el viatge, fer una mica de turisme i mostrar-li a l’Estrella d’Orient les meravelles que es trobaven a cada un dels asteroides. Però no em vaig atrevir ni a insinuar-li-ho. Agafats de la mà, un al costat de l’altre, navegàvem per l’espai en mig del més absolut silenci. A mesura que avançàvem, la pressió de la seva mà en la meva es feia més intensa. Per primera vegada, ho he de reconèixer, em va envair una sensació que mai abans havia experimentat. Una barreja de placidesa i de neguit alhora, d’emoció i de tendresa, de… no sabria com definir-ho exactament. El cert és que la pressió de la seva mà en la meva es va transmetre per tot el meu cos. Tot just superat l’asteroide 327, és a dir, més o menys a mig camí, dissimuladament, vaig dirigir cap a ella la meva mirada. Per primera vegada, des de la seva inesperada aparició, vaig adonar-me de la seva extraordinària bellesa. O, potser, la seva bellesa era resultat de la meva imaginació, atiada per aquesta sensació, cada vegada més viva, més intensa, que brollava del meu interior i m’embolcallava en un estat d’èxtasi irresistible. Recordo que, una vegada, el Petit Príncep em va parlar de l’amor, dels sentiments d’estimació entre dos cossos diferents i de les sensacions que aquests sentiments generen. Això que sentia, podia ser, doncs, amor? La pressió de la meva mà en la seva, li transmetia a ella les mateixes sensacions que a mi? Sentia ella el mateix que jo? No vaig tenir temps de preguntar-li-ho perquè, de cop i volta, es va deixar anar de la mà, i, sense dir-me res, va accelerar la marxa de tal manera que vaig haver de fer un gran esforç per poder-la seguir. Capficat en les meves cabòries no m’havia adonat que ja feia estona que havíem deixat enrera l’asteroide 330 i entràvem a l’òrbita de la Terra. Amb totes les meves forces, vaig cridar:
- Atura’t!
No esperava que ho fes, però el cert és que va alentir la marxa, es va girar cap a mi i, amb la punta de la cua, em va assenyalar un punt al lluny, un punt que es desplaçava lentament sobre la superfície de la Terra. Quan el vàrem tenir més a prop vaig veure que es tractava d’una caravana formada per tres genets, que devien ser els Tres Reis d’Orient, cavalcant damunt d’uns camells, i seguits per uns quants homes a peu carregats amb grans paquets a l’esquena. Però no vaig poder veure si els bonys dels camelles portaven o no forats perquè els reis anaven vestits amb unes llargues túniques que els tapaven. L’Estrella d’Orient em va fer un gest indicant-me que em posés al seu costat. La seva expressió era radiant. Era evident que tenia perfectament identificat el lloc del seu destí i que ja no em necessitava. Per primera vegada em va somriure i la seva bellesa es va fer palesa amb tota la seva magnitud. Amb veu tremolosa, però segura del seu raonament, em va dir:
- Com pots veure, ja sóc al lloc predestinat. Gràcies a la teva ajuda he pogut arribar a temps. Ara cal que em deixis sola. Amb tu al meu costat no em podria concentrar. A més, tu no formes part del guió d’aquesta història que avui comença. Ho sento. Millor que tornis al teu planeta. El Petit Príncep et deu estar esperant. Amb ell estaràs molt més segur que amb aquest pobrissó que només Déu sap el què li espera. Ah! I no t’oblidis de regar la flor de seguida que hi arribis!
I, dit això, em va deixar plantat. Què podia fer jo? ¿Tornar-me’n per on havia vingut i perdre’m l’esdeveniment que, pel que semblava, havia de ser d’aquells que se’n sentiria parlar per tot arreu i per sempre més? Ca barret! Després de tan llarg viatge pagava la pena de quedar-se i veure el perquè de tot plegat. Vaig fer una ràpida ullada a la situació. Ens trobàvem a les afores d’un petit poblet que, per força, havia de ser Betlem. Per diferents indrets s’atansaven homes i dones carregats amb presents per al nou nat. Al mig d’una petita clariana uns pastors feien bullir l’olla. L’Estrella d’Orient s’havia situat, majestuosa, en una posició privilegiada: just damunt d’un arbre al costat mateix d’una rústega cabana. Els Tres Reis s’havien agenollat davant de la porta i allà restaven immòbils. A l’interior de la cabana, un bou i una mula maldaven endebades per escalfar l’aire gelat d’aquell 25 de desembre. Un home i una dona, envoltats d’una aurèola lluminosa, esguardaven extasiats un nadó mig embolcallat damunt un jaç de palla. Dissimuladament, sense ser vist per la gernació que anava envaint el reduït espai on tenia lloc aquest esdeveniment que, segons un llibre molt gruixut que es va escriure uns anys després i que van titular La Bíblia, va passar al poble de Betlem per casualitat, dissimuladament, dic, em vaig anar atansant a la cabana per tal d’amagar-me en algun lloc que em permetés seguir fil per randa tot el cerimonial. Però, on em podia amagar si allò era tan petit? De sobte, en passar pel seu costat, l’Infant va fer un sospir com si reclamés la meva atenció. El vaig mirar i ell em va mirar. Oh! Quina meravella! Ja no vaig haver de buscar més. Ja sabia on amagar-me! El meu lloc era allà, amb Ell, dins dels seus ulls. Perquè els ulls d’un ésser diví, i no hi havia cap dubte que Ell ho era, de diví, havien de lluir com els estels. Per tant, em quedaria amagat allà, a les conques dels seus ulls, perquè de la seva mirada emanés, sempre, una llum celestial. Segur que el meu Petit Príncep ho entendria. Ell, en el meu lloc, també ho faria.
I m’hi vaig quedar molt temps, exactament 33 anys, allà, amagat, sent la llum dels seus ulls. Per això, tothom deia que Jesús, així és com el varen batejar segons explica aquell llibre que he esmentat abans, La Bíblia, tenia una mirada que lluïa com els estels. Durant tot aquest temps, moltes vegades vaig recordar l’advertiment que m’havia fet l’Estrella d’Orient. Però, la veritat, és que també vaig viure coses meravelloses. Va ser una experiència única, irrepetible. Llàstima del final. Bé, no cal pas que us n’expliqui els detalls. S’ha escrit molt sobre el tema i tots sabeu com va anar. Pel que a mi respecte no sé pas com vaig arribar de nou al meu planeta. Hi ha una fracció de temps que no aconsegueixo recordar tot el que va passar. El Petit Príncep em diu que tot ha estat un somni. Potser sí, però juraria que, cada any, el 25 de desembre, veig passar un raig de llum que s’assembla molt a la meva amiga, l’Estrella d’Orient. Deu ser que encara l’estimo. Si un dia torna per aquí no la deixaré marxar. Tots tres junts serem els més feliços de l’univers. I, a la Terra, no penso tornar-hi mai més. Que s’ho facin. Tenen el que es mereixen.

En homenatge a Antoine de Saint-Exupéry, autor d’El Petit Príncep.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Poema de la setmana 51/2008

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set, núm, 3. Sabadell

Comiat

Vaig partir de matinada
deixant el llençol humit
impregnat del meu desig.
Tot just sortia el sol
per darrere la carena
on una llarga filera
d’altíssims molins eòlics
feien, a compàs, gimnàstica.
No vaig mirar enrere
per si, des de la finestra,
tu em veies marxar.
Vaig arrencar el cotxe
i connectar la ràdio.
L’home del temps
anunciava tempesta.
Tempesta que dins meu
ja havia esclatat
quan tu em vas dir:
adéu i no tornis més.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Esperit de Festa 13-12-08

Bon dia:

Ja hem comentat en altres ocasions que la presència d’un programa de temàtica sardanista a Ràdio Sabadell ha estat habitual al llarg dels 75 anys d’història de l’emissora. Avui en fem especial referència dedicant el nostre espai a recordar algun d’aquests programes que ens precediren i ho fem acompanyats d’una de les persones que en va ser protagonista, la Maria Antònia Badia, de la qual vaig tenir l’honor de ser entrevistat en algun dels seus programes. Fem, però, un breu repàs històric.
El primer programa específicament sardanista amb el títol de Puntejant s’iniciava el 1949 sota la direcció de Jaume Avellaneda. El seu contingut incloïa llegendes, cançons, sardanes, narracions folklòriques, etcètera. El 1951 va celebrar un gran festival per commemorar el seu programa número 100.
El 1956 Ràdio Sabadell va demanar col·laboració a diverses entitats ciutadanes: esbart, orfeó, cors claverians, sardanistes, per a la realització d’un programa de cultura popular batejat amb el nom Aplec i emmarcat en el títol genèric de Danses, himnes i cançons. Aquesta interessant proposta, en la qual van col·laborar Víctor Tortosa, Artur Bordas, Albert Pineda, Salvador Baldebey, Maria Perich i Josep Riba, amb una desena de guions, tindria una resposta irregular que finalment faria abandonar l’emissió al cap de poc temps.
La informació sardanista a Ràdio Sabadell es tornaria a reprendre el 1968 amb la realització a càrrec de Tomàs Manyosa d’un programa que esdevindria de gran èxit: Festa de Sardanes. La sintonia musical era la sardana de Joaquim Serra, Sabadell. La seva consolidació i popularitat es reforçaria l’any 1970 en fer-se càrrec de la realització i direcció Joan Deu, que després cediria la realització a Elvira Franch. La locució de la popular presentadora Aurora Tricuera va ajudar al gran nivell que el programa va assolir durant la dècada dels 70.
El 1978, Antena de Catalunya, de Ràdio Sabadell, va emetre el programa El Vallès, ara i aquí, en el qual s’oferia un resum d’activitats sardanistes. També el 1978, per la FM de Ràdio Sabadell i amb guió d’Amadeu Papiol i Josep Maria Serracant, va aparèixer en antena un nou programa amb el suggeridor títol de La sardana també és música, on l’emissió d’obres i els comentaris sobre les mateixes i llurs autors constituïen el nucli bàsic del contingut. La locució anava a càrrec de la Maria Antònia Badia.
A partir de 1979 Joan Deu va deixar definitivament la direcció del programa. Després d’unes quantes emissions realitzades sota la responsabilitat de Montserrat Serrat i Sebastià Roca, es van fer càrrec de Festa de sardanes Aurora Soler i Àngels Segura, que van mantenir ben alt el nivell d’interès i qualitat assolit pels seus antecessors, fins que l’any 1981, a causa d’una profunda reestructuració de l’emissora, es va iniciar una nova etapa, amb Festes i tradicions, que va assumir amb il·lusió i encert Maria Antònia Badia, la qual va fer possible que el nivell d’audiència i d’interès no només no decaigués, sinó que va aportar tota la seva professionalitat i dedicació a la tasca, preparant el guió i assumint ella mateixa la locució.
Amb les accions de Ràdio Sabadell ja en mans de la Cadena Cope es va emetre, entre 1991 i 1992, el programa Festes i tradicions, sota la direcció i presentació de Carme Suárez, una excel·lent professional que, amb gran dedicació, va aconseguir treure el màxim rendiment dels escassos recursos posats al seu abast i oferir a l’audiència un programa amè i molt interessant.
Malauradament, interessos polítics i econòmics van propiciar successius canvis en la propietat de l’emissora fins que el 1995, en mans de COM Ràdio, no solament es va perdre un programa de sardanes sinó que la ciutat es va quedar sense la seva emblemàtica emissora.
Per fi l’octubre de 2001, a iniciativa de l’Ajuntament de Sabadell, es va recuperar de nou Ràdio Sabadell amb una freqüència pròpia: el 94.6 FM.
L’any 2001, a petició del sardanisme sabadellenc, la ciutat recuperava un espai radiofònic dedicat a la sardana: Sardanes a Ràdio Sabadell sota la realització de Joan Ferrús. Un espai que a partir de la temporada 2004-2005 es veuria ampliat els dissabtes amb aquest programa Esperit de festa.
L’any que ve, doncs, es compliran 60 anys de l’inici del primer programa Puntejant i caldrà, també, commemorar-ho. Avui, però, gaudim de la presència de la Maria Antònia Badia i dels seus records.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 10 de desembre del 2008

Poema de la setmana 50/2008

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set, núm. 7. Sabadell

Poema pel record
Paraula a paraula
construeixo el vers.
Vers a vers
construeixo el poema.
Un poema per tu.
Quan el llegeixis
jo ja seré lluny
però et quedarà el poema
fet vers a vers,
paraula a paraula,
pensant en tu.
Jo ja seré lluny
però, molt a prop,
hi tindràs el poema.
Llegeix-lo
i recorda’m.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Esperit de Festa 06-12-08

Bon dia:

Aquest llarg cap de setmana festiu em permetrà, si tot va bé, gaudir de l’activitat sardanista des de tres activitats ben diferenciades però amb un objectiu comú: la ferma voluntat dels seus organitzadors per seguir treballant al servei de la nostra cultura musical, amb la cobla i la sardana com a principals protagonistes.
Per començar, aquest matí l’Aplec de Sant Nicolau, un indret important de la nostra història local i pel qual sento un especial i personal afecte. Sota l’organització de l’Associació de Veïns del Sector Covadonga, ballarem sardanes al so de la cobla La Nova Vallès.
Al vespre marxaré a Artés per a assistir als actes extraordinaris organitzats pels Amics de la Sardana d’Artés, amb motiu del 25 aniversari del Sarau Artesenc. Els objectius que l’entitat es va marcar fa 25 anys, donar a conèixer el nom d’Artés com a poble dinàmic i acollidor, capaç d’atraure el públic amb un ventall d’actes d’exquisida qualitat; tenir les millors cobles-orquestres del moment durant tota la diada i fer palesa la seva fidelitat a la sardana, s’han complert abastament. La resposta del públic ha estat molt engrescadora i els organitzadors, ferms als objectius inicials, han continuat any rere any aquesta trajectòria. El format del Sarau és gairebé el mateix des del seu origen, encara que han anat incorporant novetats. Una de les que s’han mantingut, és la instal·lació d’una pantalla que permet anunciar tant les sardanes de la tarda com la presentació del concert i també els audiovisuals d’homenatges i reconeixements que cada any es realitzen a diferents persones i institucions. Aquesta edició extraordinària del 25 anys s’inicia aquesta nit amb un sopar i un concert per prosseguir demà amb el concurs de colles, la ballada de tarda, el concert de vespre i el ball de nit.
Tot just arribat d’Artés, dilluns matí viatjaré a Reus per assistir a la ballada i als actes de celebració del 50 aniversari del Patronat Sardanista de Reus, una ciutat plena d’història que podré visitar acompanyat dels bons amics Maria Àguila i Francesc Salas. Dimarts a la nit m’han demanat de fer una conferència sobre la sardana en el context de la societat actual i, després, un breu recital de les meves poesies.
Com poden comprovar, mentre milers de persones aprofitaran aquestes festes per passar-les lliscant sobre la neu, jo ho faré plenament envoltat d’esperit sardanista: escoltant bones cobles i orquestres, comunicant-me amb la gent i gaudint del nostre patrimoni i de la nostra cultura.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dijous, 4 de desembre del 2008

Excursió a Montserrat

Per un motiu o altre, he pujat moltes vegades a Montserrat. La darrera, amb un grup d’excursionistes pertanyents a la Unió Excursionista de Sabadell. Es tractava de fer una travessa per la muntanya iniciant el recorregut a Can Maçana i, després de més de 13 quilòmetres, salvant desnivells de +/- 1.100 metres i d’unes 9 hores de camí, arribar al Monestir. Pel camí de la Roca Foradada accedirem a la regió d’Agulles i, després d’una petita grimpada a la Portella, arribàrem al Refugi Vicenç Barbé on hi esmorzàrem sota l’atenta i majestuosa mirada de les impressionants Agulles. Continuàrem per la Canal Ampla, guanyant altura entre frondosos alzinars fins al Portell Estret, des d’on, canviant de vessant, passàrem a la regió dels Frares Encantats per la cara nord fins arribar al Coll del Porc i al coll del Miracle. Amb un constant pujar i baixar per desnivells d’uns 300 metres, passant pel Coll de les Comes i la Roca Plana dels Llamps ascendirem al Montgròs, a 1.133 metres, des d’on gaudírem d’una magnífica vista gràcies a un dia esplèndid, amb un cel lluminós on s’emmirallaven els retallats penyals inconfusibles de la nostra estimada muntanya. La dificultat del recorregut alentia la marxa i el pes de la motxilla es començava a fer sentir. Després d’un breu descans, davallàrem el Montgròs per la canal de la Salamandra fins la canal del Migdia i, agafant un trencall a la dreta, arribàrem al majestuós Camell de Sant Jeroni i les Pinasses. Des d’aquí, un darrer esforç i entretenint la gana, la darrera pujada fins a Sant Jeroni tot recordant un fragment de la lletra de la meravellosa sardana d’Antoni Pérez Moya que diu:

Pugem amunt del cim de Sant Jeroni.
Veurem el patrimoni que farem tan gran com era.
Veurem el Pirineu, la planura, el poblat,
la mar blava i riallera.
Oh, Montserrat! Oh, bell Montserrat!

Amb renovats ànims vaig remuntar la filera d’escales que porten al mirador. Des de la barana estant que dóna sobre la paret de Sant Jeroni, a 1.224 metres d’altitud, es divisa una impressionant panoràmica. El gran poeta Jacint Verdaguer, en la seva poesia “Don Jaume en Sant Jeroni” la va descriure així:

Per veure bé Catalunya,
Jaume I d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora que hi surt el sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!

Quan nosaltres hi arribàrem el sol era ja ben alt. L’aire ens portava la flaire diversa de les flors i plantes aferrades amorosament a la muntanya. Als peus de Sant Jeroni paràrem 30 minuts per dinar. Ens ho havíem ben guanyat. Reprenguérem la marxa amb el pes de la motxilla alleugerit i per un camí descendent.
Pel camí vell de Sant Jeroni, passàrem pel Pla dels Ocells i pel Pas dels Francesos, un itinerari amb trams d’una gran bellesa, tant pels boscos que el travessen com per les vistes dels majestàtics cims que ens feien d’escorta. Baixàrem el més d’un miler de graons de les escales que salven els espectaculars desnivelles i que posen a prova als genolls més engrassats. Per fi, arribàrem al Monestir quan la tarda declinava i el fred es començava a fer sentir. Vaig entrar un moment al temple pràcticament solitari i gairebé a les fosques. El respectuós silenci només era trencat per uns acords d’orgue que un monjo emetia, segurament assajant alguna música per acompanyar les vespres d’aquell dia.
Camí de l’autocar, el so de les campanes em tornà a la memòria un altre fragment de la sardana A Montserrat.

La campana volteja, catalans, bons romeus,
la dolça Moreneta vol l’esguard dels fills seus.

De retorn a casa, assegut confortablement al seient de l’autocar, vaig anar recordant sardanes que fan referència, d’una manera o altre, a Montserrat i als seus indrets més coneguts. Per exemple la sardana coral d’Antoni Pérez Moya, tota vegada que el seu títol A Montserrat els catalans el podem interpretar tant com a una invitació com, també, com una ordre. Sigui com sigui, sempre hi ha un bon motiu per anar a Montserrat!

dilluns, 1 de desembre del 2008

Poema de la setmana 49/2008

Del llibre Sense treva
Biblioteca Quadern, núm. 36
Sabadell
Por a la solitud
No vull quedar-me sol
escoltant els batecs del cor
i sentint el corrent fatigat
de la sang per les venes.
No vull comptar més llunes
que transiten per fredes nits
sota un cel curull d’estrelles.
No vull sentir el fred del llit
després d’una altra nit d’insomni
escoltant el tic-tac infatigable
d’un rellotge que marca un temps
que voldria aturar per sempre.
Per això et demano que tornis,
per submergir-me als teus braços
i sentir l’escalfor del teu cos
el raig lluminós de la mirada
i la redempció del teu bes.
Siguis on siguis, amor, torna.
Perquè, si no tornessis…